Rosa Boladeras, actriu catalana nascuda a Terrassa, té un gràcia natural que l’acompanya, davant i darrere la càmera. Simpàtica i divertida sense cap intenció de ser-ho, ella és i li surt així. Transparent, sociable i amb una rialla que omple tota la pantalla.
T’ha canviat la percepció des de que vas començar a ser actriu a ara?
Potser sí. La veritat és que amb els anys m’ha canviat la percepció de tot, de la vida i de tot. Ara relativitzo molt més, fins i tot el fet de ser actriu. Em sento molt més creativa que actriu en concret. Penso que em podria dedicar a moltes més coses, no només a ser actriu.
Perquè creus que ha canviat?
Perquè al principi poses totes les energies pensant que només pots fer una cosa, o senzillament sents que allò és realment el que vols. Amb el temps te n’adones que el món està ple de coses meravelloses, i que pots triar i decidir molt més. La meva percepció ha canviat en el sentit de dir “no sóc actriu i res més”, no m’agrada estar a mercè d’aquesta professió, potser el que ha canviat és la meva actitud davant d’ella, però també davant la vida i de mi mateixa.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=iu8RWYi8hzo&w=420&h=315]Què t’agradaria fer?
Viure altres histories, que sovint arriben però no ens en adonem perquè tenim el cap ocupat en una altra cosa. M’agrada molt escriure. Estic apunt de començar tot una formació de constel·lacions, a l’Institut Gestalt. També m’agradaria viure en una casa al camp, tenir un hortet i treballar només quan m’inspirés. Inventar-me tallers de literatura creativa per a nens i per a adults… I viatjar pel món.
Has fet tot tipus de papers, des de la tímida i innocent minyona a ‘Temps de silenci’ a l’esbojarrada Joana a ‘L’un per l’altre’. Ets bastant polivalent. Amb quin personatge t’has sentit més identificada?
Ai, no ho sé, (riu). Penso que tots estan en un. Ara per exemple, a ‘Habitaciones cerradas’, m’identifico amb el personatge perquè em considero una persona lluitadora, moderna. Tots tenim tants ‘jo’… Tots els personatges tenen una part de l’ésser humà, tots podem ser-ho tot. D’una banda m’encanta fer el boig, estar com una cabra i deixar-me ser així. Sóc una mica despistada, m’encanta fer el pallasso, sí, m’agrada fer-me’l. Però alhora sóc una persona molt responsable, mare de tres fills, i toco molt de peus a terra. Reflexiono molt sobre la vida, m’agrada molt filosofar, llegir…
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=YJBGns2zJP8&w=560&h=315]Com és Rosa Boladeras?
M’agrada molt trencar, sentir-me lliure, moure’m per la meva intuïció. Odio els compromisos formals, no m’agrada sentir-me condicionada o posseïda per ningú ni per cap cosa. M’agrada tenir mestres –directors i actors amb experiència- i admirar-los. També aprendre dels companys de vida, dels meus pares i els amics. M’agraden les relacions lliures, que tothom es senti molt bé amb ell mateix.
Tot i què tots els personatges són diferents, sempre hi ha un punt de ‘pardalet feliç’. Ets així realment?
(Riu). M’agrada molt aquesta expressió. Potser és perquè sóc optimista, entusiasta, vital. Suposo que és aquesta cosa feliciana, que em caracteritza, m’oblido molt fàcilment de les coses que han passat amb els anys. Saps allò que diuen “La forma de la felicitat és no tenir memòria i molta salut”?. A mi per sort em passa molt, perdono fàcilment, mai estic enfadada amb ningú.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=d3lzYvZ754s&w=420&h=315]Tens un caràcter fàcil, doncs?
Sí. Normalment no m’enfado, i si m’enfado ho haig de resoldre d’una manera o altra. Necessito sanar els meus vincles. En general sóc bastant flexible, estic bé a tot arreu. M’agrada adaptar-me, a vegades estic amb gent que no té res a veure amb mi, però m’és igual, sempre hi ha alguna cosa interessant en tothom.
