Jordi Sànchez: “Ens va costar molt que fessin ‘Plats Bruts’, ningú ens la comprava”

By 29 de juny de 2016cultura

FullSizeRender (4)

Jordi Sànchez és un actor, guionista i autor teatral català, especialment conegut a Catalunya pel paper de ‘Lopes’ a ‘Plats Bruts’ (1999) i a la resta de l’Estat pel paper de ‘Antonio Recio’ a ‘La Que Se Avecina’ (2007). Dos dels seus textos, ‘Excuses’ i ‘Kràmpack’, es van dur al cinema. Fundador juntament amb Joel Joan, Mònica Glaenzel i Elisenda Alonso de les companyies teatrals Kràmpack i Avern Produccions, amb les que va escriure, interpretar i produir diverses obres de teatre així com dues sèries per a la televisió: ‘Plats Bruts’ i ‘L’un per l’altre’.

Et vas llicenciar en infermeria. En quin moment t’adones que et vols dedicar al món de la interpretació?

Ja ho sabia… (Riu). El que passa és que no m’atrevia a fer-ho. Sempre havia volgut fer teatre. Amb 17 anys vaig anar a fer les proves a l’Institut del Teatre però mai no havia anat al teatre i em van dir: “Home, està bé que vinguis, però potser que primer vagis al teatre, no?”. Em van suspendre, és clar. Vaig anar al Foment Hortenc, que és una entitat d’aquestes de barri, de teatre d’aficionats. Als 24 anys vaig tornar a l’Institut del Teatre i finalment vaig aprovar. Vaig estudiar infermeria per lo típic que et diuen a casa: “Has de fer una carrera”. Treballava de nit a la Unitat d’Hemofília de la Vall d’Hebron i com que la major part del temps estava sol, em vaig poder preparar bé el monòleg d’accés a l’Institut.

Però els teus pares no ho volien. De fet, tu mateix expliques al llibre “Humanos que me encontré” que al rebre la notícia van anar a encendre un ciri a la Catedral de Barcelona perquè no aprovessis les proves d’accés.

No, no volien que fos actor… Bé, és  lo típic, ara que tinc fills entenc una mica als meus pares. Estaven amoïnats, són gent que treballen des dels 14 anys i tot això no ho entenien. No sabien què era un actor, ni en distància, i estaven acollonits. Ara ja no.

M’imagino que amb ‘Plats Bruts’ els vas acabar de convèncer.

Sí! Però fins aleshores no, eh? Venien al teatre però no ho veien massa clar… No els vaig convèncer fins que em van començar a veure per la tele.

Com sorgeix la idea de ‘Plats Bruts’?

Sorgeix perquè el Joel i jo ens coneixem a l’Institut del Teatre, fent les proves d’accés, ens asseiem junts i comencem a fer llistes de qui creiem que entrarà i qui no, perquè només podien entrar 20 o 25 –ara no ho recordo– i érem 200. Allà, tatxant gent de la llista, ens vam fer amics. Quan vam acabar vam fer un grup de teatre amb 9 companys de classe, una societat sense ànim de lucre que es deia “Rebecca The Winter”. Econòmicament era inviable, érem massa gent… i amb la Mònica, el Joel i una noia que no tenia res a veure amb la productora vam decidir fer ‘Kràmpack’. A partir d’allà al Joel se li va fotre a la ceba de què féssim tele. Jo no ho veia gaire clar. Ens va costar molt que fessin ‘Plats Bruts’, ningú ens la comprava.

Com és?

