Monthly Archives

març 2017

Mireia Aixalà: “Tothom hauria de veure un Shakespeare abans de morir”

By | cultura | No Comments

Mireia Aixalà és una actriu catalana que, des de molt joveneta, ha participat en diverses sèries de televisió com La Rosa, La memòria dels Cargols, Temps de silenci, Lo Cartanyà… En teatre, ha treballat sota les ordres d’Àlex Rigola, Joan Ollé, Julio Manrique o Daniel Veronese, entre molts d’altres.

Sempre has tingut clar que volies ser actriu?

Sí, sempre ho he tingut claríssim. Vaig començar en un grup de teatre de Juneda, el poble dels meus pares, quan hi anava a estiuejar. Als catorze anys vaig anar al Col·legi del Teatre i després, quan vaig acabar d’estudiar, vaig fer la selectivitat tenint clar que no faria cap carrera… Només volia fer teatre.

S’ho van prendre bé els teus pares?

Sí! I et diré que em va fer una mica de ràbia perquè pensava que s’enfadarien molt i ja m’havia preparat tot un numeret per rebel·lar-me. (Riu) Era molt jove i hi havia un punt de: “Seré súper rebel”. Però no, al contrari, em van dir: “Genial. Si vols fer teatre, prova-ho”.

Què va ser el primer que vas fer, professionalment?

El primer en televisió va ser una sèrie que es deia La Rosa, que era una espècie de continuació de Poblenou, el 1995. Encara estava estudiant a l’Institut del Teatre i un professor em va comentar que estaven buscant noies joves per una TV Movie. Em vaig presentar al càsting però no em van donar el paper… Em van donar un paper secundari molt petit, però va ser arran d’aquest càsting, que em van trucar per fer La Rosa. I en teatre, el primer que vaig fer va ser Mala sang, una obra de David Plana a la Sala Beckett.

Sent de Juneda, no et deuria costar massa posar l’accent a Lo Cartanyà.

No. (Riu) Va ser genial! De fet, el meu accent natural –el que parlo a casa– és el lleidatà. L’accent central el vaig començar a incorporar a l’Institut del Teatre, perquè jo parlava una barreja de lleidatà-barceloní, mal parlat, que no era res. Però jo pensar, segueixo pensant en lleidatà.

El projecte que més t’ha marcat?

Tots t’aporten coses… Però potser el que més m’ha marcat –a nivell personal– és Lo Cartanyà, perquè vaig conèixer la que actualment és la meva parella. I a nivell professional, La Forma de les coses, de Neil LaBute i dirigida per Julio Manrique. Aquesta va ser la primera obra en què actuava amb Julio Manrique, abans ja havíem fet Els boscos, però jo feia el disseny de vestuari, no hi actuava.

Has treballat molt amb Julio Manrique. Com és?

Sí! Ens vam fer molt amics fent Juli Cèsar, dirigit per Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Amb Juli Cèsar vam fer una gira bastant llarga per Europa i ens vam entendre molt bé, a nivell professional i també personal. La forma de les coses és una obra que ell tenia al cap des de feia molt temps, des d’abans de tenir teatre, i que volia que féssim amb Cristina Genebat, Marc Rodríguez i Xavi Ricart, ja que érem amics i ens enteníem molt bé. Aquesta va ser la primera obra que dirigia com a director, i des d’aleshores, sempre que hi ha hagut alguna cosa que jo podia fer, m’ho ha proposat.

Abans ja havies fet Temps de silenci amb ell. Que el prefereixes, com a Director o com a company d’escena?

Ufff… És que el Julio és bo en tot. A mi com a director m’encanta, és un dels millors directors amb qui he treballat. El Julio et dóna molta llibertat per fer les coses i et deixa proposar molt. No és d’aquells que et marca, ell deixa que investiguis i trobis, i a més, sense imposar-te res, et porta per camins que sol no haguessis trobat. És molt interessant treballar amb ell i a més com a persona, és estupendo. I el mateix passa com a company d’escena, és molt divertit i sempre és un gust compartir escenari amb ell.

Què creus que ha de tenir un actor, a part de talent?

Jo crec que s’ha de tenir una formació. El talent dura una mica i pots tenir un cop de sort, però per aconseguir una carrera, cal una bona formació. I sobretot, també, cal treballar molt; anar als assajos amb el text après –que pot semblar una ximpleria però no ho és–, repassar a casa el que has treballat als assajos, tornar-ho a pensar…

Amb quin tipus de personatge et sents més còmoda?

