Monthly Archives

juny 2016

Jordi Sànchez: “Ens va costar molt que fessin ‘Plats Bruts’, ningú ens la comprava”

By | cultura | No Comments

FullSizeRender (4)

Jordi Sànchez és un actor, guionista i autor teatral català, especialment conegut a Catalunya pel paper de ‘Lopes’ a ‘Plats Bruts’ (1999) i a la resta de l’Estat pel paper de ‘Antonio Recio’ a ‘La Que Se Avecina’ (2007). Dos dels seus textos, ‘Excuses’ i ‘Kràmpack’, es van dur al cinema. Fundador juntament amb Joel Joan, Mònica Glaenzel i Elisenda Alonso de les companyies teatrals Kràmpack i Avern Produccions, amb les que va escriure, interpretar i produir diverses obres de teatre així com dues sèries per a la televisió: ‘Plats Bruts’ i ‘L’un per l’altre’.

Et vas llicenciar en infermeria. En quin moment t’adones que et vols dedicar al món de la interpretació?

Ja ho sabia… (Riu). El que passa és que no m’atrevia a fer-ho. Sempre havia volgut fer teatre. Amb 17 anys vaig anar a fer les proves a l’Institut del Teatre però mai no havia anat al teatre i em van dir: “Home, està bé que vinguis, però potser que primer vagis al teatre, no?”. Em van suspendre, és clar. Vaig anar al Foment Hortenc, que és una entitat d’aquestes de barri, de teatre d’aficionats. Als 24 anys vaig tornar a l’Institut del Teatre i finalment vaig aprovar. Vaig estudiar infermeria per lo típic que et diuen a casa: “Has de fer una carrera”. Treballava de nit a la Unitat d’Hemofília de la Vall d’Hebron i com que la major part del temps estava sol, em vaig poder preparar bé el monòleg d’accés a l’Institut.

Però els teus pares no ho volien. De fet, tu mateix expliques al llibre “Humanos que me encontré” que al rebre la notícia van anar a encendre un ciri a la Catedral de Barcelona perquè no aprovessis les proves d’accés.

No, no volien que fos actor… Bé, és  lo típic, ara que tinc fills entenc una mica als meus pares. Estaven amoïnats, són gent que treballen des dels 14 anys i tot això no ho entenien. No sabien què era un actor, ni en distància, i estaven acollonits. Ara ja no.

M’imagino que amb ‘Plats Bruts’ els vas acabar de convèncer.

Sí! Però fins aleshores no, eh? Venien al teatre però no ho veien massa clar… No els vaig convèncer fins que em van començar a veure per la tele.

Com sorgeix la idea de ‘Plats Bruts’?

Sorgeix perquè el Joel i jo ens coneixem a l’Institut del Teatre, fent les proves d’accés, ens asseiem junts i comencem a fer llistes de qui creiem que entrarà i qui no, perquè només podien entrar 20 o 25 –ara no ho recordo– i érem 200. Allà, tatxant gent de la llista, ens vam fer amics. Quan vam acabar vam fer un grup de teatre amb 9 companys de classe, una societat sense ànim de lucre que es deia “Rebecca The Winter”. Econòmicament era inviable, érem massa gent… i amb la Mònica, el Joel i una noia que no tenia res a veure amb la productora vam decidir fer ‘Kràmpack’. A partir d’allà al Joel se li va fotre a la ceba de què féssim tele. Jo no ho veia gaire clar. Ens va costar molt que fessin ‘Plats Bruts’, ningú ens la comprava.

Com és?

No els agradaven els guions, no confiaven en nosaltres… Els primers anys anava cada matí a casa el Joel, compràvem croissants i ens posàvem a escriure. Anàvem a TV3, amb els guions, i ens deien que “la gent de teatre no sabíem fer tele”. Jordi Roura, que aleshores n’era el director, ens deia: “Jo aquesta sèrie no la veig”. Vam entrar gràcies a l’Andreu Buenafuente; un dia va anar a veure l’obra de Kràmpack, li va agradar, i ens va dir que si fèiem un projecte de sèrie, ens colava a la televisió. El vam fer. Ens va demanar, com a condició, que l’Oriol Grau en fos el director i que la sèrie tingués alguna relació amb el món de la ràdio, perquè ell aleshores feia ràdio. És per això que vam fer que ‘El Lopes’ treballés a ‘Ràdio Bofarull’. Així va començar ‘Plats Bruts’, gràcies a l’Andreu, sinó encara estaríem esperant ara.

Com recordes els inicis?

Vam començar gravant el capítol 3. El que es fa quan no hi ha diners per fer un capítol pilot és començar a rodar un capítol del mig, perquè no es noti tant que és el primer. Una cosa una mica cutre. Vam fer el 3, després l’1, el 2, el 4… Em sembla recordar que quan es va estrenar ja havíem gravat tota la primera temporada. Va anar bé, molt bé, però va ser per pura sort. Ens va comprar ‘El Terrat’, vam agafar una guionista que ja ens havia dirigit una cosa mig amateur, que és la Núria Furió. Érem els tres guionistes, i aleshores cadascun de nosaltres va triar un guionista més. Jo vaig triar al Sergi Pompermayer, que aleshores era el meu cunyat, el Joel va triar l’Albert Plans i la Núria va triar la Mercè Sarrias. Aquests 6 ens vam posar a escriure, sense cobrar, les estones que podíem. Així va arrancar ‘Plats Bruts’.

Si haguessis de guionitzar un últim capítol de ‘Plats Bruts’, sobre què tractaria?

Sóc incapaç d’improvisar una resposta… M’és molt difícil contestar-te a aquesta pregunta. Ho tinc tant lluny… Suposo que seria un capítol de retrobament, després de 20 anys, tipus “Qué fue de…”. Ens costava molt trobar temes, eh? Ens vam fer un embolic amb això del títol aquest del “Tinc…”. Ho va suggerir un dels guionistes i ens va semblar bé però després haver-ho de seguir fent es va convertir en un rotllo.

Per què aposteu per una nova sèrie, ‘L’un per l’altre’ i ‘Porca misèria’, si ‘Plats Bruts’ funcionava tan bé?

