Jordi Martínez: “Abans d’actor sóc pallasso”

By 6 de gener de 2016cultura

IMG_4096.JPG

Jordi Martínez és un actor català molt polivalent. Tant el podem trobar fent de pallasso —la seva principal vocació—, com d’advocat intransigent a ‘Merlí’, propietari d’un supermercat de poble a ‘Ventdelplà’, o detectiu Kubala a ‘Kubala, Moreno i Manchón’. Molts el coneixereu per les seves diverses aparicions en sèries de TV3, així com per les innumerables actuacions en obres de teatre, gènere amb que va descobrir la seva passió pel món de la interpretació.

Sempre has sabut que volies ser actor?

Sí. A Horta, on vaig créixer, hi havia molta tradició de teatre, i més en aquella època que hi havia un xup-xup important de teatre d’aficionats. Tota la família en fèiem. D’aficionats però de qualitat, eh?, entre d’altres coses perquè el qui ho portava era el meu cunyat, Pere Muntanyès, qui ja comptava amb un recorregut considerable —havia estat director de l’Institut del Teatre, del Teatre Lliure, dirigit òperes al Liceu…—.

Fins a quin punt et va influenciar, el teu cunyat, a ser actor?

Moltíssim. Va ser ell qui em va liar. Jo feia teatre d’aficionat perquè els meus germans en feien, tots en feien, però jo en un principi volia ser músic més que no pas teatrero.

Com és que finalment et vas decidir pel teatre?

Perquè en el primer espectacle que vaig fer amb ell, “Home and blues”, —primer vull dir ja en serio de veritat, que vol dir que no cobràvem però que la disciplina, en canvi, era molt professional—  em va entrar un verí absolut de teatre. Devia tenir uns 18 o 19 anys i vaig veure-ho molt clar: “És això el que vull fer”.

A part de la música, també ets un gran apassionat del futbol. Mai et vas plantejar dedicar-t’hi professionalment?

No. Tot i què, en una ocasió, un agent del Barça em va proposar de fer una prova per entrar a l’equip bé no només a mi però no era com ara que estan per tot arreu—, i vaig decidir no anar-hi. Vaig seguir jugant a futbol, tant a l’Horta com a futbol sala, però jugava per divertir-me amb els amics i prou. M’apassiona el futbol però no per a dedicar-m’hi.

Hi ha algun paper que tinguis pendent?

No. La veritat és que sempre he dit que el paper que voldria és el següent que m’ofereixin. Sempre que tingui alguna cosa a defensar, que el consideri especial. No cal que sigui el paper protagonista, només que sigui xulo de fer. És una aventura nova i tornar a començar. Mai he pensat: “Com m’hagués agradat fer Hamlet”. M’ho he passat la mar de bé fent muntatges de Hamlet, fent altres papers, però mai he sentit la necessitat de fer Hamlet, per posar-te un exemple.

T’és fàcil combinar dues feines -quan et coincideix temporada al teatre i a la televisió-, a l’hora de memoritzar els guions i interpretar personatges tant diferents?

Sí. Una cosa es fa al matí i l’altra a les nits. No dorms gaire (riu). M’agrada molt la meva feina i en conseqüència m’ho passo molt bé, tant si es tracta d’un paper dramàtic, còmic… em sento molt còmode amb tot. Precisament el que m’excita és el no estar fent sempre el mateix.

Podríem dir que ets un actor molt polivalent, fas tant de pallasso, com de policia, advocat… T’hem pogut veure en moltes i diferents facetes.

Sí, i penso que aquí està, precisament, la gràcia, en intentar que sigui creïble allò que interpreto a ‘Merlí’, de la mateixa manera que a ‘Rhum’ i que en tots els altres personatges que he fet. Aquesta capacitat et dóna moltes armes i, professionalment, moltes possibilitats. No pensen en mi només per a fer ‘pallassos’, o ‘Shakespeare’s’, o ‘Merlíns’. Quantes més tecles toques, més possibilitats tens de que et cridin.

