Monthly Archives

novembre 2016

Quim Àvila: “La meva feina no m’alimenta l’ego, com a molt l’autoestima, que sempre va bé”

By | cultura | No Comments

img_0532

Quim Ávila és un jove actor català, considerat per a molts com una de les joves promeses de l’escena catalana del moment. El 2011 va aparèixer a Polseres vermelles, la primera sèrie de televisió en què va participar i probablement la responsable del seu salt a la fama. Actualment fent In Memoriam: La quinta del biberó, sota la direcció de Lluís Pasqual a La Kompanyia del Teatre Lliure. També ha participat en sèries de televisió com Kubala, Moreno y Manchón o La Riera, així com en diverses obres de teatre i peces cinematogràfiques.

Al teu primer càsting, a Polseres vermelles, ja et van agafar. T’ho esperaves?

No, com m’ho havia d’esperar! Tu sempre somies que et passarà el millor, però també et prepares per si passa el pitjor. Volia pensar que m’agafarien però estava preparat per un no. Recordo que quan em van trucar des de producció, estava a casa amb ma mare i un amic i vaig començar a saltar eufòric al llit.

Que diries que la fa especial?

Crec que va funcionar tan bé perquè l’equip de Polseres vermelles, va crear una pinya brutal. Eren una família tots ells. Des dels càmeres, els d’il·luminació, els gafers… tots. Arribaves allà i ho notaves, hi havia un feeling que t’hi cagues. Això és, jo crec, el secret de Polseres vermelles. A banda, es tracta una història que toca molt i que està tractada des d’un lloc molt delicat, amb molta cura. Podria ser molt típic –tothom ha sentit a parlar del càncer, d’hospitals… – però trobo que dóna una visió diferent, des del punt de vista dels nens, que fa que fins i tot hi hagués gent que volgués anar a un hospital a fer un voluntariat. Això animava. A més al grup se’l va tractar amb molta delicadesa; d’entrada, una sèrie que planteja que agafaran als actors i els posaran en una casa de colònies, durant tot el rodatge… Amb això ja veus que hi ha un equip al darrere que està cuidant des del més petit detall de la sèrie. És una sèrie de detalls i crec que per això va arribar, on va arribar.

Abans ja havies fet teatre.

Sí. Sobretot teatre amateur. D’experiència audiovisual en tenia la justa, havia fet algun curtmetratge amb algun amic i coses així, però res més.

La teva formació ja va començar des de molt petit.

Si, això sí. Vaig començar a formar-me, sense saber-ho, quan tenia 4 o 5 anys. Vaig tenir la sort d’anar a una guarderia on fèiem teatre i ens disfressàvem, i com que potenciaven totes aquestes coses, els meus pares aviat es van adonar que la interpretació “me tiraba”. Vaig començar a fer classes de teatre musical a Youkali, que és una escola d’aquí de Gràcia, i més endavant al Memory de l’Àngels Gonyalons. Després, amb 12 anys, vaig dir: “ja està” i ho vaig deixar. Vaig seguir amb la pintura, cosa que també vaig deixar fa tres anys i que després he tornat a recuperar. Ja veus que vaig deixant i reenganxant. (Riu).

Com és això?

No ho sé. Jo personalment crec, a mesura que em vaig coneixent, que sóc una persona que moltes vegades necessita deixar allò que té per després tornar-ho a  recuperar. Ara fa dos anys, per exemple, me’n vaig anar sol amb bicicleta al Delta de l’Ebre, perquè tenia ganes de deixar una mica de banda tot el que tenia aquí a Barcelona, per després tornar i agafar-ho amb moltes més ganes.

No és una mica arriscat?

Sí, però a vegades, va bé marxar per després tornar. És com els viatges espirituals… sempre he pensat que algun dia ho faré. No és tant pel viatge en si, sinó pel fet de tornar. Saps que quan tornes, ho enganxes tot des d’un lloc diferent, amb una motivació renovada. Jo crec que amb la pintura i el teatre, m’ha passat això.

On et sents més còmode, en un teatre més petit i proper o en un format més gran?

De formats grans, per sort o per desgràcia, no n’he provat tants… Tots tenen el seu què. El que sí que és veritat és que quan tens el públic a tocar, hi ha algo molt especial, hi ha una màgia que es crea… Saps que qualsevol petit gest, el públic el veurà; que qualsevol petit detall –qualsevol espurna d’emoció que hi hagi– el públic el notarà. En un teatre gran és molt diferent, l’energia ve d’un altre lloc. Has de fer la mateixa feina que en una sala més petita però l’energia és molt diferent. Has de fer arribar la teva energia fins a l’última fila i recollir-la de les 500 o 600 persones que hi hagi al teatre. Però al pot petit hi ha la bona confitura que diuen, i sé que normalment peco de fer coses petitetes, així que suposo que m’agrada més lo petitet. Sóc molt de detalls. M’agrada, fins i tot, fer comentaris fluixets, que el públic ni escolta, però que ni tan sols fa falta perquè el que fa és afegir capes de veritat a la feina i al compromís amb un mateix, amb el públic i amb el projecte. Jo crec que suma.

Ets considerat una de les joves promeses de l’escena catalana del moment. No és molt fàcil enlluernar-se?

