Monthly Archives

febrer 2016

Eugeni Roselló: “La Transpyrinea serà un homenatge a ma mare. Mai m’ha vist córrer i espero que em vingui a veure”

By | esports | No Comments

eugeni_rosello_vall_fosca.jpg

Ens desplacem a La Pobla de Segur (Pallars Jussà), poble natal d’Eugeni Roselló.

Eugeni, un jove de 35 anys i gran apassionat dels reptes, ha estat guanyador de diverses curses d’ultrafons al llarg dels últims 7 anys. Conegut per a molts per haver aconseguit la victòria –i amb temps rècord- de l’Spine Race l’any 2013. El poblatà, que combina la seva passió per córrer amb el negoci familiar, regenta el Supermercat ‘Plus’, mateix nom que li han atribuït com a àlies.

En quin moment i per què decideixes participar en curses d’ultrafons?

Ara ja fa 8 anys. Havia jugat a futbol durant molts anys i començava a estar cansat de la monotonia del futbol. Al viure en un poble petit com és Pobla, perdíem tot el diumenge amb els desplaçaments per anar a jugar a fora. Un dia un amic d’aquí Pobla em va portar a la muntanya, vaig començar a córrer i em va encantar.

T’han proposat, en diverses ocasions, un sou i l’oportunitat de poder viure d’això i has dit que no. Per què?

Perquè m’agafa en mal moment, ma mare es jubila aquest any i he d’estar al negoci familiar. Ja m’ho van proposar l’any passat, després de guanyar diverses curses, dos anys a la Cerdanya i d’altres fora de l’Estat. M’ho vaig arribar a plantejar però finalment vaig veure que no podia ser, tinc responsabilitats al supermercat i hi he d’estar. Si això m’hagués agafat amb vint anys m’hauria plantejat les coses d’una altra manera, però ara per ara no puc viure d’això. Tinc la sort de tenir bons sponsors, em paguen els viatges i m’ajuden amb tot. Amb això ja sóc feliç, ja en tinc prou.

M’imagino que també tindries més pressió i limitacions a l’hora de prendre decisions, oi?

És clar… Tindria molta més pressió per a fer bons resultats, no podria escollir les carreres… Amb els meus sponsors em faig jo mateix el calendari, sóc jo qui decideixo el que vull, ningú em diu el que he de fer. Igualment intento fer bons resultats, ja que em donen tant, els estic molt agraït. La veritat és que he tingut molta sort, m’hi trobo súper bé i espero continuar molts més anys amb tots ells.

Que et fa decidir per uns sponsors i no per uns altres?

Buscava una marca que ho tingués tot. Des de bambes fins a gore-tex, sacs de dormir, plumes, material de ski de muntanya… Era un embolic anar a buscar els “quets” a una empresa, la jaqueta gore-tex a una altra… Volia un sponsor que ho tingués tot, i a més del millor material que hi ha, Haglöfs i Gore-tex. El tracte és increïble, estic molt content. Tant amb ells com amb la resta, eh?. També estic amb l’Ajuntament de La Vall Fosca, Torrons Vicenç, Twonav de GPS, Armytek de frontals, Cébé d’ulleres, Suunto de rellotges GPS, i ara amb l’últim que he fitxat, Ultimate Direction, que és de motxilles.

Vas passar a ser una cara coneguda probablement el 2013 quan vas guanyar l’Spine Race, cursa més brutal de La Gran Bretanya: 438km en 5 dies. Et vas perdre però tot i així vas marcar rècord. Aquest any hi vas tornar però malauradament no vas poder acabar la cursa. Què et va passar?

Anava 22 hores millor que el 2013, no em costava seguir al grup i em trobava molt fort. El problema és que anava sense pals i m’enfonsava molt amb la neu, ja l’any passat em vaig trencar així els lligaments del genoll. Em va començar a ressentir el genoll al km 300 i vaig haver d’afluixar el ritme. Vaig deixar escapar al primer i vaig pensar: “Si afluixo i se’m passa el dolor ja el tornaré a agafar”. Li havia aguantat bé el ritme. Només volia que em passés el dolor però cada vegada anava a més…

Els metges van considerar que no estaves en condicions de seguir.

No em van deixar acabar la cursa, es pensaven que delirava. Jo no sé anglès i quan em feien preguntes no sabia com respondre’ls, pensaven que estava desorientat i de veritat que estava bé, simplement no sabia anglès. Els hi volia explicar però em va ser impossible i no em van deixar seguir.

Vas quedar-te a pocs kilòmetres de la meta.

Sí… A més jo en cap moment vaig cridar als metges, va ser Pavel Paloncy –que anava segon amb mi– qui els va trucar. No sé per què ho va fer, a mi no em va preguntar res.

