Monthly Archives

desembre 2015

Mònica Glaenzel: “No vam inventar res amb Plats Bruts”

By | cultura | No Comments

IMG_3189

Mònica Glaenzel, més coneguda pel gran públic com a Emma de ‘Plats Bruts’, és una actriu catalana de teatre i televisió. Protagonista de diverses obres de teatre com ‘Sóc lletja’, Kràmpack’, ‘Excuses!’ o ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, entre d’altres.

Sobretot has fet teatre. Per què?

El teatre és el que em va despertar la meva vocació. Quan jo vaig començar encara no hi havia sèries a TV3, no se’n feien. De fet, els qui entràvem a l’Institut del Teatre era perquè ens agradava el teatre, tot i que més endavant ens hàgim anat reciclant fent també televisió i cinema.

Com et prepares a l’hora d’estudiar-te un guió?

T’has d’adaptar molt al director, cadascun té la seva manera de treballar. Quan ja el conec tinc més de pistes a l’hora de memoritzar el text o veure el punt de vista que agafarà l’obra. El puc anar començant. Ara, en canvi, a ‘Marits i mullers’, és la primera vegada que treballo amb Àlex Rigola, i vaig intentar anar amb la lletra apresa i el més neutre i receptiva possible per veure quina mena de feina volia que comencéssim.

Què passa si et quedes en blanc?

S’ha de tirar endavant com sigui. La feina de l’actor comença quan es té el text memoritzat, i no només és la memorització de les paraules concretes sinó sobretot la dels signes de puntuació, per exemple. Amb això s’ha de ser molt curós. La funció ha de tirar endavant com sigui, tant si tinc un blanc jo com si el té un company, sempre s’ha de resoldre.

M’imagino que depèn de l’obra però teniu molt temps per a preparar-vos el guió?

Cada vegada menys, quan vaig començar s’assajaven les obres dos mesos, i ara aquesta, per exemple, l’hem fet en 4 setmanes. La crisi ha fet que s’acceleri el temps de preparació. És súper intens, no només són 6 hores d’assaig diari sinó que a més s’ha de repassar a casa tot allò que s’ha treballat durant l’assaig.

L’obra es va repetint i perfeccionant. És millor anar al teatre quan ja fa dies que s’ha estrenat per a veure’n una millor versió, o no?

No, no. Pensa que el primer dia és quan arriba la crítica, i la funció ha d’estar feta. A mesura que vas fent les funcions sí que es van perfilant petites coses, perquè tu quan treballes no repeteixes com un lloro. Però cada vegada que comences l’obra entres dins d’un viatge i aquest viatge l’has de viure, i a vegades has d’intentar netejar tot el què t’ha passat durant el dia per estar net per fer l’obra. A vegades no es pot fer, i a ‘Marits i mullers’, per exemple, hi ha un moment en què tinc una discussió amb el que és el meu marit, i hi ha dies que tinc un to una mica més amarg, depèn del que m’hagi passat durant el dia. Això potser el públic, encara que vingués a veure l’obra 2-3 vegades, no ho notaria, però sí que ho noten els meus companys, i jo mateixa sobretot.

Perquè recomanaries ‘Marits i Mullers’?

Primera perquè el guió és boníssim. Per a mi és una de les millors pel·lícules de Woody Allen. Personalment, m’agrada molt més el Woody Allen del segle XX que del XI, considero que amb els anys ha anat perdent facultats. També perquè ha aconseguit posar-se en tant en el lloc de l’home com en el de la dona per explicar un tipus de relacions que no s’expliquen habitualment, ni en literatura, ni en teatre, ni en cinema. En les històries d’amor només s’expliquen els inicis, els enamoraments i les ruptures. El drama. No s’explica el que passa durant la relació: la monotonia, l’anar fent… Això és molt nou i ell ho ha fet molt bé. Woody Allen va escriure aquest guió quan es va separar de la Mia Farrow, i es nota molt. També la recomanaria perquè trobo molt encertada la posada en escena d’Àlex Rigola. Utilitzem els nostres propis noms, per a fer-ho més proper, amb la qual cosa té una connotació de realitat molt gran. L’escenografia són tot una sèrie de sofàs, on hi ha també assegut el públic. Ells mateixos expliquen tenir la sensació de ‘voyeurs’, com si estiguessin veient la nostra pròpia vida.

Has fet mai algun paper que sentissis que no feia per tu?

