Jordi Banacolocha: “Qui s’atreveix a dir que no a un bombonet?”

By 5 d'octubre de 2016cultura

img_9572-1

Jordi Banacolocha va iniciar-se com a actor a finals dels anys cinquanta, fent teatre d’aficionats al barri de Sant Andreu. Amb els anys ha esdevingut una cara habitual en sèries televisives com “Nissaga de poder”, “Plats Bruts”, “El cor de la ciutat” o “Ventdelplà”, entre d’altres, així com damunt l’escenari amb nombroses aparicions teatrals i també en cinema amb “Excuses!” i “El gran vázquez”.

Quina va ser la teva primera impressió quan vas llegir aquest text?

Me’l vaig llegir de seguida, em feia molta gràcia tractant-se d’una obra de Jordi Sànchez i Pep Anton. Sobretot del Jordi. La veritat és que em vaig fer un “panxó” de riure. Tant és així que –cosa que no és normal en mi– li vaig passar a la meva dona perquè se’l llegís. Normalment prefereixo que no llegeixi l’obra, així està més fresca a l’hora de venir-la a veure, però és que em va agradar tant que necessitava saber si és que era cosa meva o és que el guió veritablement era boníssim. I efectivament, li va encantar. “Fa molta gràcia i té molt mala llet”, aquesta va ser la primera impressió.

La disposició de l’escenografia és idònia perquè el públic tingui la sensació de voyeur, d’estar observant en primera persona, la casa veïna.

Jo penso que la idea de Pep Anton i de l’escenògraf va ser dir: “A veure, triem aquesta casa. Agafem-ne una de qualsevol i mirem que hi està passant”. Potser sí que estem una mica com espiats, no? Però jo crec que més aviat és una elecció. “De totes aquestes cases i famílies que avui estan aquí, triem aquesta i la portem a l’escenari”.

Es posen damunt de la taula una sèrie de situacions quotidianes en què l’espectador s’hi sent reflectit. Fins a quin punt és bo crear uns personatges tan connectats a la realitat?

En teatre jo penso que el més important és que l’espectador se senti reflectit en un tema que el preocupa, que el viu o si més no, que el coneix. Vull dir, està molt bé anar a veure Hamlet o altres clàssics, perquè són obres de tota la vida, però no s’hi impliquen… Els hi passen unes coses molt rares. En canvi aquí hi passen coses –que no dic que tothom visqui a casa seva però sí al seu voltant– que tothom coneix. El públic pensa: “aquesta és com la meva cunyada”, “és igual que el meu pare”, “aquest problema jo el conec”. Això hi fa molt –tant si l’obra és còmica com si no–. L’obra escrita, ara en aquest moment, reflectint problemes d’avui en dia, és el millor que pot fer el teatre per renovar-se. L’obra còmica fa reflexionar més a l’espectador, s’hi sent més implicat que no pas en una de més “seriosa”. Amb la comèdia –on entre broma i broma te les van fotent– l’espectador inconscientment reflexiona perquè s’adona que allà hi ha molta veritat, encara que sigui explicada a través de l’humor.

Avui no sopem és una comèdia esbojarrada. Fins a quin punt creus que es pot explicar a través de l’humor les tensions que s’arriben a crear en reunions familiars?

El que expliquem en aquesta obra no deixa de ser un drama. Ens hem posat unes ulleres gruixudes, una mica distorsionadores, i hem vist el que ens passa a tots. I ho hem vist fent-nos riure, però també hi ha moments en què el públic es queda parat i pensa: “Això no fa riure tu… Això té mala llet”. L’obra és una caricatura, evidentment, perquè si no, no faria riure. Jo crec que reflecteix una realitat, que no vol dir que a totes les famílies els passi el mateix, però sí que això passa i que és un problema –no resolt– que té la societat. És difícil resoldre la conciliació familiar… És un problema que està per solucionar.

D’alguna manera es toquen tots els “prototips” que podem trobar en una família de classe mitjana de Barcelona. 

Sí! Són els típics arquetips… El meu personatge; l’avi que n’està fins als pebrots, l’àvia sacrificada, el fill desbordat pels problemes, la filla “jeta” de 40 anys que no acaba de marxar de casa i la jove que no s’integra ni de lluny a la família. La jove, que sembla que sigui una mica la dolenta, en el fons tampoc ho és… Passa moltes vegades amb les joves que s’han d’integrar en una nova família. Són un element estrany i costa molt, per les dues parts. Fer de mare d’uns nens que no són teus… La veritat és que personalment no conec aquest cas, però ha de ser fotut.

Hi afegiries alguna figura més per acabar-ho d’adobar? 

Sí, segurament hi podrien haver més figures. (Riu). Ostres… A qui més hi podríem posar? Una tieta soltera… O no, una iaia, que jo encara tinc a la mare en una residència. Tot ho complica, eh? O podríem posar-hi als nets, també.

Que tal ha estat treballar de nou amb Jordi Sánchez?