No has considerat que Pavel et veiés com un fort rival i et volgués fora del mapa?

No ho sé. Em va decebre una mica i no ho acabo d’entendre… Jo en alguns “puestos” li vaig pagar “hasta” el menjar perquè no portava ni un duro. Hi havia molt bon rotllo. De fet, abans de la cursa em va dir: “Els dos hem guanyat la cursa anteriorment. Si arribem junts al checkpoint 5 no ens ataquem i arribem junts”, li vaig dir que em semblava molt bé. Però no va ser així… Vam arribar junts al Checkpoint 5 i vam anar a dormir una mica. Havíem dormit una hora en 3 dies. Quan em vaig despertar ell ja feia una hora que havia marxat. Aleshores ja em vaig enfadar, vaig sortir disparat a per ell. Al cap de dues hores ja l’havia atrapat. A l’arribar vaig vomitar, m’havia sentat malament l’entrepà, duia una salsa que em va fer mal. Va ser aleshores quan va trucar als metges, a 40 kilòmetres de la meta.

Està bastant clar, no?

No vull malpensar… Vull pensar que ho va fer perquè em va veure vomitant i pensava que realment estava fotut. És veritat que li vaig dir que em feia mal el genoll, el tenia inflat i havia hagut d’apretar per enganxar-lo. Clar, m’havia tret una hora i vaig remuntar amb dues… vaig sortir fort. Quan van arribar els metges, ja a la nit, el Pavel va marxar, que sabent espanyol s’hagués pogut quedar si el que volia era ajudar. L’any que vaig guanyar, que em vaig carregar les tíbies, vaig suportar 3 vegades més de dolor… sagnava per tot arreu. He acabat moltes curses pitjor. (Riu). Hagués pogut aguantar tranquil·lament els 45 kilòmetres que quedaven per arribar a la meta. Però bé, ja ho tinc superat i un altre dia que “mos” trobem amb el Pavel doncs igual no li pago la sopa. (Riu traient-li ferro a l’assumpte).

Però saber anglès és el primer requisit per a inscriure’s a aquest tipus de curses, no?

Sí. Els vaig mig enganyar, vaig dir que en sabia. Me la vaig jugar molt, si m’hagués passat alguna cosa, no hauria sabut què dir ni com avisar-los. Vaig tenir sort i mai va passar res. Després ja ho sabien però se’n fiaven perquè sabien que m’entenia molt bé amb el GPS. A més, aquest any ja anàvem amb GEO localitzadors. Cada vegada utilitzen tecnologia més bona, estan molt preparats.

Estàs patint les conseqüències de totes aquestes victòries. Lesions, peus cavos, cames carregades… Què hauria de passar perquè et plantegessis penjar definitivament els “quets”?

Potser el competir i això sí que s’acabarà, i crec que aviat. Però fer reptes, que és el que més m’agrada, segurament ho faré molts anys, si puc i el cos aguanta. En tinc 35, uns 4 o 5 anys més sí que em veig competint.

Com t’ajudes mentalment per a no donar-te per vençut en curses d’aquesta magnitud?

En curses de 300, 400 km, vaig etapa per etapa. Dic “vinga, fins al següent Checkpoint, i així”. Si no ho fas així, es fa molt dur. El que em fa tirar endavant és pensar que si he marxat uns dies, mentre els meus pares estan treballant per mi, almenys que valgui la pena.

I mentre corres què penses?

Sobretot penso en no perdre’m, en no despistar-me. Em despisto molt fàcilment, començo a mirar muntanyes i a vegades això em fa perdre marques. Miro molt el GPS i intento, sobretot, no deixar-me als Checkpoints (que alguna vegada m’ha passat) el gore-tex, el menjar, la beguda… Un any em vaig oblidar el gore-tex i va ploure molt, per poc agafo una hipotèrmia molt seria.

Que és el que més trobes a faltar de La Pobla quan estàs en una cursa tan lluny de casa?

Doncs si vols que et digui la veritat, no trobo a faltar res. Sempre he viscut a Pobla, no havia sortit mai d’aquí. No havia viatjat mai. El fet de córrer m’ha donat la possibilitat de veure coses noves, altres països. Ara em plantejo diferent els viatges, marxo dos dies abans i torno dos o tres dies després de la cursa per poder fer una mica de turisme, veure cosetes i tornar descansat. Abans hi anava i tornava ràpid, no veia res i arribava molt cansat. Ara en canvi torno recuperat i puc treballar bé quan arribo. Torno tranquil.

Quins reptes tens en ment?