Perquè ja estàvem cansats de treballar  junts. Amb el Joel portàvem 10 anys veient-nos les cares cada dia, ja ens veiem fins i tot “las espinillas”. (Riu).  A més anàvem a tot arreu junts, amb la Mònica i l’Eli, que és que a part eren les nostres parelles a la vida real. Vivíem en el mateix edifici, ells al pis de dalt i nosaltres al de sota. Teníem ganes de fer cadascú lo seu. Ell tenia ganes de tenir la seva productora i jo també tenia ganes de volar. Vam acabar fent una peli que es deia ‘Excuses!’, que ja la dirigia ell amb la seva productora, i aleshores jo em vaig muntar la meva. TV3 ens va demanar que féssim una altra SITCOM, ell va fer ‘Porca misèria’ i jo ‘L’un per l’altre’. Els mateixos que al principi no ens volien, després van dir: “Òstia, que aquí tenim la gallina dels ous d’or”. El Joel té molta més vocació d’empresari que jo, a mi m’encanta ser actor i escriure, i a ell li agrada ser productor. Em vaig muntar la primera productora perquè no em llogaven però jo no tinc vocació de productor.

‘L’un per l’altre’ no va durar massa…

No… En la primera temporada fèiem un 30% d’audiència, que ara és impensable, però després van entrar les cadenes de pagament i va baixar al 25%, i aleshores ja no els interessava. Pretenien que ens repartíssim la franja horària amb ‘Lo Cartanyà’ i ‘Jet Lag’… Per això no vam seguir. Ara me l’estic tornant a mirar i trobo que està molt bé. En guardo molt bon record, hi vaig riure molt, i a més vam recuperar a Anna Maria Barbany.

 

No et va fer cosa acceptar un personatge tan bèstia com ‘El Recio’ de ‘La Que Se Avecina’?

Em feia molta gràcia canviar però també em feia por que fos ofensiu. Són dues sèries diferents, ‘Plats Bruts’ és meva i aquí anava d’actor llogat. M’agradava molt com escrivien aquests de Madrid, ja havia vist ‘Aquí no hay quien viva’, la sèrie anterior. Em van trucar i vaig dir que sí. El que sí que és cert és que quan vaig llegir els guions, em feien riure molt, però pensava: “Òstia, que bèstia que és això”. És homòfob, xenòfob, fatxa… ho té tot. La directora em va dir que la consigna era que havia de caure bé i jo ho llegia i pensava: “Però com ha de caure bé?”. Tenia por que s’emprenyessin els gays i els llatins, però això no ha passat en absolut. La gent ha entès perfectament que el personatge de ‘El Recio’ és una crítica a “los fachas españoles”, als racistes i als homòfobs. Tot depèn de com el juguis i el facis anar. Està clar que és tot una ficció.

Tenint en compte els temps que corren, no vas tenir cap problema pel fet de ser català?

No, gens, ells eren molt fans de ‘Plats Bruts’. Els creadors són madrilenys però havien vist tota la sèrie en català. La directora, en una pausa de ‘Plats Bruts’, em va cridar per fer un personatge, d’un dia, a ‘Aquí no hay quien viva’. No vaig fer càsting ni vaig fer res. “El tema català” per a nosaltres és “el tema” però per a ells és un tema més… La gent està més preocupada per arribar a final de mes. A més que jo no prenc partit públicament sobre el tema, jo el meu compromís com a català el visc a les urnes. Vull treballar aquí i allà, i si no treballo en anglès és perquè no en sé i perquè no em lloguen. Tots els qui treballem entre Madrid i Barcelona, com Lluís Homar, Miki Esparbé… tenim la nostra opinió, però decidim no fer-la pública. El que sí que he defensat sempre, i públicament, és que s’ha de fer el procés; hi ha 2 milions de persones que ho demanen i s’ha de deixar votar a la gent. No fer-ho és com una democràcia a estones.

Alguna anècdota de ‘La Que Se Avecina’ que recordis amb especial carinyo?

Un dia que gravàvem al Cementiri de La Almudena de Madrid, a les 04:00 de la matinada. Estàvem amb Nacho Guerreros, amb bates de dormir, i va passar la policia. Clar, al veure dos tios amb roba de dormir agafats a una andana a punt de saltar… Vam explicar-los que estàvem gravant una seqüència de la sèrie però no ens van creure, fins que van veure a tot l’equip i aleshores sí: “Perdón, perdón…”.

Quant trigueu a gravar un capítol de ‘La Que Se Avecina’?

Triguem 15 dies de 8 hores diàries si són interiors i de 12 si són exteriors. Quan graves al carrer són 11 perquè has de desplaçar els equips, i tal. A ‘La Que Se Avecina’ és tot un muntatge de fusta. Existeix l’edifici des de fora, que és allò que s’enfoca, la porteria i totes les cases, tot de fusta en dues naus industrials d’aquestes de ferro, situades a un poble a 30 km de Madrid que es diu Moraleja de Enmedio. És tot de mentida, com a ‘Plats Bruts’ però 4 vegades més gran. Si t’hi fixes molt, amb els cops de porta es mouen les parets. (Riu).

Per què recomanaries el llibre “Humanos que me encontré”?

M’hi vaig avocar molt. Em vaig sentir molt còmode escrivint-lo. Hi vaig escriure tot el que em va rotar, va ser molt alliberador per mi. Quan volia explicar alguna cosa que podia incomodar a algú, canviava els noms, no tenia cap interès de fer mal a ningú. En certa manera és com un testimoni per als amics, per als meus fills, o per al qui el vulgui llegir. Amb l’únic que no vaig quedar content va ser amb la traducció al català, que em va semblar espantosa. La vaig mig canviar, però no del tot, i va quedar un llibre que, la veritat, no el regalo a ningú. El vaig escriure en castellà perquè en un principi havia de ser com un espectacle, explicant la vida a Madrid, i aleshores quan vaig decidir que fos un llibre, no vaig tenir temps de fer-ne la traducció. El traductor va aprofitar per fer normalització lingüística, i la meva manera de parlar és la meva… Ja sé que a nivell lingüístic és incorrecta però és que si li treus això, no té cap gràcia. Aquestes històries s’han explicat mil vegades, és la meva manera d’explicar-ho la que fa gràcia. Els meus veïns de Montbau –que és un barri dormitori– i jo, no parlem com “El Lluquet i el Rovelló dels pastorets”. Ell es va enfadar perquè li vaig tocar i jo em vaig enfadar perquè el que va quedar no em va agradar. Però bé… són coses que passen.

Portes bé el fet de ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?

