[EXCLUSIVA] Esteve Rovira anuncia ‘La Riera essències’

By 8 de juny de 2016cultura

IMG_3458

Esteve Rovira, director de sèries de televisió com “Nissaga de Poder”, “Laberint d’hombres”, “El cor de la ciutat” o “La Riera”, va iniciar-se en aquest món –amb només 13 anys– amb la pel·lícula “Sed de sangre”. Director també de “Serrallonga”, nominada als Premis Gaudí a la millor pel·lícula i també al Festival de Cinema de Shangai, nominada a millor pel·lícula i a millor director.

Amb només 13 anys, vas rodar la teva primera pel·lícula, “Sed de sangre”. Com se t’acut, tan jove, de posar-te en aquest món? Com vas viure l’experiència?

Va ser un aprenentatge, vaig començar a aprendre l’ofici allà, molts anys abans d’anar a l’escola de cinematografia. Vaig agafar un grup d’amics del poble, vam escriure un guió –anava de vampirs, de sang i fetge–, i la vam filmar. Aleshores encara es revelaven i t’enviaven la pel·lícula a casa per correu. La vaig muntar amb el que sabia, que era zero. La pel·lícula –vista ara– és un cúmul de despropòsits. (Riu).

No va ser l’última.

No, més endavant, amb 14-15 anys vam fer una pel·lícula sobre homes llop que es deia “Experimento mortal”. Toma ya!. I d’aquí ja vam passar a fer la primera pel·lícula sonora, les anteriors eren mudes, hi apareixien cartells. Aquesta era una versió de la novel·la d’Emily Brönte que es diu “Cumbres borrascosas”. La vaig dirigir amb 16 anys. Aleshores ja en sabia una mica més perquè des dels 14 anys que treballava d’operador en una sala de cinema, al meu poble. Això em permetia aprendre molt i alhora guanyar alguns calerons per poder comprar les pel·lícules, fer-ne els muntatges…

Amb “Serrallonga, la llegenda del bandoler” vas ser nominat com a millor pel·lícula i millor director al Festival de Cinema de Shangai i també com a millor pel·lícula en la primera edició dels Premis Gaudí. Com reps la notícia?

Mai em pensava que agafaria la volada que va tenir. Què puc dir? De plorar… Va ser brutal, sobretot perquè a partir d’allà es va vendre com a xurros. Totes les teles d’Europa l’han passat, està a 72 països. L’he vist en rus…

 

Amb quina versió et quedes?

Amb la catalana. Sempre ha estat amb versió original catalana, tota la resta és amb subtítols a excepció d’Alemanya, Itàlia, França i Espanya on sí que se n’ha fet el doblatge. Està subtitulada al serbi, l’holandès, l’hongarès, el suami… A Polònia i a Rússia no hi ha subtítols, hi ha el que s’anomena la traducció simultània.

En què consisteix?

Tu sents la versió catalana i hi ha una veu que et va dient el que es diu. Una merda com un piano. A Polònia hi ha una única veu que fa tots els personatges, sempre és la mateixa, i no interpreta, es limita només a dir el que es diu. Un rotllo patatero, però ja hi estan acostumats. A Rússia fan el mateix, però una mica més treballat. Hi ha una veu de dona que fa totes les veus femenines i també la dels nens, i una veu d’home que fa totes les masculines, dues úniques veus per a tots els personatges. Aquí sí que interpreten una mica, hi ha una mica més d’intenció. Si veus la versió russa, et faràs un fart de riure, igual que amb la versió mexicana… “Somos forajitos, venimos a robarles” (Riu imitant el seu accent).

Amb quin propòsit decideixes fer-la?

La meva idea era que la resta de Catalunya conegués un mite com és Serrallonga. Em va costar molt trobar el finançament, però per sort la televisió hi va creure i els empresaris de la zona també. Va ser tot un procés de 5 anys, mentre feia “El cor de la ciutat”.

Diries que és del projecte que et sents més orgullós?

Sí, sense cap dubte. Però sobretot perquè és una idea meva, un argument meu. Aquí és la televisió qui m’ofereix fer això o allò, Serrallonga, en canvi, és “el meu fill” des del minut zero. Me l’estimo per això, és un gran projecte fet des de zero. Vaig buscar tota la documentació, vaig patejar-me tot el Montseny… Jo sóc d’aquí i és un personatge de qui sempre n’havia sentit a parlar. I mira, més tard va néixer “Águila roja” i totes les sèries d’època, amb la qual cosa n’estic molt content i orgullós. És el meu projecte més personal.

