Joan Carreras: “L’obsessió per qualsevol cosa que s’escapa de les nostres mans, és una pèrdua de control”

By 25 de gener de 2017cultura

Primera part de l’entrevista a Joan Carreras, orientada exclusivament a l’obra Les noces de Fígaro (Teatre Lliure de Montjuïc). La segona part, dedicada a la trajectòria professional de l’actor, serà publicada el dimecres 1 de febrer.

Reacció en rebre la notícia que comptaven amb tu per fer Les noces de Fígaro, amb motiu dels quaranta anys del Teatre Lliure?

Molt content de poder participar en aquest homenatge! Em sento molt honorat de fer una obra que va ser tan important i que va significar un punt d’inflexió, fins i tot en el seu moment. Per a mi el Lliure, igual que per a molts, va significar i significa moltes coses. Diguéssim que és el bressol de gran part del teatre que després s’ha fet al nostre país i a més hi vaig viure gairebé vuit anys, molt intensos, quan hi era l’Àlex Rigola, amb qui vam portar la T per tot arreu.

Content amb el teu personatge?

Ostres! El meu personatge és fantàstic! Jordi Bosch, en el seu moment, el va fer d’una manera espectacular i a més li va funcionar súper bé i el repte era una mica aquest també; intentar fer la mateixa funció –respectant i honorant molt l’essència d’aquell espectacle– però canalitzant-lo de diferent manera perquè en definitiva no deixem de ser éssers humans diferents. De fet, no vaig voler veure la funció original, ni per vídeo ni per enlloc, perquè penso que està bé que les coses surtin de la pròpia intuïció. Però bé, estàvem molt ben assessorats per l’ajudant de direcció, qui ens anava guiant una mica, i de la mà de Lluís Homar vam poder arribar-hi. El personatge és un cabró, però és que aquest tipus de personatges són fantàstics de fer! Un personatge ple d’aristes però que al final tothom li pren el pèl. És una transició on diguéssim que, per primera vegada, els criats són més intel·ligents que l’amo, i el porten i el manegen com volen.

Fins a quin punt diries s’ha estat fidel a l’obra?

S’ha volgut ser molt, molt fidel a l’extenuació, en qüestions d’espai, perquè és una rèplica exacta del que era. El vestuari que portem, de fet, és l’original que portaven ells, amb petits retocs, però el mateix. Després, en l’estil, segurament que hi ha moltes coses que canvien, més que res perquè s’ha volgut, no revisitar-ho,  però sí donar-li ànimes diferents als personatges. Trobo que som molt fidels a l’obra originaria que va escriure Caron De Beaumarchais.

Part de l’obra no deixa de ser una crítica al poder. Quina reflexió en fas?

Sí. La crítica és principalment a aquesta impunitat que té el poder respecte a tot. Critica, per exemple, el fet de com –pel simple fet d’haver nascut en la noblesa– algú es pugui permetre el luxe de fer el que vulgui, fins i tot d’agenciar-se a les dones dels altres. Si ho traslladem a avui, tampoc és tan diferent, ja que aquesta impunitat que poden tenir certes classes polítiques respecte a la societat, segueix latent. I en aquest sentit, el més interessant de Les noces de Fígaro és que els criats aprenen a manejar a la noblesa, fent-los ballar la cançó que ells volen i evidenciant que no per néixer en una posició o una altra, s’és més o menys intel·ligent.

La gelosia pot arribar a fer embogir a una persona?

I tant! Si, sí. M’ha costat una mica perquè jo no sóc especialment gelós. Penso que això de la gelosia té molt a veure amb l’autoestima; quan era més jovenet, ho era més. Normalment, en èpoques de creixement, l’autoestima està més debilitada i l’obsessió per qualsevol cosa que s’escapa de les nostres mans, és una pèrdua de control. I és clar, en aquest cas, el personatge del comte és un personatge que precisament el control forma part de la seva manera de ser i només d’imaginar-se que la seva dona pugui estar amb qualsevol altre… s’encén. I és totalment mesquí per part seva perquè ell s’està bufant a totes les dones que hi ha a la contrada… (Riu). Això també és una cosa antiga, però no treu que segueixi passant ara.

Durant tota l’obra mantens aquest posat solemne, propi d’un comte. Amb què et vas emmirallar?

En aquest tipus de personatges el que funciona molt bé és intentar agafar tots els tics; totes les imatges que et puguin venir al cap d’aquesta cosa altiva, prepotent… En aquests casos, el vestuari també hi ajuda molt.  I sobretot és molt important configurar l’obra dins d’un punt d’estil, on tots els personatges treballen dins d’aquest, de manera homogènia. Aquest, fa que l’obra agafi una certa veracitat i que el públic accepti aquesta convenció.

Se t’acut alguna altra obra per a commemorar els quaranta anys del Teatre Lliure?

Ostres, no ho sé. N’hi ha tantes… S’ha fet molt teatre i molt bo durant aquests quaranta anys. En totes les èpoques, en totes les direccions que hi ha hagut, s’han fet obres brillants, tant de tall contemporani com també de clàssiques, i totes podrien significar un moment donat de la història del Lliure.

I si hagués estat elecció teva remuntar-ne una altra?

Potser remuntaria 2666 que vam fer amb Àlex Rigola, tot i que era molt llarga potser per fer-la ara. I de les més antigues, n’hi ha moltes… Camí de nit, per exemple, va ser una obra preciosa que també hagués estat una boníssima opció a remuntar.

 

Leave a Reply