No sé quan podré tornar a competir, de moment encara no puc córrer i no podré assistir ni a la Transgrancanaria ni a Madeira Ultra rail, que són proves de la Copa del món. Espero poder calçar-me els “quets” ben aviat i tornar a entrenar a la meva estimada Vall Fosca. Ara que no puc córrer ho trobo molt a faltar…

Estàs molt unit a la teva família.

Sí. Estic molt unit als meus pares i als meus tiets. M’han ajudat molt sempre. Ma mare ha tirat tota la vida del carro. És un mirall per mi. Penso molt en ella quan corro, penso que he après a patir perquè l’he vist patir molt. Ha tirat endavant amb moltes coses i la veritat és que l’admiro molt, moltíssim.

Has confirmat assistència a la travessa dels pirineus, la transpyrinea, que es disputarà al juliol. Com t’estàs preparant?

Ara he parat. (Riu). Vinc de la Spine Race amb molts problemes als peus, els tinc molt cavos. La setmana passada vaig anar a veure a Martín Rueda perquè em modifiqués les plantilles. Espero posar-hi fil i agulla ja mateix per poder començar a entrenar de nou. M’esperen 900 kilòmetres, 55.000 positius i sense parar, amb tot el pes a l’esquena. Vull complir el somni de creuar els Pirineus i necessito estar al 100% en tots els sentits. Sé patir i espero saber patir una vegada més. La Transpyrinea em fa especial il·lusió, serà un homenatge a ma mare, que mai m’ha vist córrer i espero que em vingui a veure. Vull arribar al màxim, tant física com mentalment, i acabar la cursa com sigui. Si cal a “rastres”. Ho donaré tot, fins a l’última gota de sang i suor per a fer-ho possible, per mi i per ella.

L’Eugeni, ‘Plus’ pels amics, és un clar exemple de perseverància, esforç i sacrifici. I és que com deia Mahatma Gandhi: “La recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”.

 

Miki Esparbé: “Òbviament això no entrava dins del guió”

By | cultura | No Comments

 

IMG_7775.JPG 

Moltes es van enamorar del Carles a ‘Barcelona nit d’estiu’, d’altres encara fantasien amb el Toni de ‘Pop ràpid’, i la gran majoria coneixem a Miki Esparbé, actor i director català, per les nombroses interpretacions en sèries de televisió —tant catalanes com de la resta de l’Estat— al llarg de la seva trajectòria professional. Una paraula per definir-lo? UN AMOR.

Amb quin paper creus que vas passar a ser una cara coneguda?

Penso que hi ha dues fases. Aquí a Catalunya probablement amb el Carles de ‘Barcelona nit d’estiu’ i a la resta de l’estat amb el Rafa de ‘Perdiendo el norte’. De fet, penso que sense el Carles de ‘Barcelona nit d’estiu’ mai no hauria fet el Rafa de ‘Perdiendo el norte’. ‘Barcelona nits d’estiu’ em va obrir bastants portes des que estic a Madrid.

Com portes el fet de que se’t reconegui pel carrer?

Molt bé. Faig vida molt tranquil·la. A Catalunya la gent és molt respectuosa, a Madrid també, però és cert que t’aborden més si ets una cara coneguda. Tot i així, t’he de dir que no em paren ni la meitat de vegades que als meus col·legues. La gent és molt amable i d’alguna manera, quan et paren pel carrer, significa que han vist la teva feina i que els agrada el que fas. Estic súper agraït cada vegada que passa.

Què t’agrada fer en les teves estones lliures?

Depèn, si estic creatiu, escric, preparo projectes nous. De fet, aquesta última setmana he anat una mica de bòlit acabant la postproducció del meu segon curt com a director. Em fa molta il·lusió. (Somriu). Aprofito quan estic inspirat per asseure’m i escriure d’una tirada per compensar els dies que estic més espès… Si no estic creatiu, sóc bastant clàssic. M’agafo a tots els tòpics haguts i per haver; llegeixo, escolto música, miro pel·lícules i faig esport. M’agrada molt anar a córrer.

Aquí a Barcelona?

Sí. He començat ara per això. (Riu). Normalment vaig amb moto fins a la carretera de les aigües. És l’únic lloc on no hi ha pol·lució, o almenys no tanta.

Quina música t’agrada?

Sóc bastant fan de tot el segell ‘Motown’, una discogràfica de finals dels anys cinquanta que recull tots els èxits de la música negra, blues o pop de música negra de l’època, com ara ‘The Jackson Five’. També m’encanta l’indi pop, el rock, depèn de quina electrònica… Sóc bastant variadet.

A què és al màxim que aspires a la vida?

Uau. (Rumia). Ser molt conseqüent amb el que considero que vull a la meva carrera i a la meva vida personal.