Per què creus que ‘Merlí’ està tenint tanta acceptació?

Perquè TV3 té un públic molt fidel, i a ‘Merlí’, a més a més, se li ha afegit el target de la gent jove. Això pot fer augmentar l’audiència fins a 200.000 persones més que una altra sèrie. Ha atrapat als joves, que són als qui els hi costa més d’aficionar-se a segons quines sèries, perquè s’hi senten identificats, s’expliquen els problemes que té la joventut. La veritat és que la sèrie està molt ben feta, el personatge de ‘Merlí’ és brutal, Francesc Orella està immens i els nanos també.

Abans comentaves que no sents la necessitat de fer el paper protagonista, però en el cas de ‘Merlí’, si ho haguessis pogut escollir, t’hagués agradat fer el personatge principal?

Sí, clar que sí. Hagués estat xulíssim. En Merlí és un personatge que té molts matisos, moltes possibilitats, i en aquest sentit, com més possibilitats té un personatge més et diverteixes fent-lo. I tant que m’hagués agradat! Com a tema d’estructura del personatge i això, però veient com ho fa el Francesc, que és meravellós, estic molt satisfet amb el meu paper.

T’agrada fer el pallasso?

Molt. De fet sóc pallasso. És a dir, un actor interpreta el seu personatge i en canvi el pallasso es construeix el seu propi pallasso. Abans que actor sóc pallasso. El pallasso ho és sempre, des de que comença a ser-ho fins que es mor.

D’on et va sorgir aquesta passió?

Pel meu nebot, en Monty. Ell era pallasso, pallasso, i em va liar. Vam començar fent un espectacle, que érem només nosaltres dos, i va ser espectacular. Des d’aleshores vaig estar durant cinc anys només fent de pallasso, en tres espectacles diferents. Més endavant vaig decidir tornar a fer d’actor i vaig notar com si hagués crescut un pam. El pallasso t’obliga a certes coses que t’ajuden després a saber-te defensar com a actor.

Què et va motivar a fer ‘Rhum’?

Retre-li homenatge al meu nebot Monty que va morir el 2013 de càncer. Era un pallasso grandíssim, i estava preparant un espectacle que es deia ‘Rhum’, no tenia res a veure l’obra que fem, però vam pensar que la millor manera d’homenatjar-lo era amb un espectacle de pallassos, amb l’essència i l’atmosfera que ell sempre havia defensat.

A ‘Rhum’ aprofiteu l’humor per fer burla, o fins i tot crítica, de la situació actual. Fins a quin punt jugueu amb aquesta llibertat?

Totalment. Aprofitem el que passa al món per anar introduint temes i bromes al nostre espectacle. Dins del món del pallasso tot és possible. Els pallassos ens atorguem el dret d’en riure’ns-en de tot. Es tracta d’intentar recuperar allò de quan érem petits, que no teníem filtres, i dèiem: “Senyora, vostè està molt gorda”. Ho dèiem perquè érem petits, la vèiem gorda i no enteníem res més enllà de tot això. I és això, des d’aquesta posició tens la capacitat de poder-ho dir tot.

T’agradaria que els teus fills fossin actors?

M’agradaria que els meus fills fossin feliços amb la seva feina, i si el que volen és ser actors estaré encantat i els ajudaré amb tot el que pugui. Si tenen talent per ser-ho, és clar, perquè per a aquest ofici cal tenir un talent. A mi m’agradaria saber bufar ampolles i no en sé, (riu). Jo el que vull és que es dediquin a alguna cosa que els hi apassioni, i sempre els hi dic: “Jo l’avantatge que tinc amb la meva feina és que moltes vegades no tinc la sensació d’anar a treballar”. I amb això omplo la nevera, saps?. Aquesta és la meva màxima per als meus fills.

Tens algun projecte en ment?

Sí. Estic assajant una obra d’Arthur Miller, ‘Panorama des del pont’, que dirigeix Georges Lavaudant -director francès amb qui ja he treballat altres vegades-, i que estrenem a finals de gener al Teatre Romea.

Leave a Reply