Monthly Archives

febrer 2017

José Luís Oliver: “No pretenc amagar-me sota una construcció de mi mateix”

By | cultura | No Comments

José Luís Oliver és un jove artista, nascut a Palma de Mallorca, que al mateix temps que estudia a l’Institut del Teatre, aposta per la seva iniciativa personal –per partida doble–; fent teatre amb la seva pròpia companyia ‘Germen Teatre’, i experimentant la seva passió pel rap melòdic, sota el nom de J Sky.

Un director amb qui t’agradaria treballar?

Julio Manrique. El miro i veig a l’actor que a mi m’agradaria ser. Trobo que és un actor molt visceral; que aposta pel teatre contemporani i no cerca un teatre amb estètiques no vigents. A més, ha sabut crear la seva pròpia companyia, amb gent del seu voltant, i ha aconseguit muntar un producte que està a un nivell molt alt.

Ja el coneixies abans d’instal·lar-te aquí a Barcelona?

No. Crec que el primer que li vaig veure va ser Incendis i després a Mallorca, Hamlet, amb Oriol Broggi. Jo ja no sé si vaig a veure’l a ell o el que fa. Em flipa.

Que és el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?

Un blanc. Seria el pitjor perquè el que més m’agrada d’estar en escena és el present, allò que, en un moment donat s’origina, i del que ja no en pots escapar. Quedar-me en blanc voldria dir que estic fora, que no estic ficat en el flux energètic que es crea quan comença la funció. Si em passés, em castigaria a mi mateix.

En una ocasió vas decidir fer una obra de teatre totalment nu.

Sí. Quan vam començar amb la nostra companyia, Germen Teatre, vaig pensar que el primer pas per a despullar-me per dins, era fer-ho per fora. No tenir cap barrera. Volia descobrir qui sóc i quines resistències tinc. Al cap i a la fi, molts de nosaltres ens identifiquem amb la roba que portem, el pentinat, les arracades… Hi ha una espècie de codi que identifica a quina tribu social pertanyem. En la nostra primera obra volia estar fora de tot això. Crec que el cos parla per nosaltres i que és una cosa que no podem ocultar. És un reflex de qui som, de les nostres vicissituds, virtuts, defectes… Em volia despullar de tot això, fent una deconstrucció de la meva persona, començant per la primera capa, que és el meu físic.

Què t’és més complicat, despullar-te en cos o en ànima?

En ànima. Realment em costa demostrar qui sóc perquè crec que tots, en certa manera, som llum, però que alhora tenim moltes ombres que hem anat construint, per a protegir-nos. Tots ho tenim tot. Tots tenim un lloc dolent, un de tendre, d’egoista, d’amorós… però per certes tendències no arribem a descobrir-ho. Ens limitem a creure: “Jo sóc carinyós i simpàtic” i anem pel món vuitanta anys així, pensant que som com ens hem volgut construir a nosaltres mateixos. No arribem a explorar el veritable ventall de facetes que tenim. És per això que quan em toca fer, en teatre, de violador o d’assassí de nens, em fa cosa perquè no m’hi identifico, però encara me’n fa més de pensar que –com a ésser humà– potser podria arribar a fer una cosa així.

Ven-te una mica. Que et fa ser especial?

Que em mostro tal com sóc i no pretenc amagar-me sota una construcció de mi mateix. Sóc un nano de 24 anys, que té la veu súper aguda perquè només ha tingut mare i no ha tingut pare; que és tendre i no pretén amagar-ho; que no és ni dur ni seductor; que tot se li nota i això no l’espanta. M’agradaria veure a tothom amb les defenses així de baixes.

Parla’m de J Sky. Amb quina intenció neix?

J sky és la meva part més visceral, és el vòmit i la pulsió que em donen les instrumentals, les bases i els concerts. És un jo portat al màxim; que salta, que es despreocupa, que va a fer la festa. En canvi, el teatre és tot el contrari; és la meva vessant més artística, de denúncia i reflexió. Podríem dir que són dues vessants d’un mateix ésser, que almenys per a mi no es contradiuen.

La lletra de les cançons de J Sky sorgeix de la teva pròpia experiència?

Sí. Sempre intento vincular les cançons a experiències viscudes perquè si no quan pujo a l’escenari no sé què explico. D’una altra manera seria artificial. Amb J Sky sento la necessitat de pujar a l’escenari i deixar-ho anar tot, d’una manera explosiva i irracional.

Quina t’omple més, ara per ara, la vessant teatral o la musical?