I que és?

Primer de tot, quant a feina, participar només en aquells projectes que de veritat m’aporten i em fan feliç. I en la meva vida personal, una miqueta el mateix, és a dir, intentar ser conseqüent amb el que vull i amb el que m’agrada. Que és això, gaudir d’una vida estable, tranquil·la, feliç, gaudint de les coses petites.

Ets fàcil d’acontentar, doncs?

Sí. També és cert, però, que a vegades tot sembla molt fàcil i a l’hora de la veritat no ho és tant. Principalment aspiro al que és bàsic: estar bé. El paquet base seria aquest, si després arriben més coses perfecte. En la nostra feina és molt fàcil veure’t, de cop i volta, amb el compromís de fer segons que, que no et ve de gust, i aleshores penses: “Com he arribat fins aquí?”. En canvi, si realment ets conseqüent amb el que vols aprens a dir: això sí i això no. Hi ha una frase que una amiga meva sempre diu i m’agrada molt: “Tenir feina no vol dir tenir molts diners sinó saber seleccionar els projectes on estàs”. Seria això.

I posats a demanar alguna cosa més…

M’agradaria molt treballar amb una altra llengua. Treballar fora però sense deixar tot això d’aquí.

Perquè no ho fas?

Estoy en ello però abans necessito sentir-me segur amb la llengua. Veure’m amb la possibilitat de poder, ja no només abordar un text que penso que ja ho podria fer, sinó d’improvisar. Estar-hi còmode. Tenir el toro agafat per les banyes, m’explico?.

Com et definiries?

Sóc un amor. (Riu). Romàntic, sensible, sociable, amb sentit de l’humor… De fet afronto les situacions difícils gràcies al sentit de l’humor. M’ajuda molt a rebaixar o treure-li fusta als problemes. També sóc curiós, detallista i molt sentit. M’agrada absorbir tot el que puc d’algú que no conec, d’una situació nova, d’un món que no controlo… M’agrada preguntar, investigar, observar.

Un director amb qui t’agradaria treballar?

N’hi ha molts. No me n’aniré tranquil si no et dic que m’agradaria rodar amb Woody Allen, m’encantaria treballar amb ell. Però tocant més de peus a terra hi ha molts directors amb qui m’agradaria treballar com ara Carlos Vermut, Berto Rodríguez, Cesc Gay…

Alguna sèrie en que t’hagués agradat participar?

Six feed under. És la meva sèrie preferida, la recomano altament. És tan coral, tan bonica i amarga alhora… Té molta comèdia, comèdia fotuda, des del drama. Després ja en vénen d’altres com ‘Los soprano’, ‘Breaking Bad’ o ‘Fargo’.

Que et motiva a agafar una feina?

Hi ha molts factors. Des de l’interès professional de cara al director, el repartiment o el guió, al perfil del personatge. Més enllà del guió, el vital per mi és que el personatge tingui un arc —que comenci en un punt A i acabi en un punt B— i que jo el pugui defensar.

Amb quin perfil et sents més còmode interpretant?

Em sento súper còmode fent drama, però segurament el que més s’ha vist de mi ha estat la comèdia. M’interessa molt la comèdia negra. El Woody Allen del patetisme, del personatge més loser, aquella comèdia que en realitat és un drama. Aquesta setmana arranca la segona temporada del ‘Ministerio del tiempo’ i al capítol 5 o 6 interpreto un personatge històric que en realitat no és tan dramón però sí que oscil·la en aquesta línia.

Hi haurà segona temporada de ‘El Crack’?

N’hi haurà, n’hi haurà. Jo no hi sóc, per això. És el que et comentava de l’arc, quan un personatge comença a un punt i acaba a un altre, estirar més del fil és una mica arriscat. D’entrada ja sabia que només faria la primera temporada.

Alguna anècdota de ‘El Crack’?

Uff, moltes. Hi ha una escena en què el meu personatge surt una mica de l’armari, tenim una discussió amb el Joel i acabem en una baralla monumental. Tirem un moble, caiem a terra… I és clar, havíem de fer una presa única, no podíem fer-ne dues perquè ens havíem de carregar mobles i no anàvem a reconstruir-ho tot. (Riu). Durant uns dies em van haver de maquillar moltíssim perquè em vaig fer un trau al front amb un tros de fusta. Òbviament això no entrava dins del guió. (Riu).

Sergi Cervera: “Si tu no t’agafes a tu mateix, per què ho haurien de fer els altres?”

By | cultura | No Comments

IMG_5985.JPG

Sergi Cervera és un actor i director català que du perseguint el seu somni des que tenia només 10 anys. Amb poc més d’una hora i un cafè XXL n’hi ha prou per descobrir que tot el que fa ho fa amb veritable passió i que no és dels qui es dóna fàcilment per vençut. Curiós i inconformista, un home fet a sí mateix.