A estones… Quan m’afaito la barba i em poso la gorra no tant, perquè no em reconeixen, però sinó molt. És molt pesat… I ara amb els mòbils encara més. La gent està com molt boja; et paren, salten la tanca de casa teva, et truquen a l’intèrfon… estaries tot el dia fent fotos i més fotos. També és cert que hi ha gent súper amable, eh? La popularitat és una cosa que, amb el temps, acabes portant bé a estones. Imagina’t que cada vegada que agafes un taxi, el taxista et diu: “Vi el capitulo de ayer”, i te’l torna a explicar tot… O que t’estan donant una mala notícia per telèfon i tens un grup de nens que et persegueix pel carrer perquè et facis una foto… Hi ha dies en que no en tens ganes. A més, la gent és molt poc original, sempre et diu el mateix… que ho entenc, eh? A mi em passaria igual amb el Serrat, per això quan me’l trobo, no el paro. Fins i tot hi ha gent que et dóna la seva targeta i et diu: “Sóc advocat. Si em necessites…”. Que dius… A veure entén-me, no agafaré la targeta d’algú que no conec.  Que et felicitin per la teva feina sempre és agradable, i tot això és “un mal de pijos”, també t’ho dic, però hi ha dies en que no t’agafa bé. Aquí perquè és el meu barri i la gent ja em coneix però a un altre lloc ja haguessin vingut 10 persones a interrompre l’entrevista.

Amb quin personatge t’agradaria que se’t recordés?

‘El Lopes’ m’està bé. A mi m’encanta. I el ‘El Recio’ també.

La situació que més et costa d’interpretar?

Home, per mi les més incòmodes potser són les escenes eròtiques. Però també depèn, amb la Nathalie Seseña ja ho tenim tant per la mà que tant em fot aquesta que una altra escena. La veritat és que em fa molt més respecte fer drama que comèdia. Si una cosa aprens en la professió és que els anys et generen comoditat i la comoditat et deixa ser millor actor.

Algun projecte en ment?

Molts. Ara al setembre estreno ‘Avui no sopem’, al Teatre Condal. Jo no hi surto, només l’he escrit. I també tinc dues pelis per estrenar, la primera el 26 d’agost, que és ‘Cuerpo de élite’, amb Miki Esparbé, que és on el vaig conèixer, i la segona al novembre, que és ‘No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas’ de Maria Ripoll, que l’acabem de rodar ara. I ara vaig a Bilbao a fer ‘La híguera de los bastardos’, on faig de falangista fill de puta, i al setembre ‘Señor, dame paciencia’, on faig de pare fatxa. Sempre em donen papers de fatxa… En aquesta última també hi surt un personatge independentista. Ara és la nova figura de tot el cinema, hi ha independentistes a totes les pel·lícules, cosa que no s’havia fet mai…

Mercè Sampietro: “No crec que hagi fet cap paper inoblidable. Aquesta és la veritat”

By | cultura | 14 Comments

IMG_3585

Mercè Sampietro és una de les actrius catalanes més conegudes arreu del món. Des dels seus inicis ha protagonitzat importants papers que li han proporcionat nombrosos premis i èxits més que merescuts. En televisió ha participat en sèries com “Nissaga de poder”, “Laberint d’hombres”, Porca Misèria” o “La Riera”. El 2015 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria de conjunt en el món de l’espectacle.

Sempre has tingut clar que et volies dedicar al món de la interpretació?

No, no, en absolut. Vaig començar al barri on vaig néixer, al Clot, fent teatre d’aficionats. Una cosa d’absoluta casualitat. Mai m’havia passat pel cap la possibilitat de dedicar-m’hi professionalment. Després, també per aquestes coses que passen, vaig fer una substitució amb la Companyia de San Diego, que va venir aquí a Barcelona, i d’allà va sorgir la possibilitat d’anar a fer una obra de teatre a Madrid. Aquell primer “sí” s’ha acabat convertint en la feina de tota una vida. Jo era secretaria, treballava en una oficina.

T’ha anat molt bé. A què atribueixes el teu èxit?

Suposo que la feina que faig, agrada. (Riu). No ho puc atribuir a res, en aquesta professió estàs molt en mans de l’atzar. Hi ha gent molt bona que no té l’oportunitat de demostrar-ho, i més en aquesta professió; has d’estar esperant sempre a què un altre decideixi trucar-te. L’únic que pots fer és intentar fer-ho el millor possible. Jo sempre he intentat ser molt conseqüent amb la meva feina, molt seria, seguint –més o menys– una trajectòria, dintre del que les circumstàncies m’han permès, és clar.

Durant una època també vas fer el doblatge d’actrius de la talla de Meryl Streep, Catherine Deneuve, Diane Keaton… Com recordes l’experiència?

Sí. Fa molts anys d’això ja… Va ser una època breu en què vaig aprendre molt. En guardo molt bon record, sobretot perquè vaig treballar amb els mestres més magnífics i amb uns actors esplèndids, des de Felipe Peña a Elsa Fàbregas, José Luis San Salvador… gent amb molt prestigi que van començar tots amb teatre i a la ràdio, i que després es van especialitzar en el doblatge. Eren uns actors superbs i el doblatge es feia molt bé, se li dedicava molt temps. Em vaig divertir molt.

Per què ho vas deixar?

Ho vaig deixar perquè el doblatge és una feina que necessita una dedicació absoluta. No volia fer doblatges únicament, jo el que volia era fer teatre, cinema i televisió. Ara mateix no sé com funciona, però en aquell moment t’hi havies de dedicar exclusivament al 100%. Et trucaven d’un dia per l’altre i si deies 3 vegades que no, ja no et tornaven a trucar.

El 2015 vas rebre la creu de Sant Jordi. Com reps la notícia?

Em va fer moltíssima il·lusió, no m’ho esperava en absolut. Em va trucar el Ferran Mascarell per dir-m’ho i al principi no el vaig entendre massa bé. No em pensava que fos per mi, sinó que em proposava simplement d’assistir a l’acte. Després vaig veure que als qui tenim la creu de Sant Jordi ens publiquen una esquela a La Vanguardia. (Riu). Em va fer molta gràcia.

Algun moment, de la teva trajectòria professional, que t’hagi marcat especialment?

En teatre, per exemple, amb l’obra “La vida del Rei Eduard II d’Anglaterra”, a Madrid, quan Lluís Pascual dirigia el Centre Dramàtic Nacional (Teatre Maria Guerrero). Durant aquella etapa vam treballar bastant junts i aquest és un dels muntatges que més satisfaccions –tant a nivell personal com professional– m’ha donat. Estava envoltada de molt talent. En cinema vaig ser molt feliç amb “Lugares comunes”. Aquell rodatge, a l’Argentina –juntament amb Anna Lizaran que és una persona que m’estimo molt– va ser molt emocionant. Sempre dic que l’Argentina és el meu segon país. Hi he estat moltes vegades i hi tinc molt bons amics. M’agrada molt.