No els agradaven els guions, no confiaven en nosaltres… Els primers anys anava cada matí a casa el Joel, compràvem croissants i ens posàvem a escriure. Anàvem a TV3, amb els guions, i ens deien que “la gent de teatre no sabíem fer tele”. Jordi Roura, que aleshores n’era el director, ens deia: “Jo aquesta sèrie no la veig”. Vam entrar gràcies a l’Andreu Buenafuente; un dia va anar a veure l’obra de Kràmpack, li va agradar, i ens va dir que si fèiem un projecte de sèrie, ens colava a la televisió. El vam fer. Ens va demanar, com a condició, que l’Oriol Grau en fos el director i que la sèrie tingués alguna relació amb el món de la ràdio, perquè ell aleshores feia ràdio. És per això que vam fer que ‘El Lopes’ treballés a ‘Ràdio Bofarull’. Així va començar ‘Plats Bruts’, gràcies a l’Andreu, sinó encara estaríem esperant ara.

Com recordes els inicis?

Vam començar gravant el capítol 3. El que es fa quan no hi ha diners per fer un capítol pilot és començar a rodar un capítol del mig, perquè no es noti tant que és el primer. Una cosa una mica cutre. Vam fer el 3, després l’1, el 2, el 4… Em sembla recordar que quan es va estrenar ja havíem gravat tota la primera temporada. Va anar bé, molt bé, però va ser per pura sort. Ens va comprar ‘El Terrat’, vam agafar una guionista que ja ens havia dirigit una cosa mig amateur, que és la Núria Furió. Érem els tres guionistes, i aleshores cadascun de nosaltres va triar un guionista més. Jo vaig triar al Sergi Pompermayer, que aleshores era el meu cunyat, el Joel va triar l’Albert Plans i la Núria va triar la Mercè Sarrias. Aquests 6 ens vam posar a escriure, sense cobrar, les estones que podíem. Així va arrancar ‘Plats Bruts’.

Si haguessis de guionitzar un últim capítol de ‘Plats Bruts’, sobre què tractaria?

Sóc incapaç d’improvisar una resposta… M’és molt difícil contestar-te a aquesta pregunta. Ho tinc tant lluny… Suposo que seria un capítol de retrobament, després de 20 anys, tipus “Qué fue de…”. Ens costava molt trobar temes, eh? Ens vam fer un embolic amb això del títol aquest del “Tinc…”. Ho va suggerir un dels guionistes i ens va semblar bé però després haver-ho de seguir fent es va convertir en un rotllo.

Per què aposteu per una nova sèrie, ‘L’un per l’altre’ i ‘Porca misèria’, si ‘Plats Bruts’ funcionava tan bé?

Perquè ja estàvem cansats de treballar  junts. Amb el Joel portàvem 10 anys veient-nos les cares cada dia, ja ens veiem fins i tot “las espinillas”. (Riu).  A més anàvem a tot arreu junts, amb la Mònica i l’Eli, que és que a part eren les nostres parelles a la vida real. Vivíem en el mateix edifici, ells al pis de dalt i nosaltres al de sota. Teníem ganes de fer cadascú lo seu. Ell tenia ganes de tenir la seva productora i jo també tenia ganes de volar. Vam acabar fent una peli que es deia ‘Excuses!’, que ja la dirigia ell amb la seva productora, i aleshores jo em vaig muntar la meva. TV3 ens va demanar que féssim una altra SITCOM, ell va fer ‘Porca misèria’ i jo ‘L’un per l’altre’. Els mateixos que al principi no ens volien, després van dir: “Òstia, que aquí tenim la gallina dels ous d’or”. El Joel té molta més vocació d’empresari que jo, a mi m’encanta ser actor i escriure, i a ell li agrada ser productor. Em vaig muntar la primera productora perquè no em llogaven però jo no tinc vocació de productor.

‘L’un per l’altre’ no va durar massa…

No… En la primera temporada fèiem un 30% d’audiència, que ara és impensable, però després van entrar les cadenes de pagament i va baixar al 25%, i aleshores ja no els interessava. Pretenien que ens repartíssim la franja horària amb ‘Lo Cartanyà’ i ‘Jet Lag’… Per això no vam seguir. Ara me l’estic tornant a mirar i trobo que està molt bé. En guardo molt bon record, hi vaig riure molt, i a més vam recuperar a Anna Maria Barbany.

