José Luís Oliver és un jove artista, nascut a Palma de Mallorca, que al mateix temps que estudia a l’Institut del Teatre aposta per la seva iniciativa personal. Fa teatre amb la seva pròpia companyia ‘Germen Teatre’ i alhora experimenta la seva passió pel rap melòdic, sota el nom de J Sky.
Un director amb qui t’agradaria treballar?
Julio Manrique. El miro i veig a l’actor que a mi m’agradaria ser. Trobo que és un actor molt visceral; que aposta pel teatre contemporani i no cerca un teatre amb estètiques no vigents. A més, ha sabut crear la seva pròpia companyia, amb gent del seu voltant, i ha aconseguit muntar un producte que està a un nivell molt alt.
Ja el coneixies abans d’instal·lar-te aquí a Barcelona?
No. Crec que el primer que li vaig veure va ser Incendis i després a Mallorca, Hamlet, amb Oriol Broggi. Jo ja no sé si vaig a veure’l a ell o el que fa. Em flipa.
Que és el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?
Un blanc. Seria el pitjor perquè el que més m’agrada d’estar en escena és el present, allò que, en un moment donat s’origina, i del que ja no en pots escapar. Quedar-me en blanc voldria dir que estic fora, que no estic ficat en el flux energètic que es crea quan comença la funció. Si em passés, em castigaria a mi mateix.
En una ocasió vas decidir fer una obra de teatre totalment nu.
Sí. Quan vam començar amb la nostra companyia, Germen Teatre, vaig pensar que el primer pas per a despullar-me per dins, era fer-ho per fora. No tenir cap barrera. Volia descobrir qui sóc i quines resistències tinc. Al cap i a la fi, molts de nosaltres ens identifiquem amb la roba que portem, el pentinat, les arracades… Hi ha una espècie de codi que identifica a quina tribu social pertanyem. En la nostra primera obra volia estar fora de tot això. Crec que el cos parla per nosaltres i que és una cosa que no podem ocultar. És un reflex de qui som, de les nostres vicissituds, virtuts, defectes… Em volia despullar de tot això, fent una deconstrucció de la meva persona, començant per la primera capa, que és el meu físic.
Què t’és més complicat, despullar-te en cos o en ànima?
En ànima. Realment em costa demostrar qui sóc perquè crec que tots, en certa manera, som llum, però que alhora tenim moltes ombres que hem anat construint, per a protegir-nos. Tots ho tenim tot. Tots tenim un lloc dolent, un de tendre, d’egoista, d’amorós… però per certes tendències no arribem a descobrir-ho. Ens limitem a creure: “Jo sóc carinyós i simpàtic” i anem pel món vuitanta anys així, pensant que som com ens hem volgut construir a nosaltres mateixos. No arribem a explorar el veritable ventall de facetes que tenim. És per això que quan em toca fer, en teatre, de violador o d’assassí de nens, em fa cosa perquè no m’hi identifico, però encara me’n fa més de pensar que –com a ésser humà– potser podria arribar a fer una cosa així.
Ven-te una mica. Que et fa ser especial?
Que em mostro tal com sóc i no pretenc amagar-me sota una construcció de mi mateix. Sóc un nano de 24 anys, que té la veu súper aguda perquè només ha tingut mare i no ha tingut pare; que és tendre i no pretén amagar-ho; que no és ni dur ni seductor; que tot se li nota i això no l’espanta. M’agradaria veure a tothom amb les defenses així de baixes.
Parla’m de J Sky. Amb quina intenció neix?
J sky és la meva part més visceral, és el vòmit i la pulsió que em donen les instrumentals, les bases i els concerts. És un jo portat al màxim; que salta, que es despreocupa, que va a fer la festa. En canvi, el teatre és tot el contrari; és la meva vessant més artística, de denúncia i reflexió. Podríem dir que són dues vessants d’un mateix ésser, que almenys per a mi no es contradiuen.
https://youtu.be/NBJM2IPgXXI
La lletra de les cançons de J Sky sorgeix de la teva pròpia experiència?
