Miki Esparbé: “Òbviament això no entrava dins del guió”

By 17 de febrer de 2016cultura

 

IMG_7775.JPG 

Moltes es van enamorar del Carles a ‘Barcelona nit d’estiu’, d’altres encara fantasien amb el Toni de ‘Pop ràpid’, i la gran majoria coneixem a Miki Esparbé, actor i director català, per les nombroses interpretacions en sèries de televisió —tant catalanes com de la resta de l’Estat— al llarg de la seva trajectòria professional. Una paraula per definir-lo? UN AMOR.

Amb quin paper creus que vas passar a ser una cara coneguda?

Penso que hi ha dues fases. Aquí a Catalunya probablement amb el Carles de ‘Barcelona nit d’estiu’ i a la resta de l’estat amb el Rafa de ‘Perdiendo el norte’. De fet, penso que sense el Carles de ‘Barcelona nit d’estiu’ mai no hauria fet el Rafa de ‘Perdiendo el norte’. ‘Barcelona nits d’estiu’ em va obrir bastants portes des que estic a Madrid.

Com portes el fet de que se’t reconegui pel carrer?

Molt bé. Faig vida molt tranquil·la. A Catalunya la gent és molt respectuosa, a Madrid també, però és cert que t’aborden més si ets una cara coneguda. Tot i així, t’he de dir que no em paren ni la meitat de vegades que als meus col·legues. La gent és molt amable i d’alguna manera, quan et paren pel carrer, significa que han vist la teva feina i que els agrada el que fas. Estic súper agraït cada vegada que passa.

Què t’agrada fer en les teves estones lliures?

Depèn, si estic creatiu, escric, preparo projectes nous. De fet, aquesta última setmana he anat una mica de bòlit acabant la postproducció del meu segon curt com a director. Em fa molta il·lusió. (Somriu). Aprofito quan estic inspirat per asseure’m i escriure d’una tirada per compensar els dies que estic més espès… Si no estic creatiu, sóc bastant clàssic. M’agafo a tots els tòpics haguts i per haver; llegeixo, escolto música, miro pel·lícules i faig esport. M’agrada molt anar a córrer.

Aquí a Barcelona?

Sí. He començat ara per això. (Riu). Normalment vaig amb moto fins a la carretera de les aigües. És l’únic lloc on no hi ha pol·lució, o almenys no tanta.

Quina música t’agrada?

Sóc bastant fan de tot el segell ‘Motown’, una discogràfica de finals dels anys cinquanta que recull tots els èxits de la música negra, blues o pop de música negra de l’època, com ara ‘The Jackson Five’. També m’encanta l’indi pop, el rock, depèn de quina electrònica… Sóc bastant variadet.

A què és al màxim que aspires a la vida?

Uau. (Rumia). Ser molt conseqüent amb el que considero que vull a la meva carrera i a la meva vida personal.

I que és?

Primer de tot, quant a feina, participar només en aquells projectes que de veritat m’aporten i em fan feliç. I en la meva vida personal, una miqueta el mateix, és a dir, intentar ser conseqüent amb el que vull i amb el que m’agrada. Que és això, gaudir d’una vida estable, tranquil·la, feliç, gaudint de les coses petites.

Ets fàcil d’acontentar, doncs?

Sí. També és cert, però, que a vegades tot sembla molt fàcil i a l’hora de la veritat no ho és tant. Principalment aspiro al que és bàsic: estar bé. El paquet base seria aquest, si després arriben més coses perfecte. En la nostra feina és molt fàcil veure’t, de cop i volta, amb el compromís de fer segons que, que no et ve de gust, i aleshores penses: “Com he arribat fins aquí?”. En canvi, si realment ets conseqüent amb el que vols aprens a dir: això sí i això no. Hi ha una frase que una amiga meva sempre diu i m’agrada molt: “Tenir feina no vol dir tenir molts diners sinó saber seleccionar els projectes on estàs”. Seria això.

I posats a demanar alguna cosa més…

M’agradaria molt treballar amb una altra llengua. Treballar fora però sense deixar tot això d’aquí.

Perquè no ho fas?

Estoy en ello però abans necessito sentir-me segur amb la llengua. Veure’m amb la possibilitat de poder, ja no només abordar un text que penso que ja ho podria fer, sinó d’improvisar. Estar-hi còmode. Tenir el toro agafat per les banyes, m’explico?.

Com et definiries?

Sóc un amor. (Riu). Romàntic, sensible, sociable, amb sentit de l’humor… De fet afronto les situacions difícils gràcies al sentit de l’humor. M’ajuda molt a rebaixar o treure-li fusta als problemes. També sóc curiós, detallista i molt sentit. M’agrada absorbir tot el que puc d’algú que no conec, d’una situació nova, d’un món que no controlo… M’agrada preguntar, investigar, observar.

Un director amb qui t’agradaria treballar?

N’hi ha molts. No me n’aniré tranquil si no et dic que m’agradaria rodar amb Woody Allen, m’encantaria treballar amb ell. Però tocant més de peus a terra hi ha molts directors amb qui m’agradaria treballar com ara Carlos Vermut, Berto Rodríguez, Cesc Gay…

Alguna sèrie en que t’hagués agradat participar?

Six feed under. És la meva sèrie preferida, la recomano altament. És tan coral, tan bonica i amarga alhora… Té molta comèdia, comèdia fotuda, des del drama. Després ja en vénen d’altres com ‘Los soprano’, ‘Breaking Bad’ o ‘Fargo’.

Que et motiva a agafar una feina?

Hi ha molts factors. Des de l’interès professional de cara al director, el repartiment o el guió, al perfil del personatge. Més enllà del guió, el vital per mi és que el personatge tingui un arc —que comenci en un punt A i acabi en un punt B— i que jo el pugui defensar.

Amb quin perfil et sents més còmode interpretant?

Em sento súper còmode fent drama, però segurament el que més s’ha vist de mi ha estat la comèdia. M’interessa molt la comèdia negra. El Woody Allen del patetisme, del personatge més loser, aquella comèdia que en realitat és un drama. Aquesta setmana arranca la segona temporada del ‘Ministerio del tiempo’ i al capítol 5 o 6 interpreto un personatge històric que en realitat no és tan dramón però sí que oscil·la en aquesta línia.

Hi haurà segona temporada de ‘El Crack’?

N’hi haurà, n’hi haurà. Jo no hi sóc, per això. És el que et comentava de l’arc, quan un personatge comença a un punt i acaba a un altre, estirar més del fil és una mica arriscat. D’entrada ja sabia que només faria la primera temporada.

Alguna anècdota de ‘El Crack’?

Uff, moltes. Hi ha una escena en què el meu personatge surt una mica de l’armari, tenim una discussió amb el Joel i acabem en una baralla monumental. Tirem un moble, caiem a terra… I és clar, havíem de fer una presa única, no podíem fer-ne dues perquè ens havíem de carregar mobles i no anàvem a reconstruir-ho tot. (Riu). Durant uns dies em van haver de maquillar moltíssim perquè em vaig fer un trau al front amb un tros de fusta. Òbviament això no entrava dins del guió. (Riu).

Leave a Reply