Sergi Cervera: “Si tu no t’agafes a tu mateix, per què ho haurien de fer els altres?”

By 10 de febrer de 2016 desembre 17th, 2019 cultura

IMG_5985.JPG

Sergi Cervera és un actor i director català que du perseguint el seu somni des que tenia només 10 anys. Amb poc més d’una hora i un cafè XXL n’hi ha prou per descobrir que tot el que fa ho fa amb veritable passió i que no és dels qui es dóna fàcilment per vençut. Curiós i inconformista, un home fet a sí mateix.

Vas decidir ser director per poder fer d’actor sense esperar cap trucada.

Sí. Volia anar més enllà de la simple interpretació. El meu pare sempre m’ha donat un consell: “Facis el que facis sigues una persona útil. Si d’actors n’hi ha molts sigues algo diferent. Sigues pro actiu”. I la veritat és que hi ha menys directors que actors, hi ha menys competència. Era més atípic que un noi de 20 anys dirigís curtmetratges, videoclips o sèries de televisió amb actors de renom, i en el moment que vaig començar a explotar-ho va ser quan hi vaig caure: “Ei, em puc donar feina a mi mateix”. Al principi em feia vergonya, però. En els primers projectes no hi intervinc com a actor.

Però ja havies fet d’actor.

Sí, des dels 12 anys. Però no ho sé… em feia com vergonya. Em feia por que a la gent li semblés narcisista. Saps?. “Mira aquest, s’ha muntat el xiringuito”. M’acomplexava, però després vaig pensar: “Escolta tu, els complexes es superen”. Jo vull actuar i tinc la possibilitat de fer-ho, que no tots els actors la tenen.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=kuJ0Ze0Qs_U&w=560&h=315]

Vas trigar molt?

Déu ni do. No t’ho sabria dir. Era com un back and forth, ho feia i en el següent projecte no ho feia. Però després, una persona em va fer reflexionar i em va dir: “Si tu no t’agafes a tu mateix perquè ho haurien de fer els altres?”. Tota la raó. No obstant, com a director has de saber desenvolupar el teu propi criteri per saber quins papers pots fer i quins no. Sempre em col·loco en un paper protagonista secundari, en un segon pla, i li deixo el primer pla a l’actor que em fa de punta de llança del projecte. La qüestió és rodejar-te d’un equip que garanteixi que el resultat final seria exactament igual si tu no fossis actor. És a dir, que el fet de que el director sigui l’actor no influenciï d’una manera directa.

Com ets com a director?

Quan rodo tinc una persona al meu costat que té poders de director en el rodatge i em fio totalment del seu criteri. Hi ha directors que necessiten tenir l’ultima paraula en tot, jo no, la meva última paraula és la de triar aquesta figura i donar-li aquest poder. Si s’equivoca és la meva responsabilitat. Evidentment cadascú és responsable dels seus errors però l’últim responsable és el director. En un càrrec d’aquesta responsabilitat m’acostumo a rodejar de persones de maximíssima confiança, com ara el meu germà.

Treballeu bé junts?

Tenim una química increïble. Ens mirem mig segon als ulls i ja ens hem comunicat. Amb una mirada entenem “aquesta seqüència s’ha de repetir però compte en com li dius a l’actor”. Com a actor he après molt de la meva faceta com a director i a la inversa. Suposo que el fet de ser actor m’ha donat un plus com a director, sempre he sabut comunicar-me amb els actors perquè en sóc un més. El fet de ser les dues coses m’ha ensenyat moltíssim, sobretot a entendre que els actors som complicats.

Estàs intentant aconseguir el visat als Estats Units degut a la precarietat d’oportunitats que tenim aquí. Què és el més frustrant d’aquesta situació?

En alguna ocasió m’han preguntat si hi vaig a perseguir el somni americà i jo els corregeixo perquè és difícil parlar de somni quan el motor que em porta a prendre la decisió de marxar és la falta de feina aquí. Per tant, no és una cosa que hàgim de celebrar, és més aviat una conseqüència. Si jo aquí hi tingués tot el que necessito, no aniria cap allà. M’agrada ser optimista i intento no caure en un pessimisme generalitzat. En els últims anys he estat rodejat de persones pessimistes i vulguis o no t’acabes contagiant d’aquesta negativitat. També ho he sentit i pensat milers de vegades però intento combatre aquest sentiment perquè al cap i a la fi no deixa de ser una espiral que se t’emporta cap al fons.

Quan vas decidir sol·licitar el visat?

Tenia una relació i vivíem junts a Madrid, fent gira. En un mes va caure tot: em vaig separar d’ella i se’m va acabar la gira. En aquell moment va passar el tren de Los Ángeles, que era una cosa que sempre havia tingut al cap. Vaig decidir agafar-lo. Recordo estar gravant un capítol a la sèrie ‘Kubala, Moreno i Manchón’ i rebre, en el camerino, el guió del càsting per la pel·lícula ‘Unbroken’ de l’Angelina Jolie. Al mateix temps em van proposar de fer, també a Los Ángeles, una masterclass amb diversos directors i productors. Aquesta experiència em va canviar el xip, vaig al·lucinar al veure com funcionava el mercat d’allà. Des d’aleshores el meu objectiu va ser aconseguir el visat. D’això ja fa dos anys i mig.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=SbK_VwjiguE&w=560&h=315]

És definitiu, doncs? Te’n vas a provar sort als Estats Units?