Ara mateix em dedicaria a la música, perquè té una cosa més personal; sóc jo sol, tancat a l’estudi, amb les meves idees i la meva experiència. No necessito el permís d’un teatre, ni passar per cap filtre, ni pagar drets d’autor… Només em cal una base instrumental, paper i bolígraf, un estudi i el micròfon per cantar.

Com sorgeix la teva companyia, Germen Teatre?

L’any passat va ser un any difícil per a mi perquè vaig repetir, per una mala avinentesa amb una professora, i estava molt dolgut. Volia fer neteja i dir: “Sóc artista. Sí que aquí m’esteu cultivant una sèrie d’eines, però jo tinc coses a dir i sento la necessitat d’expressar-me”. Va ser una aposta personal, en què em vaig sentir recolzat pels companys; ho fem tot des de nosaltres, sense demanar ajuda a ningú.  No crec que calgui una tècnica, només la voluntat d’expressar-se. Aquí neix el concepte de germen: “Si hi ha una llavor, per molt que la intentin soterrar, aquesta sortirà, es trobarà amb el sol i la pluja, trobarà la manera de filtrar-ho i creixerà”.

Germen Teatre sorgeix de les ganes de dir: “No necessitem a ningú. No necessitem fer càstings i anar picant portes”. Vivim en una societat que ens condueix molt cap aquí però a casa m’han inculcat aquesta autonomia de dir: “Confia en qui ets tu i aposta per lo teu”. Potser em fotré l’hòstia, però ho hauré intentat i això no té preu.

Per què decideixes venir a Barcelona?

Perquè a Mallorca tinc molt establert qui sóc, tinc el meu rol. “José Luís és fill de no sé qui, viu a tal casa…” i aquí, ineludiblement, només em tindria a mi. Volia arribar a Barcelona i només tenir-me a mi mateix. Aquí, si volia ser feliç i aconseguir alguna cosa, no podia marxar de mi mateix; m’havia d’escoltar i demanar-me qui sóc. Va ser aleshores quan vaig començar a encaixar-me com a ésser individual i vaig descobrir que la unió entre persones no implica una relació però que al mateix temps és inevitable estar vinculats al nostre entorn. Tot és un flux continu de vida, no hi ha seqüències, tot es dóna al mateix temps.

Per què Barcelona i no Madrid, per exemple?

Perquè considero que està més a l’avantguarda ara mateix. Barcelona té una cosa molt eclèctica, molt cosmopolita. És més flexible que Madrid, més oberta a tot el que arriba d’Europa i amb més inquietuds. Tot i així, ara a Madrid hi comença a haver un moviment molt potent d’art i teatre, però el canvi encara ha de ser més fort. Barcelona ja ha estat amb el canvi, no ha hagut de lluitar contra “aquello arcaico”, més antic i estructurat.

Projectes de futur?

Pel que fa a J Sky, a mitjans de març trauré compendi de sis nous temes, amb ritmes més R&B i no tant rap, i els pròxims concerts seran el 21 d’abril a Barcelona i el 16 de juny a Mallorca. I de teatre, volem reenganxar amb Germen Teatre i fer alguna cosa molt eclèctica, sense haver d’anar a picar a la porta a cap companyia ni Institució. Tirar-ho endavant nosaltres mateixos, amb els recursos que tenim, que són ben pocs.

Des d’aquí, molta sort (o merda com dieu en teatre) amb tot el que et proposis!

Dafnis Balduz: “La primera intuïció quasi sempre és la que val a l’hora de decidir-te”

By | cultura | No Comments

«Vaig tenir una infància meravellosa a Belianes, un poblet de Lleida de 500 habitants. Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú, on hi tinc tota la família, però vaig anar a viure a Belianes, amb només quatre mesos, fins als 11 anys. Allà encara hi mantinc el meu gran amic de la vida, l’Arnau. Podríem dir que m’he forjat en les dues tessitures; el mar i el secà.»

T’agrada el teu nom?

La veritat és que sí. Mai ha estat un trauma, tot al contrari. (Riu) Tot i que és una combinació estranyíssima, ni jo mateix sabria dir-te d’on sona… el nom és grec i el cognom basc. Molts pensen que me l’he posat jo.

Què és el que més et motiva del que fas?

A mi treballar em motiva en general; m’encanta iniciar projectes. Sempre intento començar sense massa prejudicis i la veritat és que me’n surto bastant bé. Després et trobes el que et trobes, eh? Però la motivació d’entrada ja hi és. El que em fa trempar és el projecte, no tant si es tracta de cinema, teatre o televisió.