Vas decidir ser director per poder fer d’actor sense esperar cap trucada.

Sí. Volia anar més enllà de la simple interpretació. El meu pare sempre m’ha donat un consell: “Facis el que facis sigues una persona útil. Si d’actors n’hi ha molts sigues algo diferent. Sigues pro actiu”. I la veritat és que hi ha menys directors que actors, hi ha menys competència. Era més atípic que un noi de 20 anys dirigís curtmetratges, videoclips o sèries de televisió amb actors de renom, i en el moment que vaig començar a explotar-ho va ser quan hi vaig caure: “Ei, em puc donar feina a mi mateix”. Al principi em feia vergonya, però. En els primers projectes no hi intervinc com a actor.

Però ja havies fet d’actor.

Sí, des dels 12 anys. Però no ho sé… em feia com vergonya. Em feia por que a la gent li semblés narcisista. Saps?. “Mira aquest, s’ha muntat el xiringuito”. M’acomplexava, però després vaig pensar: “Escolta tu, els complexes es superen”. Jo vull actuar i tinc la possibilitat de fer-ho, que no tots els actors la tenen.

Vas trigar molt?

Déu ni do. No t’ho sabria dir. Era com un back and forth, ho feia i en el següent projecte no ho feia. Però després, una persona em va fer reflexionar i em va dir: “Si tu no t’agafes a tu mateix perquè ho haurien de fer els altres?”. Tota la raó. No obstant, com a director has de saber desenvolupar el teu propi criteri per saber quins papers pots fer i quins no. Sempre em col·loco en un paper protagonista secundari, en un segon pla, i li deixo el primer pla a l’actor que em fa de punta de llança del projecte. La qüestió és rodejar-te d’un equip que garanteixi que el resultat final seria exactament igual si tu no fossis actor. És a dir, que el fet de que el director sigui l’actor no influenciï d’una manera directa.

Com ets com a director?

Quan rodo tinc una persona al meu costat que té poders de director en el rodatge i em fio totalment del seu criteri. Hi ha directors que necessiten tenir l’ultima paraula en tot, jo no, la meva última paraula és la de triar aquesta figura i donar-li aquest poder. Si s’equivoca és la meva responsabilitat. Evidentment cadascú és responsable dels seus errors però l’últim responsable és el director. En un càrrec d’aquesta responsabilitat m’acostumo a rodejar de persones de maximíssima confiança, com ara el meu germà.

Treballeu bé junts?

Tenim una química increïble. Ens mirem mig segon als ulls i ja ens hem comunicat. Amb una mirada entenem “aquesta seqüència s’ha de repetir però compte en com li dius a l’actor”. Com a actor he après molt de la meva faceta com a director i a la inversa. Suposo que el fet de ser actor m’ha donat un plus com a director, sempre he sabut comunicar-me amb els actors perquè en sóc un més. El fet de ser les dues coses m’ha ensenyat moltíssim, sobretot a entendre que els actors som complicats.

Estàs intentant aconseguir el visat als Estats Units degut a la precarietat d’oportunitats que tenim aquí. Què és el més frustrant d’aquesta situació?

En alguna ocasió m’han preguntat si hi vaig a perseguir el somni americà i jo els corregeixo perquè és difícil parlar de somni quan el motor que em porta a prendre la decisió de marxar és la falta de feina aquí. Per tant, no és una cosa que hàgim de celebrar, és més aviat una conseqüència. Si jo aquí hi tingués tot el que necessito, no aniria cap allà. M’agrada ser optimista i intento no caure en un pessimisme generalitzat. En els últims anys he estat rodejat de persones pessimistes i vulguis o no t’acabes contagiant d’aquesta negativitat. També ho he sentit i pensat milers de vegades però intento combatre aquest sentiment perquè al cap i a la fi no deixa de ser una espiral que se t’emporta cap al fons.

Quan vas decidir sol·licitar el visat?

Tenia una relació i vivíem junts a Madrid, fent gira. En un mes va caure tot: em vaig separar d’ella i se’m va acabar la gira. En aquell moment va passar el tren de Los Ángeles, que era una cosa que sempre havia tingut al cap. Vaig decidir agafar-lo. Recordo estar gravant un capítol a la sèrie ‘Kubala, Moreno i Manchón’ i rebre, en el camerino, el guió del càsting per la pel·lícula ‘Unbroken’ de l’Angelina Jolie. Al mateix temps em van proposar de fer, també a Los Ángeles, una masterclass amb diversos directors i productors. Aquesta experiència em va canviar el xip, vaig al·lucinar al veure com funcionava el mercat d’allà. Des d’aleshores el meu objectiu va ser aconseguir el visat. D’això ja fa dos anys i mig.