El que et dóna la comoditat no és el personatge en si, sinó el procés de treball. Hi ha obres que s’han treballat molt bé i amb les que et sents súper còmode i a gust, i d’altres que pel que sigui, s’han treballat pitjor i et costen més de fer, però em sento còmoda amb totes.

Als teus inicis et va tocar fer bastant el paper de bleda.

Sí… Sobretot quan era més joveneta –pel físic i la veu–, sempre feia de nena bleda, i la veritat, n’estava una mica fins al gorro. M’era còmode, sí, però tenia ganes de fer personatges amb més caràcter. Per sort, de mica en mica, ho he aconseguit.

En què penses abans de sortir a l’escenari?

El dia de l’estrena sempre penso: “Per què he escollit aquesta feina? Per què no m’he dedicat a una altra cosa?”. (Riu) De veritat, cada vegada em poso més nerviosa… Recordo que quan començava, la gent més gran em deia: “Cada vegada és pitjor” i jo pensava que no podia ser… I sí. Cada vegada et poses més nerviós, no n’aprens d’això. Després, passada l’estrena, segueixes estant nerviós però ja no vols marxar corrents. (Riu) És així; hi ha dies en què penso que voldria marxar corrents i d’altres en què penso que tinc molta sort de fer aquesta feina.

També has fet doblatge, en alguna ocasió.

Sí, però molt poc. M’he doblat a mi mateixa i molt poca coseta més. La veritat és que m’agradaria fer-ne, però em sembla molt difícil. Trobo que el doblatge no és només posar la veu, és no trair l’esperit de l’actor en la versió original, i això és molt complicat. A vegades sents doblatges, que les veus són molt maques, però que no tenen res a veure amb la versió original.

Una obra de teatre què tothom hauria de veure?

Tothom hauria de veure un Shakespeare abans de morir. Qualsevol.

Amb quin personatge se’t recorda més pel carrer?

Amb la Beateta Cargol, de La memòria dels Cargols. Va ser una sèrie que vam fer amb Dagoll Dagom, fa la tira, però és amb el paper que més em recorden, encara ara després de quasi vint anys.

Projectes de futur?

Ara tot just hem acabat la gira d’Una altra pel·lícula, amb Julio Manrique i David Selvas. I a partir del 22 d’abril, començo La autora de las meninas al Teatre Goya, sota la direcció de Ernesto Caballero, amb Carmen Machi i Francisco Reyes.

 

Biel Durán: “Quan deixes de treballar, no saps què et trobaràs al tornar”

By | cultura | No Comments

Biel Durán és un actor català de cinema, televisió i teatre, que va debutar amb només nou anys amb La teta y la luna de Bigas Luna, pel·lícula de temàtica castellera. Conegut principalment pels seus papers a Nissaga de poderLa memòria dels cargolsTemps de silenci o darrerament a Cites. Nominat el 2002 al Premi Goya a l’actor revelació per Más pena que gloria.

Vas començar molt jovenet. Com recordes els teus inicis?

Des de la inconsciència. Era tan petit que no tenia ni idea d’on m’estava fotent. Va ser casual i sempre dic que el que es va convertir en una casualitat, amb el temps s’ha acabat convertint en una vocació. Quan tens vuit anys no saps el que vols. De fet, volia ser metge perquè m’agradava la sèrie A cor obert i jo també volia salvar vides.

Com va anar, doncs?

Va ser per casualitat. Jo estava fent castells amb els Minyons de Terrassa, que és una colla molt important, i un dia va venir a veure l’assaig Bigas Luna amb una directora de càsting, la Consol Tura. Jo estava allà descalç, a punt de pujar al castell, quan em va venir un company i em va dir: “Hi ha un director que es diu Bigas Luna que pregunta si vols fer un càsting”. Jo no sabia de què anava, els ho vaig preguntar als meus pares i vaig dir que sí. Em van fer fer de tot, des d’explicar com es puja a un castell a fer veure que plorava, que reia, que m’enfadava… Van passar tres mesos fins que em van trucar. Vaig fer la primera pel·lícula, La teta y la luna, pensant que aquella seria la meva primera i última experiència en aquest món.

Què destacaries de Temps de silenci?

