Eugeni Roselló: “La Transpyrinea serà un homenatge a ma mare. Mai m’ha vist córrer i espero que em vingui a veure”

By 24 de febrer de 2016esports

eugeni_rosello_vall_fosca.jpg

Ens desplacem a La Pobla de Segur (Pallars Jussà), poble natal d’Eugeni Roselló.

Eugeni, un jove de 35 anys i gran apassionat dels reptes, ha estat guanyador de diverses curses d’ultrafons al llarg dels últims 7 anys. Conegut per a molts per haver aconseguit la victòria –i amb temps rècord- de l’Spine Race l’any 2013. El poblatà, que combina la seva passió per córrer amb el negoci familiar, regenta el Supermercat ‘Plus’, mateix nom que li han atribuït com a àlies.

En quin moment i per què decideixes participar en curses d’ultrafons?

Ara ja fa 8 anys. Havia jugat a futbol durant molts anys i començava a estar cansat de la monotonia del futbol. Al viure en un poble petit com és Pobla, perdíem tot el diumenge amb els desplaçaments per anar a jugar a fora. Un dia un amic d’aquí Pobla em va portar a la muntanya, vaig començar a córrer i em va encantar.

T’han proposat, en diverses ocasions, un sou i l’oportunitat de poder viure d’això i has dit que no. Per què?

Perquè m’agafa en mal moment, ma mare es jubila aquest any i he d’estar al negoci familiar. Ja m’ho van proposar l’any passat, després de guanyar diverses curses, dos anys a la Cerdanya i d’altres fora de l’Estat. M’ho vaig arribar a plantejar però finalment vaig veure que no podia ser, tinc responsabilitats al supermercat i hi he d’estar. Si això m’hagués agafat amb vint anys m’hauria plantejat les coses d’una altra manera, però ara per ara no puc viure d’això. Tinc la sort de tenir bons sponsors, em paguen els viatges i m’ajuden amb tot. Amb això ja sóc feliç, ja en tinc prou.

M’imagino que també tindries més pressió i limitacions a l’hora de prendre decisions, oi?

És clar… Tindria molta més pressió per a fer bons resultats, no podria escollir les carreres… Amb els meus sponsors em faig jo mateix el calendari, sóc jo qui decideixo el que vull, ningú em diu el que he de fer. Igualment intento fer bons resultats, ja que em donen tant, els estic molt agraït. La veritat és que he tingut molta sort, m’hi trobo súper bé i espero continuar molts més anys amb tots ells.

Que et fa decidir per uns sponsors i no per uns altres?

Buscava una marca que ho tingués tot. Des de bambes fins a gore-tex, sacs de dormir, plumes, material de ski de muntanya… Era un embolic anar a buscar els “quets” a una empresa, la jaqueta gore-tex a una altra… Volia un sponsor que ho tingués tot, i a més del millor material que hi ha, Haglöfs i Gore-tex. El tracte és increïble, estic molt content. Tant amb ells com amb la resta, eh?. També estic amb l’Ajuntament de La Vall Fosca, Torrons Vicenç, Twonav de GPS, Armytek de frontals, Cébé d’ulleres, Suunto de rellotges GPS, i ara amb l’últim que he fitxat, Ultimate Direction, que és de motxilles.

Vas passar a ser una cara coneguda probablement el 2013 quan vas guanyar l’Spine Race, cursa més brutal de La Gran Bretanya: 438km en 5 dies. Et vas perdre però tot i així vas marcar rècord. Aquest any hi vas tornar però malauradament no vas poder acabar la cursa. Què et va passar?

Anava 22 hores millor que el 2013, no em costava seguir al grup i em trobava molt fort. El problema és que anava sense pals i m’enfonsava molt amb la neu, ja l’any passat em vaig trencar així els lligaments del genoll. Em va començar a ressentir el genoll al km 300 i vaig haver d’afluixar el ritme. Vaig deixar escapar al primer i vaig pensar: “Si afluixo i se’m passa el dolor ja el tornaré a agafar”. Li havia aguantat bé el ritme. Només volia que em passés el dolor però cada vegada anava a més…

Els metges van considerar que no estaves en condicions de seguir.

No em van deixar acabar la cursa, es pensaven que delirava. Jo no sé anglès i quan em feien preguntes no sabia com respondre’ls, pensaven que estava desorientat i de veritat que estava bé, simplement no sabia anglès. Els hi volia explicar però em va ser impossible i no em van deixar seguir.

Vas quedar-te a pocs kilòmetres de la meta.

Sí… A més jo en cap moment vaig cridar als metges, va ser Pavel Paloncy –que anava segon amb mi– qui els va trucar. No sé per què ho va fer, a mi no em va preguntar res.

No has considerat que Pavel et veiés com un fort rival i et volgués fora del mapa?

No ho sé. Em va decebre una mica i no ho acabo d’entendre… Jo en alguns “puestos” li vaig pagar “hasta” el menjar perquè no portava ni un duro. Hi havia molt bon rotllo. De fet, abans de la cursa em va dir: “Els dos hem guanyat la cursa anteriorment. Si arribem junts al checkpoint 5 no ens ataquem i arribem junts”, li vaig dir que em semblava molt bé. Però no va ser així… Vam arribar junts al Checkpoint 5 i vam anar a dormir una mica. Havíem dormit una hora en 3 dies. Quan em vaig despertar ell ja feia una hora que havia marxat. Aleshores ja em vaig enfadar, vaig sortir disparat a per ell. Al cap de dues hores ja l’havia atrapat. A l’arribar vaig vomitar, m’havia sentat malament l’entrepà, duia una salsa que em va fer mal. Va ser aleshores quan va trucar als metges, a 40 kilòmetres de la meta.