 

No et va fer cosa acceptar un personatge tan bèstia com ‘El Recio’ de ‘La Que Se Avecina’?

Em feia molta gràcia canviar però també em feia por que fos ofensiu. Són dues sèries diferents, ‘Plats Bruts’ és meva i aquí anava d’actor llogat. M’agradava molt com escrivien aquests de Madrid, ja havia vist ‘Aquí no hay quien viva’, la sèrie anterior. Em van trucar i vaig dir que sí. El que sí que és cert és que quan vaig llegir els guions, em feien riure molt, però pensava: “Òstia, que bèstia que és això”. És homòfob, xenòfob, fatxa… ho té tot. La directora em va dir que la consigna era que havia de caure bé i jo ho llegia i pensava: “Però com ha de caure bé?”. Tenia por que s’emprenyessin els gays i els llatins, però això no ha passat en absolut. La gent ha entès perfectament que el personatge de ‘El Recio’ és una crítica a “los fachas españoles”, als racistes i als homòfobs. Tot depèn de com el juguis i el facis anar. Està clar que és tot una ficció.

Tenint en compte els temps que corren, no vas tenir cap problema pel fet de ser català?

No, gens, ells eren molt fans de ‘Plats Bruts’. Els creadors són madrilenys però havien vist tota la sèrie en català. La directora, en una pausa de ‘Plats Bruts’, em va cridar per fer un personatge, d’un dia, a ‘Aquí no hay quien viva’. No vaig fer càsting ni vaig fer res. “El tema català” per a nosaltres és “el tema” però per a ells és un tema més… La gent està més preocupada per arribar a final de mes. A més que jo no prenc partit públicament sobre el tema, jo el meu compromís com a català el visc a les urnes. Vull treballar aquí i allà, i si no treballo en anglès és perquè no en sé i perquè no em lloguen. Tots els qui treballem entre Madrid i Barcelona, com Lluís Homar, Miki Esparbé… tenim la nostra opinió, però decidim no fer-la pública. El que sí que he defensat sempre, i públicament, és que s’ha de fer el procés; hi ha 2 milions de persones que ho demanen i s’ha de deixar votar a la gent. No fer-ho és com una democràcia a estones.

Alguna anècdota de ‘La Que Se Avecina’ que recordis amb especial carinyo?

Un dia que gravàvem al Cementiri de La Almudena de Madrid, a les 04:00 de la matinada. Estàvem amb Nacho Guerreros, amb bates de dormir, i va passar la policia. Clar, al veure dos tios amb roba de dormir agafats a una andana a punt de saltar… Vam explicar-los que estàvem gravant una seqüència de la sèrie però no ens van creure, fins que van veure a tot l’equip i aleshores sí: “Perdón, perdón…”.

Quant trigueu a gravar un capítol de ‘La Que Se Avecina’?

Triguem 15 dies de 8 hores diàries si són interiors i de 12 si són exteriors. Quan graves al carrer són 11 perquè has de desplaçar els equips, i tal. A ‘La Que Se Avecina’ és tot un muntatge de fusta. Existeix l’edifici des de fora, que és allò que s’enfoca, la porteria i totes les cases, tot de fusta en dues naus industrials d’aquestes de ferro, situades a un poble a 30 km de Madrid que es diu Moraleja de Enmedio. És tot de mentida, com a ‘Plats Bruts’ però 4 vegades més gran. Si t’hi fixes molt, amb els cops de porta es mouen les parets. (Riu).

Per què recomanaries el llibre “Humanos que me encontré”?

