Monthly Archives

octubre 2016

Francesc Orella: “És una satisfacció pensar que he convertit en professió aquella afició que tenia de petit”

By | cultura | No Comments

img_0217

 

Francesc Orella és un actor català, actualment protagonista de l’exitosa sèrie catalana que està en boca de tots, Merlí. Des dels seus inicis ha participat en sèries com El Comisario a Telecinco, Estació d’Enllaç, Secrets de família, entre d’altres. El seu talent i carisma han contribuït, sense cap dubte, en convertir-lo en una de les cares més conegudes de l’escena catalana. El 2008 rep el Premi Max com a millor actor protagonista per Un enemic del poble i el 2009 el Premi Nacional de Teatre.

Per ser actor s’ha de ser una mica desvergonyit no?

Si… però, alto! No tots som desvergonyits. Hi ha actors molt reservats. S’ha donat algun cas d’actors que per resoldre la timidesa han començat a fer teatre. És una teràpia per a ells.  En aquesta professió, encara que t’amaguis darrere un personatge, també has d’ensenyar una mica de tu i per tant la timidesa no és massa bona companyia.

Què és el que més et motiva de ser actor?

El fet de provocar emocions en un altre que mira i ser jo el vehicle que les provoca. Pot semblar un fet molt primari però és l’essència. També el fet de posar-se en la pell d’altres personatges. Ja de petit imitava als professors a classe, m’agradava molt disfressar-me, fer caracteritzacions… La vergonya del públic la vaig perdre de seguida. M’apassiona el joc de la mentida, del fingiment, de fer creure una cosa que no és. Fingir que ets una altra persona i que els altres et creguin no deixa de ser un joc, una convenció que l’espectador accepta.

En aquest sentit, t’és més fàcil mentir també en la teva vida personal.

Sí… És un tòpic això. “Ui, que aquest és actor… No me’n fio, em mentirà fàcilment”. És cert que tinc més facilitat per mentir però això no significa que ho hagi de fer. No hi ha d’haver una relació estricta d’equivalència. Mira, un dia fèiem broma amb la Núria Espert; li vaig dir que havíem nascut el mateix dia, de diferent any –és clar–, i em va contestar: “Ara entenc perquè ets tan bon actor, perquè ets un gran mentider com jo”. (Riu).

Alguna interpretació que et resultés més difícil de l’habitual?

I tant! Però és un record magnífic perquè va ser tot un repte per a mi i jo sempre dic que els reptes professionals són els que més et fan créixer com a actor. Són els que em motiven. Va ser el cas d’Àngels Amèrica, una obra mestra d’un autor jueu americà, que ha revolucionat el teatre contemporani dels últims 30 anys, des de l’aparició de la sida. Es tracta d’una obra molt ambiciosa que parla de l’homosexualitat, de la sida, de l’amistat, de la corrupció política, de la xenofòbia…  S’ha estrenat en molts països i aquí el senyor Josep Maria Flotats va tenir els collons d’escollir-la per estrenar l’aventura del Teatre Nacional, quan encara no s’havia inaugurat la sala gran. La vam fer a la sala tallers. I allà estàvem uns quants col·legues, Pere Arquillué, Ramon Madaula, Sílvia Munt, Josep Maria Pou, Montserrat Carulla… Una companyia fantàstica. El repte va ser haver d’interpretar a un homosexual amb sida.  Cuidado! No es tractava de fer la tonterieta ni la maricona, el Flotats no volia ni molt menys això. Havia de ser súper creïble perquè l’obra era realista. Recordo que quan m’ho va proposar li vaig dir: “T’equivoques d’actor. No m’hi veig”. Entén-me, jo sempre havia fet papers molt masculins, durs, amb caràcter, fins i tot malparits… I va el Flotats i m’ofereix això.

Ja ho devia fer expressament.