(Riu). Jo per sort tinc una família que em fa tocar molt de peus a terra, a qui jo li agraeixo tot. Els meus pares no són gent de teatre; sí que els hi agrada però no recordo que m’hi portessin mai. L’altre dia ma mare m’ho deia: “Nosaltres el que volem és que tu estiguis bé i que puguis tirar endavant i viure d’això”. I en aquest sentit, com a molt m’enlluernaria pel fet de dir: “Si els meus pares se senten orgullosos de mi, ja està bé”. És molt important la gent que tens a casa… Però molt! És allà on et sents com a casa, mai millor dit, i qui fa que tu cap enfora siguis una personal real. Perquè és cert que a vegades et trobes a algú i penses: “però que t’està passant, què t’estàs creient?”. Jo faig teatre, cinema i televisió per a tota mena de públic i en aquest sentit, si hi ha gent que em valora com a jove promesa, genial, si n’hi ha que em valora com a un tiu currante, perfecte també, i si fins i tot, n’hi ha que em valoren com una merda, doncs bé, també. (Riu).

No t’ha canviat la vida?

A mi personalment, no. També t’he de dir que aquí, al nostre país, hi ha molt respecte. Si més no, cap a mi sempre l’han tingut.

Potser perquè han agradat els teus personatges?

Pot ser. De sobte et diuen: “gràcies per la feina que fas”. Coses així que dius, mira me’n vaig més content cap a casa, però no més inflat. I te n’adones que no ets ni tu l’important, si no la feina que has fet. Al final es redueix a persona amb persona i no sé fins a quin punt això pot arribar a inflar a algú però a mi personalment, no m’ha passat. Sí que fa que m’estimi encara més la meva feina i que la faci encara amb més compromís, encara, però res més que això. La meva feina no m’alimenta l’ego, com a molt l’autoestima, que sempre va bé. (Riu). Sóc el primer que quan algú em diu: “Jo a tu et conec”, penso: “Ostres, i de què ens devem conèixer?”.

De petit volies ser pallasso.

Sí! Sóc molt fan dels pallassos. De fet ho tinc pendent, espero poder fer alguna cosa de clown, ni que sigui un curs, per poder fer catarsi amb tot aquest tema. Penso que en la feina de tot actor, sempre hi ha un punt de clown, que tots portem a dins. Un ha de saber fer la major tragèdia del món, amb aquest punt de clown; que se li enfoti el que li està passant. Clara Segura ho deia en un curs que vam fer: “Fixeu-vos en els actors anglesos, fins i tot en l’escena més dramàtica, tenen un somriure intern, que a vegades fins i tot, és extern”. I és veritat! Si t’hi fixes, dius: “Però si s’està partint el cul!”. És màgic això. De sobte col·loca al personatge en un lloc d’intel·ligència espectacular. Mira, Anna Lizaran, una de les grans actrius que jo crec que tota la professió admirem, hem admirat i admirarem, era capaç de fer-te un personatge com el que va fer a Agost i fer-lo de tal manera que arribava a ser clownesc, arribava al punt de dir: “És tan passat de rosca, que m’ho crec”, perquè la vida veritablement està passada de rosca. I al final, l’ésser humà, per sort o per desgràcia, és així, absurd.

En què estàs treballant ara mateix?

Estic a La Kompanyia Lliure del Teatre Lliure fent In Memoriam. És una de les poques obres en què crec que hi ha d’haver un compromís total. I encara que hi pugui haver humor, no es pot perdre el respecte cap a allò que s’explica. Tracta sobre els soldats de la lleva del biberó; lleva de soldats que van ser cridats, amb disset anys, “cómo carne tierna” al final de la Guerra Civil espanyola, que en realitat no va ser més que una excusa per resistir una mica més.

Sempre fas papers compromesos. A Fusells, per exemple, també interpretaves un paper compromès, durant la Guerra Civil espanyola.

M’agrada pensar que hi ha alguna cosa, en aquests personatges, que encara no s’ha explicat prou i que cal fer-hi èmfasi perquè la gent entengui certes coses. Cal obrir-los els ulls i fer-los ser conscients de la gravetat de tot plegat; forma part de la nostra història i no ho coneixem, i el pitjor de tot és que no està tan lluny! Hi ha biberons que encara estan vius… Amb Ricard III, era el mateix; casos de matances escolars –i tampoc cal arribar a això, simplement casos d’inadaptació o de no acceptació de certs individus per part de la societat, que porten a què gent acabi desenvolupant conductes poc esperades–. Tot això s’ha d’explicar, se li ha de donar valor. No tot és la meva escala de veïns –que també és molt important perquè tothom té el seu drama i la seva comèdia personal–, però hi ha certs aspectes de la nostra historia i societat, que es tendeixen a jutjar molt fàcilment i personalment penso que se’ls hauria de donar un major grau de respecte i valor. És per això que m’agrada fer aquest tipus de papers, considero que hi ha alguna cosa que s’ha d’explicar i jo em sento amb la necessitat de fer-ho.

Segueixes estudiant?

Segueixo estudiant a mitges, sempre intento fer cursos perquè penso que és important que no s’oxidi l’organisme. Ara al març farem uns workshops al Teatre Lliure amb un membre de la Royal Shakespeare Company i amb nens que –crec– són autistes. L’objectiu és fer arribar la paraula de Shakespeare a través d’ells, a partir del ritme que té el vers de Shakespeare, que està lligat amb el bàtec del cor d’una persona. És un tipus de feina que em ve molt de gust i que no deixa de ser formació. De fet, aquesta és una de les coses bones que té La Kompanyia Lliure del Teatre Lliure, que ens proposa projectes i alhora ens forma com a actors i persones, la qual cosa s’agraeix.

Mires alguna sèrie ara mateix?

No, sèries no, sóc un cafre per les sèries. Jo mateix estic en contra del que ara et diré però tinc la mala mania de pensar: “perquè invertir 24 hores de la meva vida en veure una sèrie, quan amb el mateix temps puc veure 12 pel·lícules?”. M’agraden molt les pel·lícules. Peces que comencen i acaben.

Projectes de futur?