Molt bé! Amb el Jordi ens entenem molt bé, hem treballat moltes vegades junts i me l’estimo molt. És tan bon xaval, tan bona persona, tan bon actor… Tant, que per al Jordi no tinc més que bones paraules. Paraules de satisfacció i de joia. Al Pep Anton no el coneixia. Bé, el coneixia de vista, però no hi havia treballat mai, i de veritat que ha estat un autèntic plaer conèixer-lo. És un gran director i autor. M’he sentit tan ben dirigit i tan ben tractat que no tinc més que elogis per a ell. Un encant, un encant!

El teu paper a molts els recordarà a l’Oriol que vas interpretar a la sèrie de TV3 Plats Bruts, algú que anhela la vida a la masia del poble, tranquil… 

A mi també! (Riu). De fet, el dia que vam fer la primera lectura, algú –ara no sé si va ser el Pep Anton o algú de Focus– em va comentar: “Ostres, trobo que entens molt bé el personatge”. I vaig contestar: “És que m’he imaginat aquell Oriol que feia a Plats bruts, ara ja una mica més gran. L’única diferència és que l’Oriol era un hippy, un home despreocupat, i en canvi el Vicenç és un home que s’ha casat, té fills… Però la forma d’afrontar la problemàtica és una mica la de l’Oriol López. Vaja, a mi me’l recorda.

En els últims anys has fet molt teatre amb el Sergi Belbel. Com definiries la vostra relació?

En aquests moments ja és d’amistat. Ara ja ens veiem més fora del teatre que al teatre, som molt amics. Quan fa temps que no ens veiem ja ens telefonem: “Escolta que ens hem de veure, que hem de xerrar”. Parlem de teatre, de projectes, de moltes coses –sobretot seves- perquè és un home que està tan implicat amb tantes coses… És una bèstia, el Sergi! I en teatre, quan em diu: “Ara faré aquesta obra” i sé que hi surt un avi, ja penso: “Ja està, ja he pringat. L’avi aquest em tocarà fer-lo a mi”. (Riu). No, ara de debò, ha estat una veritable sort haver coincidit amb el Sergi en un moment determinat de la meva vida. Va ser fonamental. Amb ell he fet, potser, divuit o dinou espectacles de teatre, una barbaritat. Jo sé el que ell vol i ell ja sap el que jo dono, amb la qual cosa la nostra relació és molt fàcil. No vol dir que no m’exigeixi, eh?, perquè sí que ho fa.

Com és treballar amb Sergi Belbel?

Fantàstic. La millor virtut del Sergi, damunt l’escenari, és que sap fer càstings. Tria molt bé la persona que vol per a cada personatge. I a més, aconsegueix que hi hagi molt bon rotllo en els assajos, sempre hi ha bona companyia. I això, és fonamental. A mi aquells directors que t’emprenyen, que et volen picar, que t’exigeixen massa, ja em fan molta mandra, tu… Jo ja tinc una edat i ja he passat tota aquella època, no vaig a complicar-me la vida. Amb mi bon rotllo, a fer-ho el millor possible i prou.

Com recordes els teus inicis? 

Vaig començar fent teatre d’aficionats, però ho feia igual com si fos professional. L’única diferència és que aleshores ho feia només un dia i ara potser són dos o quatre mesos, però la meva dedicació era la mateixa. En aquella època tenia molta barra i feia sarsueles –que en aquell moment se’n feien moltes en el teatre d’aficionats–. Vaig començar a fer tenors còmics de sarsueles, cosa que ara no m’atreviria a fer perquè sóc fatal cantant. (Riu).

De totes les obres de teatre en què has participat, quina t’ha marcat més? 

A mi em va afermar molt en creure que podia dedicar-me a aquesta professió, per exemple, una sarsuela que es deia Doña Francisquita. La vaig fer moltes vegades i el meu personatge m’encantava. No era ni un tenor còmic però era un tenoret preciós. També em va marcar molt L’auca del Senyor Esteve, obra amb què vam inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, on feia un personatge molt maco. I últimament he tingut la sort de poder treballar a Agost, Barcelona… Em seria difícil decidir-me per una sola obra, totes contribueixen a omplir una mica la bossa.

I quins són els teus projectes de futur? 

Futur? Jo ja en tinc poc, de futur. (Riu). A veure, mira, et seré sincer… Jo ja n’estic una mica cansadet de fer teatre. És molt esclau fer teatre… és molt dur, és cada dia, cada dia, cada dia… Si em sortissin coses de televisió i de cinema, en faria poc de teatre. Però això t’ho dic ara perquè estic així molt tranquil, i et puc dir: “No faré més teatre”, i surto d’aquí, em proposen una obra que m’agrada i ja hi som. Ja estic embolicat una altra vegada amb teatre perquè és el que porto a dins. Però si m’ho miro fredament, penso que ja n’he fet prou. Ara, si et surten bombonets com Avui no sopem, qui s’atreveix a dir que no a un personatge com aquest? Que te’l llegeixes i dius: “És que ens ho passarem pipa fent-ho!”. I així és. Aquest és el futur. Ja veurem…

Leave a Reply