Oriol Vila: “Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció”

By 4 de gener de 2017 desembre 17th, 2019 cultura

img_2360

Oriol Vila és un actor català de cinema, televisió i teatre. Des dels seus inicis ha participat en diverses sèries de televisió de TV3 com ara Pedralbes Centre, El Cor de la ciutat o Nit i dia. Entre les seves aparicions en cinema trobem El zoo d’en Pitus, Salvador Puig Antich, El cuerpo o Perdona si et dic amor, entre moltes d’altres. El 2010 és nominat al Premi Goya al millor actor revelació per la pel·lícula Todas las canciones hablan de mí.

Vas debutar amb només quinze anys als EUA, com és això?

Vaig tenir la sort que a l’estiu els meus pares m’hi enviaven de campaments. Estem parlant que jo sóc de l’any 78, que en aquella època no era com ara, encara s’escrivien cartes. (Riu). Anar als Estats Units era un viatge molt llarg però al ser d’aquí, no em feien pagar res més que el bitllet d’avió i a canvi entre setmana treballava a la cuina o d’acomodador al teatre. Tot va anar que al teatre de Hampton, el poble on estava, feien Big River –un musical de Mark Twain que explica les històries de HuckleBerry Finn– i aquell va ser en realitat el meu debut a escena, professionalment parlant, al Hampton Playhouse.

Sensació al rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona amb l’obra Tantarantana?

Sempre dóna un cert vertigen… A més va ser una mica com per atzar; jo estudiava cinema a l’Escac i un dels professors estava muntant Tantarantana. En un primer moment el meu personatge l’havia d’interpretar Roger Pera, però se’n va anar a fer un altre espectacle i em van agafar a mi, que estava de vacances amb la meva novia a Tossa de Mar. Va ser “xiripa” absoluta. El meu personatge era molt tendre i va rebre unes crítiques molt bones; tota l’obra va funcionar molt bé. Des d’aleshores em va començar a sortir feina com a actor de televisió, teatre… A més en aquella època no era com ara, que hi ha molt bons actors i molt joves, érem 4 o 5 matats que ens anàvem repartint tota la feina. Diguem que recordo això; vaig entrar en aquest món una mica sense voler, m’apassionava però no era la meva intenció dedicar-m’hi d’aquesta manera. Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció.

Si haguessis de triar… director o actor?

Ara mateix, que tinc 38 anys, tinc moltes ganes d’escriure i de dirigir, que és el que estic fent. M’encanta actuar, sí, però és cert que abans era més tot terreny, podia fer-ho tot. Ara, en canvi, si no estic treballant amb una companyia o director que em fascina o el guió no és molt bo, em costa molt actuar. Sóc més prim mirat; abans mentre pogués pujar a un escenari a actuar, ho podia fer tot.

Potser perquè ara pots triar.

Bé… I també potser per l’edat. Arriba un moment en què ja no et ve tant de gust actuar per actuar, cal que hi hagi un bon motiu que realment et mogui i et motivi.

En els teus inicis, quins papers preferies fer?

Mira, no sé per què però en aquella època em venia molt de gust –i això passa molt quan ets un actor que comences–, fer personatges dolents i investigar en els mons de l’obscuritat. Em sentia com que estava construint més, com que hi havia un “curro” extra. Ara, per exemple, és tot el contrari, em ve molt més de gust fer personatges positius, alegres, lluminosos…

Quin record en guardes de El cor de la ciutat?

Molt bon record, va ser com anar a l’escola de la tele. Vaig aprendre moltíssim; tècnica actoral i televisiva, com agafar un guió i aprendre-te’l ràpid, com solucionar les escenes més complicades de fer… El cor de la ciutat et permetia experimentar molt. Et donava l’oportunitat de provar i dir: “Ara vull fer de dolent”, “ara vull caure malament”, “ara vull tornar a ser simpàtic”… És molt interessant veure les reaccions en la gent, hi ha un feedback molt directe. Jo ho notava molt pel carrer, que em paraven i em deien: “Ets molt dolent!” i potser al dia següent: “Que maco ets!”. Tot això fa que la feina cobri sentit.

Però els guions no els triaves tu. Eren flexibles per a adaptar-se a nous canvis?

Bueno, és que el “culebrón” diari, és molt obert. No només pots proposar sinó que depèn molt de com vulguis enfocar el teu personatge. Arriba un moment en què els actors coneixen més als personatges que gairebé els mateixos guionistes. És una màquinaria molt diferent de la sèrie setmanal o la del cinema. Va arribar un punt –i això és molt pretensiós dir-ho– en què sabia que si entrava al bar del Peris i li demanava un cafè de manera desagradable, la setmana vinent m’escriurien més escenes amb aquesta mateixa actitud, o que si passava una noia i me la mirava de manera interessada, podia desencadenar a una trama amorosa i tal.

És a dir que tu també ho provocaves.

Sí, i ho provocava conscientment. La sèrie diària és com un espècimen, i més la de TV3, com ha estat Nissaga de Poder, Poble nou, Laberint d’ombres… Tenen quasi un estil propi. És un món molt curiós però també molt determinat.