En alguna ocasió has comentat que, amb l’edat, disminueixen notòriament els papers en cinema. Per què creus que passa?

Aquí no es fan pel·lícules amb personatges potents, sobretot de dones, a partir de certa edat. Desapareixes, ja no existeixes. És un problema de costum, d’hàbit, de producció… Els guionistes no escriuen papers per a dones grans. En les pel·lícules sempre hi surten molts més homes que no pas dones i per tant tenen més possibilitats de tenir, si no un paper protagonista, almenys de treballar en la pel·lícula. A partir de certa edat ja no et truquen, és molt trist però és així. A l’Argentina, en canvi, encara es fan pel·lícules, fantàstiques, on els personatges centrals són gent gran, com “Elsa & Fred” o “El hijo de la novia”, aquella tan maca de Ricardo Darín i Norma Aleandro.

Ho portes bé?

Afortunadament ho vaig veure bastant clar i d’alguna manera ja ho tenia assumit. No em va crear cap trauma, però sí que és veritat que em va fer molta ràbia i pena veure que s’anava complint el que ja sabia que passaria.

Estàs mirant alguna sèrie actualment?

No. L’última que vaig seguir, que em va agradar molt, va ser “The Knick”. D’aquesta sèrie no se’n parla massa però jo de veritat que la trobo esplèndida. “The Knick” és el nom d’un hospital i la sèrie està ambientada a la ciutat de Nova York del 1900. No t’explico més, és interessantíssima. Procuro mirar-ne d’espanyoles però seguir-les m’és molt difícil. “El Ministerio del Tiempo” i “El caso” també m’agraden molt. Però no, no sóc seguidora a ultrança.

Com portes el fet de ser una cara coneguda? Et paren molt per carrer?

No. És que a la televisió surto tan diferent, tan pintada… A vegades sí que em paren, la gent del barri, i la majoria em reconeix per la veu. És absolutament suau, portable, agradable i carinyós. Cap problema, tot el contrari.

Com reps la notícia d’una vuitena temporada, després d’haver-se anunciat el final de “La Riera” amb la setena?

Estic encantada! Va ser una gran alegria rebre la notícia. Ja ens havíem acomiadat tots, ja havíem plorat pels passadissos… És que, és una feina de tants anys que ja és com si fóssim una família de debò. Hi ha molt bon ambient, ens portem molt bé. I és clar, de cop i volta dius: “Com?, s’ha acabat? Quina llàstima…”.

Surten, i entren personatges nous. Tu hi seràs?

Sí. Jo em quedo. (Riu).

Que sents abans de sortir a l’escenari?

Ganes de fer pipi, ganes de tot…  Et trasbalsa el cos. La sensació és de dir: “Em tiro a l’abisme”, sobretot perquè saps que quan trepitges l’escenari, pot passar de tot. No saps si t’equivocaràs, si faràs el ridícul, si et quedaràs en blanc… És una sensació així com de vertigen.

T’has quedat mai en blanc?

Sí, una vegada. És horrorós, sembla que hagi passat mitja hora i només han estat 3 segons. El teu cap comença a batallar i a pensar –a milions per hora– i dius: “Ai, que no surto d’aquí…”.

L’última obra en què has participat, “A teatro con Eduardo”, va ser tot un èxit. Per què creus que ha funcionat tan bé?

Perquè és un espectacle preciós. Un espectacle purament teatral. Una obra basada amb la d’Eduardo de Filippo, que és sempre tan agradable. Com diu Lluís Pascual: “És com una peladilla: dolceta, dolceta, molt amable, i que després sempre en surt aquella cosa amarga de dins”. Filippo sempre parla de coses importants i aquesta obra és una comèdia desgavellada, que parla de coses molt importants. Fa una reflexió sobre el temps, sobre la mort, sobre què és la vida, sobre com a vegades la gent prefereix viure en la il·lusió que acceptar la realitat… Crec que Lluís Pascual va fer una feina magnifica i va multiplicar exponencialment l’obra, amb el seu talent i la seva direcció. És una funció que m’entusiasma; la música, l’espectacle… Com a espectadora, que mai ho podré ser, sortiria molt feliç del teatre.

Amb quin paper t’agradaria que se’t recordés?

No és “quin m’agradaria” però sí el què passa. Fa gairebé 40 anys de “Gary Cooper, que estás en los cielos”, i la gent encara em parla d’aquella pel·lícula, és un personatge que va quedar molt. Ho dic per això, per la reacció de la gent. No crec que hagi fet cap paper inoblidable. Aquesta és la veritat.

Tens algun projecte en ment?

Sí! Ara al febrer estrenarem  “La Senyora Florentina i el seu amor Homer”, obra de Mercè Rodoreda, dirigida per Sergi Belbel al Teatre Nacional de Barcelona. Aquesta és la cosa més immediata.

 

Tomàs Molina: “Ho he provat tot ja. L’únic que em faria gràcia i que em faltaria per fer, seria anar a l’espai”

By | cultura | 8 Comments

IMG_3560

Tomàs Molina, principalment conegut per ser l’home del temps de TV3 des de fa gairebé 30 anys, ha estat també President dels homes del temps del món i actualment forma part de la Junta Directiva. Molina és també professor de Màster de Meteorologia a la Facultat de Física de Barcelona, mateixa Facultat on es va llicenciar.

Vas estudiar Física aquí, a la Universitat de Barcelona. Quin record en guardes?

En guardo molt bons records. Fins a la Facultat havia sigut una mica “el bitxo raro”. Els físics som gent a qui ens agraden les matemàtiques, no és només que se’ns donin bé, sinó que ens agraden, i això, a l’escola, acostuma a resultar força estrany. A la Facultat em vaig trobar amb gent més assemblada a mi, amb qui compartia interessos, temes de conversa… em sentia més normal. Aquesta Facultat és més aviat “de gente lista”, de gent que hi va a estudiar, no a passar-hi l’estona. Abans es deia que els qui hi havia al bar de la Facultat eren els de Química perquè els físics sempre estàvem a la biblioteca. (Riu).

Una mica com “The Big Bang Theory”, no?