Si… (Riu). M’havia clitxat en altres obres, fent coses molt diferents, i va pensar que podria fer-ho. El que volia justament era que actors no homosexuals féssim d’homosexuals, que ens tiréssim a la piscina. Volia actors versàtils i dúctils, que són les dues característiques que ha de tenir –crec– un actor. Vaig haver de treballar molt intensament però realment va valdre la pena. Vaig haver de buscar en mi les parts femenines i les més vulnerables, les més dèbils i sensibles, que tots tenim però els homes les tenim amagades en un racó; les tapem i dissimulem però també hi són. Aquí sí que no pots ser tímid, has de rascar de molt a dins i ensenyar parts teves que normalment no ensenyes. Va estar de puta mare! El Pere Arquillué i jo érem amants. (Riu) I, mira, tot just fa vint anys d’Àngels Amèrica i ara tornem a coincidir fent Art al Teatre Goya. Ho celebrarem! Me’n recordaré de dir-li (Riu).

Amb molts us aneu trobant al llarg dels anys, coincidint en teatres, sèries de televisió… Ja es poden considerar amics?

Si, alguns sí. És normal, vius molt intensament durant el temps que treballes l’obra. Amb el Pere Arquillué, per exemple, o el Marc Martínez, David Bagés, Manel Dueso, Josep Maria Domènech –que per a mi és com un pare i mestre a la vegada–, Mario Gas…

Ets el Merlí de Merlí.

Efectivament. Gaudeixo molt fent el meu personatge, ha estat un regal per mi. El Merlí té moltes vessants interessants i me l’he fet molt meu, m’hi sento molt còmode.

La segona temporada està tenint un share altíssim. Ho notes al carrer?

I tant! Molts m’ho diuen: “Òstia Orella, amb els anys que fa que t’hi dediques i ara la gent et coneix per Merlí”, però és que fent el personatge principal és normal… Intento portar-ho amb normalitat, mentre em deixin perquè també és veritat que hi ha gent molt mal educada que t’interromp mentre estàs sopant, amb tot el morro. La majoria és educada i fins i tot tímida però també hi ha gent que va a saco. La popularitat no és tan maca com alguns poden pensar. S’ha de saber portar i no enlluernar-se pel fet de ser conegut. És natural, surts per la tele i molta gent et veu, però no té cap mèrit, només és conseqüència de la feina que fas, però en cap cas hauria de ser l’objectiu. Si algú vol ser actor per fer-se famós, ja comença malament. Què vol dir ser famós? Si és que és fum… Què és? Alimentar l’ego? Que et coneguin? Que et convidin? És una xorrada com una casa. Si ets actor ha de ser perquè t’apassiona la teva feina i vols evolucionar professionalment i fer-ho bé. I prou. Si pel que sigui et porta a la fama doncs l’acceptes com un efecte col·lateral. (Riu). Per mi és això, un efecte col·lateral.

Si poguessis triar, preferiries que no et reconeguessin pel carrer?

Doncs mira… Molt bona pregunta perquè jo sóc una persona que m’agrada molt passar desapercebut, precisament perquè a mi el que m’agrada és observar. I ara ja no és possible… Jo que sóc molt independent i que m’agrada anar al meu aire, he hagut de deixar de fer coses i d’anar a llocs per evitar situacions d’aquestes. M’està començant a condicionar una mica, fins ara no em passava tant.

Mirem enrere. Amb quin alumne de Merlí et sents més identificat?

Òstia, quina pregunta… Seria el Marc (Adrián Grösser). El xistós de la classe, el qui imita als professors, el caxondo. També tindria alguna part del Pol (Carlos Cuevas), però jo no era tan vacilón com ell. Lligón amb les nenes al COU ja sí! (Riu) Però no, m’acostaria més al Marc. Inclús fa que vol ser actor, cita poemes i textos… jo també recitava a classe.

Amb quin paper t’agradaria ser recordat?

Si hagués d’escollir… el personatge d’Àngels Amèrica seria un d’ells. Però el “number one” de teatre suposo que seria un monòleg –l’únic que he fet– que es deia La Caiguda. Era un text d’Albert Camus, un dels grans, que va ser Premi Nobel de Literatura el 1957. Això sí que va ser un repte de collons! L’obra és brutal i el muntatge escènic que va fer el director, Carles Alfaro, era magnètic, hipnòtic, preciós… Una petita novel·la adaptada a teatre, que no descartem ni el Carles ni jo de tornar a fer perquè molta gent ens la demana. Va significar, inclús, un abans i un després per a molts espectadors, o si més no almenys per mi puc dir-te que ho va ser. Alguns m’ho diuen: “Vaig veure La Caiguda i va canviar el meu concepte de teatre”. És tan maco quan passa això… aquestes cosetes són les que donen sentit a la meva feina. Agafa un sentit diferent. No puc amagar que és una satisfacció pensar que he convertit en professió aquella afició que tenia de petit, però procuro tenir les coses clares i ser conscient que tot és efímer, t’ho has de guanyar cada dia. No és gens fàcil, tu pots tenir un nom però en cada nou paper has de demostrar qui ets i demostrar que si tens un nom, és per alguna cosa. Els actors són com el vi, milloren amb l’edat. I sinó tenim un problema. (Riu)