Ermessenda, Ventdelplà, Forasters… Has fet papers molt diferents.

Sí. Per una banda he tingut la gran fortuna que comptessin amb mi per a papers molt diferents, i per l’altra, jo també he procurat que fos així. Sóc un cul inquiet i sempre intento canviar i fer coses que no tinguin res a veure. És cert que hi ha èpoques en què pots triar més i altres que menys, però fins i tot quan no he pogut triar gens, sempre he preferit engegar projectes més personals i provar coses noves. Crec que és la manera d’aprendre; quants més pals puguis tocar, més aprendràs a tocar-ne d’altres. En tot drama hi ha comèdia, en tota tragèdia hi ha d’haver humor… Per tant, com més gèneres hagis mastegat, millor.

En quina pell t’has sentit més còmode?

Amb Ermessenda vaig ser molt feliç, sobretot perquè tenia un director estupendo i una mare, Laia Marull, que era meravellosa. El personatge era molt potent; potser és el que més m’ha agradat fer de televisió. També fent Forasters, de Ventura Pons, amb Anna Lizaran. I dels últims així bèsties de teatre, fent Tom Wingfield a El zoo de vidre, amb Josep Maria Pou. Per dir-te’n alguns. La veritat és que en els últims anys he tingut molta sort; vaig començar fent papers molt petits i de mica en mica han anat agafant més envergadura i he pogut fer personatges de molta més responsabilitat.

Un moment que sempre recordaràs.

L’estrena del Zoo de vidre, haver treballat “codo con codo” amb Anna Lizaran… Haver fet una funció preciosa que va dirigir Joan Ollé, que eren quatre contes de Mishima i en un d’ells tenia un idil·li amb Montserrat Carulla… Tinc diversos records que no podré oblidar mai. Fer el Don Carlos de Schiller, al Centro Dramático Nacional, en una substitució boja…

Com de boja?

Em van cridar i vaig estrenar en dos dies. L’actor que feia de Don Carlos es va posar malalt i Calixto Bieito va trucar perquè hi anés a fer la substitució. Eren monòlegs de quatre pàgines, en vers, una autèntica bogeria. Vaig assajar un dia i després vaig fer tres funcions llegides, com si fossin lectures dramatitzades, fent tots els moviments. Es va avisar al públic que es retornarien els diners a qui volgués marxar. Ho recordaré tota la vida… només van marxar dues persones, la resta es va quedar a veure la funció, amb el protagonista llegint el paper.

Amb quin paper diries que vas passar a ser una cara coneguda?

Indiscutiblement amb Ventdelplà. Tenia 21 anys i en aquells moments era una sèrie que fotia unes audiències brutals, tampoc hi havia tants canals com ara. Va ser un gran aprenentatge, una gran escola per a tots els joves que estàvem allà. Ens va servir molt el fet de gravar una seqüència i veure’n el resultat al cap de dues o tres setmanes, per poder-nos auto corregir i dir: “Merda, no està arribant el que jo volia fer. La manera d’executar-ho ha de ser una altra”. Ventdelplà és una altra de les experiències que tampoc oblidaré mai. Ens ho vam passar molt bé i vam forjar una gran amistat amb Mar Ulldemolins i Pau Roca, els qui precisament també érem íntims amics a la sèrie. Aquestes coses que passen…

Amb Forasters et van nominar, en la primera edició dels Premis Gaudí, a la millor interpretació masculina secundària. Com reps la notícia?

Doncs mira, va ser justament al plató de Ventdelplà.(Riu) Vam anar a dinar després de la gravació i vam deixar les coses al plató. Mentre dinàvem em va trucar un company per felicitar-me però jo no m’ho acabava de creure. Era el primer any que es feien els Premis Gaudí i ho desconeixia bastant. Quan vam tornar al plató a buscar les coses, els meus companys van baixar corrent i cridant: “Que sí! Que ho acabem de mirar a Internet! Que estàs nominat!”  Va ser molt maco perquè no m’ho esperava, va ser com un regal caigut del cel… I a més perquè vaig gaudir moltíssim fent Forasters, amb en Ventura i Anna Lizaran… Trobar-te de cop i volta fent aquelles seqüències tan intenses, amb la més gran… Va ser aleshores quan ens vam fer amics. Amics fins sempre.

Tots en guardeu molt bon record.

