Òscar Dàlmau: “Has de tenir un parell de collons per sortir de casa amb aquestes ulleres”

By 3 de febrer de 2016cultura

IMG_6069.JPG

Òscar Dalmau és guionista, locutor i presentador de ràdio –actualment a ‘La Competència’ de Rac1 juntament amb Òscar Andreu– i de televisió a ‘El gran dictat’ de TV3. Molts també el coneixeran pel seu alter ego, ‘Phil Musical’, nom artístic que utilitza com a Deejay.

Què és el més apassionant de la teva feina?

El que més m’agrada és poder donar la meva opinió, a través de l’humor, de la ironia, dels acudits… sense deixar d’informar a la gent. De fet, vaig començar a estudiar Periodisme i ho vaig deixar ja el primer any precisament per això; els periodistes estan molt encotillats, es limiten a explicar el que ha passat i a mi em faltava aquest plus, poder informar i alhora donar canya.

Com recordes els teus inicis?

A Sants, a la ràdio del meu barri. Quan tenia 15 anys vaig fer una assignatura optativa de ràdio a l’Institut i el professor ens va portar a conèixer la ràdio ‘Ona Popular’. Va ser el meu primer contacte amb la ràdio. Els vaig proposar fer un programa de rap perquè m’agradava molt el hip-hop i aquest va ser el meu primer programa de ràdio.

Quin perfil ha de tenir un locutor de ràdio?

Penso que ha de tenir moltes hores de ràdio, encara que no siguin remunerades. A mi em va servir moltíssim haver estat fent ràdio a Sants, tot i que al principi em semblés que ho escoltava molt poca gent per la potencia de l’emissora, que era molt limitada. Però en canvi, tot va prendre sentit quan vaig fer la meva primera entrevista de feina –remunerada–, al matí de Catalunya Ràdio.

Com vas viure l’experiència?

La primera feina me la va donar l’Antoni Bassas. Em va demanar que em posés davant del micròfon i que llegís un text. Va ser aleshores quan em vaig adonar del molt que havia après a la ràdio de Sants. Tot aquest bagatge –el fet de no espantar-me davant del micròfon, de sentir-me la meva veu…– em va ajudar a aconseguir la meva primera feina.

Ara que parles de la veu, sempre has sabut fer veus, imitacions…?

M’hi he anat trobant, porto fent ràdio d’humor des de fa 20 anys i sempre m’ha agradat veure i escoltar l’humor d’imitació. A la meva època escoltava a Alfons Arús, que feia retransmissions al ‘Força Barça’, o al Buenafuente, que també feia humor d’imitació a la ràdio. Nosaltres més que humor d’imitació el que fem són veuetes. El que passa és que és més difícil enganxar al públic fent aquest tipus d’humor, que no pas fent imitació. Si imites a algú i la claves ja tens el 50% del públic captat, en canvi, els personatges nous, com l’Angelines, Mohamed Jordi… demanen un altre temps de cocció, has de fer-te amb ells i amb el temps ja agafes el seu rotllo.

Vau ser vosaltres qui vau proposar el programa de ‘La Competència’?

Sí. De fet ens van trucar de la ràdio per substituir el ‘Minoria absoluta’, i vam dir dues vegades que no perquè ja estàvem treballant fent guions pel ‘Polònia’ i el ‘Crackòvia’ i era una feina còmoda i ben remunerada, –treballàvem des de casa, un o dos dies per setmana, i ens guanyàvem bé la vida–. A la tercera vegada que ens ho van proposar ja ens van convèncer. L’Òscar Andreu i jo ja ens coneixíem de feia molts anys, vam estudiar junts Comunicació Audiovisual i sempre havíem pensat de fer el nostre propi programa, de ràdio o televisió, i ens va semblar que era una gran oportunitat per a fer-ho.

Que és el més gratificant d’aquesta feina?

El fet de poder-te guanyar la vida fent l’idiota et fa tenir fe en la vida, (riu). El més gratificant és veure que la gent s’ho passa bé i que vulguin venir a veure com fem el programa en directe aquí a l’estudi. Aquí a RAC1 tenim 20 butaques que sempre havien estat buides, alguna vegada venien escoles a veure el programa però no era com ara que tenim cues de prop d’un mes. Primer van començar a venir els col·legues i m’imagino que el fet de sentir-los riure i aplaudir, en directe a l’estudi, va ser el que va animar a la gent a venir a veure-ho.