Com es prepara Art?

Hem estrenat a Girona ja, aquí a Barcelona comencem els passes públics el dia 20 però l’estrena oficial no és fins el 26. Vam fer sis funcions al Festival Temporada Alta perquè hi va haver una demanda acollonant. El Teatre Municipal de Girona ple a tope cada dia de gom a gom. Va ser un exitàs! La gent es descollona de riure i nosaltres estem molt contents. És una comèdia deliciosa que té el seu punt àcid que es torna agre, i això és el que m’agrada, que no tot sigui només el “jajaja”. M’agrada que tot rient a la gent també els hi entrin els “ui, ui, ui”. L’obra parla de l’amistat, de les faltes d’empatia entre amics, de com les amistats a vegades s’acaben o se sustenten en pilars bastant fràgils, de les merdes que s’acumulen entre amics, dels jocs de poder inclús entre amics… L’obra té teca, la qual cosa està molt bé perquè el públic riurà però també farà la seva pròpia reflexió. És una comèdia intel·ligent que explica coses importants.

Per què “Art”?

Perquè el pretext és l’art contemporani. Tot comença quan es compren un quadre d’art contemporani, blanc, del pintor Antrios. Quadre que desperta tota mena de reaccions entre els altres dos i és a partir d’aquestes discussions que l’autora aprofita per parlar de més coses.

Projectes de futur?

El que hi ha són estrenes de pel·lícules que ja estan rodades. Dues d’aquestes tindran bastant ressò. Contratiempo –que s’estrena al gener– és un thriller bastant trepidant, bastant Hitchcocknià, amb Mario Casas, José Coronado, Bárbara Lennie, Ana Wagener… L’altra és El guardián invisible, que és l’adaptació cinematogràfica de la primera d’una trilogia de novel·les que s’han venut molt a Espanya. Tracta sobre el misteri d’assassinats de nenes adolescents al Valle de Baztan, tipu Millennium però ambientada al nord de Navarra. Si la primera va bé també es faran les altres dues. Aquí faig de policia que investiga aquest cas, la protagonista és la Marta Etura i el director Fernando González Molina, que és qui va dirigir Palmeras en la nieve, entre d’altres. I per últim també dues pel·lícules catalanes, més petites, més d’aquí.

On et vols veure d’aquí a deu anys?

M’agradaria veure’m amb salut. Treballant d’actor, encara? Doncs si no me n’he cansat i la salut aguanta, potser sí. És una feina que pot arribar a esgotar i amb determinada edat puc dir: “Prou. N’estic fins als collons”. Pot passar, per què no? No ho descarto. El que sí que m’agradaria d’aquí a deu anys és haver complert alguna de les coses que tinc encara pendents… coses personals. (Riu)

 

David Bagés: “Aquesta professió cada vegada em resulta més difícil”

By | cultura | No Comments

img_9577

David Bagés és un actor català molt reconegut gràcies a les seves nombroses aparicions en sèries catalanes com “Nissaga de Poder”, “Temps de silenci”, “L’un per l’altre” o “La Riera”, entre d’altres, així com també en cinema i teatre. L’any 2000, amb l’obra teatral “Mein Kampf” rep el Premi Butaca al millor actor protagonista de l’any.

Avui no sopem és una comèdia, però es pot dir que al mateix temps és un drama. Quina és la teva opinió sobre aquest text?

La vida, vista des d’una perspectiva sana –no alterada pel dramatisme– sempre té punts d’humor i de drama. La vida és així. El test, l’última obra que vaig fer a la Sala Muntaner, també se serveix del mateix patró. S’assembla tant a la vida, la gent s’hi veu tan reconeguda, que els fa riure. Potser no et reconeixes amb els fets que estan passant però són coses que et podrien passar i reflexiones com reaccionaries en aquella situació.