Ara, com et comentava, he entrat a La Kompanyia del Teatre Lliure. És una plataforma que aposta per vuit cares noves –quatre nois i quatre noies–, actors que estem començant. Són 3 anys de feina, alhora que ens formem i treballem en continus projectes. Ara estem, com t’he comentat, fent In Memoriam. La següent serà una obra infantil basada en la història de Moby Dick i em ve molt de gust! Sempre m’ha semblat que fer teatre per a nens ha de ser la bomba. Són els que més ho gaudeixen, encara que òbviament ho entenguin d’una manera molt diferent. El que més m’agrada és que no els pots mentir, o et compromets cent per cent amb allò que fas, o no els hi coles.  A un adult, en general tampoc, però els adults tenen mil i una coses al cap, i si a més l’actor, el director o la peça ja té un cert renom… Amb un nen no, o li agrada o no li agrada. Si l’avorreixes, no intentarà quedar bé, ho notaràs. Tu fas una pregunta, que en principi ningú havia de contestar, i el nen et contesta: “NO!”, i té tot el sentit del món, has fet una pregunta i el nen te la contesta. A més, l’obra no serà a l’escenari, els portarem per totes les catacumbes del Teatre Lliure. Em fa gràcia pensar que aquesta experiència pugui despertar l’interès d’algun nen a ser actor, o si més no, que els ajudi a comprendre que al món hi ha mil personatges i que cal fer un esforç per intentar entendre’ls a tots.

Júlia Creus: “A mi no m’agrada que em posin el segell al cul”

By | cultura | No Comments

sss

Júlia Creus és una actriu tarragonina que va iniciar-se en el món de l’art amb només cinc anys, fent dansa, i més endavant amb teatre i cinema. La seva habilitat, gràcies a la gimnàstica rítmica, l’ha portat a fer d’especialista d’acció en diverses pel·lícules com ara Los últimos días, Ismael,  o Tres bodas de más, entre d’altres. Actualment coneguda per a la gran majoria, sobretot entre els adolescents, com a Mònica pel seu paper a Merlí.

Vas estudiar a Dagoll Dagom i El Tricicle.

Sí. Bé, en aquell moment ho era, ara em sembla que ja han partit peres. Jo personalment no segueixo la tònica general. Mai m’ha entusiasmat la formació, per dir alguna cosa, de l’Institut del teatre, ja que sovint es posen pegues a la gent que treballa alhora que s’està formant i penso que no hi ha millor escola que la del treball. No ho vaig tenir fàcil per compaginar els estudis amb els càstings que anava tenint mentre estudiava; ho jutgen una mica perquè consideren que encara no es té la formació suficient. Jo ho vaig ignorar, vaig seguir fent la meva i no em puc queixar dels resultats. La meva formació ha estat, bàsicament, molts cursets intensius, de diferents tècniques, amb diferents professors… A mi m’ha funcionat més això, perquè des del meu punt de vista, les escoles –i més quan són a llarg termini–, a part que t’hipotequen moltes hores i tres anys de la teva vida, considero que tampoc són garantia de res. És molt important formar-se i tenir eines, no és només que ho facis bé; hi ha moltes parts tècniques; vocals, de col·locació, de moviment, d’estudi i creació de personatges… No és només: “Mamá, soy mona y quiero ser artista”.

En aquest tipus d’escola, tan didàctica, hi ha tendència a clonar als artistes; surten tots amb la mateixa bíblia… i a mi no m’agrada que em posin el segell al cul. A més, hi ha una cosa que també em fa una mica de ràbia i és que moltes d’aquestes escoles amb tant de renom, firmen com si tot fos obra seva i no és així. Molts actors ja tenen un “què”, que ells no han construït. És més, normalment la gent que destaca, és aquella que acaba fent coses una mica diferents.

Algun aspecte positiu deuen tenir… o no?

Sí. Com a aspecte positiu diria la cura d’humilitat, perquè amb aquest tipus de formacions, normalment t’emportes pals per part dels professors i també dels companys, és una lluita d’ego constant… i en aquest sentit, penso que ajuda molt a posar els peus a terra i acceptar que no ho fas tot bé. Aquesta seria la part positiva. Però també et diré que molts podrien haver treballat i que no ho faran perquè han acabat traumats. Més d’un ha patit una crisi d’ansietat enmig d’una classe de teatre, perquè sovint es tracten temes personals, exercicis com “la silla caliente”.

En què consisteix “la silla caliente”?

És un exercici on es toquen temes personals, les típiques converses que pots tenir pendents amb algú proper… Hi ha molta implicació personal i si no estàs preparat o no tens ben gestionat el tema de l’autoestima… Pot resultar complicat. A mi això de jugar a fer el psicòleg, no m’agrada. Lògicament que l’autogestió i l’autoconeixement és molt important perquè estàs treballant amb els sentiments i ho has de viure des de la veritat del teu personatge, però jo això no m’ho emporto a casa.

Des de petita que et dediques al món de l’art… Quina és la disciplina que gaudeixes més?

No tinc una disciplina en concret. Sempre he sigut molt d’expressar i bastant farandulera. Vaig començar a fer dansa amb cinc anys i després em vaig apuntar a gimnàstica rítmica. Crec que a mi en el fons, el que m’agradava era comunicar. Aleshores d’una manera més física, amb el ball. Més endavant, quan vaig començar a fer teatre, va passar a ser una comunicació més de llenguatge corporal. I alhora, el cinema també té un altre llenguatge, potser una mica més tècnic, en el sentit que són microgestos; és portat a un terreny molt més natural. És una altra manera de comunicar, que fa que les coses t’hagin de passar més per dintre, perquè es vegin per fora, sense intentar ni pretendre fer res. Crec que cada disciplina té la seva màgia en particular. Inclús expressar-se cantant, que també he fet musical i la veritat no esperava que m’agradés tant. És molt interessant per a descobrir-te com a artista perquè ho toca una mica tot; interpretes, cantes, balles… generes moltes coses.

