Júlia Creus és una actriu tarragonina que va iniciar-se en el món de l’art amb només cinc anys, fent dansa, i més endavant amb teatre i cinema. La seva habilitat, gràcies a la gimnàstica rítmica, l’ha portat a fer d’especialista d’acció en diverses pel·lícules com ara Los últimos días, Ismael, o Tres bodas de más, entre d’altres. Actualment coneguda per a la gran majoria, sobretot entre els adolescents, com a Mònica pel seu paper a Merlí.
Vas estudiar a Dagoll Dagom i El Tricicle.
Sí. Bé, en aquell moment ho era, ara em sembla que ja han partit peres. Jo personalment no segueixo la tònica general. Mai m’ha entusiasmat la formació, per dir alguna cosa, de l’Institut del teatre, ja que sovint es posen pegues a la gent que treballa alhora que s’està formant i penso que no hi ha millor escola que la del treball. No ho vaig tenir fàcil per compaginar els estudis amb els càstings que anava tenint mentre estudiava; ho jutgen una mica perquè consideren que encara no es té la formació suficient. Jo ho vaig ignorar, vaig seguir fent la meva i no em puc queixar dels resultats. La meva formació ha estat, bàsicament, molts cursets intensius, de diferents tècniques, amb diferents professors… A mi m’ha funcionat més això, perquè des del meu punt de vista, les escoles –i més quan són a llarg termini–, a part que t’hipotequen moltes hores i tres anys de la teva vida, considero que tampoc són garantia de res. És molt important formar-se i tenir eines, no és només que ho facis bé; hi ha moltes parts tècniques; vocals, de col·locació, de moviment, d’estudi i creació de personatges… No és només: “Mamá, soy mona y quiero ser artista”.
En aquest tipus d’escola, tan didàctica, hi ha tendència a clonar als artistes; surten tots amb la mateixa bíblia… i a mi no m’agrada que em posin el segell al cul. A més, hi ha una cosa que també em fa una mica de ràbia i és que moltes d’aquestes escoles amb tant de renom, firmen com si tot fos obra seva i no és així. Molts actors ja tenen un “què”, que ells no han construït. És més, normalment la gent que destaca, és aquella que acaba fent coses una mica diferents.
Algun aspecte positiu deuen tenir… o no?
Sí. Com a aspecte positiu diria la cura d’humilitat, perquè amb aquest tipus de formacions, normalment t’emportes pals per part dels professors i també dels companys, és una lluita d’ego constant… i en aquest sentit, penso que ajuda molt a posar els peus a terra i acceptar que no ho fas tot bé. Aquesta seria la part positiva. Però també et diré que molts podrien haver treballat i que no ho faran perquè han acabat traumats. Més d’un ha patit una crisi d’ansietat enmig d’una classe de teatre, perquè sovint es tracten temes personals, exercicis com “la silla caliente”.
En què consisteix “la silla caliente”?
És un exercici on es toquen temes personals, les típiques converses que pots tenir pendents amb algú proper… Hi ha molta implicació personal i si no estàs preparat o no tens ben gestionat el tema de l’autoestima… Pot resultar complicat. A mi això de jugar a fer el psicòleg, no m’agrada. Lògicament que l’autogestió i l’autoconeixement és molt important perquè estàs treballant amb els sentiments i ho has de viure des de la veritat del teu personatge, però jo això no m’ho emporto a casa.
Des de petita que et dediques al món de l’art… Quina és la disciplina que gaudeixes més?
No tinc una disciplina en concret. Sempre he sigut molt d’expressar i bastant farandulera. Vaig començar a fer dansa amb cinc anys i després em vaig apuntar a gimnàstica rítmica. Crec que a mi en el fons, el que m’agradava era comunicar. Aleshores d’una manera més física, amb el ball. Més endavant, quan vaig començar a fer teatre, va passar a ser una comunicació més de llenguatge corporal. I alhora, el cinema també té un altre llenguatge, potser una mica més tècnic, en el sentit que són microgestos; és portat a un terreny molt més natural. És una altra manera de comunicar, que fa que les coses t’hagin de passar més per dintre, perquè es vegin per fora, sense intentar ni pretendre fer res. Crec que cada disciplina té la seva màgia en particular. Inclús expressar-se cantant, que també he fet musical i la veritat no esperava que m’agradés tant. És molt interessant per a descobrir-te com a artista perquè ho toca una mica tot; interpretes, cantes, balles… generes moltes coses.
Diries que amb Merlí has passat a ser una cara coneguda?
Clarament sí. Anava a dir que sobretot entre els adolescents però no és ben bé així… L’altre dia vaig acompanyar al meu avi al metge i un home, ja gran, va venir a asseure’s al meu costat dient-me que m’assemblava moltíssim a una nena que sortia a la tele, en una sèrie que mirava. Em va fer molta gràcia.