Amb quins recursos us ajudeu per narrar les tensions i diferències familiars i que això faci riure?

Hi ha diversos factors que fan que el públic rigui, està tot estudiadíssim. L’estructura del gag, per exemple, és una estructura matemàtica, hi ha coses que se sap perfectament que faran riure. Sovint parlem de l’humor anglès, l’humor català –que també s’ha dit que s’assembla una mica a l’anglès–, i és aquest humor blanc, poc gruixut, de punta fina, el més difícil d’escriure i alhora el més agraït de cara al públic. L’actor s’hi sent més embolcallat, més protegit.

Fins a quin punt és convenient que els personatges estiguin tan connectats a la realitat?

En la comèdia és essencial que et reconeguis, a tu o a algú. És això el que fa esclatar el riure. És aquesta realitat, que transformada i ajuntada amb una peça teatral, fa que et miris amb una mica de distància i objectivitat. No ets tan objectiu quan et mires tu mateix. La qüestió és que ho encerti, que realment s’hi assembli i que el públic s’hi reconegui. Com més s’apropi a la realitat, molt millor serà la comèdia.

Com resumiries la reflexió final de l’obra? 

Jo penso que el missatge final és que això no acaba aquí i que tampoc ha començat. És una obra que no té ni un començament ni un final. És una part –un tros de vida– igual que les finestres del ciclorama que, a mesura que avança l’obra, es van apagant. Aquest simbolisme representa que a cada casa hi està passant alguna cosa.

Tal com ho expliques, seria possible fer-ne una sitcom?

Oi tant, per mi fantàstic! (Riu). De fet, ho hem comentat en alguna ocasió, així de broma. Però vaja, no s’ha parlat. Tot podria ser… Per què no?

Últimament t’has posat a les ordres de Jordi Casanovas, com a Una història catalana o Vilafranca. Com és treballar amb ell? 

Igual que amb el Pep Anton, un plaer. És una cosa molt senzilla. Jo no sé com s’ho fan, són gent molt tranquil·la, no s’alteren massa i això és molt d’agrair. Ja ens alterem prou nosaltres. (Riu). Recordo un llibre de Peter Brook que aconsellava als directors que no cridessin ni s’emprenyessin mai amb l’actor. Que si estaven molt emprenyats, s’emportessin a l’ajudant de direcció al despatx i el cridessin a ell. Amb el Jordi Casanovas és una mica així. Sempre arriba de bon humor, optimista, amb ganes de treballar i també d’aprendre, que és molt important.

A l’abril estreneu el gran muntatge Pujol

Sí. De moment, però, només hem fet les sessions fotogràfiques, encara que em consta que el Jordi ja hi està treballant i alhora jo –pel meu compte–, ja he començat a fer una mica de treball de camp.

Ens pots avançar alguna coseta?

Sé una mica més que la premsa, però són coses que no es poden acabar de dir perquè encara no estan del tot tancades. El que sí que és pràcticament segur és que començarem a assajar al gener, i que abans farem unes feines prèvies que segurament incidiran amb lo social, amb el que passarà al país. A partir del novembre es començarà a veure. L’obra s’estrenarà el 23 d’abril, en principi a Viladecans. L’únic que et puc dir és que serà una obra llarga, complexa i que tindrà, segur, humor i drama.

Que creus que serà el més complicat de posar-se a la pell de l’expresident? 

El més complicat serà no caure en una caricatura, i alhora, fer que aquest personatge –que és recognoscible per tothom– sigui creïble. Això és el més difícil, perquè és clar, Jordi Pujol és una icona actual, que tothom coneix i que ha estat –no cal dir-ho– una eina clau per al funcionament d’aquest país, tant per bé com per mal. No volem que sigui tota l’estona una cosa de tics, de veus… volem que vagi una mica més pel contingut. El mateix contingut –penso– crearà la personalitat del personatge. De fet, jo com a actor intento sempre treballar així. No creo el personatge físicament, el construeixo a partir del que em dóna el temps i els assajos, ja sigui la manera de riure, de parlar, de caminar…

Quina obra de teatre, de les que has participat, t’ha deixat més petjada? 