Diries que amb Merlí has passat a ser una cara coneguda?

Clarament sí. Anava a dir que sobretot entre els adolescents però no és ben bé així… L’altre dia vaig acompanyar al meu avi al metge i un home, ja gran, va venir a asseure’s al meu costat dient-me que m’assemblava moltíssim a una nena que sortia a la tele, en una sèrie que mirava. Em va fer molta gràcia.

La teva primera reacció quan t’ho van proposar?

No va ser molt eufòrica perquè sempre intento fer la prova i oblidar-me’n, ja que en el 90% de les vegades, la resposta és un no. Quan em va trucar el “repre” sí que ja vaig saltar més; és la típica trucada que només veure el seu nom ja saltes, i penses: “serà que si?”. Encara que mai truquen per dir que no, normalment ho fan via mail. T’he de dir que en la primera fase de Merlí tot era molt misteriós, no sabia sobre què tractaria. El primer que vaig pensar és en Merlí l’encantador i el rei Artur i a més, com que en aquell moment estava fent d’especialista d’acció, vaig pensar que potser els feia falta algú per fer alguna escena d’acció.

Com vas començar a fer d’especialista d’acció?

Vaig fer un llargmetratge, el primer que vaig fer, que es deia Leyendas de Hidros, on hi havia lluita d’espases. Em van portar un equip d’especialistes perquè m’ensenyessin les coreografies i valoressin també si feia falta posar-me una doble o no. Lo de l’espasa no se’m donava excessivament bé, perquè mai he fet esgrima i allò pesava com un mort… eren espases de veritat. Van començar a fer coreografies, per donar-hi més joc, i van veure que jo hi tenia facilitat. Així va començar tot. Van guardar el meu contacte en la seva base de dades per a trucar-me si algun dia els feia falta alguna especialista. Així vaig començar, fent Los últimos días amb Quim Gutiérrez i José Coronado, Ismael amb Belén Rueda i Mario Casas, Tres bodas de más, dirigida per Javier Ruiz Caldera, on feia de Marta –parella de Berto Romero– o Ahora o nunca, que és l’últim que vaig fer com a especialista perquè ja vaig començar amb Merlí.

Seguint amb Merlí, per què creus que ha enganxat tant?

Molta gent se la mira pel Francesc Orella, pel Merlí, pel que diu. La gent fins i tot comenta al Twitter la frase que s’ha dit, es queden molt amb el contingut. Penso que fa reflexionar i que és molt aplicable a la vida de cadascú, sigui quina sigui la situació de la persona; tant si és pare, alumne, mestre… tothom s’hi pot identificar. Lògicament són personatges de ficció i tots estan portats una mica més a l’extrem, perquè la sèrie tingui més vidilla; si no estaríem mirant un Gran Hermano en un Institut.

Diries que Merlí t’ha canviat, en algun aspecte, el teu dia a dia?

A veure, si, però penso que tot això és efímer, avui ho tens i demà no, avui més i demà menys… A mi particularment, ni m’altera ni em varia res de la meva vida privada. No em sento amb por de fer res.

Ara esteu rodant Merlí?

No, vam acabar el 29 de juliol. Sempre gravem temporada durant els mesos de maig, juny i juliol.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de saltar a la fama?

Penso que no hi ha cap aspecte negatiu de pes, però potser, el pitjor de tot és aprendre a gestionar les crítiques; molta gent es creu amb el dret de jutjar el que fas o deixes de fer i d’opinar-ne al respecte. De més petita no ho suportava i saltava de seguida, m’intentava defendre. Era molt burra amb això. Amb els anys aprens a fer una capa d’oli perquè quan treballes amb la teva imatge i el teu nom, t’exposes al públic i has de ser conscient que no sempre rebràs crítiques bones. El problema és que sovint s’ataca a la persona, es confon l’actor i el personatge.

Estàs mirant alguna sèrie ara?

Unes quantes. Miro més d’una sèrie a la vegada perquè odio haver-me d’esperar a la següent temporada, sóc una ànsies.  Em vaig fer Netflix i aquesta ha estat la meva perdició. Estic mirant New Girl, que normalment me la poso mentre esmorzo o bereno perquè dura uns 20-30 minuts; també Bates Motel, American Horror Story, London spy –que són actors de la Shakespeare Academy i tota ella és molt cinematogràfica–, Teen Wolf

Ets molt joveneta. On et veus d’aquí 5 o 10 anys?

De moment em veig a Los Ángeles. Ara hi vaig a preparar el terreny perquè a mi, objectivament, m’agradaria tindre la seu allà. És un estil de vida que m’apassiona, és un mix perfecte entre el que és la meva ciutat de Tarragona –amb costa i una temperatura ideal gairebé tot l’any, que recorda una mica al look mediterrani d’aquí– i que alhora és la meca de la producció. Adoro Barcelona, m’encanta arquitectònicament parlant, però odio viure en un pis. Allà totes les cases són individuals, molt diàfanes, amb el seu trosset de jardí… És un estil de vida que m’encanta. Si em sortís bé m’hi quedaria; de fet aquest és l’objectiu.

 

Peter Vives: “Mai és suficient i si no gaudeixes del camí, mai seràs feliç”

By | cultura | No Comments

img_0265

Peter Vives, actor català popularment conegut com a Nil Guitart pel seu paper a La Riera, ha participat en diverses sèries televisives com Águila Roja, El Tiempo entre costuras o Velvet. Degut al seu semblant –Peter és fill de mare neozelandesa– ha encarnat, en vàries ocasions, a personatges estrangers i ara, amb 30 anys, no descarta la possibilitat d’anar-se’n fora a provar sort.