No, procuro no agafar-los. Tot i així, segons qui m’ho proposa decideixo confiar-hi, però no m’hi deixaria emportar per qualsevol. No m’agrada fer directament el que sé que faig bé, m’agrada que el paper em desperti una mica més. No deixa de ser un repte.

El 1994 vau fundar, juntament amb Joel Joan i Jordi Sànchez, la companyia ‘Lidiota’. Per què aquest nom?

Quan vam acabar l’Institut del Teatre vam muntar una companyia en que érem 9 companys de promoció de l’Institut, però vam veure que malgrat el bon rotllo consensuar-ho tot entre 9 persones era molt complicat. Aleshores en Joel, en Jordi i jo vam decidir muntar una productora i vam decidir de posar-li ‘l’idiota’ perquè en aquell moment tots tres estàvem llegint l’obra de Dostoievski i ens agradava molt.

Més endavant la companyia va canviar de nom per ‘Kràmpack’. Per què aquest canvi?

Perquè un dia, quan vam començar la gira de ‘Kràmpack’, vam fer una reserva d’hotel amb el nom de la companyia i a l’arribar ens vam adonar que la reserva no s’havia fet perquè s’havien pensat que es tractava d’una broma. Ens vam quedar sense allotjament. (Riu). Vam pensar de dir-nos pel nom en què se’ns coneixia en aquell moment gràcies a l’obra Kràmpack.

Canviant de tema, creus que el fet d’haver interpretat a l’Emma de ‘Plats Bruts’ t’ha encasellat després en futurs papers?

Sí, però això em passa a mi i li passa a tothom. A vegades no cal haver fet un personatge tant conegut perquè et passi, sovint els directors agafen als actors en funció de l’última feina que han vist fer. Intentar trencar o mantenir una dinàmica va molt en funció dels personatges que has fet, i ‘Plats Bruts’ va tenir un impacte molt gran.

Et va costar interpretar-la?

No. Va ser un joc, era com fer un pallasso. I de fet, des dels primers capítols que vam gravar a els últims, l’Emma va anar creixent com també anem canviant les persones.

Perquè creus que va funcionar tant bé?

No vam inventar res, nosaltres el que volíem era entrar dins del gènere que tant ens agradava, com Frasier, Cheers… Treballar amb públic i televisió fent aquest format de 23, 25, 30 minuts, que és un capítol de Sitcom. Penso que va funcionar tan bé perquè vam fer el que realment ens sortia, sentíem la necessitat d’explicar tot allò que estàvem vivint en aquell moment. Teníem vint-i-pocs anys i era el tipus de vida que portàvem, compartíem pis… Suposo que aquesta connexió amb la realitat que estàvem vivint i sobretot la bona sintonia entre nosaltres, va ser el que després ho feia més autèntic, no?.

Tots els actors de ‘Plats Bruts’ ja us coneixíeu?

Sí. Nosaltres –entre d’altres coses- no només buscàvem que fossin uns bons actors sinó que hi hagués un vincle, una manera de saber que treballaríem a gust, perquè és una feina súper intensa. Lluís Villanueva, per exemple, era de la nostra promoció de l’Institut del Teatre però ell va estudiar a Terrassa. Era una manera de què els tarannàs fossin similars perquè pel que anàvem a fer necessitàvem que tots fóssim una pinya. En Televisió no hi ha temps de crear aquesta sintonia.

Tenint-ne en compte l’èxit per què no ho vau allargar una mica més?

Perquè s’anava esgotant i no volíem que la cosa acabés cap avall… Van ser 75 capítols i arriba un punt en què renovar-se i sorprendre es complica bastant. Teníem dos projectes en ment, ‘Porca Misèria’ i ‘L’un per l’altre’, i teníem ganes de tirar-los endavant.

Rosa Boladeras: “No sóc actriu i res més”

By | cultura | No Comments

IMG_2940

Rosa Boladeras, actriu catalana nascuda a Terrassa, té un gràcia natural que l’acompanya, davant i darrere la càmera. Simpàtica i divertida sense cap intenció de ser-ho, ella és i li surt així. Transparent, sociable i amb una rialla que omple tota la pantalla.

T’ha canviat la percepció des de que vas començar a ser actriu a ara?

Potser sí. La veritat és que amb els anys m’ha canviat la percepció de tot, de la vida i de tot. Ara relativitzo molt més, fins i tot el fet de ser actriu. Em sento molt més creativa que actriu en concret. Penso que em podria dedicar a moltes més coses, no només a ser actriu.

Perquè creus que ha canviat?