Quins elements diries que vertebren la clau d’humor de ‘La Competència’?

Els elements bàsics són les veus i el guió. Més o menys hi deu haver un 70% de guió i un 30 o 25% d’improvisació. Si no tens un bon guió és difícil improvisar una hora. És cert, però, que hi ha dies que estàs més inspirat i d’altres que no estàs tan genial.

Et mostres extravertit i alegre. Ets així realment al teu dia a dia?

Sí. Intento ser extravertit, i la veritat, renego una mica de la gent introvertida o sense sentit de l’humor. De veritat que em fa patir la gent que no té sentit de l’humor, normalment en desconfio. Saps quan deixes anar una conya i l’altra persona no riu?, que a veure també pot ser que la broma no faci gràcia, però més o menys tu ja saps quan una conya és bona o dolenta. Tampoc és que vagi per la vida explicant acudits, eh?. De fet, en alguna ocasió m’he trobat en sopars, que algú em diu: “Ostres, et feia més animat, no expliques acudits…”, i penso: “Home explicar acudits en un sopar… ho trobo bastant lamentable, no és el meu estil”. És com si jo digués: “Osti, ets comptable?, perquè no em quadres aquests números en un moment o em fas la declaració de la renta?”. No va així.

Esporàdicament fas de DJ sota el nom artístic ‘Phil Musical’. Perquè aquest nom?

Perquè necessitaven un nom per posar al cartell del Festival ‘PopArb’ –que ara ja ha passat a millor vida–, allà al meu poble, Arbúcies. Em va cridar una amiga que organitzava una sessió de DJ’s a les piscines del poble i vaig trobar que ‘DJ Òscar Dalmau’ quedava una mica trist. Vaig pensar d’inventar-me un nom i cognom, vaig estar pensant amb namings, i finalment, pel tipus de música que jo punxava, vaig pensar que ‘Phil Musical’ era el més adient. M’agrada la música d’orquestra, d’ascensor, per sonar de fons. Sóc un DJ una mica estrany, eh?. (Riu). Quan més gaudeixo és fent una sessió per acompanyar un sopar o un cocktail, música de fons que no te n’adones que hi és fins que es fa un silenci. D’aquí el nom de ‘Phil Musical’, seguint la línia de nom i cognom, com ‘Phil Collins’ i fent referència a la música per ser escoltada en un segon pla.

Que et va motivar a fer ‘El gran dictat’?

En un primer moment vaig dir que no, igual com em va passar amb ‘La Competència’, però el Xavier Bosch va insistir –que era qui havia ideat el format– i com que ens coneixíem de feia anys no li vaig saber dir dues vegades que no. Em va comentar que estaven fent el càsting i que ningú els hi acabava de fer el pes. Hi vaig anar, tranquil i convençut de que no m’agafarien, i això va ser, precisament, el que va fer que m’escollissin a mi. Normalment a un càsting la gent hi va nerviosa i acollonida, jo estava tranquil perquè ja tenia feina i hi estava bé, no m’hi anava la vida.

Les ulleres ja són part de tu. És sentir ‘Òscar Dalmau’ i, automàticament, imaginar-te amb les ulleres.

Sempre, des de ben petit, he portat ulleres. Al principi les portava amb una muntura discreta, que quasi no es veiés, fins que vaig trobar aquestes. Les vaig veure, me les vaig provar, em vaig partir el cul i em van agradar. Has de tenir un parell de collons per sortir de casa amb aquestes ulleres. (Riu). De fet, em vaig passar una setmana circulant amb elles per casa per anar-m’hi acostumant abans de portar-les al carrer.

Quina història amaguen?

És un dels pocs complements de moda que tenim els homes. M’hi sento còmode i formen part de la meva manera de vestir. M’agrada molt l’estètica dels anys 50, 60, 70, i en aquella època van fer fortuna als Estats Units. De fet surten a moltes pel·lícules americanes, com ‘Casino’ on Robert de Niro les porta, ‘Ocean’s Eleven’… Aquestes que porto són d’una òptica Vintage de Los Ángeles. Les vaig veure en un viatge que vaig fer a California i me’n vaig enamorar.

 

Leave a Reply