És que era acollonant. No trobaràs ningú que parli malament d’ella. No trobaràs ningú que ni tan sols arronsi una mica el nas… ningú. I és insòlit, perquè en aquesta professió sempre tenim merdes a dir de tothom. Era un ésser extraordinari, un bé de Déu! Irrepetible, ja no només com a actriu. Una dona generosa, entregada, una persona de puta mare. I jo vaig tenir la gran llet d’entendre’ns molt bé i que ella decidís que formés part de la seva vida, perquè al cap i a la fi, jo era un “pipiolo” de 25 anys i ella ja tenia la seva vida muntadíssima. I tot i així es guardava les seves estones per venir a veure les meves obres, anar a dinar després, anar a fotre’ns els Bloody Marys a casa seva i riure “largo y tendido”. Era una delícia compartir moments amb ella.

Són coses d’aquestes que penso, si em moro demà, ja he viscut, saps? Una de les coses bones d’aquesta feina és que et permet fer-te amic de gent molt més gran que tu. En les altres professions això normalment no passa, les jerarquies estan més marcades. Jo he tingut la gran sort de treballar amb gent molt més gran que jo. Enric Majó, Montserrat Carulla, que me l’estimo una bogeria, Carlos Álvarez, Joan Pera, Carles Canut…

Quin diries que és el paper que més t’ha fet créixer?

Jo crec que El zoo de vidre, l’obra més autobiogràfica de Tennessee Williams. La tinc com a referent perquè va ser un regal que em va fer Pou, sense saber-ho, ja que sóc fan absolut de l’escriptor. Em sabia les seves memòries, de memòria. I és clar, trobar-me fent el personatge protagonista, era com fer d’ell.

Vas ser un dels presentadors de la segona edició dels Premis Gaudí. Com recordes l’experiència?

Sí. Vaig fer tres o quatre gags, era com una mena de presentador encobert, però no ben bé el conductor de la gala. M’ho vaig passar molt bé perquè a mi ja m’agrada això de fer el “petardo” –vestit de sirena que em van posar– davant de tots els polítics i tota la gent que t’ha de donar feina, o no… (Riu). Però també vaig ser molt criticat.

Per què?

Perquè en aquest ofici som així de cutres, no sé com dir-t’ho… Sempre estem arronsant el nas. És molt difícil que la gent hi vagi predisposada a riure una estona i prou. Sempre és: “A veure què ens faran…”. Sempre anem amb aquesta actitud de merda. Som una raça, en aquest aspecte, molt cutre. Vaig rebre molts comentaris de: “Com t’has de veure…”. Doncs que vols que et digui, m’ho vaig passar la mar de bé, vaig cobrar uns diners, vaig formar part de la festa del cinema del meu país… Ja està bé, no? Mira, salvant totes les distàncies, però Hugh Jackman es vesteix de lleopard i presenta els Premis Tony fent el “petardo” per allà, i tothom s’aixeca i aplaudeix. És una gràcia i punt, però aquí no ho tenim entès així.

Què t’ha semblat l’edició d’enguany?

Jo crec que ha sortit molt bé. Bruno Oro va estar genial; em va agradar molt el guió escrit per Pau Escribano. I estic molt content perquè és la primera vegada que sento que la gent ha quedat contenta, que penses: “Diguem-ho d’una vegada collons. Ha estat estupendo, això. Hem rigut, ens ho hem passat bé. Ja està. No siguem tan tiquis-miquis amb aquestes coses. Tampoc té més importància”.

No creus que és més per tema d’enveges? Al final sou competència.

Pff… No ho sé que és, però no crec que sigui tant això… Mira, fins i tot hi va haver un productor –amb qui després hi he treballat bastant–  que em va dir: “Bueno, espero que t’ho hagin pagat bé això, eh? Perquè…”. Imagina’t la meva resposta, li’n vaig deixar anar una de maca. (Riu) Alguna cosa així com: “Home, comptant que cobro en tres dies el mateix que tu em pagaries en un mes, no està gens malament”. I després he treballat amb ell, eh? Però sempre hi ha aquesta condescendència, que dius: “Ostres, no t’ho miris sota aquest prisma. No és això…”.

Projectes de futur?

Ara aquesta setmana acabem La Taverna dels bufons al Teatre Romea i després, me’n vaig a fer una substitució a Sota teràpia, al Teatre Borràs. Cobreixo a Francesc Ferrer del 8 al 19 de març; faig els últims quinze dies de funció per agafar training per fer després els deu bolos que hi ha. I per últim, m’incorporo a la nova temporada de Nit i dia, que això em fa molta il·lusió. Només faig 4 o 5 capítols, però és un paper que està molt ben tramat i em ve súper de gust formar part d’aquest projecte. Em sembla que és una sèrie collonuda, amb un elenco increïble. A més, en aquesta nova temporada hi haurà unes incorporacions brutals; Josep Maria Pou, Mar Ulldemolins, Jordi Bosch, Pol López, Pep Cruz… Un autèntic gust!