Sí. Sempre intento vincular les cançons a experiències viscudes perquè si no quan pujo a l’escenari no sé què explico. D’una altra manera seria artificial. Amb J Sky sento la necessitat de pujar a l’escenari i deixar-ho anar tot, d’una manera explosiva i irracional.
Quina t’omple més, ara per ara, la vessant teatral o la musical?
Ara mateix em dedicaria a la música, perquè té una cosa més personal; sóc jo sol, tancat a l’estudi, amb les meves idees i la meva experiència. No necessito el permís d’un teatre, ni passar per cap filtre, ni pagar drets d’autor… Només em cal una base instrumental, paper i bolígraf, un estudi i el micròfon per cantar.
https://youtu.be/CDW4SRwf3Xw
Com sorgeix la teva companyia, Germen Teatre?
L’any passat va ser un any difícil per a mi perquè vaig repetir, per una mala avinentesa amb una professora, i estava molt dolgut. Volia fer neteja i dir: “Sóc artista. Sí que aquí m’esteu cultivant una sèrie d’eines, però jo tinc coses a dir i sento la necessitat d’expressar-me”. Va ser una aposta personal, en què em vaig sentir recolzat pels companys; ho fem tot des de nosaltres, sense demanar ajuda a ningú. No crec que calgui una tècnica, només la voluntat d’expressar-se. Aquí neix el concepte de germen: “Si hi ha una llavor, per molt que la intentin soterrar, aquesta sortirà, es trobarà amb el sol i la pluja, trobarà la manera de filtrar-ho i creixerà”.
Germen Teatre sorgeix de les ganes de dir: “No necessitem a ningú. No necessitem fer càstings i anar picant portes”. Vivim en una societat que ens condueix molt cap aquí però a casa m’han inculcat aquesta autonomia de dir: “Confia en qui ets tu i aposta per lo teu”. Potser em fotré l’hòstia, però ho hauré intentat i això no té preu.
Per què decideixes venir a Barcelona?
Perquè a Mallorca tinc molt establert qui sóc, tinc el meu rol. “José Luís és fill de no sé qui, viu a tal casa…” i aquí, ineludiblement, només em tindria a mi. Volia arribar a Barcelona i només tenir-me a mi mateix. Aquí, si volia ser feliç i aconseguir alguna cosa, no podia marxar de mi mateix; m’havia d’escoltar i demanar-me qui sóc. Va ser aleshores quan vaig començar a encaixar-me com a ésser individual i vaig descobrir que la unió entre persones no implica una relació però que al mateix temps és inevitable estar vinculats al nostre entorn. Tot és un flux continu de vida, no hi ha seqüències, tot es dóna al mateix temps.
Per què Barcelona i no Madrid, per exemple?
Perquè considero que està més a l’avantguarda ara mateix. Barcelona té una cosa molt eclèctica, molt cosmopolita. És més flexible que Madrid, més oberta a tot el que arriba d’Europa i amb més inquietuds. Tot i així, ara a Madrid hi comença a haver un moviment molt potent d’art i teatre, però el canvi encara ha de ser més fort. Barcelona ja ha estat amb el canvi, no ha hagut de lluitar contra “aquello arcaico”, més antic i estructurat.
Projectes de futur?
Pel que fa a J Sky, a mitjans de març trauré compendi de sis nous temes, amb ritmes més R&B i no tant rap, i els pròxims concerts seran el 21 d’abril a Barcelona i el 16 de juny a Mallorca. I de teatre, volem reenganxar amb Germen Teatre i fer alguna cosa molt eclèctica, sense haver d’anar a picar a la porta a cap companyia ni Institució. Tirar-ho endavant nosaltres mateixos, amb els recursos que tenim, que són ben pocs.
https://youtu.be/xavOuPEkhDY
Des d’aquí, molta sort (o merda com dieu en teatre) amb tot el que et proposis!