Carme Pla: “Vaig molt de cara, se’m veu de seguida”

By 25 de novembre de 2015cultura

IMG_0162

Per a Carme Pla tinc una presentació especial. Sempre he admirat la seva empenta, el seu sarcàstic sentit de l’humor i sobretot l’indubtable talent que du a dins. Penso que a la seva trajectòria no li fan falta presentacions, parla per sí sola.

Hi ha alguna feina per la què canviaries la d’actriu?

Cap. Ja de petita, jugant, em muntava unes pel·lícules brutals. De fet diuen que actuar és jugar, no? (Riu).

Sempre has sabut que volies ser actriu?

La veritat és que no. Vaig acabar d’estudiar, vaig fer la selectivitat i era el moment de fer alguna carrera però no n’hi havia cap que m’acabés de motivar. Vaig estar un temps treballant d’altres coses i un bon dia vaig tenir com una espècie d’il·luminació. Em va venir de sobte, claríssim: “A tu el que t’agrada és actuar”.

Vas començar a l’Institut del Teatre. És cert que és tan complicat d’entrar-hi?

En aquell moment no era massa difícil, clar que tampoc hi havia tanta gent que hi volgués entrar. Vaig començar a l’Institut del Teatre de Terrassa però ho vaig deixar a mitges, no sabia ben bé el què volia fer i per altra banda volia treballar per tenir diners per mi. Més endavant em vaig apuntar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Recordo que el meu germà, que també és actor, em va dir advertir que no hi entraria a la primera. “No és el mateix entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona que al de Terrassa”, em va dir, però jo m’hi vaig presentar igual. Evidentment no hi vaig entrar; em demanaven un monòleg, poesies… Recordo que Joan Ollé i Jordi Mesalles em parlaven i jo no entenia res, utilitzaven un llenguatge teatral que jo desconeixia completament. Eren dues setmanes de proves, vaig superar només la primera.

Però no et vas rendir. Com t’ho vas fer?

Vaig anar a l’Escola del Teatre a fer uns cursos de preparació i per fi vaig aconseguir-hi entrar. Ara ho penso i m’adono —d’aquelles coses de la vida— que si hi hagués entrat el primer any ara probablement no estaria amb Tdeteatre. Suposo que havia de ser així, no? (Riu).

Com és Carme Pla?

Senzilla. A veure, tinc mal caràcter, suposo que per això sempre em toquen aquest tipus de personatges, però no em considero complicada de cap. Vaig molt de cara, se’m veu de seguida, sóc bastant transparent. Penso que he tingut bastanta sort però que també me l’he treballada, a ningú se li acostuma a regalar res.

En referència a això que ara comentaves dels papers que t’ha tocat fer, com funciona? S’escull a l’actor en funció del seu tarannà o és l’actor qui s’adapta al perfil del personatge?

Depèn. Quan hem treballat amb directors que ens han escrit per a treballar amb nosaltres, la majoria, ja tenien pensat el paper que faríem. A ‘Jet Lag’, per exemple, la idea original és de Cesc Gay, qui ja ens coneixia, i va ser ell qui va repartir els papers. El més habitual, però, és presentar-se al càsting per a veure si dónes el perfil que s’està buscant.

Creus que en un futur seria possible tornar-vos a veure a les cinc en una Sitcom com ‘Jet Lag’?

Perquè no? Nosaltres en guardem molt bon record. No ho descartem en absolut. A mi, personalment, m’encantaria fer una Sitcom semblant però ja amb dones més madures.

Tenint en compte l’èxit que va tenir ‘Jet Lag’, perquè no vau seguir fent més temporades?

Vam deixar de fer ‘Jet Lag’ perquè consideràvem que ja n’hi havia prou. Va arribar un punt en què els guions ja costaven una mica, hi havia coses que mig es repetien… Vam pensar que era millor deixar al públic amb ganes de més que no pas embafats.

Alguna anècdota en especial de la posada en escena o del guió de ‘Jet Lag’?

Sí. (Somriu). Vam adaptar els embarassos a la sèrie, i jo en aquell moment esperava al meu fill Raimon. És per això que vaig demanar que la meva filla —a la sèrie— tingués un nom semblant. D’aquí el nom de Ramona. Em va fer gràcia fer-li l’homenatge. (Riu).

On et sents més còmoda? Sobre l’escenari amb públic, darrere la càmera?

El lloc que m’és més familiar és el teatre. En cinema, les vegades que n’he fet, em sento una mica perduda, no sé exactament que és el que es veu i el que no, si faig massa o faig poc, no ho domino. I és estrany, no? Ja que el teatre és més arriscat, si t’equivoques o et quedes en blanc t’has d’espavilar. En televisió, en canvi, es pot tornar a repetir.

Quin gènere diries que se’t dóna millor?

El que noto que domino més és la comèdia. Té un tempo, un ritme, que intueixo bastant. És brutal, en teatre, quan sents que portes al públic ara cap aquí, ara cap allà… És meravellós. També m’agrada molt el drama, és un gust deixar-se anar per aquest altre ritme.

A ‘Plats Bruts’ fas de Marina, parella del David. Què tal és treballar amb en Joel Joan?

Sempre hi he viscut molt bones experiències. És cert que té fama de tenir molt mal caràcter, i de fet el té, però jo no l’he viscut mai a la pròpia pell. Ens coneixem de fa molts anys, ja el 1992 vam fer temporada junts al Teatre Romea amb l’obra ‘La filla del Mar’, d’Àngel Guimerà. Ell aleshores era un desconegut total, molt jove, i la veritat és que ja des del principi vam tenir molt bona sintonia. Potser per això sempre hem tingut tan bon rotllo treballant junts. Quan l’enganxes relaxat és un tio fantàstic amb un sentit de l’humor increïble, el que passa és que du aquest personatge, aquesta fama, que s’ha creat i que l’acompanya.

Algun director amb qui et faria especial il·lusió treballar?

Hi ha molts directors que admiro, com Mario Gas, amb qui no he treballat mai. També Daniel Veronese, Claudio Tocachir, són directors que m’encurioseixen i que penso que seria interessant treballar-hi. Però la veritat és que tampoc sóc massa d’objectius, l’únic que vull és seguir treballant i tinc la gran sort d’estar amb Tdeteatre, que podem triar nosaltres mateixos als directors.

Leave a Reply