Joan Carreras: “Era un estudiant molt fluixet i fer teatre era l’únic que em motivava”

By | cultura | No Comments

Sempre has sabut que volies ser actor?

No… Jo era un estudiant molt fluixet i fer teatre era l’únic que em motivava. El que passa és que un no és conscient –i més si a casa no hi ha una tradició teatral– que el que en un principi comença com un hobby, pot arribar a ser la seva vida i professió. Vaig trigar molt en adonar-me que podia viure del que m’agradava. Vaig estar molts anys sent un estudiant lamentable, però en canvi els textos de teatre me’ls estudiava amb unes ganes… A les nits agafava la vespino i em creuava tot Barcelona –des de Gràcia on vivia fins a Sant Andreu– per fer teatre.

Quan fas el click i decideixes apostar pel teu hobby?

Quan, per una qüestió de desestimar opcions a la vida, em vaig apuntar a l’Institut del Teatre, però sense cap pretensió de fer carrera com a actor; no acabava de lligar que pogués viure d’això. Per això sempre dic: “Per què no”?

I per què no?                                 

Penso que els hobbies són coses innates que tenim; aptituds i capacitats de cada persona. Per què no en podem fer una feina? El problema està que encara vivim en una societat que compartimenta les coses; per una banda pots ser feliç i per l’altra has de treballar per guanyar-te la vida i fer diners, com si no poguessis ser feliç i treballar al mateix temps. Sovint pot resultar complicat però almenys s’ha d’intentar. Lamentablement, però, estem educats així… “Treballo i després ja aniré a fer papiroflèxia que és el que de veritat m’apassiona”. I si de la papiroflèxia es pot viure?

Per a molts sempre seràs el Francesc Xavier de Temps de silenci.

Ostres, Déu ni do, eh? I mira que ja fa anys… però ens ho van recordant cada estiu. (Riu). Va ser fantàstic! Temps de silenci va ser la primera cosa que feia en televisió, tret d’alguna participació com és el cas de Plats Bruts, que també va ser tota una experiència!

Va funcionar molt bé.

Això va ser curiós perquè en un principi no s’esperava que funcionés tan bé i es van “menjar” la primera temporada no sé quants anys i aleshores quan es van adonar de l’èxit, van tenir poc marge d’anys per a la segona i la tercera.

T’hem vist més damunt els escenaris que darrere una càmera.

No és que prefereixi fer teatre, però com que normalment amb la televisió no hi ha massa anticipació, quan em surten projectes, m’és complicat poder quadrar-ho amb qüestió d’horaris, i a l’hora d’escollir, acabo fent teatre. Diguéssim que és el que més m’omple. I això que fent televisió és més fàcil conciliar la vida familiar, ja que els horaris són més o menys convencionals. Però bé, és qüestió d’intentar compaginar-ho el màxim possible.

Quin projecte t’ha quedat més a dins?

Rock and roll, per exemple, és una obra que recordo amb especial carinyo, també pel que va significar… El 2666 també és un espectacle que recordo amb molta estima. N’hi ha uns quants aquí al Teatre Lliure… La veritat és que a pocs espectacles els guardo una certa recança; alguns van millor i d’altres pitjor, però en definitiva sempre te’ls intentes estimar a tots de la mateixa manera, tot i que inevitablement, alguns et queden més a dins.

Què creus que ha canviat des dels teus inicis?

A vegades quan hi penso, m’adono que estaria bé recuperar aquella ingenuïtat a l’hora d’enfrontar els papers, amb aquell descaro, saps? Però a mesura que passen els anys, agafes més responsabilitats i cada vegada et sents més observat. És per això que és tan important no deixar que mai s’apagui aquella flama del principi; cal mantenir l’amor per aquesta professió, si no acaba fent-se rutinària i es nota moltíssim els qui simplement piquen pedra i els qui ho viuen de veritat.

Projectes de futur?

Ara al febrer ens n’anem a Madrid amb Les noces de Fígaro. I ja de cara al març, comencem a assajar Ivànov, aquí al Teatre Lliure, amb Àlex Rigola. L’estrenem el 28 d’abril, aquí a la sala Fabià Puigserver. I per últim també hi ha un parell de coses que estem intentant acabar de lligar, a veure què passa…