Marina Gatell: “A vegades penso que les grans decisions de la vida no les prens, vas fent els passos i de cop t’hi trobes”

By 18 de gener de 2017cultura

IMG_2254 (1)

Marina Gatell, per a molts l’esbojarrada Carme de Majoria Absoluta, és una actriu catalana que des de ben petita va saber que el seu lloc era damunt els escenaris i darrere les càmeres. L’artista, que també fa trapezi i meditació, ha participat en diverses sèries de televisió com Siete vidas, Majoria AbsolutaLalola, Física o química… així com en la gran pantalla amb Va a ser que nadie es perfecto Pa negre, entre d’altres.

Què volies ser de petita?

Sempre he tingut clar que volia ser actriu. I també oculista… (Riu). Volia ser moltes coses i fent d’actriu és com que podia ser-ho tot. A l’escola ja escrivia obres de teatre, les llegia, assajava, protagonitzava… Ho vaig saber bastant d’hora. A vegades penso que les grans decisions de la vida no les prens, vas fent els passos i de cop t’hi trobes. Cada dia vas triant amb què dediques el teu temps.

Com recordes la teva primera experiència amb públic?

Recordo que a l’escola vaig veure una obra de teatre que havia dirigit una de vuitè, que era més gran que jo, i que vaig sentir gelosia per primera vegada. Pensava: “Jo vull fer això!”. Tant és així que vaig escriure una cosa, que teòricament era només per un exercici de classe, i vaig muntar com tota una obra de teatre, un tinglado considerable. Recordo una excitació molt bèstia… Ens vam esverar tant que em van posar un zero, per alteració de l’espai públic. Recordo això, de no poder controlar-me i d’anar a més, i més, i més… Molt desbocada. (Riu) Però va ser genial!

Ja han passat uns quants anys de Majoria Absoluta. Què diries que ha canviat, des d’aleshores, en la teva manera d’entendre aquesta professió?

Tot. És que jo he canviat en tot. És una cosa que va fluctuant… Et diria que, malauradament, les il·lusions i els somnis, són menys, però tampoc és veritat, a estones no ho és. No ho sé… Home, la fascinació, el desconeixement… Recordo que quan vaig començar, estava tan ocupada en lo meu; en intentar fer-ho bé i aprendre’m el text, envoltada de tots aquells actorazos, que en realitat no era conscient de l’equip tècnic que hi havia al meu voltant. Després, quan ja estàs més relaxat, mires amunt i dius: “cony, si aquí hi ha un càmera, una perxa…” És súper bonic aquell moment en què estàs descobrint. Et diria que el que ha canviat és que jo abans li donava molta importància  –única i exclusivament– a l’actor i a les emocions, i ara sóc molt més conscient que aquesta professió és una feina d’equip i això fa que encara m’agradi més.

Quin record en guardes?

Increïble. Va ser una època molt divertida. A més, érem i som com una família i avui dia ens seguim veient. En guardo molt bon record, aprenia al mateix temps que treballava i això, vulguis o no, et dóna ales i t’ajuda a atrevir-te a fer més.

La situació que més t’incomoda damunt l’escenari.

Tot és difícil fins que aconsegueixes fer el click i fer-ho fàcil. Sobretot em costa quan em diuen: “Va, ara des de tu”. Quan faig un personatge, m’és igual, però quan se’m demana que em mostri simpàtica i que animi el cotarro, des de la meva persona, no m’agrada. Em costa ser falsament alegre. Fingir així és una cosa que em terroritza.

T’emportes les emocions a casa?

Si, clar… Quan vaig fer Terra Baixa, em vaig passar les tres setmanes de rodatge, plorant. Tenia una pena, un pesar, una cosa… que vaig trigar un “tempet” a treure’m de sobre. Al final, és el teu cos, les teves emocions, la teva ànima… Està tot a flor de pell. Però tot d’una manera sana, eh? Tampoc és que em torni boja i pensi: “Oh, Déu meu, quina depressió!”.

Actualment estàs fent Sota teràpia al Teatre Borràs. Què en destacaries?

El seu ritme frenètic; que de manera dinàmica i humorística –sense que te n’adonis– et fa plantejar problemes molt greus i misèries de l’ésser humà.

El paper que més s’ha acostat a Marina Gatell?

Terra Baixa va ser molt catàrtic per mi, per moltes situacions que havia viscut a nivell personal. Amb tots, per fer-los, has d’indagar molt dins teu. Tot i que també hi ha projectes on hi ha molta màscara, molta creació de personatge, com el meu paper a Lalola, en què feia d’home.

On et vols veure d’aquí a 10 anys?

Satisfeta. Ara estic ficant-me una mica amb direcció de cine i m’agradaria tirar per aquí, i pel que fa a actriu només espero seguir tenint la sort de fer coses que m’enrotllin i que em facin créixer.

Projectes de futur més immediat?

Tinc La Riera i després, relacionat amb això que et comentava de la direcció de cine, vaig fer un teaser, un curt sobre un llarg, que estic tirant endavant. Vaig estar al Short Film Corner de Cannes i també vaig participar en el Festival de Sitges, però encara no l’he presentat, així que em vull focalitzar amb això.

 

Leave a Reply