Carles Canut: “Menja bé, caga fort, i no temis a la mort”

By 13 de gener de 2016cultura

IMG_5410

Carles Canut, fill i amant de Gerri de la sal (Pallars Sobirà), és un actor català que ha participat en més de 9.000 funcions de teatre, així com en diverses sèries televisives com ‘Plats Bruts’, ‘Vostè Jutja’ o ‘Lo Cartanyà’. Director de la Fundació Romea des de 2006 i amb cap intenció de jubilar-se.

Que és el que més trobes a faltar del Pallars quan estàs a Barcelona?

Tot. És el conjunt: el clima, l’alimentació, els amics, la seva gent. Tot això només es pot trobar allà. Aquí també hi tinc molts amics pallaresos, que de tant en tant em baixen xolís i secallona, i me la menjo encantat però no és el mateix. Els ous, per exemple, no tenen res a veure amb els d’aquí Barcelona, són com la nit i el dia, i la meva filla me’n baixa però tampoc és el mateix, allà els gaudeixo mil vegades més. Ho trobo a faltar tot.

Tens 71 anys, no t’has plantejat de jubilar-te?

No, jubilar-me mai. Tinc prou energia per seguir fent teatre, que és el que m’agrada. A més, per dir-ho d’alguna manera, amb dos mesos fent teatre guanyo més que en un any de jubilat. El dia que em jubili perdré tot el meu poder adquisitiu, i no en tinc ganes. Jo com la Virgencita de Lourdes: “Que me quede como antes”. Estic encantat amb el que faig, i espero poder-ho seguir fent durant molts més anys. Segueixo fent teatre, de fet, ara estic fent ‘Sòcrates’.

Quan vas decidir que volies ser actor?

A la Universitat, estava estudiant dret a la Universitat de Barcelona, de fet la Facultat de l’Avinguda Diagonal la vam inaugurar nosaltres, l’any 1961. I en aquell moment existia el TEU, Teatre Espanyol Universitari -cada universitat en tenia un-, i amb altres companys ens vam aficionar a fer teatre. Vam començar fent-ne a la Universitat i més endavant vam anar a l’Institut d’Estudis Nord-americans, a la Via Augusta, que tenia un teatre “collonut”. Vaig fer dret dos anys i després ho vaig deixar per fer teatre, el verí es va apoderar de mi.

Amb quina obra o interpretació creus que vas passar a ser una cara coneguda?

Penso que tot és una cadena. Pel gran públic, evidentment, no va ser pel teatre, sinó per la interpretació del ‘Rafeques’ a ‘Vostè jutja’ (TV3). Però la gent de teatre ja em coneixia i tot el que he fet en teatre ho hagués fet exactament igual encara que no hagués interpretat al ‘Rafeques’. En canvi, sí que és cert que altres coses que he anat fent en televisió, com ara ‘La Barberia’, probablement es donessin per la popularitat que em va donar aquest personatge.

A ‘Plats Bruts’ interpretes el paper de metge de capçalera, fan número 1 del Barça, i en canvi ets de l’Espanyol. És una espècie d’irona que feu?

Totalment. El Joel Joan em va proposar de fer la conya sobre els fanàtics culés, sabent que jo era periquito. Una ironia total. Me’n enfotia dels culés, amb l’escut del Barça als calçotets, i tot allò. Ridiculitzàvem, el Joel com a director i jo com a actor, aquesta circumstància, i és clar, feia més gràcia que ho interpretés un periquito.

El paper que més t’ha costat?

Tots em costen, però una vegada trobes el desllorigador ja està. Potser ‘El Calibán’ de ‘La tempestad’ perquè hi havia un esforç físic al que jo no hi estic acostumat. Jo sóc un panxacontenta, m’entens?. En aquest aspecte sóc com Winston Churchill, que el dia que va complir 90 anys la BBC li va fer una entrevista, molt llarga, i en un moment determinat li pregunten: “Señor primer ministro, y usted a qué atribuye su longetividad?”, i ell respon –mentre es fumava el seu puro-: “Al deporte, no lo he practicado nunca”. Jo en aquest aspecte sóc igual que Churchill, no he fet mai esport. I quan s’ha de fer esforç físic “foto el camp”. A ‘El Calibán’ havia de sortir disparat de finestretes, fer tombarelles, mil coses… amb 100 quilos que pesava.

Hi ha alguna situació en què t’oposaries a interpretar?

Em negaria a interpretar, per exemple, a un nazi, si fos per glorificar la seva ideologia, però en canvi no tindria cap problema en interpretar a un nazi si fos per ridiculitzar-lo. Depèn conceptualment del que es fa, jo he fet pederastes, assassins, bisbes, capellans, i de tot, i no tinc res a veure amb ells. Tot depèn del perquè fas un pederasta. Jo no el defenso, el mostro perquè la gent vegi lo fastigós que arriba a ser.