Vas estudiar Física i després Psicologia.

Sí, exacte. No vaig acabar, però, vaig fer només un any. Després vaig passar-me a Psicologia i l’any que havia d’acabar la carrera vaig entrar a La Riera. Podríem dir que és la culpable que no tingui carrera. (Riu). Ho tinc pendent, a veure si faig un esforç i m’ho trec.

Com és el teu dia a dia?

Ui, no tinc dia a dia, és la grandesa d’aquesta professió. Un dia estic currant dotze hores i l’altre estic completament lliure. La veritat és que enyoro no tenir una rutina.

Lligues més des que surts per la tele?

A veure, si, perquè les noies s’apropen a tu per fer-se fotos i aleshores aquest pas ja està fet. Jo és que mai els entrava a parlar, sempre he tingut molta por a ser rebutjat, no porto gens bé els “no”.

Però sent actor t’arrisques a molts “no”.

Però és diferent, ets un producte. Ja no sóc jo, puc fer un galant o qualsevol personatge i si no m’agafen, pot ser simplement perquè no dono el perfil. En aquest sentit no trauma tant, és una feina i no ets tu encara que siguis tu qui la fa.

No t’ha anat gens malament. Creus que el teu físic hi ha ajudat?

Si, sóc conscient que m’ha ajudat… En aquest país influeix molt més el físic que en altres països. A Londres, per exemple, no tots són “guapitos”, també agafen a lletjos, i són boníssims. Aquí prioritzen més el físic… però també hi té molt a veure la nostra societat; la gent treballa moltes més hores que a Londres, i arriba a casa molt més cansada, sopa tard i no para l’atenció que pararien en un altre país –en què el primetime és a les 7-8 de la tarda–, on prima la trama i el guió.

Amb quin personatge t’has sentit més identificat?

Ara amb el més recent que he fet, el Dani a Mil coses que faria per tu, però perquè és l’últim. És un personatge molt maco, amb molts colors, molt loser, molt insegur, molt neuròtic… No li agrada gens sortir de la seva zona de confort… Té cosetes que són com jo però també altres que són com tu. Ahir justament estava tenint una discussió de per què no crec amb l’horòscop.

Què hi té a veure?

M’explico; estic segur que si amb un grup de control li dius que algú és libra en lloc de capricorn, li llegeixes totes les condicions invertides i li fas malament la carta astral, l’altre de totes formes se sentirà identificat amb tot allò que li diguis. N’estic convençut! Hi ha una lògica física que influeix mil vegades més que no pas tots els aspectes “que es tenen en compte” en l’horòscop. Influeix molt més com t’han educat, els cops que vas rebent al llarg de la vida… tot això és el que forma la persona i el seu caràcter. També rebre un suport positiu o negatiu davant d’alguna situació, una òstia en un moment puntual de la vida, una motivació en un moment clau, tot això farà que la persona surti cap enfora o que sigui més reservada. Ser fill únic també influeix moltíssim.

Segueix, segueix.

Està demostrat que els fills únics tenen més imaginació i són més creatius; han hagut de jugar sols. En canvi els qui tenen germans han hagut de lluitar per l’atenció dels pares i està demostrat que la gran majoria dels emprenedors que arriben a ser jefes d’empresa, tenen germans.

Bon plantejament.

També em fa molta ràbia el típic comentari: “Que fort! Estava pensant en tu i justament m’has trucat”. Si estudies les vegades en què penses en algú i les vegades en què això succeeix, veuràs que és proporcional. Mai pensem o diem: “No estava pensant en tu i m’has trucat”. Tu te n’adones quan coincideix perquè et fa il·lusió veure-ho així però no penses en les mil vegades que no es dóna aquesta coincidència. El que ens cal és deixar de pensar en energies i horòscops i començar a pensar una mica més amb el cap, racionalment.

Veig que t’ho prens molt a pit. Diries que ets susceptible?

Sí, bastant. Podríem dir que la susceptibilitat és un dels meus defectes.

Parlant de defectes… Com et definiries?

Sóc molt curiós i em distrec molt fàcilment. La curiositat és també un dels meus defectes i alhora la màxima virtut que tinc. És dolenta perquè em provoca aquest dèficit d’atenció i fa que sigui així, que no em centri en res però que ho vulgui provar tot.

Vols arribar a ser algú?

Clar, perquè estic súper modificat i influenciat per aquest món de merda. Estic treballant perquè jo vull ser Marlon brando i no descansaré fins que ho sigui i és lamentable. Dic Marlon Brando perquè és el típic eh, quasi em quedo abans amb Daniel Day-Lewis. Però crec que no hauria de ser l’objectiu, hauríem de lluitar contra aquest instint, i com que en sóc conscient, gaudeixo del camí, que és la base. Mai és suficient i si no gaudeixes del camí, mai seràs feliç.

Alguna anècdota a explicar als néts?

Al principi esperava fer alguna sèrie per poder-los-hi ensenyar, em feia molta gràcia. Ara tampoc ho veig com res tan especial. Ho hauria de pensar, és ben maca aquesta pregunta! Ara per ara suposo que els explicaria l’experiència que vaig viure, ara fa dos anys, quan vaig saltar d’un avió –sense tàndem– a Los Ángeles. Vaig fer un curset de 5 hores per poder-me tirar sol. Es viu tan intensament…

No t’agradaria provar sort fora?

Si, tinc pendent enviar mails a Londres o EUA, a veure si em puc reunir amb algun representant d’allà. És algo que tinc pendent des de fa anys. Però abans he de millorar l’anglès, no el parlo prou bé encara. La veritat és que m’agradaria treballar en anglès.

Projectes de futur?

Ara estrenar dues pel·lícules, també faré teatre aquí a Barcelona i encara no sé si faré una sèrie aquí o a Madrid, no hi ha res tancat.

