Adrian Grösser: “L’èxit és estar feliç i còmode amb un mateix. Aquesta és la meva filosofia”

By 2 de novembre de 2016 desembre 18th, 2019 cultura

img_9535

Adrian Grösser és un actor català, que amb només 21 anys s’ha convertit en una figura molt estimada entre els més joves, gràcies a la seva interpretació com a Marc Vilaseca a Merlí o pel seu cameo a Polseres Vermelles. També ha participat en diverses obres de teatre com ara El circ, Criatures o 26 en desconcert, així com A pie de playa, Diciembre gris o Veritable mentida en la gran pantalla.

Com és el teu dia a dia?

Cada dia és diferent i això m’agrada molt. No puc estar més de dos anys amb la mateixa gent, al mateix lloc… M’agrada molt moure’m i conèixer gent nova. Ja de petit vaig voler fer la Primària, l’ESO i el Batxillerat en tres escoles diferents. També vaig decidir no anar a l’Institut del Teatre per aquest mateix motiu; no volia estar quatre anys en un mateix lloc. Preferia fer diversos cursos i no parar; fer teatre, cinema, cursos de càmera, veu, música… sempre coses diferents amb gent diferent i en llocs diferents.

Tens molts seguidors a les xarxes socials. T’agrada estar tan exposat?

No cuido gaire les xarxes socials, sóc més consumidor que una altra cosa. Però és una realitat, Instagram, per exemple, és la nova publicitat d’un mateix. Permet que qualsevol persona pugui promocionar-se, la qual cosa em sembla terrorífica i alhora fascinant. Som com una nova generació on tenim les dues cares, la pública on tothom pot veure el que tu vols ensenyar i la privada que és la que m’estàs veient tu ara, per exemple.

Des de Merlí quants seguidors has guanyat?

Em vaig fer Instagram quan vaig saber que faria Merlí. Durant l’emissió guanyo uns 1.000 seguidors a la setmana. En la primera temporada vaig arribar als 10.000. Hi ha una cosa curiosa que és que quan es va acabar la primera temporada, aquest moviment es va aturar en sec i al cap d’un mes fins i tot va començar a baixar. No em preocupa gens, eh? Però m’hi fixo. Ara en tinc uns 12.000.

No et tira enrere a l’hora de penjar coses teves?

És que no les penjo… Només penjo el que els seguidors volen veure; una foto de tant en tant, “demà al capítol, tal…”. Les meves coses me les guardo per mi. Al Twitter sí que m’agrada anunciar-hi més cosetes, com el nombre d’espectadors que aconseguim en cada capítol, el dia que estrenem temporada… També m’és molt útil per llegir notícies, seguir a diaris o a personalitats que m’interessen.

I al teu dia a dia, el fet de sortir per la televisió no et condiciona a l’hora de fer segons quines coses?

Sí… Que se’t conegui té coses bones i dolentes, però també és cert que les dolentes sovint  es poden evitar. Si saps que en certs llocs com La Mercè o el Canet rock hi haurà molta gent jove i no et deixaran en pau, tampoc és tan dur no anar-hi. Però és clar, a vegades en tens ganes i no vols deixar-ho de fer… El que és important és ser conscient que la gent et pararà i voldrà fer-se fotos, però també arriba un punt en què la manera de respondre ja és diferent. És com si, per exemple, ets l’únic de la discoteca que té foc. Els primers 15 cops seràs amable, però de mica en mica t’aniràs carregant. Tampoc sóc una súper estrella nacional, hi ha gent que pràcticament no pot sortir ni de casa; personalitats com Justin Bieber, per exemple, això sí que deu ser horrible…

Que diries que té d’especial Merlí?

És una sèrie molt interessant i les trames d’aquesta segona temporada crec que són encara més madures que en la primera. A part hi ha aquest paral·lelisme amb la filosofia i les persones som inquietes per naturalesa; volem saber coses, ens preguntem coses –uns més que d’altres– però en general som així, racionals. Moltes vegades es tracta a l’espectador com a un tonto i no hauria de ser així perquè quan es posa un tema interessant sobre la taula –en aquest cas a la televisió– agrada i la gent ho mira. Naturalment que també es consumeix molta “tele basura” però les coses interessants solen triomfar.

T’agrada el teu personatge? Vas poder-lo triar?