Una costum que no voldries perdre mai?

Dormir molt. Tinc la sort de poder dormir 8-9 horetes i això em permet estar descansat, sobretot de cap. Me’n vaig a dormir al voltant de les 12 i fins a les 8 o les 9 no em llevo. La gent està dormint, 5-6-7 hores. I creu-me, és bo, fins i tot per la pell, (riu).

Si poguessis tornar enrere tornaries a ser actor o t’agradaria provar altres coses?

No, tornaria a ser actor. Quan és la teva elecció fer-ho i la natura t’ha dotat d’unes condicions que no té l’altra gent, ho fas i ho fas bé, i t’ho reconeixen, és la millor professió que es pot tenir. No n’hi ha cap altra com la de ser actor. O sinó la de director. Ser un home de teatre, vaja, però de teatre, eh?.

Des de 2006 ets director de la Fundació Romea, que és el més complicat d’assumir aquest càrrec?

No hi ha res complicat. La única cosa que a mi em “disturuta” són els números, i per sort ho porten altres, (riu). Tot el que sigui pensar i programar lectures dramatitzades, xarrades, conferències, taules rodones, i tal, és consubstancial en mi, igual com actuar. Ara, si em contractessin pel departament de màrqueting d’una beguda alcohòlica no sabria ben bé que fer, però en teatre -que ho domino-, no hi tinc cap problema.

Quina potestat tens, com a director? Tens l’última paraula en tot?

Total. En quant a la qüestió artística, és clar. En l’econòmica tinc assessorament, i ja m’avisen si veuen que em passo amb els pressupostos i aquestes coses. Però en la resta tinc llibertat total.

Tens algun paper pendent?

Sí. M’hagués agradat molt fer –encara que de fet encara podria fer-lo- Max Estrella, de ‘Luces de bohemia’ de Valle-Inclán. Valle-Inclán és el meu autor de capçalera; el gran autor teatral del segle XX, sense dubte. També m’hagués agradat molt fer ‘Yago’, d’Otelo, Shakespeare. És el malvat més simpàtic i imprevisible de tota la història del teatre, un personatge fascinant, molt superior a Otelo. De fet, crec que l’obra s’hauria d’haver dit ‘Yago’ i no ‘Otelo’.

Has participat a ‘MacBeth’, no t’hagués fet gràcia fer el personatge principal?

No, són un tipus d’herois que mai m’han convençut, sobretot perquè la meva figura física sempre ha estat la de l’antiheroi, no tinc res a veure amb aquesta figura èpica. Si m’ho haguessin proposat hagués fet un ‘Macbeth’ molt més retorçat, molt més intel·ligent. Més aviat un estratega que no pas un heroi de guerra. És cert, però, que als actors els hi crida això de recitar: “Ser, o no ser, aquesta és la qüestió”, però també és cert que en teatre és molt important la imatge. Imagina’t un home de 100 quilos allà enmig de l’escenari dient: “Ser o no ser”. Semblaria que estigués dient: “Menjar o no menjar, aquesta és la qüestió”, (riu).

Com et prepares els guions?

Sóc molt lent, no em poso a estudiar de memòria fins que no entenc el que estic dient. He de tenir molt clar el que dic, a qui li dic i que pretenc –comprensió total- abans de memoritzar-ho. Ho faig amb lectures escenificades i quan deixo el paper ja m’ho sé perfectament. No sóc dels actors que necessiten un apuntador –i van tallant i tallant-, per a mi això és caòtic. També els meus fills m’han ajudat sempre preguntant-me els textos. Però bé, “cada maestrillo tiene su librillo”, no tots fem servir la mateixa estratègia, n’hi ha que agafen el text i no saben “que collons diuen” però s’ho aprenen de memòria.

Te’ls prepares en algun lloc en especial?

Sí. Quan estic a Gerri me’n vaig a dalt de la cascada del torrent d’Anseu -aquell torrent que baixa del costat del Monestir-, i quan estic a Barcelona, tinc l’avantatge de poder fer les lectures amb els altres companys.

En quin punt et trobes ara?

He arribat a una situació que mai sabré si és bona o dolenta, i és que quan se sap que jo estic al darrere d’un projecte, tothom està convençut que aquella cosa estarà ben feta. Arriba un punt en què ja no sorprens a la gent perquè ja ho donen per suposat, i aleshores has de fer una cosa encara millor, excepcional.

Una frase que resumeixi la teva filosofia de vida?

Sí, una que em deia el meu padrí: “Menja bé, caga fort, i no temis a la mort”.

Leave a Reply