Ens trobem a la discogràfica d’Adrià Puntí, aquí al Poblenou, a Barcelona. Abans que res felicitar-te pel recent Premi Enderrock al millor disc català de l’any. Com reps la notícia? Que significa per a tu aquest reconeixement?
Gràcies, primer de tot. (Somriu). Òbviament que se’t reconegui una feina, un projecte en què hi has posat molt de dins, vulguis o no vulguis t’ha d’agradar, seria contradictori que no m’agradés.
T’esperaves aquesta rebuda després de tant temps?
Jo crec que la benvinguda ha estat durant tot aquest temps. En aquest silenci aparent, he tingut el suport de molta gent i això m’ha donat la força suficient perquè aquests moments aparentment silenciosos i negres, no ho fossin tant. Veia que el projecte anava creixent… però sí que és veritat que hi va haver un abans i un després de ‘Incompletament’.
Que esperes després d’aquest silenci de gairebé 13 anys?
Ha estat un silenci aparent, però sempre sense perdre aquest cuc d’expressar-me de la manera que ho he fet en aquests dos treballs –que es pot dir que són complementaris–. Durant tot aquest temps he estat fent altres coses però ja tenia aquest projecte en ment, l’estava preparant.
Acabes de presentar el nou videoclip de la cançó “Esperit”, inclosa també en el teu darrer treball d’estudi. Què podem veure d’Adrià Puntí?
Els videoclips són una part molt important per a mi pel que fa a la creació. Sempre he pensat que més que cantant o músic, sóc creatiu. M’agrada formar part de la producció dels videoclips, és una manera més que tinc d’expressar-me.
En aquest sentit que dius, treus el disc i alhora també el llibre per acompanyar i ajudar a comprendre les teves cançons. Perquè creus que li cal aquest reforç?
No és només per ajudar a comprendre les cançons, és més aviat per a reforçar la idea que vull transmetre. En el llibre hi ha una literatura, amb la qual em puc desfogar d’una manera més elàstica que no pas fent només les cançons. Les cançons impliquen una acotació, i a vegades em trobo que tinc més coses a dir. La poesia sense pretensions –que sorgeix de la fotografia i els dibuixos– ajuda a fer que tot el projecte tingui encara més cos. No volia fer només un CD amb una sèrie de cançons, volia fer alguna cosa més, anar més enllà.
Estàs content amb el resultat?
Sí, només cal veure la crítica i la resposta de la gent. La veritat és que n’hi ha per estar-ho.
A què atribueixes el teu èxit? Què creus que t’ha fet triomfar?
La tossuderia hi ajuda. (Riu). Sempre he dit que han volgut fer-me callar i no han pogut. En la línia d’aquest silenci que parlàvem, hi ha una frase que m’agrada molt, que diu: “Quan els indis callen, algo tramen”. Així ha estat.
Com t’inspires per compondre les teves cançons?
Amb qualsevol cosa. A vegades et ve la rauxa i et surt la cançó en un moment, i a més a més, en aquesta hi flueix la música lligada amb la lletra. Quan et passa això, estàs al cel. Hi ha vegades, però, que això no passa i has d’utilitzar un mètode –llarg i feixuc– que penso que tinc des de fa molts i molts anys. La veritat és que sempre m’ha servit. M’agrada buscar la perfecció, des del meu punt de vista, és clar, potser per als altres no és tan perfecte.
Clar, potser hi ha gent que no sempre entén la lletra de les teves cançons, no?
Aquí és on entra una mica el mètode que utilitzo. Trobo molt important la part fonètica, què treni bé amb la música, però alhora, també trobo importantíssim el concepte literari. Quan no surt, quan no flueix d’aquesta manera automàtica, has de triar un cantó o l’altre, i jo personalment prefereixo que musicalment quedi bé, tot i la possible ambigüitat. Hi ha frases que, depenent del moment, es poden interpretar d’una manera o d’una altra, i això és el més interessant; no deixen de tenir sentit, ni ensorren la cançó. Si parlem de l’esbrina, del que expliquen… expliquen moltes coses, en cada cançó hi ha 5 mons, però penso que hi ha una coherència i una harmonia entre literatura i música, encara que aparentment potser costa de comprendre.
Aquest juliol podrem gaudir la teva música a la primera edició del Talarn Music Experience. Has estat mai al Pallars?
Sí! Ara faré una broma, perquè al cap i a la fi sóc fill de presons, fill de molts llocs, però a Gerri de la sal, a Tremp… hi havia anat a fer els disbarats de jovenet, i més tard alguna baixada amb piragua pel Noguera Pallaresa també l’ha vaig fer. M’hi he banyat i hi he passat molt bones estones, la veritat. Sé que a la meva vida, sovint hi ha un denominador comú en què hi forma part la tristor, però ara mateix, tots els records que tinc d’aquelles contrades, són bons. De romanticisme sí que n’hi ha, però de tristor no n’hi vaig viure, ans el contrari.
Què esperes d’aquesta experiència? Com t’ho imagines?
Jo espero que amb lo beneits que som, ens ho passem molt bé. (Riu). El concert –dijous 28 de juliol a Lo Quiosc– estarà encarrilat cap a ‘La clau de girar el taller’, tot i que sempre hi ha alguns punts de ‘Enclusa i un cop de mall’. No he vist l’escenari, però tal com me l’imagino, crec que hi poden ser les dues parts. En principi, però, ‘Enclusa i un cop de mall’ la deixaríem per una altra ocasió.
Ja tenim ganes de què arribi juliol per a poder gaudir d’aquesta experiència, en un entorn privilegiat com és el Pallars. Moltes gràcies, Adrià.
A vosaltres.