La teva primera reacció quan t’ho van proposar?
No va ser molt eufòrica perquè sempre intento fer la prova i oblidar-me’n, ja que en el 90% de les vegades, la resposta és un no. Quan em va trucar el “repre” sí que ja vaig saltar més; és la típica trucada que només veure el seu nom ja saltes, i penses: “serà que si?”. Encara que mai truquen per dir que no, normalment ho fan via mail. T’he de dir que en la primera fase de Merlí tot era molt misteriós, no sabia sobre què tractaria. El primer que vaig pensar és en Merlí l’encantador i el rei Artur i a més, com que en aquell moment estava fent d’especialista d’acció, vaig pensar que potser els feia falta algú per fer alguna escena d’acció.
Com vas començar a fer d’especialista d’acció?
Vaig fer un llargmetratge, el primer que vaig fer, que es deia Leyendas de Hidros, on hi havia lluita d’espases. Em van portar un equip d’especialistes perquè m’ensenyessin les coreografies i valoressin també si feia falta posar-me una doble o no. Lo de l’espasa no se’m donava excessivament bé, perquè mai he fet esgrima i allò pesava com un mort… eren espases de veritat. Van començar a fer coreografies, per donar-hi més joc, i van veure que jo hi tenia facilitat. Així va començar tot. Van guardar el meu contacte en la seva base de dades per a trucar-me si algun dia els feia falta alguna especialista. Així vaig començar, fent Los últimos días amb Quim Gutiérrez i José Coronado, Ismael amb Belén Rueda i Mario Casas, Tres bodas de más, dirigida per Javier Ruiz Caldera, on feia de Marta –parella de Berto Romero– o Ahora o nunca, que és l’últim que vaig fer com a especialista perquè ja vaig començar amb Merlí.
Seguint amb Merlí, per què creus que ha enganxat tant?
Molta gent se la mira pel Francesc Orella, pel Merlí, pel que diu. La gent fins i tot comenta al Twitter la frase que s’ha dit, es queden molt amb el contingut. Penso que fa reflexionar i que és molt aplicable a la vida de cadascú, sigui quina sigui la situació de la persona; tant si és pare, alumne, mestre… tothom s’hi pot identificar. Lògicament són personatges de ficció i tots estan portats una mica més a l’extrem, perquè la sèrie tingui més vidilla; si no estaríem mirant un Gran Hermano en un Institut.
Diries que Merlí t’ha canviat, en algun aspecte, el teu dia a dia?
A veure, si, però penso que tot això és efímer, avui ho tens i demà no, avui més i demà menys… A mi particularment, ni m’altera ni em varia res de la meva vida privada. No em sento amb por de fer res.
Ara esteu rodant Merlí?
No, vam acabar el 29 de juliol. Sempre gravem temporada durant els mesos de maig, juny i juliol.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de saltar a la fama?
Penso que no hi ha cap aspecte negatiu de pes, però potser, el pitjor de tot és aprendre a gestionar les crítiques; molta gent es creu amb el dret de jutjar el que fas o deixes de fer i d’opinar-ne al respecte. De més petita no ho suportava i saltava de seguida, m’intentava defendre. Era molt burra amb això. Amb els anys aprens a fer una capa d’oli perquè quan treballes amb la teva imatge i el teu nom, t’exposes al públic i has de ser conscient que no sempre rebràs crítiques bones. El problema és que sovint s’ataca a la persona, es confon l’actor i el personatge.
Estàs mirant alguna sèrie ara?
Unes quantes. Miro més d’una sèrie a la vegada perquè odio haver-me d’esperar a la següent temporada, sóc una ànsies. Em vaig fer Netflix i aquesta ha estat la meva perdició. Estic mirant New Girl, que normalment me la poso mentre esmorzo o bereno perquè dura uns 20-30 minuts; també Bates Motel, American Horror Story, London spy –que són actors de la Shakespeare Academy i tota ella és molt cinematogràfica–, Teen Wolf…
Ets molt joveneta. On et veus d’aquí 5 o 10 anys?
De moment em veig a Los Ángeles. Ara hi vaig a preparar el terreny perquè a mi, objectivament, m’agradaria tindre la seu allà. És un estil de vida que m’apassiona, és un mix perfecte entre el que és la meva ciutat de Tarragona –amb costa i una temperatura ideal gairebé tot l’any, que recorda una mica al look mediterrani d’aquí– i que alhora és la meca de la producció. Adoro Barcelona, m’encanta arquitectònicament parlant, però odio viure en un pis. Allà totes les cases són individuals, molt diàfanes, amb el seu trosset de jardí… És un estil de vida que m’encanta. Si em sortís bé m’hi quedaria; de fet aquest és l’objectiu.