N’hi ha varies, però n’hi ha dues que m’han marcat especialment. La primera va ser Edip tirà, que vaig fer l’any 1991, amb 25 anys. Allà vaig conèixer i aprendre molt, va ser un gran repte per mi. Vaig fer d’Edip, en català, castellà i francès, amb una gran gira, un gran equip: Andreu Benito, Francesc Orella, Mario Gas, Xavier Capdet, Ricard Borràs, Joan Dalmau, Elisa Crehuet… I sobretot un gran director, Matthias Langhoff, amb el text de Heiner Müller que també era molt bo. Amb aquesta experiència se’m van fer els peus més grossos, vaig trepitjar més a gust després.

Una altra obra que també m’ha marcat molt va ser Mein Kampf, que la primera col·laboració la vaig fer amb la Carme Portaceli. Aquesta obra em va donar moltes satisfaccions, premis i sobretot molt públic i reconeixement.

T’hem vist interpretant tot tipus de papers. Amb quin gènere et sents més còmode? 

Mira, jo et dic una cosa, la comèdia té una cosa que és punyetera, sobretot en directe, i és que la resposta és immediata. Per tant, ja saps al moment si el teu gag ha agradat o no. En canvi amb el drama, notes l’energia però no tens aquesta resposta immediata i aquí, sovint, et pots perdre amb tu mateix perquè no saps si està arribant el que estàs fent. Aquesta professió –ja fa anys que ho dic, però ho torno a dir i reitero– cada vegada em resulta més difícil. Si bé és cert que amb el pas dels anys t’hi sents més a gust i com a casa, l’autoexigència també cada vegada és més gran. T’exigeixes més i la responsabilitat, sobretot, també et pesa més. El que s’espera de tu, pesa. A més, a més, el teatre és un pèl desagraït… Tu t’hi deixes la pell cada dia i a vegades la recompensa que tens és pobra.

A què et refereixes?

A nivell, per exemple, de sous, del que representa per la teva carrera… És molt més rica –encara que fictícia i efímera– la fama que et pot donar un dia de televisió, que no pas fer durant dos anys una obra de teatre. És molt difícil sobreviure del teatre, primera perquè els sous d’assaig estan estipulats per un conveni que tenim i tothom cobra el mateix. Estem parlant d’un sou molt baix, uns mil euros nets al mes. I després l’explotació que dura?, dos mesos? Amb això i els “bolos” –que són molt poca cosa–, no vius. Està molt fotuda la cosa.

Jordi Banacolocha: “Qui s’atreveix a dir que no a un bombonet?”

By | cultura | No Comments

img_9572-1

Jordi Banacolocha va iniciar-se com a actor a finals dels anys cinquanta, fent teatre d’aficionats al barri de Sant Andreu. Amb els anys ha esdevingut una cara habitual en sèries televisives com “Nissaga de poder”, “Plats Bruts”, “El cor de la ciutat” o “Ventdelplà”, entre d’altres, així com damunt l’escenari amb nombroses aparicions teatrals i també en cinema amb “Excuses!” i “El gran vázquez”.

Quina va ser la teva primera impressió quan vas llegir aquest text?

Me’l vaig llegir de seguida, em feia molta gràcia tractant-se d’una obra de Jordi Sànchez i Pep Anton. Sobretot del Jordi. La veritat és que em vaig fer un “panxó” de riure. Tant és així que –cosa que no és normal en mi– li vaig passar a la meva dona perquè se’l llegís. Normalment prefereixo que no llegeixi l’obra, així està més fresca a l’hora de venir-la a veure, però és que em va agradar tant que necessitava saber si és que era cosa meva o és que el guió veritablement era boníssim. I efectivament, li va encantar. “Fa molta gràcia i té molt mala llet”, aquesta va ser la primera impressió.

La disposició de l’escenografia és idònia perquè el públic tingui la sensació de voyeur, d’estar observant en primera persona, la casa veïna.