Perquè al principi poses totes les energies pensant que només pots fer una cosa, o senzillament sents que allò és realment el que vols. Amb el temps te n’adones que el món està ple de coses meravelloses, i que pots triar i decidir molt més. La meva percepció ha canviat en el sentit de dir “no sóc actriu i res més”, no m’agrada estar a mercè d’aquesta professió, potser el que ha canviat és la meva actitud davant d’ella, però també davant la vida i de mi mateixa.

Què t’agradaria fer?

Viure altres histories, que sovint arriben però no ens en adonem perquè tenim el cap ocupat en una altra cosa. M’agrada molt escriure. Estic apunt de començar tot una formació de constel·lacions, a l’Institut Gestalt. També m’agradaria viure en una casa al camp, tenir un hortet i treballar només quan m’inspirés. Inventar-me tallers de literatura creativa per a nens i per a adults… I viatjar pel món.

Has fet tot tipus de papers, des de la tímida i innocent minyona a ‘Temps de silenci’ a l’esbojarrada Joana a ‘L’un per l’altre’. Ets bastant polivalent. Amb quin personatge t’has sentit més identificada?

Ai, no ho sé, (riu). Penso que tots estan en un. Ara per exemple, a ‘Habitaciones cerradas’, m’identifico amb el personatge perquè em considero una persona lluitadora, moderna. Tots tenim tants ‘jo’… Tots els personatges tenen una part de l’ésser humà, tots podem ser-ho tot. D’una banda m’encanta fer el boig, estar com una cabra i deixar-me ser així. Sóc una mica despistada, m’encanta fer el pallasso, sí, m’agrada fer-me’l. Però alhora sóc una persona molt responsable, mare de tres fills, i toco molt de peus a terra. Reflexiono molt sobre la vida, m’agrada molt filosofar, llegir…

Com és Rosa Boladeras?

M’agrada molt trencar, sentir-me lliure, moure’m per la meva intuïció. Odio els compromisos formals, no m’agrada sentir-me condicionada o posseïda per ningú ni per cap cosa. M’agrada tenir mestres –directors i actors amb experiència- i admirar-los. També aprendre dels companys de vida, dels meus pares i els amics. M’agraden les relacions lliures, que tothom es senti molt bé amb ell mateix.

Tot i què tots els personatges són diferents, sempre hi ha un punt de ‘pardalet feliç’. Ets així realment?

(Riu). M’agrada molt aquesta expressió. Potser és perquè sóc optimista, entusiasta, vital. Suposo que és aquesta cosa feliciana, que em caracteritza, m’oblido molt fàcilment de les coses que han passat amb els anys. Saps allò que diuen “La forma de la felicitat és no tenir memòria i molta salut”?. A mi per sort em passa molt, perdono fàcilment, mai estic enfadada amb ningú.

Tens un caràcter fàcil, doncs?

Sí. Normalment no m’enfado, i si m’enfado ho haig de resoldre d’una manera o altra. Necessito sanar els meus vincles. En general sóc bastant flexible, estic bé a tot arreu. M’agrada adaptar-me, a vegades estic amb gent que no té res a veure amb mi, però m’és igual, sempre hi ha alguna cosa interessant en tothom.

Què és el que t’impulsa a agafar un paper i no un altre?

No ho sé. A vegades és una cosa molt de pell, molt d’intuïció. Hi ha coses que les tens claríssimes i d’altres que no tant. Jo crec que és qüestió d’escoltar-se a un mateix, de no agafar una feina per por de no trobar res més. Plantejar-se: És això el que vull fer? Potser no és el moment.

T’ha passat?

Sí, ara mateix precisament. Vaig dir que sí a un projecte, amb uns companys fantàstics, un director excel·lent, un guió súper interessant, tot súper bé, però vaig sentir que no. Saps allò que dius: “no vull estar aquí ara, vull estar allà”?. Vaig sentir que tenia la necessitat vital de no estar fent allò. Procuro escoltar-me molt, i és molt difícil perquè aquest món està totalment muntat perquè no ens escoltem, perquè siguem autòmats, però ho intento.

L’aspecte més negatiu de ser actriu?

El fet de no poder ser a casa a les nits, sobretot quan els nens són petits, a l’hora de fer els deures, a l’hora de sopar… és un pal perdre’t aquests moments. Però tot depèn de l’època, també n’hi ha que no treballes o que treballes només als matins. Moltes vegades he dit que no a obres de teatre, sobretot ara amb època de ‘La Riera’, per poder estar amb els meus fills. He volgut aprofitar aquesta treva televisiva, en què treballo només al matí, i la veritat és que per mi ha estat meravellós.