És definitiu, doncs? Te’n vas a provar sort als Estats Units?

Ara m’ha sortit feina aquí i hi estic molt bé. Tot i així, segueixo endavant amb el meu objectiu, m’hi he deixat tots els estalvis d’un any, molts favors i dos anys i mig de feina. Ara, però, la cosa és més “on la feina em cridi”, aquí, a Madrid, on sigui. I als estius, en lloc d’anar-me’n de vacances a Tailàndia o Rússia, vaig sempre als Estats Units per a seguir amb el procés d’aplicació. Necessito una mica de marge per veure com es defineix la vida.

‘Marhaba’ va ser un èxit total.

A vegades tens una xispa. No és el mateix desenvolupar un guió que que et passi aquella xispa i que de cop sigui una idea brillant. Tenir una idea brillant és bastant puntual, quan passa passa i quan no passa has de seguir fent histories. Estava molt inspirat pel Marc Crehuet, amb ‘Green Power’ i també per l’Alain Hernández. De cop i volta se’m va creuar una història real, l’agressió a una noia llatinoamericana als Ferrocarrils de la Generalitat l’any 2008. La qüestió és que a l’agressor li van oferir fer hores de servei comunitari per evitar anar a la presó, i aquí se’m va ocórrer la idea.

Quina idea?

Sempre m’han agradat molt els càstigs irònics. Per exemple, si agredeixes a un sense papers, per motius racistes o ideològics, el que faria és treure’t la nacionalitat a tu per donar-li a la víctima. D’aquesta manera l’agressor es convertiria en allò que més detesta. En el cas de ‘Marhaba’ vaig barrejar dues històries. El cas real dels Ferrocarrils com a primera idea i aquesta reflexió de la vida que sempre m’ha cridat l’atenció. Vaig pensar: “que hi hauria més interessant, per l’agressor, que ser condemnat a treballar amb aquelles persones que tant repudia?”. Fer-lo sempre víctima del que va fer.

Per què vas pensar en l’Alain?

Vaig escriure el personatge pensant amb l’Alain. Està escrit per ell. Ho havia de fer ell. Hi volia treballar des que vaig veure’l a ‘Green Power’. Ja li vaig proposar de fer ‘Ruta 66’ però en aquell moment em va dir que no. Em va quedar l’espina de treballar amb ell. El dia que vam estrenar ‘Ruta 66’ al cinema l’Alain va venir i em va reconèixer que igual s’havia equivocat rebutjant la meva proposta. En aquell moment li vaig dir: “no m’ho diguis dues vegades perquè tinc una idea en ment i a aquesta no em diràs que no”. L’Alain és el 80% de la pel·lícula. Es va implicar, cent per cent des del primer moment, amb el personatge, amb el guió… De fet, la seqüència final va ser ell qui la va proposar.

‘Marhaba’ li obrirà les portes i el dotarà de l’actual reconeixement?

En el moment que va fer ‘Marhaba’ era relativament poc conegut, la qual cosa em fa sentir orgullós. Ara el país l’està descobrint amb ‘Palmeras en la nieve’ o ‘La Riera’ però alguns ja fa molts anys que som conscients del seu gran potencial. Era evident que triomfaria. Arran de ‘Marhaba’ el van agafar pel paper de ‘Tito’ a ‘La Riera’. Així mateix m’ho va explicar el propi director, Esteve Rovira. De fet, el personatge es diu ‘Tito’ en honor al seu personatge, ‘Toni’, a ‘Marhaba’.

Fas de Raül Romeva i d’Albert Rivera al ‘Polònia’. T’ho van proposar o va ser a elecció teva?

A mi no em van trucar. Un cop cada dos anys obren convocatòria per conèixer gent nova que fa imitacions. Tu els hi portes el que vols, t’obren les portes i et donen 10 minuts. Pots fer el que vulguis, no cal imitar necessàriament a un polític. Vaig pensar: “Sigues ‘puta’ i porta’ls-hi personatges que necessitin. Vaig anar a buscar al ‘peix gordo’, que en aquell moment era el Raül Romeva. Al marxar a les vacances d’estiu no tenien Romeva ni el necessitaven i al tornar els hi urgia moltíssim. Els hi va agradar i em van trucar per fer la prova ja amb el vestuari i el maquillatge. Vaig passar tot el cap de setmana amb nervis esperant una resposta. Ja tenien imitador per l’Albert Rivera, per això no me’l vaig preparar tant. He de reconèixer però, que en un principi em va resultar bastant complicat. A primer cop d’ull no té cap tret característic, no és com el Pujol o L’Aznar que es pillen de seguida.