Va ser molt divertit, tenia disset o divuit anys i em venia molt de gust treballar en aquesta sèrie. Quan m’hi vaig incorporar ja s’havia emès la primera temporada i recordo que pensava: “Em molaria treballar aquí”. Temps de silenci va canviar moltes coses, ja no només aquí a Catalunya, també a Espanya. A partir de Temps de silenci es va fer Cuentáme cómo pasó i tota la resta de sèries de televisió ambientades en aquella època. Va ser la primera ficció setmanal amb voluntat de memòria història que va haver-hi a Espanya, amb totes les dificultats que això comportava a nivell de producció, guió… Va ser fantàstic! Em van fotre una perruca impossible i em feien fumar porros tot el dia. (Riu)

El que més recordo són les estones que passava amb Santi Ibañez, que a la sèrie em feia de pare. T’ho passaves molt bé treballant amb ell, era un home que et feia riure tot el dia. Quan se’n va anar va ser durillo, era d’aquestes persones que semblava que no es pogués morir mai… súper alegre i caxondo. Gaudia fent riure als altres, quan treballàvem, quan tallàvem, als camerinos… Va ser una putada. I també me’n recordo molt de Juanra Bonet, que aleshores començava a fer d’actor i compartíem camerino i també em feia partir de riure.

Amb quin paper se’t recorda més pel carrer?

Mira estic content perquè depèn de qui em recorda d’una cosa o una altra. Tothom em recorda d’alguna cosa, encara que molts no saben ben bé de què. Alguns per Nissaga de poder, altres per La memòria dels cargols, Temps de silenci… i també hi ha gent que m’ha conegut més tard i em reconeix per Cites. Això a Catalunya, eh? A Espanya no em coneix ni Déu.

Portes bé ser una cara coneguda?

Sí. Ho porto de la manera més normal que puc i crec que a hores d’ara ho porto bé. He de reconèixer que durant molt temps no ho portava tan bé; al principi fa molta il·lusió, i més si ets un nen i tothom et coneix i et para… et sents molt reconegut i estimat. Amb els anys et comença a fotre més mandra… De fet, vaig parar de treballar, durant dos anys, perquè sentia la necessitat de ser anònim i que ningú se m’acostés o em reconegués. Però en el fons també és una cosa molt relaxada, aquí a Catalunya, perquè no som estrelles de Hollywood. Jo sempre dic que segurament sóc el “famosillo” més pobre de Catalunya, però de llarg, eh? Sí que és veritat que he anat tenint presència a la televisió o al cinema però sempre ha estat molt puntual i fa molt temps que no faig res durant una llarga temporada. I és graciós perquè hi ha gent que es pensa que si surts a TV3, ets ric, i jo no tinc un duro. (Riu) Aquesta és la indústria que tenim aquí i és la que ens mereixem, per idiotes.

Què s’està fent malament?

La cultura del contenidor cultural, que encara existeix. La cultura cada vegada és més audiovisual i en aquest sentit, amb comparació amb els americans, tenim totes les de perdre. O hi creiem de veritat i fem una cultura europea que es diferenciï dels valors yankees i de la seva manera de veure el món, o estem perduts. Estem veient la vida com la veuen els personatges de les sèries americanes i no com a europeus que som. No podem competir amb el monstre que són ells… I està molt mal vist que la cultura estigui subvencionada i ho està, però no el suficient, i quan es posen grans quantitats de diners, es destinen a equipaments, arquitectura… però les companyies i artistes que hi treballen, es moren de gana. L’altre dia, el director i dramaturg, Jordi Casanovas deia alguna cosa així: “Barcelona s’està convertint en la ciutat amb més teatres reformats, on més actors i companyies es moren de gana”. Quan parlem de cultura, parlem d’una cultura de façana, del mainstream institucional recomanat, i la resta –tot el món intermig que hi ha en molts països, l’independent i alternatiu– viu en la precarietat més absoluta. Només els aristòcrates i burgesos es poden guanyar la vida fent cultura perquè tenen les esquenes cobertes. Apa, ja està, que a gust m’he quedat…

I durant aquests dos anys, a què t’has dedicat?

Vaig estar dos anys fent d’educador social i em van anar molt bé. La pèrdua de la meva germana em va deixar molt tocat i no tenia l’energia per fer d’actor, estava desorientat… Havia estudiat Educació Social, bàsicament per complaure als meus pares però també perquè de totes les opcions, era la que més m’interessava. Els actors estem obsessionats amb nosaltres; la nostra imatge, el nostre ego i la nostra vanitat i l’educació social, en canvi, era tot el contrari. T’oblides de tu i et dediques als altres, passes a posar l’interès en algú altre i això està molt bé. Jo ho recomanaria a tots els actors. Vaig aprendre moltes coses i crec que vaig ser una mica útil on vaig estar.

Per què decideixes tornar a actuar?