El 2013 vas idear i dirigir una ruta poètica a Terrassa, ‘L’elixir’, que actualment compta ja amb tres edicions. Com et va sorgir la idea?

Vaig venir a viure a Terrassa, bé, de fet sóc d’aquí però havia viscut molts anys a Barcelona i a Madrid, i després per qüestió de casualitats vaig tornar aquí a Terrassa. La cosa és que m’encanta la poesia, els poetes… i aquí a Terrassa m’hi faltava molt tot aquest tema. Quan estava a Barcelona em fascinava anar a l’Horiginal, al costat del Macba, i vaig decidir de muntar-ho. Terrassa té un potencial brutal.

La frase “L’elixir és un bàlsam a la misèria humana i una manera de reivindicar la virtut, la bellesa, la intel·ligència, l’intel·lecte…”. Que significa per a tu?

Penso que la poesia —que en aquest cas seria l’elixir— et cura les ferides. T’ajuda a entendre’t, és com un bàlsam. Com una cura. Com quan algú et diu una cosa que et va directament al mal, a la llaga, a la ferida, al cor, on sigui, que et toca, que t’ajuda a viure. Hi ha molts filòsofs, que al final arriben a la conclusió que el sentit de la vida és la bellesa. La finalitat és trobar la bellesa, allà on sigui, i per mi la poesia té molt a veure amb això perquè et transporta. És quelcom molt personal, cadascú va a un lloc que només hi va ell. Com aquest vers de Mireia Calafell, que m’encanta, que diu: “Tot sobra en aquest vers, si no et retorna a casa”. La poesia té el poder de transportar-te.

Mai t’ha passat de fer un paper i preferir-ne un altre?

L’important no és el què sinó el com. És el teu estil, la teva originalitat, el que farà que sigui teu. Buscar-li una cara que en un principi no semblava que hagués de tenir. Recordo a Mario Gas que em deia: “No hi ha papers grans ni papers petits, hi ha actors grans i actors petits”, (riu). M’agraden els papers petits, em fan sentir molt lliure. Et permeten crear molt. La gràcia és explicar entre tots una història i és aquest treball en equip el que li dóna sentit a la meva professió.

Xavier Bertran: “La meva necessitat bàsica és la de crear, la de parir coses”

By | cultura | No Comments

IMG_2467

Xavier Bertran, més conegut com ‘Lo Cartanyà’, és un actor, director i guionista català, amb més de 25 anys d’experiència damunt els escenaris. Guionista de ‘Plats Bruts’ i de ‘Lo Cartanyà’. Autor de ‘De quatre grapes’ o ‘Pluja daurada, reflexions espirituals’, entre d’altres llibres, així com d’articles publicats a ‘El 9 nou’ o ‘La Vanguardia’.

Hi ha alguna part de Xavier Bertran en ‘Lo Cartanyà’?

(Riu). Sí. Així d’entrada no tinc massa a veure amb el seu perfil, som força diferents, però és cert que sempre es juga amb coses personals. Jo quan m’empipo, m’empipo molt, i Vicenç Cartanyà té un caràcter molt irascible i colèric. Saps quan una cosa t’escalfa molt i petes, que vas de zero a cent en un moment?, doncs aquesta faceta me la descobreixo en mi mateix.

Quins són els elements que vau utilitzar per a donar-li aquesta clau d’humor a ‘Lo Cartanyà’?

D’una banda hi ha l’exageració pròpia del gènere, són caricatures humanes. És com si posessis una lupa a allò que vivim quotidianament. D’altra banda vaig utilitzar el dialecte lleidatà perquè és el meu dialecte familiar, que conec bé, i em venia molt de gust treure’l amb la ficció. El llenguatge et dóna tota una mena de recursos i de girs, en aquest cas propis del dialecte. Cal a dir, però, que jugàvem molt lliurement, en cap cas hi havia una voluntat de reflectir una realitat.

El dialecte, doncs, creus que no s’ajusta a la realitat?

El lleidatà de la sèrie és el dialecte dels meus pares que ja són grans, tenen més de 80 anys, i és un lleidatà que conserva moltes coses que en l’actualitat ja no s’utilitzen tant. Quan tu ho coneixes íntimament, saps que jugues amb una sèrie de recursos, com pot ser l’exageració en aquest cas.

