Marc Crehuet: “Amb Pop Ràpid volia desfogar-me, amb humor, de l’esnobisme de Barcelona”

By 27 de gener de 2016 juny 15th, 2021 cultura

FullSizeRender(6)

Ens trobem amb Marc Crehuet a ‘Moiré Films’, el seu estudi de producció situat al barri de Gràcia. El director i guionista de ‘Pop Ràpid’, ‘Perfils’, ‘El rei borni’, entre d’altres, és un autèntic cinèfil que s’autodefineix com a tímid, inquiet i hiperactiu. Crehuet recorda que el camí no ha estat fàcil i que tot el que ha aconseguit ha estat gràcies a picar molta pedra i a ser persistent.

Perquè vas decidir ser director?

Era una vocació des de molt petit. De molt jovenet ja marejava als meus amics per fer curts amb la càmera del meu pare, feia teatre al col·legi… Intentava dirigir,  en general. Ja amb 12 anys veia pel·lícules dels ‘Cohen’ o de ‘David Lynch’, que em motivaven, em movien… Va ser aleshores quan vaig començar a descobrir el cinema d’autor, per dir-ho així.

No va ser fàcil, m’imagino.

Gens. El camí va ser complicat perquè, per una banda, si no tens un entorn que t’ho faciliti –que no és el meu cas– no saps com fer-ho, la Universitat et dóna unes eines molt generals, que estan molt bé com a coneixement però si no tens contactes, t’has d’anar marcant tu mateix la pròpia estratègia. És per això que no vaig fer la meva primera pel·lícula fins als 37 anys, i mentre vaig anar explicant histories en els formats als quals podia accedir.

Com van ser els teus inicis?

Vaig començar com a guionista a la sèrie ‘Àngels i sants’ de TV3. Va ser com la meva mili, vaig començar entrant-hi de becari i vaig acabar escrivint-ne els capítols. Després vaig fer de guionista en programes de BTV, i en un moment donat em va sorgir l’oportunitat de fer ‘DO’, un programa que es deia ‘Denominació d’origen’ a La Xarxa de Televisions Locals.

En què consistia?

Era un espai que li deien “espai contenidor”, que et permetia, per pocs diners, fer les teves pròpies peces de ficció. Vaig començar amb un soci que tenia en aquell moment, i en part vaig anar enrere –a nivell de sou i condicions laborals– però vaig poder dirigir les coses que jo escrivia. Vaig poder començar a provar-me. Vaig aprendre molt perquè, com el pressupost era tan baix, havia de fer de tot, i així vaig aprendre com funcionava una mica tot el procés. Escrivia al mateix temps que dirigia als actors, m’encarregava del so… una mica de tot. D’aquí va sorgir la sèrie ‘Green Power’, ‘Tendències’, ‘Perfils’… Va ser com una finestra que ens va permetre experimentar.

Has estat descobridor de molts actors, com Miki Esparbé, Alain Hernandez, Xesc Cabot… Que et desperten per a apostar per ells?

Primer de tot que som amics. És una amistat que prové d’una admiració mútua i que s’ha anat forjant a base de treballar junts. Ens entenem molt bé. A cadascú el conec de llocs diferents però amb tots porto gairebé 10 anys treballant. D’alguna manera hem crescut junts professionalment.

Com va sorgir la idea de ‘Pop Ràpid’?

Hi ha molts factors. D’una banda jo sóc molt melòman, m’agrada molt la música i sóc molt fan dels referents dels quals parteix ‘Pop Ràpid’, com ‘Els joves’ o ‘Flight of the Conchords’. També per la meva experiència personal. Volia parlar del tema “dels modernos”, desfogar-me, amb humor, de l’esnobisme de Barcelona, perquè era un món que jo havia viscut de prop i amb el qual tenia una espècie de relació amor-odi. I després també hi havia altres factors, que van influir en el disseny de la sèrie, com per exemple el fet de que tot passés en una sola localització, per motius de pressupost. Ens van comprar la sèrie perquè fos una sèrie low cost.

Alguna anècdota de ‘Pop Ràpid’?

Per nosaltres va ser un salt qualitatiu molt important però per a ells no deixava de ser això, una sèrie low cost. Una de les limitacions que vam decidir posar va ser l’espai, un bar és més controlable i molt més barat. El que no vam tenir en compte és que al bar hi ha gent i que als figurants també se’ls ha de pagar. Tot encareix. Si et fixes al detall, els plans són bastant tancats perquè no teníem tanta gent com per omplir tot el local. Els figurants es repetien amb freqüència. Són coses del low cost.

Què és el que més admires d’un actor?

La imaginació. Un actor ha de ser una persona imaginativa, capaç de posar-se a la pell d’un personatge i saber-se abstreure del seu entorn. L’autenticitat, la versemblança. L’admiro quan veig que de veritat es creu el que està fent.

T’agrada que es respecti el guió al peu de la lletra?

M’agrada que es respecti el guió. De fet, escric els guions amb una estructura bastant ferma però també és cert que m’agrada deixar marge per a la improvisació. A ‘Pop Ràpid’, per exemple, trigava a tallar les escenes perquè sempre succeïen coses molt interessants i divertides, coses que a mi no se m’haguessin acudit mai. Situacions espontànies que venien donades pels mateixos actors, precisament per aquesta capacitat de creure’s allò que estaven fent.

No t’agradaria, esporàdicament, ser l’actor en lloc del director?

Ho he provat alguna vegada, per necessitat, i sí que m’agradaria si veiés que ho puc fer bé i que no ho passo malament, però la veritat és que sóc un desastre. (Riu) Precisament l’altre dia vaig estar fent un petit paper, en una pel·lícula que estan preparant els ‘Burning Percebes’, –gent a qui admiro molt– però sóc tímid i em costa molt abstreure’m de la realitat. M’agradaria molt però no tinc aquesta capacitat.

‘El rei Borni’ va ser la teva segona producció teatral. Perquè recomanaries l’obra?

Hi ha molts elements que fan que aquesta peça funcioni tan bé. Fa riure molt, fa pensar, plantejar-te les coses… El millor són les reaccions del públic, la sorpresa, la inquietud… Crec que el més interessant és que les reaccions sorgeixin d’una manera espontània. La màgia es produeix més fàcilment quan no busques objectius concrets a nivell de reaccions.

Tot i així és inevitable. Quina reacció esperes del públic?

Si es tracta de comèdia, que és el que faig majoritàriament, espero principalment que riguin, però vaig més enllà. Quan escric intento plantejar situacions que per a mi tinguin un rerefons, algun interrogant que em rondi pel cap en aquell moment. M’agrada fer pensar al públic.

Prefereixes treballar amb les teves idees o que es tracti d’un encàrrec?

Prefereixo ser jo qui dissenyi el projecte però també m’agrada treballar per encàrrec. És una manera de tenir un dateline –que t’obliga a no penjar-te amb allò indefinidament– i també perquè trobo molt interessant l’exercici de veure que és el que t’estan demanant i intentar aportar el teu món o bé bolcar-te al món dels altres.

Marc Crehuet somriu entremaliadament a la pregunta: “Estàs treballant en algun projecte actualment?”. Un llarg silenci, cap resposta, i el seu somriure que segueix intacte… Amb què ens sorprendrà aquesta vegada?

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.