Diries que va ser el paper amb què vas passar a ser una cara coneguda?

Mmm… Sí. La gent que mirava El cor de la ciutat són gent que quan et reconeix, ho fa com si fossis un veí del barri, els resultes familiar. Han vist tant la teva cara i sentit la teva veu, que és inevitable que els resultis proper. T’he de dir també que confonien molt el personatge amb l’actor.

Com es viu l’experiència d’estar en la pell de Messi, encara que sigui com a imitador al Crackòvia?

Doncs, mira… Et puc dir, directament, que ho feia fatal. És així, ho feia fatal i ho sé. Va ser molt difícil. Joan Rufas, el director de Crackòvia, confia molt en mi i m’ho va proposar. Els vaig dir que imitar no era lo meu, però diguem que van insistir i ho vam intentar. Val a dir que el Crackòvia és com un altre planeta perquè a l’audiència també s’hi ajunta l’aficionat de futbol i el seu estat d’ànim depèn molt de si el Barça està guanyant o perdent… Si perd i a sobre el qui imita a Messi ho fa malament, es caguen amb tot.

No va ser fàcil.

No, sentia una sensació molt rara. No entenia molt bé com era el món de la màscara i la imitació. Al Crackòvia estic aprenent molt de comèdia, de clown… i tot això els ho agraeixo moltíssim als de Minoria Absoluta, perquè de tant en tant hi vaig apareixent i és un programa que funciona molt bé i que té coses molt riques i especials.

Que és el que et costava més de posar-te en el paper?

El problema és que jo abordava el paper des d’un lloc potser més com d’actor, intentava posar-me en la seva ànima. Acostumo a treballar sempre des de les emocions, de dins cap enfora, i en la caricatura també hi ha d’haver aquest punt de vista, però no tant el component més emocional. Quan has de fer una caricatura has de quedar-te més amb els gestos, amb aquella cosa de la veu… Però bé, va ser un bon experiment. De totes maneres, Messi no l’ha fet bé ningú, tret del Carlos Latre. Amb perdó, eh? Però crec que l’únic Messi que va agradar va ser el seu, la resta no han acabat de funcionar. És un personatge molt difícil de fer, no és massa característic. El mateix passa amb Marc Márquez, tampoc és gens fàcil.

Amb quin motiu neix Nico & Sunset?

Neix amb la Raquel Salvador i jo, que vam començar a jugar entre nosaltres, fent cançons i cantant-les des d’uns personatges. Ho fèiem així perquè al no ser ni cantants ni músics, ens feia vergonya cantar, i vam pensar que si ho fèiem a partir d’uns personatges, el projecte cobrava interès. Després d’aquests concerts –que fèiem per promocionar les cançons– vam començar a fer vídeos i vam crear la websèrie Nico & Sunset, on vam donar vida a aquests personatges. Va començar tot per diversió, sense cap mena d’ambició, tot i que jo sempre havia volgut dirigir, crear i escriure.

Per què decidiu gravar-ho amb iPhone?

Perquè vam començar a experimentar i ens vam adonar que els iPhones tenien molt bona qualitat, i a més a més la idea era: “Si tens una bona historia, és igual com la rodis”. L’objectiu era explicar aquesta història d’amor, entre aquests dos personatges tan especials que volen muntar un grup de música a Barcelona. Vam pensar: “Si realment ens posem molt a la pell del que ells volen, del que senten, dels seus desitjos… que passa si ho rodem de qualsevol manera i ens concentrem simplement amb la cosa emocional?”. La clau era confiar molt amb la trama.

Dimarts 20 de desembre estrenàveu el primer espectacle de Nico&Sunset, Paradise, al Teatre Poliorama.

Sí. Hi ha una part de Paradise que ja l’havíem estrenat al Microteatre i com que va funcionar tan bé vam pensar d’allargar la història. Són tres trames que estan una mica entrellaçades entre si; la primera parla de la família, la segona de la soledat i la tercera de la llibertat.

El públic no es pot perdre Paradise per què…

Perquè és un tipus de comèdia que provoca en el públic reaccions molt contraries. És una obra per riure i passar-t’ho molt bé però que alhora també té molt drama i això fa que l’espectador tan aviat rigui com plori en el mateix espectacle. Hi ha moments bastant hilarants. És un espectacle que no para; comença molt fort, amb molt de ritme, a la meitat de l’obra canvia el tempo i al final va cap amunt com un coet. Hem tingut reaccions molt vives per part del públic. A més, els actors estan fantàstics, és un recital interpretatiu molt potent, amb actors molt joves.

Quin diries que és el seu públic?

És a partir de 14 anys cap amunt. Però mira, els meus fills han vingut… Passa com amb les pel·lícules de Pixar, que els pares entenen una cosa i els nens una altra.

Projectes de futur?

Pel que fa a actor, ara al gener començo a rodar la segona temporada de Nit i dia. I com a director, amb moltes ganes de la gira que farem amb Paradise i d’instal·lar-nos una temporada en un teatre de Barcelona i que així ho pugui veure més gent. També amb Nico&Sunset tenim al cap un altre projecte, que ja està escrit, però que el farem després de Paradise.

 

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.