El Centre Comarcal de Lleida ho va considerar un insult, arribant a demanar a TV3 que deixés d’emetre la sèrie. Què en penses?

Amb l’experiència dels anys te n’adones de que facis el que facis sempre hi haurà gent a qui li agradarà i gent a la qui no, i tothom té els seus arguments. Evidentment jo no faré una cosa voluntàriament ofensiva. No tindria massa sentit, no?.

Perquè creus que es va percebre així per part de tot un col·lectiu?

Potser és que hi havia gent que feia temps que esperava una ficció on s’utilitzés el lleidatà, i segurament s’esperaven una altra cosa. Una sèrie on s’utilitzés el lleidatà, i que servís per reflectir més el dia a dia, ensenyar les terres lleidatanes, que moltes vegades són els grans desconeguts. M’imagino que per contrast, d’entrada no els hi va semblar bé. També hi deuria haver gent que en un principi es va sorprendre però que poc a poc va adonar-se que la intenció no era, en cap cas, de burla.

Fins a quin punt creus que podia resultar ofensiu o, per contra, consideres que és una senzilla qüestió de tenir la pell massa fina?

Seria tant absurd com pensar que ‘Plats Bruts’ serveix per explicar que tots els barcelonins són igual de “tontos” que els personatges de la sèrie. O el mateix amb el cas dels americans, amb ‘Friends’, on un professor universitari té el comportament d’un nen de 4 anys. Sempre es juga amb aquesta exageració i en cap cas hi ha una voluntat de burla sobre alguna cosa en concret, la burla és més aviat sobre l’ésser humà en general. Burla sobre coses que ens toquen a tots per igual, siguis de Lleida, de Barcelona, o dels Estats Units.

Vas ser guionista també d’alguns capítols de ‘Plats Bruts’. El de ‘Tinc una revelació’, per exemple, va tenir problemes… Què va passar, perquè el volien censurar?

Era una parodia on Joel Joan s’equiparava amb Jesucrist. Aquí torna a passar això que dèiem. El capítol, objectivament és el mateix per a tothom, però cadascú veu un capítol diferent. I això, facis el que facis, has d’entendre que és així. Depèn dels prejudicis i limitacions de la persona qui ho mira. Hi ha gent que considera que l’humor ha d’anar “d’aquí fins aquí”, i que no es pot traspassar aquesta línia. Doncs suposo que les meves línies estan més eixamplades.

Com t’agrada escriure a tu?

Jo escric amb una llibertat total, no estic massa condicionat per res a l’hora d’escriure. Senzillament tinc una idea, tibo d’aquell fil i jugo amb llibertat. No trobo gens ofensiu poder jugar amb qualsevol element perquè al final, també és una manera d’igualar-ho tot no?. No crec que hi hagi una sèrie de coses sagrades i d’altres que no. Jo crec que tot es pot tocar amb sentit de l’humor. Per mi no existeix aquesta barrera.

Com funcionava el repartiment dels guions, en el cas de ‘Plats Bruts’ i ‘Lo Cartanyà’? Us reuníeu tots i el qui tingués la millor idea s’encarregava de tot el guió, o com?

Depèn. A ‘Plats Bruts’ érem un equip de guionistes, i cadascú s’encarregava d’un capítol en concret, ens ho anàvem repartint. Tots portàvem un capítol que anàvem desenvolupant i dialogant però entre tots el revisàvem i aportàvem idees. A ‘Lo cartanyà’ treballàvem diferent, érem un equip de 4 guionistes, i sí que hi havia un primer punt de brainstorming però la diferència és que jo dialogava tots els capítols, excepte d’un parell, que només els vaig revisar pel tema del lleidatà.

Vas fer el guió de ‘Tinc patató’. Com va sorgir la idea?

Quan em vaig incorporar a ‘Plats Bruts’ com a guionista hi va haver una sèrie de canvis de personatges. Se n’havia anat l’Anna Barbany, havia entrat la Mercè Comas fent el personatge de la iaia… Era un capítol que servia per ensenyar una mica la dinàmica amb el nou personatge, que confonia al Lopes amb una noia, etc, etc. (Riu).

Si a dia d’avui poguessis guionitzar un últim capítol de ‘Plats Bruts’, sobre què tractaria?

Bufff, és que “deunidó” la de temes que es van tocar a ‘Plats Bruts’… Possiblement en faria un sobre la independència de Catalunya. Seria divertit fer un capítol sobre la situació actual, i veure com la viuen els personatges. Tot aquest tema donaria molt joc.