Ara m’ha sortit feina aquí i hi estic molt bé. Tot i així, segueixo endavant amb el meu objectiu, m’hi he deixat tots els estalvis d’un any, molts favors i dos anys i mig de feina. Ara, però, la cosa és més “on la feina em cridi”, aquí, a Madrid, on sigui. I als estius, en lloc d’anar-me’n de vacances a Tailàndia o Rússia, vaig sempre als Estats Units per a seguir amb el procés d’aplicació. Necessito una mica de marge per veure com es defineix la vida.

‘Marhaba’ va ser un èxit total.

A vegades tens una xispa. No és el mateix desenvolupar un guió que que et passi aquella xispa i que de cop sigui una idea brillant. Tenir una idea brillant és bastant puntual, quan passa passa i quan no passa has de seguir fent histories. Estava molt inspirat pel Marc Crehuet, amb ‘Green Power’ i també per l’Alain Hernández. De cop i volta se’m va creuar una història real, l’agressió a una noia llatinoamericana als Ferrocarrils de la Generalitat l’any 2008. La qüestió és que a l’agressor li van oferir fer hores de servei comunitari per evitar anar a la presó, i aquí se’m va ocórrer la idea.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=49jGQrQg30I&w=420&h=315]

Quina idea?

Sempre m’han agradat molt els càstigs irònics. Per exemple, si agredeixes a un sense papers, per motius racistes o ideològics, el que faria és treure’t la nacionalitat a tu per donar-li a la víctima. D’aquesta manera l’agressor es convertiria en allò que més detesta. En el cas de ‘Marhaba’ vaig barrejar dues històries. El cas real dels Ferrocarrils com a primera idea i aquesta reflexió de la vida que sempre m’ha cridat l’atenció. Vaig pensar: “que hi hauria més interessant, per l’agressor, que ser condemnat a treballar amb aquelles persones que tant repudia?”. Fer-lo sempre víctima del que va fer.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=n6MkEPtl9DY&w=560&h=315]

Per què vas pensar en l’Alain?

Vaig escriure el personatge pensant amb l’Alain. Està escrit per ell. Ho havia de fer ell. Hi volia treballar des que vaig veure’l a ‘Green Power’. Ja li vaig proposar de fer ‘Ruta 66’ però en aquell moment em va dir que no. Em va quedar l’espina de treballar amb ell. El dia que vam estrenar ‘Ruta 66’ al cinema l’Alain va venir i em va reconèixer que igual s’havia equivocat rebutjant la meva proposta. En aquell moment li vaig dir: “no m’ho diguis dues vegades perquè tinc una idea en ment i a aquesta no em diràs que no”. L’Alain és el 80% de la pel·lícula. Es va implicar, cent per cent des del primer moment, amb el personatge, amb el guió… De fet, la seqüència final va ser ell qui la va proposar.

‘Marhaba’ li obrirà les portes i el dotarà de l’actual reconeixement?

En el moment que va fer ‘Marhaba’ era relativament poc conegut, la qual cosa em fa sentir orgullós. Ara el país l’està descobrint amb ‘Palmeras en la nieve’ o ‘La Riera’ però alguns ja fa molts anys que som conscients del seu gran potencial. Era evident que triomfaria. Arran de ‘Marhaba’ el van agafar pel paper de ‘Tito’ a ‘La Riera’. Així mateix m’ho va explicar el propi director, Esteve Rovira. De fet, el personatge es diu ‘Tito’ en honor al seu personatge, ‘Toni’, a ‘Marhaba’.

Fas de Raül Romeva i d’Albert Rivera al ‘Polònia’. T’ho van proposar o va ser a elecció teva?

A mi no em van trucar. Un cop cada dos anys obren convocatòria per conèixer gent nova que fa imitacions. Tu els hi portes el que vols, t’obren les portes i et donen 10 minuts. Pots fer el que vulguis, no cal imitar necessàriament a un polític. Vaig pensar: “Sigues ‘puta’ i porta’ls-hi personatges que necessitin. Vaig anar a buscar al ‘peix gordo’, que en aquell moment era el Raül Romeva. Al marxar a les vacances d’estiu no tenien Romeva ni el necessitaven i al tornar els hi urgia moltíssim. Els hi va agradar i em van trucar per fer la prova ja amb el vestuari i el maquillatge. Vaig passar tot el cap de setmana amb nervis esperant una resposta. Ja tenien imitador per l’Albert Rivera, per això no me’l vaig preparar tant. He de reconèixer però, que en un principi em va resultar bastant complicat. A primer cop d’ull no té cap tret característic, no és com el Pujol o L’Aznar que es pillen de seguida.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=Ft4INliu2R8&w=560&h=315]

Saps si els agrada que els imitis? Els has conegut personalment?

Al Romeva sí. Ell tenia ganes de conèixer-me i jo també a ell. Vam intercanviar telèfons i en alguna ocasió m’ha passat algun enllaç perquè agafi idees i jo li he enviat  algun vídeo selfie per a la seva família. Els agrada molt, són molt fans del programa. És cert que a alguns els molesta que els imitin però aquest no és, ni de lluny, el seu cas.  A l’Albert Rivera encara no he tingut l’oportunitat de conèixer-lo però sí que tinc bona relació amb Inés Arrimadas i ja hem parlat de quedar per fer un cafè tots tres.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.