Què és el que t’impulsa a agafar un paper i no un altre?
No ho sé. A vegades és una cosa molt de pell, molt d’intuïció. Hi ha coses que les tens claríssimes i d’altres que no tant. Jo crec que és qüestió d’escoltar-se a un mateix, de no agafar una feina per por de no trobar res més. Plantejar-se: És això el que vull fer? Potser no és el moment.
T’ha passat?
Sí, ara mateix precisament. Vaig dir que sí a un projecte, amb uns companys fantàstics, un director excel·lent, un guió súper interessant, tot súper bé, però vaig sentir que no. Saps allò que dius: “no vull estar aquí ara, vull estar allà”?. Vaig sentir que tenia la necessitat vital de no estar fent allò. Procuro escoltar-me molt, i és molt difícil perquè aquest món està totalment muntat perquè no ens escoltem, perquè siguem autòmats, però ho intento.
L’aspecte més negatiu de ser actriu?
El fet de no poder ser a casa a les nits, sobretot quan els nens són petits, a l’hora de fer els deures, a l’hora de sopar… és un pal perdre’t aquests moments. Però tot depèn de l’època, també n’hi ha que no treballes o que treballes només als matins. Moltes vegades he dit que no a obres de teatre, sobretot ara amb època de ‘La Riera’, per poder estar amb els meus fills. He volgut aprofitar aquesta treva televisiva, en què treballo només al matí, i la veritat és que per mi ha estat meravellós.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=fp505pa8rxw&w=560&h=315]El 2013 vas idear i dirigir una ruta poètica a Terrassa, ‘L’elixir’, que actualment compta ja amb tres edicions. Com et va sorgir la idea?
Vaig venir a viure a Terrassa, bé, de fet sóc d’aquí però havia viscut molts anys a Barcelona i a Madrid, i després per qüestió de casualitats vaig tornar aquí a Terrassa. La cosa és que m’encanta la poesia, els poetes… i aquí a Terrassa m’hi faltava molt tot aquest tema. Quan estava a Barcelona em fascinava anar a l’Horiginal, al costat del Macba, i vaig decidir de muntar-ho. Terrassa té un potencial brutal.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=nkvL0pWv1Ig&w=560&h=315]La frase “L’elixir és un bàlsam a la misèria humana i una manera de reivindicar la virtut, la bellesa, la intel·ligència, l’intel·lecte…”. Que significa per a tu?
Penso que la poesia —que en aquest cas seria l’elixir— et cura les ferides. T’ajuda a entendre’t, és com un bàlsam. Com una cura. Com quan algú et diu una cosa que et va directament al mal, a la llaga, a la ferida, al cor, on sigui, que et toca, que t’ajuda a viure. Hi ha molts filòsofs, que al final arriben a la conclusió que el sentit de la vida és la bellesa. La finalitat és trobar la bellesa, allà on sigui, i per mi la poesia té molt a veure amb això perquè et transporta. És quelcom molt personal, cadascú va a un lloc que només hi va ell. Com aquest vers de Mireia Calafell, que m’encanta, que diu: “Tot sobra en aquest vers, si no et retorna a casa”. La poesia té el poder de transportar-te.
Mai t’ha passat de fer un paper i preferir-ne un altre?
L’important no és el què sinó el com. És el teu estil, la teva originalitat, el que farà que sigui teu. Buscar-li una cara que en un principi no semblava que hagués de tenir. Recordo a Mario Gas que em deia: “No hi ha papers grans ni papers petits, hi ha actors grans i actors petits”, (riu). M’agraden els papers petits, em fan sentir molt lliure. Et permeten crear molt. La gràcia és explicar entre tots una història i és aquest treball en equip el que li dóna sentit a la meva professió.