Creus que ‘Plats Bruts’ hagués funcionat igual amb altres actors?

Això no es pot saber mai… Però crec que el repartiment sempre és bàsic. El càsting és importantíssim. En aquest cas, la química entre el Joel Joan i el Jordi Sànchez era molt potent i va funcionar, però això no vol dir que no hagués funcionat també amb uns altres actors. A vegades, tot i amb un bon guió, un error de càsting fa que allò no funcioni. Totes les peces són molt importants però els actors jo crec que són bàsics.

Quin record guardes de ‘Plats Bruts’?

En tinc un record molt especial perquè va ser la meva primera feina com a guionista. Va ser una gran oportunitat d’entrar a un equip —que a més a més ja estava funcionant a tope —, i que em va permetre conèixer el gènere.

De quin projecte et sents més orgullós?

Per unes raons o per altres sempre em quedo amb alguna cosa de cada projecte en el qual participo, però bé, és cert que estic especialment satisfet amb ‘Lo cartanyà’. Per la senzilla raó què va ser una idea original meva, en la qual vaig intervenir-hi després com a guionista, com a actor, com a director —era una codirecció amb en Sergi Pompermayer—, i vaig poder tocar moltes tecles. És una gran satisfacció quan pots parir una cosa i veus com aquesta evoluciona, com es transforma… fins que l’acabes veient, en aquest cas, per la televisió.

Des de 2014, amb l’obra de teatre ‘La Ratonera’, t’havíem perdut la pista als escenaris i a la televisió. Que has estat fent durant aquest darrer any?

Actualment estic col·laborant amb Catalunya Ràdio, al programa de ‘Els matins’, en una franja on hi intervenen els minoristes, que és l’equip del Minoria Absoluta. A més a més, l’any passat vaig publicar un llibre, ‘Pluja daurada, reflexions espirituals’ i a dia d’avui seguim fent presentacions del llibre. I també, a arrel del llibre, he començat una iniciativa, ara fa poc, que es diu ‘Així entre tu i jo’, que són xerrades a partir del tema de l’espiritualitat, que faig a domicili. Ja n’he fet unes quantes i la veritat és que és una experiència sensacional, estic molt molt engrescat.

En què consisteixen aquestes xerrades?

És agafar, en aquest cas l’espiritualitat, i aterrar-la per dir-ho d’alguna manera. Entendre l’espiritualitat d’una manera molt humana, agafant consciència de que tots nosaltres som una petita peça dins d’un engranatge molt més gran. A partir d’aquí es comencen a abocar tot una sèrie de temes i la veritat és que en sorgeixen converses molt interessants. Penso que ens trobem en un moment en què la societat està molt angoixada, portant una vida de “córrer darrere de no se sap exactament què”. M’agrada parar-me a pensar una mica amb el sentit que tenen les coses, ressituar-me. D’altra manera estem abocats a una mena de bogeria que no porta enlloc.

Sempre has sabut que volies ser actor?

Suposo que no m’ho plantejava com una professió, però sí que des de ben petit havia fet teatre, liava a tothom per fer teatre, escrivia obres… Però jo en aquell moment no ho pensava com una feina, gaudia de fer-ho i prou. Ara, quan va arribar el moment de decidir-ho no en vaig tenir cap dubte: volia anar a l’Institut del Teatre i tirar per aquí. La meva necessitat bàsica és la de crear, la de parir coses. Amb el que més gaudeixo és pensant projectes, començar-los a escriure i veure que en surt de tot allò.

Estàs pensant en fer una nova sèrie?

Sí. Ja fa temps que vaig al darrere de diversos projectes i que presento coses, alguns els tinc en cartera i d’altres ja estan a sobre la taula, amb productores i en contacte amb la televisió. Però clar, ja no depèn només de mi que les coses finalment tirin endavant o no.

Una sèrie d’humor, potser?

Sí, sempre amb aquest punt d’humor que trobo que és el meu registre natural. Sense pretendre-ho l’humor ja hi és, no?. Tot i que, a vegades, es tracta d’un humor més agre, s’utilitza d’una altra manera però segueix sent allà, al fons, i en canvi, d’altres vegades és una cosa més obertament humorística. “Allò que agafes la destral i vas a carregar-t’ho tot”, (riu). Cada projecte és diferent, no m’agrada preveure les coses. M’agrada veure cap a on em porta el mateix projecte, sorprendre’m a mi mateix, deixar-me anar.