Si, a la sèrie ho exageren una mica, però sí, és cert. A l’escola em costava trobar tema de conversa perquè no compartia els mateixos interessos que la gran majoria. Havia de parlar de temes que no eren del meu interès…

Ets periodista col·legiat.

Sí. M’he capacitat professionalment. Quan jo era jove no hi havia la carrera de Periodisme, va ser després que em vaig capacitar com a periodista, demostrant que m’havia dedicat al Periodisme i que tenia una titulació superior, en el meu cas, de Física.

T’interessa més la Meteorologia que el Periodisme?

No creguis. Quan treballes en els mitjans de comunicació ets periodista, i gairebé farà 30 anys que hi treballo. Vaig començar, a TV3, el 25 d’abril de 1987. També presento, cada dia, el programa “Espai Terra” i anteriorment també havia presentat molts altres programes.

També ets professor a la Facultat de Física (UB).

Sí. Sóc professor d’anàlisi i pronòstic meteorològic, d’una part de l’assignatura de biometeorologia, meteorologia a mitjans de comunicació… No et sabria dir quants anys fa que m’hi dedico, uns vint, aproximadament.

Et paren molt pel carrer?

Sí… Aquí a Barcelona i a Badalona no tant, la gent s’ha acostumat a veure’m. Però quan surto d’aquí, sí. És que són 30 anys, eh? Es diuen de pressa… Hi ha molta gent que m’ha vist tota la vida –tota– en el sentit estricte de la paraula. El que ocorre amb els homes del temps és un fenomen bastant freqüent a tot el món. Així com la major part dels presentadors de programes d’informatius són presentadors que poden durar però que típicament canvien una mica la seva posició, els homes del temps acostumem a ser un personatge de televisió que té carreres molt llargues en la mateixa posició, som gent molt associada a la cadena.

T’han parat molt per criticar-te?

Sí, alguns es queixen. Però que et parin pel carrer i et diguin: “Ai, Molina, que t’equivoques!” potser no t’importa tant com que les queixes t’arribin, no ho sé, del Síndic de la Vall d’Aran o del President d’una Confederació hotelera… Això sí que és més rotllo.

Quin percentatge de fiabilitat diries que tenen els pronòstics, avui en dia?

Molt alt. Ara gairebé no ens equivoquem mai. Fa 30 anys ens equivocàvem més. No molt tampoc, eh? Encertàvem molt el pronòstic del dia següent, fallàvem una mica més el de “d’aquí dos dies” i bastant el de “d’aquí 3 dies”. Ara aquest “bastant” estaria en la previsió del setè dia. En general encertem un 60%, però és clar, en l’altre 40% fallem. Nosaltres ja mirem d’explicar-ho, no és que fallem, és que està molt lluny. La idea és dir: “passarà un front entre dissabte però no ens n’acabem de refiar”, així la gent tampoc s’ho pren tant a pit que dissabte plourà, entenen que també pot ser que plogui divendres o diumenge…

Creus que “El dia de la marmota” va significar una fita per als meteoròlegs?

No. Per mi no, vaja. Pensa que els del temps som populars, sempre i a tot arreu. Jo crec que és a la marmota a qui li fa l’efecte que els del temps siguem populars i no pas a nosaltres que la pel·lícula sigui popular. És el temps el que és famós, no la marmota. “Jugar” amb el temps acostuma a funcionar perquè és una cosa molt universal.  Els del temps som populars, però és una popularitat una mica particular, molt poc vistosa, insisteixo. No serem mai un Brad Pitt, perquè no ho som. És com el cas d’Al Roker, per exemple, que és –probablement– el tio més conegut dels Estats Units, que deu cobrar –tranquil·lament– uns 7 milions d’euros a l’any, però que no és un Brad Pitt.

Canviant totalment de tema, t’agrada la imitació que et fan al ‘Polònia’?

No. No m’agrada gens que m’imitin. No m’agradava el primer dia ni m’agradarà l’últim. Si fos per mi no es faria, però tampoc em passa res. Amb això t’hi has d’acostumar i no fer-ne un gran cabal. Si tenen raó, t’ho apliques, i si no en tenen, te n’oblides.

Creus que t’hi assembles?

No ho miro molt… Però deu ser que sí perquè les imitacions que fan estan molt ben fetes. El que sí que et puc dir és que aquella part àcida que fa, sí que la tinc. I la tinc totalment, sovint sóc fins i tot massa àcid. Però, en canvi, allò que diu: “molt booona niiiit”, no. Quan jo ho deia, deia: “hola, bona nit”, tancat, igual com ara que dic: “hola, bona tarda”, tancat també. I no és que ho hagi canviat, eh? Sempre ho he fet igual. Creu-me que no m’importa gens…

Què tal va ser l’experiència de fer les campanades conjuntament, el 2008?

Un rotllo. No estic acostumat a treballar amb guió, el meu text és improvisat. Allò era com una obra de teatre, un programa de 10 minuts totalment guionitzat. A més van venir uns manifestants contra el canvi del pla Bolònia, mentre fèiem les campanades, i jo només pensava amb el que em quedava de tros per dir encara.

Et va passar el mateix en el capítol “Tinc un mal rotllo” de “Plats Bruts”?

Sí. Tenia frases curtetes però havia de seguir el guió. Em vaig equivocar, bé, em vaig perdre. Me’l vaig creure tant que se me’n va anar el text del cap. Kràmpack tenia uns guions boníssims, només llegint el guió ja reies. Vam haver de repetir l’escena. Una sola vegada, eh? Sóc un professional jo també. (Riu).

Mai t’ha fet por perdre credibilitat com a home del temps pel fet de participar en sèries d’humor?

No. És que… No sé com dir-ho, però… Jo sóc físic, eh? El que sé, ho sé, i el fet de ballar, cantar, etc, no canvia res. El problema el pot tenir algú que no sàpiga el que s’espera d’ell que sàpiga. Això pot passar molt amb periodistes…

En quin sentit?

El periodista, típicament, no sap de res però, en canvi, ho ha d’explicar tot. A més a més, la gran majoria fan servir el teleprompter per llegir les notícies, no exerciten la memòria. Mentre els funcioni sobreviuran però el dia en què el teleprompter falli, se’ls veurà el “percal”. Aquí és on perdran la credibilitat. Els del temps tenim aquest avantatge, que és semblant al cas de la secció d’esports, que també tenen una construcció de text molt més bona que la del periodista “normal”, per això acostumen a ser més dúctils. Els periodistes “normals” acostumen a estar més limitats, tenen massa eines que els ajuden i els ho posen massa fàcil, i com a conseqüència, tenen backgrounds molt pobres.