 

Lluís Villanueva: “El teatre només és un record en la ment de l’espectador”

By | cultura | No Comments

lactor-lluis-villanueva-fotografia-dadriana-boixados

Lluís Villanueva, per a la gran majoria “Ramón de Plats Bruts”, és un actor català molt respectat entre l’escena catalana. Des dels seus inicis ha participat en diverses sèries de televisió com ara Plats Bruts, Porca MisèriaLa Sagrada Família o darrerament La Riera, entre d’altres. Actualment nominat al Premi Butaca com a Millor Actor de Repartiment pel seu paper a Caïm i Abel 

La història que s’explica a Art es desenvolupa a partir d’un fet anecdòtic, com seria la compra d’un quadre, i serveix com a pretext per a parlar de moltes altres coses. Quins temes en destacaries?

Si, és veritat que l’anècdota és la compra del quadre, però això, com dius, n’és només el pretext. Art tracta del que passa quan un amic fa alguna cosa que els altres reprovaríem, de fins a quin punt tenim la capacitat de ficar-nos en la vida de l’altre i si ho fem, amb quina mesura o cruesa es poden dir les coses. L’obra, en definitiva, parla de com ens molesta el que els nostres amics interfereixen en les nostres vides. També parla de la tolerància, de fins a quin punt som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre. I de l’honestedat; de fins a quin punt ens mullem o diem la veritat quan ens demanen l’opinió i de quan no diem el que pensem o inclús diem el que no pensem, i per tant, mentim. I per últim, del preu que paguem, de com això després ens passa factura.

Miquel Gorriz, director d’aquest muntatge, diu: “Quasi és més important el que no es diu que el que es diu”. Hi estàs d’acord?

Si, i tant! Molt sovint no diem les coses importants, les obviem. Amb temes complicats el que fem és passar com d’esquitllada, no ens mullem. Quan una obra està ben escrita, te n’adones que en els silencis hi ha molt text, no dit, que l’altre pot intuir i el públic també. El públic pensa: “Jo ara li diria això”. I l’altre també percep: “Aquest m’estaria dient això i no m’ho diu… per què?”. Quan no t’ho diuen, encara és pitjor. (Riu). En tot cas és un teatre molt subtil, que prové del teatre de bulevard –de l’entreteniment– però que alhora està dotat de molt contingut. Per això la funció és tan bona, perquè hi ha molt més enllà del riure.

T’agrada el paper que interpretes, el Sergi?

Molt, estic molt content amb el meu paper. Ja fa anys, el 2000, vaig veure la versió del Josep Maria Flotats, que feia amb Josep Maria Pou i Carlos Hipólito i recordo que em va agradar molt el paper que feia l’Hipólito, que precisament és el que estic fent.

Fins a quin punt penses que aquests personatges, portats a l’extrem perquè l’obra sigui encara més còmica, reflecteixen situacions reals del nostre dia a dia?

És que jo crec que no cal ni portar-los a l’extrem. El que li passa a aquests tres amics és bàsicament el que passa amb totes les amistats. Ells són uns personatges d’uns quaranta i tants anys, que tenen ja molta motxilla, ja fa molts anys que són amics i les amistats, amb els anys, a vegades milloren però a vegades també empitjoren… Es desgasten. Art reflecteix el pes del pas dels anys, com les petites coses dels nostres amics ens comencen a molestar fins a un punt que sembla que allò ja no tingui solució. Però això també passa amb les relacions de parella, eh? Hi ha cosetes que amb el temps es van fent més feixugues i que si no s’arreglen, poden dur a un punt de no-retorn.

Diries que l’obra porta implícita una crítica a l’esnobisme?

Sí, també hi és. Art és una obra molt urbanita. La primera anècdota de l’obra, com comentàvem, què és? Un personatge que es compra un quadre que val 200.000 euros, fins aquí cap problema. La cosa és que el Sergi no és cap col·leccionista d’art. Això sí que és esnob. Aquesta mateixa situació és extrapolable a tot, gent que es gasta dinerals immensos en coses que no necessita. I això sí que és molt urbanita; com la gent viu superant les seves necessitats reals i queden ancorats de per vida amb uns deutes del tot innecessaris. El personatge assegura que s’estima el quadre, ja veus… Potser seria millor que s’estimés a una persona, no? Aquest gest del Sergi és criticable, i és aquest mateix gest el que el seu col·lega no pot entendre… Que t’agrada l’art? Molt bé, vés a museus o compra’t una litografia de 1.000 euros. Però de 200.000?!

L’obra tracta la fragilitat de l’amistat quan pel mig hi ha diferents punts de vista. Quina valoració en fas?

Fa riure la ximpleria, l’encabronada que els agafa als tres a partir del quadre. Al principi queda molt clar que és pel quadre, però després ja no, t’adones que el veritable problema és que s’enfronten diferents maneres de veure el món. L’Ivan (Pere Arquillué), que és qui es troba entre les dues aigües, és el pitjor de tots. Hi ha un moment, al principi de l’obra, quan Francesc Orella descriu a aquest personatge, que diu: “L’Ivan és tolerant, que en qüestions de caràcter és una de les pitjors coses que li pot passar a una persona”. Clar, és una ironia, és una frase que te la podria signar Oscar Wilde, però és que és veritat, no es pot ser només tolerant. Digues la teva opinió, i després tolera’m. El que no pot ser és que vagis per la vida donant la raó sense posicionar-te, la gent et demanarà que et mullis. És molt més interessant barallar-te amb algú que té un criteri que no amb algú que et dóna la raó, no?

El Sergi pot recordar, pel seu caràcter delicat i refinat, al Claudi que vas fer a El nom

Sí, el Claudi de El nom és un artista i el Sergi un amant de l’art, s’entendrien molt bé tots dos. (Riu). Ben vist!