Jo penso que la idea de Pep Anton i de l’escenògraf va ser dir: “A veure, triem aquesta casa. Agafem-ne una de qualsevol i mirem que hi està passant”. Potser sí que estem una mica com espiats, no? Però jo crec que més aviat és una elecció. “De totes aquestes cases i famílies que avui estan aquí, triem aquesta i la portem a l’escenari”.

Es posen damunt de la taula una sèrie de situacions quotidianes en què l’espectador s’hi sent reflectit. Fins a quin punt és bo crear uns personatges tan connectats a la realitat?

En teatre jo penso que el més important és que l’espectador se senti reflectit en un tema que el preocupa, que el viu o si més no, que el coneix. Vull dir, està molt bé anar a veure Hamlet o altres clàssics, perquè són obres de tota la vida, però no s’hi impliquen… Els hi passen unes coses molt rares. En canvi aquí hi passen coses –que no dic que tothom visqui a casa seva però sí al seu voltant– que tothom coneix. El públic pensa: “aquesta és com la meva cunyada”, “és igual que el meu pare”, “aquest problema jo el conec”. Això hi fa molt –tant si l’obra és còmica com si no–. L’obra escrita, ara en aquest moment, reflectint problemes d’avui en dia, és el millor que pot fer el teatre per renovar-se. L’obra còmica fa reflexionar més a l’espectador, s’hi sent més implicat que no pas en una de més “seriosa”. Amb la comèdia –on entre broma i broma te les van fotent– l’espectador inconscientment reflexiona perquè s’adona que allà hi ha molta veritat, encara que sigui explicada a través de l’humor.

Avui no sopem és una comèdia esbojarrada. Fins a quin punt creus que es pot explicar a través de l’humor les tensions que s’arriben a crear en reunions familiars?

El que expliquem en aquesta obra no deixa de ser un drama. Ens hem posat unes ulleres gruixudes, una mica distorsionadores, i hem vist el que ens passa a tots. I ho hem vist fent-nos riure, però també hi ha moments en què el públic es queda parat i pensa: “Això no fa riure tu… Això té mala llet”. L’obra és una caricatura, evidentment, perquè si no, no faria riure. Jo crec que reflecteix una realitat, que no vol dir que a totes les famílies els passi el mateix, però sí que això passa i que és un problema –no resolt– que té la societat. És difícil resoldre la conciliació familiar… És un problema que està per solucionar.

D’alguna manera es toquen tots els “prototips” que podem trobar en una família de classe mitjana de Barcelona. 

Sí! Són els típics arquetips… El meu personatge; l’avi que n’està fins als pebrots, l’àvia sacrificada, el fill desbordat pels problemes, la filla “jeta” de 40 anys que no acaba de marxar de casa i la jove que no s’integra ni de lluny a la família. La jove, que sembla que sigui una mica la dolenta, en el fons tampoc ho és… Passa moltes vegades amb les joves que s’han d’integrar en una nova família. Són un element estrany i costa molt, per les dues parts. Fer de mare d’uns nens que no són teus… La veritat és que personalment no conec aquest cas, però ha de ser fotut.

Hi afegiries alguna figura més per acabar-ho d’adobar? 

Sí, segurament hi podrien haver més figures. (Riu). Ostres… A qui més hi podríem posar? Una tieta soltera… O no, una iaia, que jo encara tinc a la mare en una residència. Tot ho complica, eh? O podríem posar-hi als nets, també.

Que tal ha estat treballar de nou amb Jordi Sánchez?

Molt bé! Amb el Jordi ens entenem molt bé, hem treballat moltes vegades junts i me l’estimo molt. És tan bon xaval, tan bona persona, tan bon actor… Tant, que per al Jordi no tinc més que bones paraules. Paraules de satisfacció i de joia. Al Pep Anton no el coneixia. Bé, el coneixia de vista, però no hi havia treballat mai, i de veritat que ha estat un autèntic plaer conèixer-lo. És un gran director i autor. M’he sentit tan ben dirigit i tan ben tractat que no tinc més que elogis per a ell. Un encant, un encant!