I per acabar… un últim pronòstic. On et veus d’aquí a uns anys?

Espero ser l’home del temps fins que em jubili. Ho he provat tot ja. Una de les coses més bones que m’ha permès el fet de treballar a la televisió és que he estat en molts llocs i he provat moltes coses. He anat a l’Antàrtida, he pujat en gairebé tot el que es pugui moure, submarí inclòs. He pujat en un F-16… Mira, l’únic que em faria gràcia i que em faltaria per fer, seria anar a l’espai.

[EXCLUSIVA] Esteve Rovira anuncia ‘La Riera essències’

By | cultura | 2 Comments

IMG_3458

Esteve Rovira, director de sèries de televisió com “Nissaga de Poder”, “Laberint d’hombres”, “El cor de la ciutat” o “La Riera”, va iniciar-se en aquest món –amb només 13 anys– amb la pel·lícula “Sed de sangre”. Director també de “Serrallonga”, nominada als Premis Gaudí a la millor pel·lícula i també al Festival de Cinema de Shangai, nominada a millor pel·lícula i a millor director.

Amb només 13 anys, vas rodar la teva primera pel·lícula, “Sed de sangre”. Com se t’acut, tan jove, de posar-te en aquest món? Com vas viure l’experiència?

Va ser un aprenentatge, vaig començar a aprendre l’ofici allà, molts anys abans d’anar a l’escola de cinematografia. Vaig agafar un grup d’amics del poble, vam escriure un guió –anava de vampirs, de sang i fetge–, i la vam filmar. Aleshores encara es revelaven i t’enviaven la pel·lícula a casa per correu. La vaig muntar amb el que sabia, que era zero. La pel·lícula –vista ara– és un cúmul de despropòsits. (Riu).

No va ser l’última.

No, més endavant, amb 14-15 anys vam fer una pel·lícula sobre homes llop que es deia “Experimento mortal”. Toma ya!. I d’aquí ja vam passar a fer la primera pel·lícula sonora, les anteriors eren mudes, hi apareixien cartells. Aquesta era una versió de la novel·la d’Emily Brönte que es diu “Cumbres borrascosas”. La vaig dirigir amb 16 anys. Aleshores ja en sabia una mica més perquè des dels 14 anys que treballava d’operador en una sala de cinema, al meu poble. Això em permetia aprendre molt i alhora guanyar alguns calerons per poder comprar les pel·lícules, fer-ne els muntatges…

Amb “Serrallonga, la llegenda del bandoler” vas ser nominat com a millor pel·lícula i millor director al Festival de Cinema de Shangai i també com a millor pel·lícula en la primera edició dels Premis Gaudí. Com reps la notícia?

Mai em pensava que agafaria la volada que va tenir. Què puc dir? De plorar… Va ser brutal, sobretot perquè a partir d’allà es va vendre com a xurros. Totes les teles d’Europa l’han passat, està a 72 països. L’he vist en rus…

 

Amb quina versió et quedes?

Amb la catalana. Sempre ha estat amb versió original catalana, tota la resta és amb subtítols a excepció d’Alemanya, Itàlia, França i Espanya on sí que se n’ha fet el doblatge. Està subtitulada al serbi, l’holandès, l’hongarès, el suami… A Polònia i a Rússia no hi ha subtítols, hi ha el que s’anomena la traducció simultània.

En què consisteix?

Tu sents la versió catalana i hi ha una veu que et va dient el que es diu. Una merda com un piano. A Polònia hi ha una única veu que fa tots els personatges, sempre és la mateixa, i no interpreta, es limita només a dir el que es diu. Un rotllo patatero, però ja hi estan acostumats. A Rússia fan el mateix, però una mica més treballat. Hi ha una veu de dona que fa totes les veus femenines i també la dels nens, i una veu d’home que fa totes les masculines, dues úniques veus per a tots els personatges. Aquí sí que interpreten una mica, hi ha una mica més d’intenció. Si veus la versió russa, et faràs un fart de riure, igual que amb la versió mexicana… “Somos forajitos, venimos a robarles” (Riu imitant el seu accent).

Amb quin propòsit decideixes fer-la?

La meva idea era que la resta de Catalunya conegués un mite com és Serrallonga. Em va costar molt trobar el finançament, però per sort la televisió hi va creure i els empresaris de la zona també. Va ser tot un procés de 5 anys, mentre feia “El cor de la ciutat”.

Diries que és del projecte que et sents més orgullós?

Sí, sense cap dubte. Però sobretot perquè és una idea meva, un argument meu. Aquí és la televisió qui m’ofereix fer això o allò, Serrallonga, en canvi, és “el meu fill” des del minut zero. Me l’estimo per això, és un gran projecte fet des de zero. Vaig buscar tota la documentació, vaig patejar-me tot el Montseny… Jo sóc d’aquí i és un personatge de qui sempre n’havia sentit a parlar. I mira, més tard va néixer “Águila roja” i totes les sèries d’època, amb la qual cosa n’estic molt content i orgullós. És el meu projecte més personal.

Has estat director també de “Nissaga de poder” el 1998, “Laberint d’ombres” el 1999 i 2000 i “El cor de la ciutat” durant 7 anys (2000-2007). Totes elles amb èxits d’audiència.

Sí. Vaig començar amb Nissaga de poder, vaig dirigir-la els 3 últims mesos. Això em va portar a què m’oferissin “Laberint d’hombres”. Després “El cor de la ciutat”, i finalment “La Riera”.

Perquè creus que han funcionat tan bé?

Penso que és perquè la cadena va saber apostar, en cada moment, per un gènere concret. És cert que totes elles han estat la sèrie del migdia, però ninguna tenia res a veure amb l’anterior. Al final les histories, són, des que el cine és cine, amors, desamors, enveges, ambicions, algun assassinat de tant en tant… Tot depèn de l’entorn on ho desenvolupes i de la manera de desenvolupar-ho, és a dir, de la posada en escena.

Amb quant temps graveu, d’antelació?  

Fem el rodatge dos mesos abans de l’emissió. Després tot el tema de la sonorització i les mescles a 15 dies de l’emissió. En el format de sèrie diària, sigui al migdia, o a la tarda o a la nit, el que et marca és el temps que tens. No et permet massa floritures.

Amb quina sèrie et va començar el cuquet per aquesta professió?