Perquè em van oferir algunes coses que em costava molt refusar. Em van proposar de presentar els castells a TV3 i em va fer molta il·lusió, ja que jo havia sigut casteller. I simultàniament vaig fer el càsting per entrar a Cites. Ara fa dos anys i mig que em vaig reenganxar i ho vaig fer amb el perill de desaparèixer. Quan deixes de treballar, no saps què et trobaràs al tornar. Jo sabia que m’arriscava a què em passés això, però el Pau Freixas va apostar molt i la veritat que jo li agraeixo moltíssim perquè em va anar molt bé.

Que té d’especial Cites?

Moltes coses. Crec que és una sèrie valenta i que TV3 ha tingut els pebrots d’apostar-hi, tot i no ser una sèrie generalista. No és una sèrie familiar on net i avi es poden reunir a mirar-ho perquè tant un com l’altre es perdran moltes coses. Cap d’ells té Tinder. (Riu) Qui té Tinder? Només gent a partir d’una determinada edat i aquesta és una manera de relacionar-se relativament nova i molt urbana. Cites no ha arribat a tota la franja de la població –que suposo que és el que li hauria agradat a TV3– però els qui ho miraven, n’eren molt fans i se sentien emmirallats amb moltes situacions. Jo crec que això la feia especial.

Tot i no ser una sèrie generalista, ha tingut molt bona rebuda entre el públic.

Sí. Tot i que l’audiència va baixar una mica en la segona temporada. A mi sincerament m’és igual l’audiència. La majoria no sempre té la raó, per això la democràcia és imperfecta. Igual passa amb les audiències, són imperfectes. El que està clar és que Cites ha agradat molt i ha connectat amb molta gent. Crec que és millor tenir un públic de qualitat a nivell d’empatia i connexió que no un públic molt nombrós però desarrelat d’allò que està veient. Perquè, quanta gent està enganxada a merdes? Quants productes consumim, de manera culpable, sabent que allò és una merda? I aquests productes són precisament els que funcionen millor a nivell d’audiències, encara que la gran majoria no reconegui que s’ho mira.

Quina és la teva història preferida de Cites?

Et diria que la meva, però no és veritat. Jo el meu personatge me l’estimo moltíssim perquè és un tio de puta mare… és un cenizo. (Riu) Pobre no sap fer les coses millor i a més és així com aturadet i tan formal…  Però a mi la història que més m’atrapava era la de Nausicaa Bonnín i Laia Costa. Primer perquè elles són estupendes, però a més trobo que era una història que estava molt ben desenvolupada i arribava molt lluny i que quan s’hi incorporaven elements nous, com el personatge que feia Anna Moliner, seguia funcionant molt bé. És que clar, em fots en un compromís.

Jo defenso molt la meva història per la normalitat del personatge. A vegades tendim a estereotipar personatges i a fer-los molt extrems i radicals perquè ens distreguin i atrapin. A mi m’agrada reivindicar els personatges de la normalitat. La gent “del montón”, que no són exemple de res ni modèlics de res; ni el més guapo, ni el més llest, ni el més divertit… La gent normal, que som la gran majoria. Aquest tipus de personatges tenen molt poca presència a nivell dramàtic o còmica perquè no funcionen. A la gent no li interessa veure a algú que és com ell. Per això m’agrada i reivindico el cinema independent, on hi apareixen personatges que no intenten ser ni herois ni perfectes; gent en qui veig els mateixos errors que tinc jo i que tenen les mateixes pors i inseguretats que jo. Quan veig pel·lícules o sèries en què els personatges són per emmirallar-se, obrir la boca i dir: “¡Qué maravilla!”, ostia, jo em deprimeixo perquè llavors em veig a mi, a casa, fent una truita a la francesa i dic: “La meva vida és una merda…”, clar.

El moment més incòmode de la teva carrera professional?

Bastants perquè jo sóc de fotre bastant la pota. M’ha passat d’anar a fer un càsting i tocar-li la panxa a la Directora de càsting, que en realitat no estava embarassada. O d’arribar i criticar ben a gust una pel·lícula o sèrie i que la Directora de càsting em digui que ella va ser qui va fer-ne el càsting. Sóc idiota, sí… Però bé, ja n’aprens també a dir les coses on toca i a callar on no. (Riu)

I per últim… Que és el que menys t’agrada d’aquest mundillo?

Que no puguis dir el que penses i que tot hagi de ser tan “xupi guai”. De segons qui no pots dir segons que… vas a veure una estrena i no pots dir què t’ha semblat… Si ho critiques, és per enveja i si et desfàs en elogis, és perquè hi ha un interès darrere i tampoc et creuen. Em fa ràbia que les opinions sempre es vinculin a un interès perquè si fem art, és precisament perquè es pugui jutjar.