Saps si els agrada que els imitis? Els has conegut personalment?

Al Romeva sí. Ell tenia ganes de conèixer-me i jo també a ell. Vam intercanviar telèfons i en alguna ocasió m’ha passat algun enllaç perquè agafi idees i jo li he enviat  algun vídeo selfie per a la seva família. Els agrada molt, són molt fans del programa. És cert que a alguns els molesta que els imitin però aquest no és, ni de lluny, el seu cas.  A l’Albert Rivera encara no he tingut l’oportunitat de conèixer-lo però sí que tinc bona relació amb Inés Arrimadas i ja hem parlat de quedar per fer un cafè tots tres.

Òscar Dàlmau: “Has de tenir un parell de collons per sortir de casa amb aquestes ulleres”

By | cultura | No Comments

IMG_6069.JPG

Òscar Dalmau és guionista, locutor i presentador de ràdio –actualment a ‘La Competència’ de Rac1 juntament amb Òscar Andreu– i de televisió a ‘El gran dictat’ de TV3. Molts també el coneixeran pel seu alter ego, ‘Phil Musical’, nom artístic que utilitza com a Deejay.

Què és el més apassionant de la teva feina?

El que més m’agrada és poder donar la meva opinió, a través de l’humor, de la ironia, dels acudits… sense deixar d’informar a la gent. De fet, vaig començar a estudiar Periodisme i ho vaig deixar ja el primer any precisament per això; els periodistes estan molt encotillats, es limiten a explicar el que ha passat i a mi em faltava aquest plus, poder informar i alhora donar canya.

Com recordes els teus inicis?

A Sants, a la ràdio del meu barri. Quan tenia 15 anys vaig fer una assignatura optativa de ràdio a l’Institut i el professor ens va portar a conèixer la ràdio ‘Ona Popular’. Va ser el meu primer contacte amb la ràdio. Els vaig proposar fer un programa de rap perquè m’agradava molt el hip-hop i aquest va ser el meu primer programa de ràdio.

Quin perfil ha de tenir un locutor de ràdio?

Penso que ha de tenir moltes hores de ràdio, encara que no siguin remunerades. A mi em va servir moltíssim haver estat fent ràdio a Sants, tot i que al principi em semblés que ho escoltava molt poca gent per la potencia de l’emissora, que era molt limitada. Però en canvi, tot va prendre sentit quan vaig fer la meva primera entrevista de feina –remunerada–, al matí de Catalunya Ràdio.

Com vas viure l’experiència?

La primera feina me la va donar l’Antoni Bassas. Em va demanar que em posés davant del micròfon i que llegís un text. Va ser aleshores quan em vaig adonar del molt que havia après a la ràdio de Sants. Tot aquest bagatge –el fet de no espantar-me davant del micròfon, de sentir-me la meva veu…– em va ajudar a aconseguir la meva primera feina.

Ara que parles de la veu, sempre has sabut fer veus, imitacions…?

M’hi he anat trobant, porto fent ràdio d’humor des de fa 20 anys i sempre m’ha agradat veure i escoltar l’humor d’imitació. A la meva època escoltava a Alfons Arús, que feia retransmissions al ‘Força Barça’, o al Buenafuente, que també feia humor d’imitació a la ràdio. Nosaltres més que humor d’imitació el que fem són veuetes. El que passa és que és més difícil enganxar al públic fent aquest tipus d’humor, que no pas fent imitació. Si imites a algú i la claves ja tens el 50% del públic captat, en canvi, els personatges nous, com l’Angelines, Mohamed Jordi… demanen un altre temps de cocció, has de fer-te amb ells i amb el temps ja agafes el seu rotllo.

Vau ser vosaltres qui vau proposar el programa de ‘La Competència’?

Sí. De fet ens van trucar de la ràdio per substituir el ‘Minoria absoluta’, i vam dir dues vegades que no perquè ja estàvem treballant fent guions pel ‘Polònia’ i el ‘Crackòvia’ i era una feina còmoda i ben remunerada, –treballàvem des de casa, un o dos dies per setmana, i ens guanyàvem bé la vida–. A la tercera vegada que ens ho van proposar ja ens van convèncer. L’Òscar Andreu i jo ja ens coneixíem de feia molts anys, vam estudiar junts Comunicació Audiovisual i sempre havíem pensat de fer el nostre propi programa, de ràdio o televisió, i ens va semblar que era una gran oportunitat per a fer-ho.

Que és el més gratificant d’aquesta feina?