El teu paper a molts els recordarà a l’Oriol que vas interpretar a la sèrie de TV3 Plats Bruts, algú que anhela la vida a la masia del poble, tranquil… 

A mi també! (Riu). De fet, el dia que vam fer la primera lectura, algú –ara no sé si va ser el Pep Anton o algú de Focus– em va comentar: “Ostres, trobo que entens molt bé el personatge”. I vaig contestar: “És que m’he imaginat aquell Oriol que feia a Plats bruts, ara ja una mica més gran. L’única diferència és que l’Oriol era un hippy, un home despreocupat, i en canvi el Vicenç és un home que s’ha casat, té fills… Però la forma d’afrontar la problemàtica és una mica la de l’Oriol López. Vaja, a mi me’l recorda.

En els últims anys has fet molt teatre amb el Sergi Belbel. Com definiries la vostra relació?

En aquests moments ja és d’amistat. Ara ja ens veiem més fora del teatre que al teatre, som molt amics. Quan fa temps que no ens veiem ja ens telefonem: “Escolta que ens hem de veure, que hem de xerrar”. Parlem de teatre, de projectes, de moltes coses –sobretot seves- perquè és un home que està tan implicat amb tantes coses… És una bèstia, el Sergi! I en teatre, quan em diu: “Ara faré aquesta obra” i sé que hi surt un avi, ja penso: “Ja està, ja he pringat. L’avi aquest em tocarà fer-lo a mi”. (Riu). No, ara de debò, ha estat una veritable sort haver coincidit amb el Sergi en un moment determinat de la meva vida. Va ser fonamental. Amb ell he fet, potser, divuit o dinou espectacles de teatre, una barbaritat. Jo sé el que ell vol i ell ja sap el que jo dono, amb la qual cosa la nostra relació és molt fàcil. No vol dir que no m’exigeixi, eh?, perquè sí que ho fa.

Com és treballar amb Sergi Belbel?

Fantàstic. La millor virtut del Sergi, damunt l’escenari, és que sap fer càstings. Tria molt bé la persona que vol per a cada personatge. I a més, aconsegueix que hi hagi molt bon rotllo en els assajos, sempre hi ha bona companyia. I això, és fonamental. A mi aquells directors que t’emprenyen, que et volen picar, que t’exigeixen massa, ja em fan molta mandra, tu… Jo ja tinc una edat i ja he passat tota aquella època, no vaig a complicar-me la vida. Amb mi bon rotllo, a fer-ho el millor possible i prou.

Com recordes els teus inicis? 

Vaig començar fent teatre d’aficionats, però ho feia igual com si fos professional. L’única diferència és que aleshores ho feia només un dia i ara potser són dos o quatre mesos, però la meva dedicació era la mateixa. En aquella època tenia molta barra i feia sarsueles –que en aquell moment se’n feien moltes en el teatre d’aficionats–. Vaig començar a fer tenors còmics de sarsueles, cosa que ara no m’atreviria a fer perquè sóc fatal cantant. (Riu).

De totes les obres de teatre en què has participat, quina t’ha marcat més? 

A mi em va afermar molt en creure que podia dedicar-me a aquesta professió, per exemple, una sarsuela que es deia Doña Francisquita. La vaig fer moltes vegades i el meu personatge m’encantava. No era ni un tenor còmic però era un tenoret preciós. També em va marcar molt L’auca del Senyor Esteve, obra amb què vam inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, on feia un personatge molt maco. I últimament he tingut la sort de poder treballar a Agost, Barcelona… Em seria difícil decidir-me per una sola obra, totes contribueixen a omplir una mica la bossa.

I quins són els teus projectes de futur? 

Futur? Jo ja en tinc poc, de futur. (Riu). A veure, mira, et seré sincer… Jo ja n’estic una mica cansadet de fer teatre. És molt esclau fer teatre… és molt dur, és cada dia, cada dia, cada dia… Si em sortissin coses de televisió i de cinema, en faria poc de teatre. Però això t’ho dic ara perquè estic així molt tranquil, i et puc dir: “No faré més teatre”, i surto d’aquí, em proposen una obra que m’agrada i ja hi som. Ja estic embolicat una altra vegada amb teatre perquè és el que porto a dins. Però si m’ho miro fredament, penso que ja n’he fet prou. Ara, si et surten bombonets com Avui no sopem, qui s’atreveix a dir que no a un personatge com aquest? Que te’l llegeixes i dius: “És que ens ho passarem pipa fent-ho!”. I així és. Aquest és el futur. Ja veurem…