Durant l’època en què Calixto Bieito va ser el director artístic del Teatre Romea vas participar en la majoria dels seus espectacles. Com definiries el seu mètode de treball?

Calixto és un director-artista, que concep l’espectacle com una globalitat. Com jo deia: “És com si pintés un quadre, on tot; la llum, l’escenografia, el vestuari, els actors, formen un total i tu com a actor has de tenir clar quin color del quadre ets”. Amb ell, a vegades tens la sensació de formar part d’un gran número. El Calixto munta saraus molt importants! Treballant amb ell se n’aprèn molt com a actor, t’has d’espavilar perquè dins de l’escenari ets molt petit i has de lluitar –quan sigui el moment– per ser el focus d’aquest gran número.

Amb quina experiència et quedes, d’aquell període professional?

Home, jo amb les més grans. La que recordo molt és l’estrena de Peer Gynt a Bergen (Noruega), al teatre on Henrik Ibsen estrenava les seves obres. Va ser molt emocionant anar a fer un Peer Gynt al públic noruec, que se la sap de memòria. Ens van rebre molt bé; per a ells també va ser una experiència veure –per primera vegada– un Peer Gynt fet “a la mediterrània” per un Calixto Bieito.

I de tota la teva carrera en el camp del teatre, quin personatge és el que més t’has estimat?

Me’ls estimo molt a tots, cada personatge és com l’última novia; te n’enamores molt. No ho sé… Tinc molt bon record del Cristian de Festen, que vam fer a l’etapa Romea. Ara estic molt enamorat del Sergi. També t’he de dir que el teatre és molt efímer i és bo també anar aparcant les coses. Al final, el teatre només és un record en la ment de l’espectador.

Per a molts espectadors sempre seràs el Ramon de Plats bruts

És clar! La televisió no té cap equivalent possible. Pensa que molta gent em crida pel carrer: “Ets el Ramon!”, i ja m’està bé. Ja m’agrada aquest tipus de popularitat, tan senzilla, tan franca, tant de primer nivell, tant d’aquí! Però també és cert que em fa molta il·lusió quan algú em reconeix per alguna obra de teatre, perquè són tan pocs… Amb un capítol de Plats bruts fèiem 800.000 espectadors de mitja, aquí al teatre els fem de 500 en 500. Ni en una temporada sencera amb el teatre de gom a gom cada dia, no faríem els mateixos espectadors que teníem amb un sol capítol de Plats bruts.

I després d’Art, algun projecte de futur que es pugui explicar?

Doncs de moment el que desitjo és que Art tingui una llarga vida, perquè està anant molt bé i estem omplint cada dia! També hi ha un projecte, que encara s’ha de quallar però que em faria molta il·lusió, que és fer la Tv movie de El nom, per TV3.

Adrián Grösser: “L’èxit és estar feliç i còmode amb un mateix. Aquesta és la meva filosofia”

By | cultura | No Comments

 

 

img_9535

Adrián Grösser és un actor català, que amb només 21 anys s’ha convertit en una figura molt estimada entre els més joves, gràcies a la seva interpretació com a Marc Vilaseca a Merlí o pel seu cameo a Polseres Vermelles. També ha participat en diverses obres de teatre com ara El circ, Criatures o 26 en desconcert, així com A pie de playa, Diciembre gris o Veritable mentida en la gran pantalla.

Com és el teu dia a dia?

Cada dia és diferent i això m’agrada molt. No puc estar més de dos anys amb la mateixa gent, al mateix lloc… M’agrada molt moure’m i conèixer gent nova. Ja de petit vaig voler fer la Primària, l’ESO i el Batxillerat en tres escoles diferents. També vaig decidir no anar a l’Institut del Teatre per aquest mateix motiu; no volia estar quatre anys en un mateix lloc. Preferia fer diversos cursos i no parar; fer teatre, cinema, cursos de càmera, veu, música… sempre coses diferents amb gent diferent i en llocs diferents.

Tens molts seguidors a les xarxes socials. T’agrada estar tan exposat?

No cuido gaire les xarxes socials, sóc més consumidor que una altra cosa. Però és una realitat, Instagram, per exemple, és la nova publicitat d’un mateix. Permet que qualsevol persona pugui promocionar-se, la qual cosa em sembla terrorífica i alhora fascinant. Som com una nova generació on tenim les dues cares, la pública on tothom pot veure el que tu vols ensenyar i la privada que és la que m’estàs veient tu ara, per exemple.

Des de Merlí quants seguidors has guanyat?

Em vaig fer Instagram quan vaig saber que faria Merlí. Durant l’emissió guanyo uns 1.000 seguidors a la setmana. En la primera temporada vaig arribar als 10.000. Hi ha una cosa curiosa que és que quan es va acabar la primera temporada, aquest moviment es va aturar en sec i al cap d’un mes fins i tot va començar a baixar. No em preocupa gens, eh? Però m’hi fixo. Ara en tinc uns 12.000.

No et tira enrere a l’hora de penjar coses teves?

És que no les penjo… Només penjo el que els seguidors volen veure; una foto de tant en tant, “demà al capítol, tal…”. Les meves coses me les guardo per mi. Al Twitter sí que m’agrada anunciar-hi més cosetes, com el nombre d’espectadors que aconseguim en cada capítol, el dia que estrenem temporada… També m’és molt útil per llegir notícies, seguir a diaris o a personalitats que m’interessen.

I al teu dia a dia, el fet de sortir per la televisió no et condiciona a l’hora de fer segons quines coses?