El fet de poder-te guanyar la vida fent l’idiota et fa tenir fe en la vida, (riu). El més gratificant és veure que la gent s’ho passa bé i que vulguin venir a veure com fem el programa en directe aquí a l’estudi. Aquí a RAC1 tenim 20 butaques que sempre havien estat buides, alguna vegada venien escoles a veure el programa però no era com ara que tenim cues de prop d’un mes. Primer van començar a venir els col·legues i m’imagino que el fet de sentir-los riure i aplaudir, en directe a l’estudi, va ser el que va animar a la gent a venir a veure-ho.

Quins elements diries que vertebren la clau d’humor de ‘La Competència’?

Els elements bàsics són les veus i el guió. Més o menys hi deu haver un 70% de guió i un 30 o 25% d’improvisació. Si no tens un bon guió és difícil improvisar una hora. És cert, però, que hi ha dies que estàs més inspirat i d’altres que no estàs tan genial.

Et mostres extravertit i alegre. Ets així realment al teu dia a dia?

Sí. Intento ser extravertit, i la veritat, renego una mica de la gent introvertida o sense sentit de l’humor. De veritat que em fa patir la gent que no té sentit de l’humor, normalment en desconfio. Saps quan deixes anar una conya i l’altra persona no riu?, que a veure també pot ser que la broma no faci gràcia, però més o menys tu ja saps quan una conya és bona o dolenta. Tampoc és que vagi per la vida explicant acudits, eh?. De fet, en alguna ocasió m’he trobat en sopars, que algú em diu: “Ostres, et feia més animat, no expliques acudits…”, i penso: “Home explicar acudits en un sopar… ho trobo bastant lamentable, no és el meu estil”. És com si jo digués: “Osti, ets comptable?, perquè no em quadres aquests números en un moment o em fas la declaració de la renta?”. No va així.

Esporàdicament fas de DJ sota el nom artístic ‘Phil Musical’. Perquè aquest nom?

Perquè necessitaven un nom per posar al cartell del Festival ‘PopArb’ –que ara ja ha passat a millor vida–, allà al meu poble, Arbúcies. Em va cridar una amiga que organitzava una sessió de DJ’s a les piscines del poble i vaig trobar que ‘DJ Òscar Dalmau’ quedava una mica trist. Vaig pensar d’inventar-me un nom i cognom, vaig estar pensant amb namings, i finalment, pel tipus de música que jo punxava, vaig pensar que ‘Phil Musical’ era el més adient. M’agrada la música d’orquestra, d’ascensor, per sonar de fons. Sóc un DJ una mica estrany, eh?. (Riu). Quan més gaudeixo és fent una sessió per acompanyar un sopar o un cocktail, música de fons que no te n’adones que hi és fins que es fa un silenci. D’aquí el nom de ‘Phil Musical’, seguint la línia de nom i cognom, com ‘Phil Collins’ i fent referència a la música per ser escoltada en un segon pla.

Que et va motivar a fer ‘El gran dictat’?

En un primer moment vaig dir que no, igual com em va passar amb ‘La Competència’, però el Xavier Bosch va insistir –que era qui havia ideat el format– i com que ens coneixíem de feia anys no li vaig saber dir dues vegades que no. Em va comentar que estaven fent el càsting i que ningú els hi acabava de fer el pes. Hi vaig anar, tranquil i convençut de que no m’agafarien, i això va ser, precisament, el que va fer que m’escollissin a mi. Normalment a un càsting la gent hi va nerviosa i acollonida, jo estava tranquil perquè ja tenia feina i hi estava bé, no m’hi anava la vida.

Les ulleres ja són part de tu. És sentir ‘Òscar Dalmau’ i, automàticament, imaginar-te amb les ulleres.

Sempre, des de ben petit, he portat ulleres. Al principi les portava amb una muntura discreta, que quasi no es veiés, fins que vaig trobar aquestes. Les vaig veure, me les vaig provar, em vaig partir el cul i em van agradar. Has de tenir un parell de collons per sortir de casa amb aquestes ulleres. (Riu). De fet, em vaig passar una setmana circulant amb elles per casa per anar-m’hi acostumant abans de portar-les al carrer.

Quina història amaguen?

És un dels pocs complements de moda que tenim els homes. M’hi sento còmode i formen part de la meva manera de vestir. M’agrada molt l’estètica dels anys 50, 60, 70, i en aquella època van fer fortuna als Estats Units. De fet surten a moltes pel·lícules americanes, com ‘Casino’ on Robert de Niro les porta, ‘Ocean’s Eleven’… Aquestes que porto són d’una òptica Vintage de Los Ángeles. Les vaig veure en un viatge que vaig fer a California i me’n vaig enamorar.