Has estat director també de “Nissaga de poder” el 1998, “Laberint d’ombres” el 1999 i 2000 i “El cor de la ciutat” durant 7 anys (2000-2007). Totes elles amb èxits d’audiència.

Sí. Vaig començar amb Nissaga de poder, vaig dirigir-la els 3 últims mesos. Això em va portar a què m’oferissin “Laberint d’hombres”. Després “El cor de la ciutat”, i finalment “La Riera”.

Perquè creus que han funcionat tan bé?

Penso que és perquè la cadena va saber apostar, en cada moment, per un gènere concret. És cert que totes elles han estat la sèrie del migdia, però ninguna tenia res a veure amb l’anterior. Al final les histories, són, des que el cine és cine, amors, desamors, enveges, ambicions, algun assassinat de tant en tant… Tot depèn de l’entorn on ho desenvolupes i de la manera de desenvolupar-ho, és a dir, de la posada en escena.

Amb quant temps graveu, d’antelació?  

Fem el rodatge dos mesos abans de l’emissió. Després tot el tema de la sonorització i les mescles a 15 dies de l’emissió. En el format de sèrie diària, sigui al migdia, o a la tarda o a la nit, el que et marca és el temps que tens. No et permet massa floritures.

Amb quina sèrie et va començar el cuquet per aquesta professió?

Amb una que es deia “Los invasores”, de ciència-ficció. També amb “Viaje al fondo del mar”. Estem parlant de principis dels anys setanta. Són històries mítiques d’aquella època. Ara estic veient “Penny dreadful”. És una sèrie gòtica de terror victorià, i hi barregen tots els mites del cinema de terror. M’agrada molt el cinema gòtic, aquests ambients de nit, a Londres, amb boira baixa… Per això vaig fer “Serrallonga”, m’agradaven molt les aventures gòtiques. Et permeten fer una recreació molt xula de la història, amb els castells, el vestuari… És molt impactant.

Vas ser realitzador també al “Club Súper 3”.

Sí, vaig arrancar-lo aleshores, amb la Sílvia Quer. Ho arrencàvem de zero i no sabíem si funcionaria, era una cosa molt innovadora. Vam començar-hi a treballar el 1990 i el 1991 va començar en antena. Amb 3 mesos ja teníem 50.000 socis. Hi vaig estar 5 anys i de seguida me’n vaig anar a fer un programa que es deia “Teatre” al 33, després “Sardana”, i més endavant “Joc de viure”, que va ser la primera sèrie que vaig fer aquí a la casa.

El passat 30 de març s’anunciava una vuitena temporada de “La Riera”, després de què al novembre s’hagués anunciat el final de la sèrie, prevista per aquest juliol. Ha estat una decisió presa únicament per la situació pressupostaria de TV3 o hi ha alguna cosa més?

Sí i no. El pressupost hi és, el tema és l’enorme despesa que comportaria arrancar una nova sèrie. “A lo tonto” ens n’aniríem al voltant del milió d’euros; comptant els decorats nous, la nova localització… Tot això amb La Riera ja està amortitzat i vam pensar: “Ara mateix tenim una sèrie amb quatre-cents mil espectadors diaris, i setanta mil més per internet, el canal 33 funciona de conya… De veritat que ens hem de gastar un milió i pico d’euros, en arrancar una nova sèrie que tampoc sabem si funcionarà?”.

En aquesta vuitena temporada hi haurà nous personatges i també noves trames. No es tractaria ben bé d’una conclusió de la sèrie sinó més aviat d’una continuació? Com ho entens tu?

Exacte. És una continuació. Noves trames, nous personatges, nous decorats… La cosa és “fotre-li un bon meneo” a la sèrie. Se’n van 14 personatges i n’entren 14 o 15 de nous, que aniran agafant protagonisme. Això ens dóna molt joc per fer un bon sotrac.

Ens pots avançar alguns dels qui entraran?

Encara no ho tenim gens tancat. Mira, ara justament tinc el Pep Antón aquí, per veure què fem, i just fa un moment estava parlant amb el director de càsting. Tot just avui n’hem començat a parlar, pensa que en un mes ha canviat tot.

I pels amants de ‘La Riera’, aquí va una exclusiva:

Join the discussion 2 Comments

Leave a Reply