M’hi vaig avocar molt. Em vaig sentir molt còmode escrivint-lo. Hi vaig escriure tot el que em va rotar, va ser molt alliberador per mi. Quan volia explicar alguna cosa que podia incomodar a algú, canviava els noms, no tenia cap interès de fer mal a ningú. En certa manera és com un testimoni per als amics, per als meus fills, o per al qui el vulgui llegir. Amb l’únic que no vaig quedar content va ser amb la traducció al català, que em va semblar espantosa. La vaig mig canviar, però no del tot, i va quedar un llibre que, la veritat, no el regalo a ningú. El vaig escriure en castellà perquè en un principi havia de ser com un espectacle, explicant la vida a Madrid, i aleshores quan vaig decidir que fos un llibre, no vaig tenir temps de fer-ne la traducció. El traductor va aprofitar per fer normalització lingüística, i la meva manera de parlar és la meva… Ja sé que a nivell lingüístic és incorrecta però és que si li treus això, no té cap gràcia. Aquestes històries s’han explicat mil vegades, és la meva manera d’explicar-ho la que fa gràcia. Els meus veïns de Montbau –que és un barri dormitori– i jo, no parlem com “El Lluquet i el Rovelló dels pastorets”. Ell es va enfadar perquè li vaig tocar i jo em vaig enfadar perquè el que va quedar no em va agradar. Però bé… són coses que passen.

Portes bé el fet de ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?

A estones… Quan m’afaito la barba i em poso la gorra no tant, perquè no em reconeixen, però sinó molt. És molt pesat… I ara amb els mòbils encara més. La gent està com molt boja; et paren, salten la tanca de casa teva, et truquen a l’intèrfon… estaries tot el dia fent fotos i més fotos. També és cert que hi ha gent súper amable, eh? La popularitat és una cosa que, amb el temps, acabes portant bé a estones. Imagina’t que cada vegada que agafes un taxi, el taxista et diu: “Vi el capitulo de ayer”, i te’l torna a explicar tot… O que t’estan donant una mala notícia per telèfon i tens un grup de nens que et persegueix pel carrer perquè et facis una foto… Hi ha dies en que no en tens ganes. A més, la gent és molt poc original, sempre et diu el mateix… que ho entenc, eh? A mi em passaria igual amb el Serrat, per això quan me’l trobo, no el paro. Fins i tot hi ha gent que et dóna la seva targeta i et diu: “Sóc advocat. Si em necessites…”. Que dius… A veure entén-me, no agafaré la targeta d’algú que no conec.  Que et felicitin per la teva feina sempre és agradable, i tot això és “un mal de pijos”, també t’ho dic, però hi ha dies en que no t’agafa bé. Aquí perquè és el meu barri i la gent ja em coneix però a un altre lloc ja haguessin vingut 10 persones a interrompre l’entrevista.

Amb quin personatge t’agradaria que se’t recordés?

‘El Lopes’ m’està bé. A mi m’encanta. I el ‘El Recio’ també.

La situació que més et costa d’interpretar?

Home, per mi les més incòmodes potser són les escenes eròtiques. Però també depèn, amb la Nathalie Seseña ja ho tenim tant per la mà que tant em fot aquesta que una altra escena. La veritat és que em fa molt més respecte fer drama que comèdia. Si una cosa aprens en la professió és que els anys et generen comoditat i la comoditat et deixa ser millor actor.

Algun projecte en ment?

Molts. Ara al setembre estreno ‘Avui no sopem’, al Teatre Condal. Jo no hi surto, només l’he escrit. I també tinc dues pelis per estrenar, la primera el 26 d’agost, que és ‘Cuerpo de élite’, amb Miki Esparbé, que és on el vaig conèixer, i la segona al novembre, que és ‘No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas’ de Maria Ripoll, que l’acabem de rodar ara. I ara vaig a Bilbao a fer ‘La híguera de los bastardos’, on faig de falangista fill de puta, i al setembre ‘Señor, dame paciencia’, on faig de pare fatxa. Sempre em donen papers de fatxa… En aquesta última també hi surt un personatge independentista. Ara és la nova figura de tot el cinema, hi ha independentistes a totes les pel·lícules, cosa que no s’havia fet mai…

Leave a Reply