No vaig poder-lo triar i la veritat és que m’encanta el meu personatge i encara més en aquesta segona temporada, que s’està aprofundint molt en el personatge del Marc. Té molta trama i estic molt content que el guionista hagi confiat en mi i s’hagi adonat que era interessant posar-li una família i unes trames al Marc. En la primera temporada era més secundari, més acompanyant de les trames, ara entrem més al seu personatge.

Diries que Merlí ha marcat un abans i un després en la teva carrera com a actor?

Totalment. Des de petit que vull ser actor i aquesta ha estat la sèrie on he pogut interpretar un paper que surt en tots els capítols, que la gent ara s’estima més o menys, però que es coneix. Des que vaig començar a fer Merlí m’han arribat més coses de teatre, m’he pogut dedicar més al que m’agrada que és ser actor i també a la meva vida personal, que naturalment ha canviat per complet.

Seguint amb la línia de Merlí, diries que tens alguna filosofia de vida?

Sí. Pot semblar un pèl pedant però jo penso que l’èxit no és estar constantment fent feines súper exitoses, ni ser sempre famós, per a mi això no és èxit. Trobo que l’èxit és estar feliç i còmode amb un mateix. I aquesta és la meva filosofia; fer només aquelles coses que em fan feliç. Resulta molt fàcil de dir però la veritat és que també tenim unes necessitats, pors, inseguretats, que sovint ens porten a fer coses que si poguéssim triar, potser no faríem.

Algun director amb qui t’agradaria treballar especialment?

Amb molts. Almodóvar, tot i que diuen que és molt dur però m’agrada perquè fa brillar molt bé als actors. És un crack! També m’agradaria treballar amb Quentin Tarantino, Fernando Trueba, Michael Haneke…

Estàs veient alguna sèrie ara mateix?

Acabo de començar Sons of Anarchy. Fins ara havia estat mirant Narcos i Stranger things. Aquesta última està súper bé, és una sèrie de ciència-ficció –ambientada als anys 80, en una ciutat petita de l’Amèrica profunda–, en què desapareix un nen i apareix una nena misteriosa. Molt recomanable.

Una sèrie que t’hagi enamorat?

Plats bruts. És un humor molt d’aquí i és totalment el meu humor. Crec que és la sèrie que més m’ha fet riure. Però a carcajades, eh?

Un capítol que no falla mai…

Molts! Els especials de nadal, com “Tinc família” o “Tinc un dia normal”. M’encanten! “Tinc meta”, “tinc enveja”… és que sóc súper fan de Plats Bruts. L’he vist com a mínim 8 vegades. Quan va començar era molt petit, però recordo de veure-la amb la meva mare. No ho entenia gaire però m’agradava molt. I clar, ara que estic treballant amb l’Anna Maria Barbany i el Pau Durà… És increïble.

Com és treballar amb algú que admires des de petit?

Bueno, en un principi la idea és molt forta però després quan hi treballes te n’adones que són gent normal, amb una experiència brutal, però que no deixen de ser gent normal. La sensació és encara més forta quan arribes a casa i dius: “Acabo de fer una escena amb l’Anna Maria Barbany!”.

T’ho hauries imaginat?

No, per res. Jo sóc molt somiador i ho havia somiat però no imaginat en el sentit de dir: “Ho faré algun dia”. I ara estic flipant!

Que és el que més et tira enrere de la teva professió?

La no constància és una cosa morbosa però que al mateix temps fa por. És guai quan tens feina i dius: “Ai mira, d’aquí un mes tinc dues setmanetes de descans”. Però quan estàs parat i dius: “No tinc res, tinc opcions però res segur” Fa por. Tampoc m’agraden moltes de les relacions que hi ha entre els actors… S’estima molt i alhora es critica molt. Després de tant temps treballant amb la mateixa gent, sovint acabes bastant fins als ous de segons qui. Crema una mica i en el fons no deixem de ser competència i qui digui que no, menteix.

Projectes de futur?

A part de la tercera temporada de Merlí, que només veient l’èxit que està tenint estic gairebé segur que es farà, tinc cosetes de teatre i algunes proves però com que no són del tot sòlides prefereixo no parlar-ne encara. El que sí que és segur és que faré una obra de micro teatre, Paradise, que consta de 3 peces de 30 minuts (Purpurina, Benjamín i She male). S’estrenarà el 20 de desembre al Teatre Poliorama i no puc avançar més…

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.