Amb una que es deia “Los invasores”, de ciència-ficció. També amb “Viaje al fondo del mar”. Estem parlant de principis dels anys setanta. Són històries mítiques d’aquella època. Ara estic veient “Penny dreadful”. És una sèrie gòtica de terror victorià, i hi barregen tots els mites del cinema de terror. M’agrada molt el cinema gòtic, aquests ambients de nit, a Londres, amb boira baixa… Per això vaig fer “Serrallonga”, m’agradaven molt les aventures gòtiques. Et permeten fer una recreació molt xula de la història, amb els castells, el vestuari… És molt impactant.

Vas ser realitzador també al “Club Súper 3”.

Sí, vaig arrancar-lo aleshores, amb la Sílvia Quer. Ho arrencàvem de zero i no sabíem si funcionaria, era una cosa molt innovadora. Vam començar-hi a treballar el 1990 i el 1991 va començar en antena. Amb 3 mesos ja teníem 50.000 socis. Hi vaig estar 5 anys i de seguida me’n vaig anar a fer un programa que es deia “Teatre” al 33, després “Sardana”, i més endavant “Joc de viure”, que va ser la primera sèrie que vaig fer aquí a la casa.

El passat 30 de març s’anunciava una vuitena temporada de “La Riera”, després de què al novembre s’hagués anunciat el final de la sèrie, prevista per aquest juliol. Ha estat una decisió presa únicament per la situació pressupostaria de TV3 o hi ha alguna cosa més?

Sí i no. El pressupost hi és, el tema és l’enorme despesa que comportaria arrancar una nova sèrie. “A lo tonto” ens n’aniríem al voltant del milió d’euros; comptant els decorats nous, la nova localització… Tot això amb La Riera ja està amortitzat i vam pensar: “Ara mateix tenim una sèrie amb quatre-cents mil espectadors diaris, i setanta mil més per internet, el canal 33 funciona de conya… De veritat que ens hem de gastar un milió i pico d’euros, en arrancar una nova sèrie que tampoc sabem si funcionarà?”.

En aquesta vuitena temporada hi haurà nous personatges i també noves trames. No es tractaria ben bé d’una conclusió de la sèrie sinó més aviat d’una continuació? Com ho entens tu?

Exacte. És una continuació. Noves trames, nous personatges, nous decorats… La cosa és “fotre-li un bon meneo” a la sèrie. Se’n van 14 personatges i n’entren 14 o 15 de nous, que aniran agafant protagonisme. Això ens dóna molt joc per fer un bon sotrac.

Ens pots avançar alguns dels qui entraran?

Encara no ho tenim gens tancat. Mira, ara justament tinc el Pep Antón aquí, per veure què fem, i just fa un moment estava parlant amb el director de càsting. Tot just avui n’hem començat a parlar, pensa que en un mes ha canviat tot.

I pels amants de ‘La Riera’, aquí va una exclusiva:

Mercè Comes: “Torna La Cubana, després de 20 anys”

By | cultura | 5 Comments

Processed with Rookie Cam

Mercè Comes, fundadora de La Cubana juntament amb Jordi Milán i Vicky Plana l’any 1983, és una actriu catalana nascuda a Gràcia, barri on va iniciar la seva carrera professional fent teatre d’aficionats. L’actriu ha participat en diverses sèries de televisió com ‘Les Teresines’, ‘Pedralbes Centre’, ‘Nissaga de poder’ o ‘Plats Bruts’, entre d’altres.

Ets tant eixerida com sembles?

Aaai.. Sí! Sóc així, tal com em veus. Tinc poques coses amagades, sóc bastant transparent. Evidentment tinc moments en què m’agafen “arrebatos” de “vés amb compte perquè…” (Riu). Però sí, sóc alegre, amb ganes de fer coses, amiga dels meus amics… Estupenda, vaja!

Com recordes els teus inicis?

Va ser una mica de casualitat. Jo sóc de Gràcia i allà hi havia molts grups de teatre d’aficionats. Hi vaig començar anant els vespres perquè una amiga m’hi va animar. Jo aleshores feia de professora de francès en dues escoles i ja m’estava bé. Tot va començar quan Núria Espert va venir a Barcelona a fer “Nuestra Natacha” d’Alejandro Casona i estava buscant a gent per fer l’obra. Jo no tenia massa clar que m’hi volgués dedicar, en aquella època no era com ara que fas una cosa i ja la fas, aleshores havies de fer “com mèrits” i jo no en tenia massa ganes. M’agradava fer teatre però no tenia ganes de després haver d’anar a remenar les cireres en lloc. Vaig començar a fer teatre amb grups independents, amb Lourdes Barba, Carme Elias… Curiosament sempre feia teatre seriós. Més endavant vaig fer una funció a un teatre que hi havia a la Travessera, que ara és el cine Arcadia i Arcadín. Allà vaig conèixer al que seria el meu company i vaig començar a venir a Sitges.

Va ser aleshores quan vau fundar La Cubana?

Sí, veníem sovint per Sitges i vam conèixer la gent que feia teatre d’aficionats aquí. Vam conèixer a Jordi Milán, Vicky Plana… i ens vam començar a embolicar. Primer vam fer un grup que es deia “El gall groc” i més endavant vam fer-ne un altre, “La Cubana”. De mica en mica allò va començar a agafar estructura i ens ho vam poder muntar per fer bolos i anar tirant. Ens en vam sortir, de la manera més precària i treballant com a bèsties, però ho vam aconseguir. Vaig estar a La Cubana 12 anys, fins que vaig plegar i vaig decidir seguir pel meu compte. Després de 20 anys, ara hi torno. Això és una primícia. Abans de començar l’estiu em va trucar Jordi Milán i em va dir: “quedem, et vull proposar una bogeria”. Em va explicar el projecte i em va encantar. Ara al juny començarem els assajos fixes de “Gente bien. El musical”, obra musical adaptada a l’obra de Santiago Rusiñol, que aquí a Sitges és el rei del mambo. L’estrenarem al setembre-octubre al Colisseum. És estupendo tornar a treballar amb la Mont Plans, Jaume Bacis…

Que és el que et fa més il·lusió d’aquest retorn de La Cubana?

Tot. És una barreja de moltes coses. Molts sentiments, molts records, moltes coses viscudes. Em fa il·lusió… de cop em fa cosa… són moltes emocions que vénen de cop. Al local de La Cubana hi ha una sala amb tots els vestits que fèiem servir, l’altre dia estava per allà i deia: “Osti, aquest vestit era de ma mare”, “aquest altre el duia a Les Teresines”… i encara ho tenim tot allà, ben guardadet. El que més m’agrada és que ho estem assajant súper tranquils, tenim tres mesos fins a l’estrena.