Està bastant clar, no?

No vull malpensar… Vull pensar que ho va fer perquè em va veure vomitant i pensava que realment estava fotut. És veritat que li vaig dir que em feia mal el genoll, el tenia inflat i havia hagut d’apretar per enganxar-lo. Clar, m’havia tret una hora i vaig remuntar amb dues… vaig sortir fort. Quan van arribar els metges, ja a la nit, el Pavel va marxar, que sabent espanyol s’hagués pogut quedar si el que volia era ajudar. L’any que vaig guanyar, que em vaig carregar les tíbies, vaig suportar 3 vegades més de dolor… sagnava per tot arreu. He acabat moltes curses pitjor. (Riu). Hagués pogut aguantar tranquil·lament els 45 kilòmetres que quedaven per arribar a la meta. Però bé, ja ho tinc superat i un altre dia que “mos” trobem amb el Pavel doncs igual no li pago la sopa. (Riu traient-li ferro a l’assumpte).

Però saber anglès és el primer requisit per a inscriure’s a aquest tipus de curses, no?

Sí. Els vaig mig enganyar, vaig dir que en sabia. Me la vaig jugar molt, si m’hagués passat alguna cosa, no hauria sabut què dir ni com avisar-los. Vaig tenir sort i mai va passar res. Després ja ho sabien però se’n fiaven perquè sabien que m’entenia molt bé amb el GPS. A més, aquest any ja anàvem amb GEO localitzadors. Cada vegada utilitzen tecnologia més bona, estan molt preparats.

Estàs patint les conseqüències de totes aquestes victòries. Lesions, peus cavos, cames carregades… Què hauria de passar perquè et plantegessis penjar definitivament els “quets”?

Potser el competir i això sí que s’acabarà, i crec que aviat. Però fer reptes, que és el que més m’agrada, segurament ho faré molts anys, si puc i el cos aguanta. En tinc 35, uns 4 o 5 anys més sí que em veig competint.

Com t’ajudes mentalment per a no donar-te per vençut en curses d’aquesta magnitud?

En curses de 300, 400 km, vaig etapa per etapa. Dic “vinga, fins al següent Checkpoint, i així”. Si no ho fas així, es fa molt dur. El que em fa tirar endavant és pensar que si he marxat uns dies, mentre els meus pares estan treballant per mi, almenys que valgui la pena.

I mentre corres què penses?

Sobretot penso en no perdre’m, en no despistar-me. Em despisto molt fàcilment, començo a mirar muntanyes i a vegades això em fa perdre marques. Miro molt el GPS i intento, sobretot, no deixar-me als Checkpoints (que alguna vegada m’ha passat) el gore-tex, el menjar, la beguda… Un any em vaig oblidar el gore-tex i va ploure molt, per poc agafo una hipotèrmia molt seria.

Que és el que més trobes a faltar de La Pobla quan estàs en una cursa tan lluny de casa?

Doncs si vols que et digui la veritat, no trobo a faltar res. Sempre he viscut a Pobla, no havia sortit mai d’aquí. No havia viatjat mai. El fet de córrer m’ha donat la possibilitat de veure coses noves, altres països. Ara em plantejo diferent els viatges, marxo dos dies abans i torno dos o tres dies després de la cursa per poder fer una mica de turisme, veure cosetes i tornar descansat. Abans hi anava i tornava ràpid, no veia res i arribava molt cansat. Ara en canvi torno recuperat i puc treballar bé quan arribo. Torno tranquil.

Quins reptes tens en ment?

No sé quan podré tornar a competir, de moment encara no puc córrer i no podré assistir ni a la Transgrancanaria ni a Madeira Ultra rail, que són proves de la Copa del món. Espero poder calçar-me els “quets” ben aviat i tornar a entrenar a la meva estimada Vall Fosca. Ara que no puc córrer ho trobo molt a faltar…

Estàs molt unit a la teva família.

Sí. Estic molt unit als meus pares i als meus tiets. M’han ajudat molt sempre. Ma mare ha tirat tota la vida del carro. És un mirall per mi. Penso molt en ella quan corro, penso que he après a patir perquè l’he vist patir molt. Ha tirat endavant amb moltes coses i la veritat és que l’admiro molt, moltíssim.

Has confirmat assistència a la travessa dels pirineus, la transpyrinea, que es disputarà al juliol. Com t’estàs preparant?

Ara he parat. (Riu). Vinc de la Spine Race amb molts problemes als peus, els tinc molt cavos. La setmana passada vaig anar a veure a Martín Rueda perquè em modifiqués les plantilles. Espero posar-hi fil i agulla ja mateix per poder començar a entrenar de nou. M’esperen 900 kilòmetres, 55.000 positius i sense parar, amb tot el pes a l’esquena. Vull complir el somni de creuar els Pirineus i necessito estar al 100% en tots els sentits. Sé patir i espero saber patir una vegada més. La Transpyrinea em fa especial il·lusió, serà un homenatge a ma mare, que mai m’ha vist córrer i espero que em vingui a veure. Vull arribar al màxim, tant física com mentalment, i acabar la cursa com sigui. Si cal a “rastres”. Ho donaré tot, fins a l’última gota de sang i suor per a fer-ho possible, per mi i per ella.

L’Eugeni, ‘Plus’ pels amics, és un clar exemple de perseverància, esforç i sacrifici. I és que com deia Mahatma Gandhi: “La recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”.

 

Leave a Reply