Sí… Que se’t conegui té coses bones i dolentes, però també és cert que les dolentes sovint  es poden evitar. Si saps que en certs llocs com La Mercè o el Canet rock hi haurà molta gent jove i no et deixaran en pau, tampoc és tan dur no anar-hi. Però és clar, a vegades en tens ganes i no vols deixar-ho de fer… El que és important és ser conscient que la gent et pararà i voldrà fer-se fotos, però també arriba un punt en què la manera de respondre ja és diferent. És com si, per exemple, ets l’únic de la discoteca que té foc. Els primers 15 cops seràs amable, però de mica en mica t’aniràs carregant. Tampoc sóc una súper estrella nacional, hi ha gent que pràcticament no pot sortir ni de casa; personalitats com Justin Bieber, per exemple, això sí que deu ser horrible…

Que diries que té d’especial Merlí?

És una sèrie molt interessant i les trames d’aquesta segona temporada crec que són encara més madures que en la primera. A part hi ha aquest paral·lelisme amb la filosofia i les persones som inquietes per naturalesa; volem saber coses, ens preguntem coses –uns més que d’altres– però en general som així, racionals. Moltes vegades es tracta a l’espectador com a un tonto i no hauria de ser així perquè quan es posa un tema interessant sobre la taula –en aquest cas a la televisió– agrada i la gent ho mira. Naturalment que també es consumeix molta “tele basura” però les coses interessants solen triomfar.

T’agrada el teu personatge? Vas poder-lo triar?

No vaig poder-lo triar i la veritat és que m’encanta el meu personatge i encara més en aquesta segona temporada, que s’està aprofundint molt en el personatge del Marc. Té molta trama i estic molt content que el guionista hagi confiat en mi i s’hagi adonat que era interessant posar-li una família i unes trames al Marc. En la primera temporada era més secundari, més acompanyant de les trames, ara entrem més al seu personatge.

Diries que Merlí ha marcat un abans i un després en la teva carrera com a actor?

Totalment. Des de petit que vull ser actor i aquesta ha estat la sèrie on he pogut interpretar un paper que surt en tots els capítols, que la gent ara s’estima més o menys, però que es coneix. Des que vaig començar a fer Merlí m’han arribat més coses de teatre, m’he pogut dedicar més al que m’agrada que és ser actor i també a la meva vida personal, que naturalment ha canviat per complet.

Seguint amb la línia de Merlí, diries que tens alguna filosofia de vida?

Sí. Pot semblar un pèl pedant però jo penso que l’èxit no és estar constantment fent feines súper exitoses, ni ser sempre famós, per a mi això no és èxit. Trobo que l’èxit és estar feliç i còmode amb un mateix. I aquesta és la meva filosofia; fer només aquelles coses que em fan feliç. Resulta molt fàcil de dir però la veritat és que també tenim unes necessitats, pors, inseguretats, que sovint ens porten a fer coses que si poguéssim triar, potser no faríem.

Algun director amb qui t’agradaria treballar especialment?

Amb molts. Almodóvar, tot i que diuen que és molt dur però m’agrada perquè fa brillar molt bé als actors. És un crack! També m’agradaria treballar amb Quentin Tarantino, Fernando Trueba, Michael Haneke…

Estàs veient alguna sèrie ara mateix?

Acabo de començar Sons of Anarchy. Fins ara havia estat mirant Narcos i Stranger things. Aquesta última està súper bé, és una sèrie de ciència-ficció –ambientada als anys 80, en una ciutat petita de l’Amèrica profunda–, en què desapareix un nen i apareix una nena misteriosa. Molt recomanable.

Una sèrie que t’hagi enamorat?

Plats bruts. És un humor molt d’aquí i és totalment el meu humor. Crec que és la sèrie que més m’ha fet riure. Però a carcajades, eh?

Un capítol que no falla mai…

Molts! Els especials de nadal, com “Tinc família” o “Tinc un dia normal”. M’encanten! “Tinc meta”, “tinc enveja”… és que sóc súper fan de Plats Bruts. L’he vist com a mínim 8 vegades. Quan va començar era molt petit, però recordo de veure-la amb la meva mare. No ho entenia gaire però m’agradava molt. I clar, ara que estic treballant amb l’Anna Maria Barbany i el Pau Durà… És increïble.

Com és treballar amb algú que admires des de petit?

Bueno, en un principi la idea és molt forta però després quan hi treballes te n’adones que són gent normal, amb una experiència brutal, però que no deixen de ser gent normal. La sensació és encara més forta quan arribes a casa i dius: “Acabo de fer una escena amb l’Anna Maria Barbany!”.

T’ho hauries imaginat?

No, per res. Jo sóc molt somiador i ho havia somiat però no imaginat en el sentit de dir: “Ho faré algun dia”. I ara estic flipant!

Que és el que més et tira enrere de la teva professió?

La no constància és una cosa morbosa però que al mateix temps fa por. És guai quan tens feina i dius: “Ai mira, d’aquí un mes tinc dues setmanetes de descans”. Però quan estàs parat i dius: “No tinc res, tinc opcions però res segur” Fa por. Tampoc m’agraden moltes de les relacions que hi ha entre els actors… S’estima molt i alhora es critica molt. Després de tant temps treballant amb la mateixa gent, sovint acabes bastant fins als ous de segons qui. Crema una mica i en el fons no deixem de ser competència i qui digui que no, menteix.

Projectes de futur?

A part de la tercera temporada de Merlí, que només veient l’èxit que està tenint estic gairebé segur que es farà, tinc cosetes de teatre i algunes proves però com que no són del tot sòlides prefereixo no parlar-ne encara. El que sí que és segur és que faré una obra de micro teatre, Paradise, que consta de 3 peces de 30 minuts (Purpurina, Benjamín i She male). S’estrenarà el 20 de desembre al Teatre Poliorama i no puc avançar més…