Recordes la primera vegada que vas sortir en un escenari?

Sí, va ser quan estudiava al col·legi de monges. Hi havia una monja, que era molt xula ella, i ens va proposar de fer una obra de teatre en comptes dels típics festivals de fi de curs. Era una coseta curta. Una companya de classe i jo fèiem de dues velles –molt velles– beates, que mantenien una conversa. Era súper divertit perquè una era sorda i no s’entenien… L’obra va agradar tant que es va córrer la veu i la vam repetir en tres altres escoles. Més endavant vaig fer “La sangre de Dios”, la meva primera obra d’aficionats. No en recordo massa, només que es tractava d’una noia molt jove i soltera que es quedava embarassada. Imagina’t… Allò que dius: “Anem bé, anem molt bé”. (Riu).

Què sents quan puges damunt l’escenari?

M’agrada molt. Sempre hi ha aquell puntet de: “Uff, a veure què passa!”. És magnífic., Hi ha gent que diu: “Ai, no us canseu de dir sempre el mateix?”. No saben el que diuen, perquè és clar, jo també puc dir: “Els que van a treballar a La Caixa no es cansen de fer cada dia el mateix?”. Mai és el mateix, sempre és diferent. Primer perquè cada dia tens un estat o un “no sé què” que t’ho fa viure diferent, segona perquè el públic també és diferent i això, encara que no ho vulguis, et fa estar d’una manera o una altra, i per últim perquè les coses que passen a dalt de l’escenari, amb els companys, són sempre diferents.

No deu ser fàcil posar-se la careta i donar-ho tot, quan tens problemes personals.

No, no ho és… Jo he treballat dues vegades amb coses greus, amb la mort del meu pare i quan el meu company va tenir un ictus. És horrorós… Però també t’he de dir que pots estar plorant moltíssim al camerino i quan surts a l’escenari se t’obliden molt les coses, eh? És una teràpia. No tens temps, surts amb allò al cap però t’has d’anar col·locant i creure’t el que estàs fent.

Gairebé sempre has fet humor, no t’ha agafat mai un atac de riure d’aquells impossibles d’aguantar?

I tant! Jo sóc molt donada a fer bromes en escena i en sóc la primera víctima. M’han agafat molts atacs de riure però penso que està bé, significa que hi ha bon rotllo entre els actors i aquesta complicitat fa que l’obra creixi el doble. El públic no sap el perquè, però ho rep així, i això no té preu.

Tenir memòria és clau per la vostra feina. Com t’ajudes per aprendre’t els guions?

Sí, però suposo que també l’exercitem. A mi no em costa gens… Bé, toquem fusta. (Riu). M’ho estudio sense problema, a vegades ho practico amb algun amic o amiga i a vegades fins i tot ens gravem. Aprendre’s el guió és el de menys, el més important és que et creguis el que estàs fent. Si estàs fent de iaia, t’has de creure que ets una iaia, si fas d’idiota, com més idiota siguis millor. Una vegada et creus tot això, el diàleg s’incorpora sol, va rodat.

Tens algun paper pendent?

No. M’ho he passat molt bé amb tots els papers que he fet, del primer a l’últim. Sempre me’ls he fet molt meus. Mira, quan vaig fer ‘Nissaga de poder’, vaig començar sent una cartera que anava amb una motoreta, però em creia tant el meu paper que aquell paperet va anar agafant cada vegada més i més importància, fins al punt que em vaig acabar casant amb el més ric del Penedès. Fins i tot vaig fer l’spin off, que allà els mataven a tots, saps?… (Riu). Sempre dic que no hi ha papers petits, si agafes un paper, per petit que sigui, i te’l fas teu, te l’estimes i el fas bonic, aquest paper serà gran. És així, n’estic convençudíssima.

Molts et recordaran pel personatge de la iaia de ‘Plats Bruts’. Quin record en guardes?

M’ho vaig passar molt, molt bé. Em va trucar el Joel i em va dir: “Vull fer una iaia que s’assembli a la meva i vull que la facis tu. Ara, ja et dic que aquesta iaia està completament boja. Està sorda però quan li interessa hi sent. Està coixa però quan li interessa… deixa-la anar. No té edat però té tots els anys del món”.

“Les Teresines”, “Plats Bruts”… És casualitat o és que t’agrada fer de iaia?

Sí, m’encanten aquests papers. Les iaies m’agraden molt perquè són molt descarades, en general. Ja els hi és igual tot, ja ho han viscut tot i diuen les coses tal com ragen. Són capaç de dir-te: “ai, nena, t’has engreixat. Quin cul se t’ha fet!”, sense que tu els hi preguntis. Això em diverteix. Ja han perdut el filtre de l’educació. M’agrada com es belluguen, les que són xules, és clar, les que no, pobretes…

Alguna anècdota de ‘Plats Bruts’?

N’hi ha moltes. Una de molt divertida és quan gravàvem –amb públic– el capítol “Tinc patató” en que el Jordi Sànchez figura que m’ensenya les parts per demostrar-me que és un home. Li feia cosa que el públic pogués veure alguna cosa de reüll… (Riu). Va ser boníssim perquè al moment de la veritat em va aparèixer amb un mitjó… allà. I és clar, quan ho veig veure… no podia aguantar-me el riure. Vam haver-ho de tallar unes quantes vegades. Ui! Aquella escena va trigar a gravar-se… però no per culpa meva, eh?, jo tirava… però és clar, el mateix Jordi “es pixava de riure” i el Joel i jo encara més.

Amb quin paper t’agradaria que se’t recordés?

Un paper que m’estimo molt –si parlem de sèries– és el de “Les Teresines”. Penso, ara mirant-m’ho de lluny, que estan molt ben fetes. I mira tu, la prova és que se’n van fer només 13 capítols i sembla que en fossin cinc-cents mil. La tele en volia més però les condicions amb La Cubana no podien ser. Però bé, tampoc et dic el que va representar fer “Les Teresines”, eh? Allò va ser una burrada d’hores de feina però va valdre la pena veient-ne el resultat. Em fa gràcia recordar-ho, va ser entranyable, a més jo sóc de Gràcia i aquell pis era molt semblant al meu. M’estimo molt aquest paper, i sí, m’agradaria ser recordada per la Teresina.