 

Marta Pérez: “A casa em diuen que m’assemblo a l’Ester de Jet Lag”

By | cultura | No Comments

Com vas començar amb T de Teatre?

Vaig conèixer a la Míriam Íscla fent un altre muntatge, Línia Roja. Treballant juntes, vam fer molt bones migues i em va comentar que amb les companyes de l’Institut del Teatre estaven muntant un espectacle, Petits contes misògins. Jo aquesta novel·la, de Patricia Highsmith, la tenia reservada i pendent de fer algun dia i quan els va faltar una persona em van cridar a mi. Vaig estar-hi un temps, després me’n vaig anar a fer les meves coses i ja quan vaig tornar ja m’hi vaig quedar.

Ara al juliol estreneu Eva, sota la direcció de Julio Manrique al Teatre Romea.

Sí! És una comèdia, entre cometes, sobre el dolor. Hi serem les quatre juntament amb Jordi Rico, Albert Ribalta i Carolina Morro. És un espectacle que també ve molt a tomb pels 25 anys de la companyia.

Què diries que és el millor de ser actriu?

Poder experimentar, amb tu mateix, els diferents papers. M’apassiona sobretot el procés d’assaig, quan descobreixes que ets capaç de crear i notes que estàs en aquell moment en què pot passar qualsevol cosa. També el moment en què es crea el feeling amb el públic, quan estàs actuant i sents que estàs absolutament connectat amb l’espectador. És brutal!

De quin projecte estàs més orgullosa?

Ostres. Així de teatre, per exemple, estic molt orgullosa de Delicades. I d’aquest últim que hem fet, Premis i càstigs, també. I dels “pinitos” que he fet de direcció, estic molt satisfeta de com va anar tot amb Nelly Blue, perquè és una història molt especial que vaig començar des de zero i per a mi va ser tot un repte aconseguir-ho.

Quina diries que és la clau del triomf?

Bona pregunta! A vegades és un misteri. M’agradaria saber-ho… Jo crec que hi ha un moment en què crees una empatia amb el públic i que allò passa. Però no et sé dir ben bé per què. Podria ser estar en el lloc adequat en el moment adequat? Perquè no sempre ocorre amb la millor actuació, saps?

Com és el teu dia a dia?

Depèn molt si estic amb temporada de feina o temporada de creació. Però en definitiva, si estic amb temporada de funció, el meu dia a dia consisteix en combinar la meva vida de mare amb la d’actriu. Normalment són períodes; hi ha temporades buides i d’altres que al matí tens una cosa, a la tarda una altra i el cap de setmana funció. El més fotut és quan s’encavalquen diverses coses, que és el que passa normalment amb aquesta feina. Nosaltres, però, ens ho combinem prou bé; ja ens ho muntem per fer els assajos durant l’horari escolar. Al final, el que més interfereix són els bolos que anem a fer fora.

Us esperàveu l’èxit de Jet Lag?

No. Ni molts menys la quantitat de reposicions que se n’ha fet. És més l’èxit que ha anat mantenint durant tants anys, no? Personalment em fa molta il·lusió perquè ho han acabat coneixent moltes generacions i encara ara hi ha gent que ho mira per Internet. És com una sèrie de culte ja, igual que Plats Bruts. Totes dues han aconseguit ser les sitcoms de referència aquí a Catalunya. Bé, d’aquesta era, perquè anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres.

Per què creus que va funcionar tan bé?

Bé, va ser el moment. Això va per modes, ara les sitcoms s’han deixat de fer. Jo crec que Plats Bruts va ser un precedent molt bo; ens va deixar un terreny molt ben abonat. I d’altra banda, hi havia molt bons components: la complicitat que establíem entre les cinc, els guions eren molt bons, els personatges estaven molt ben fets i molt clars… els personatges de les sitcoms són sempre molt estereotipats i això fa que el públic hi connecti i conegui molt bé al personatge. La gràcia està en què l’espectador, abans que passi res, ja sap com reaccionarà el personatge davant de cada situació. No ho sé… va funcionar la química.

I pel que fa als guions?

Vam anar passant per diferents equips i caps de guionistes. De fet, en alguna temporada, Míriam Íscla va estar també de cap de guionistes. A l’haver-hi tantes temporades, hi va haver diferents maneres de funcionar i vam anar canviant de personal. Potser per aquest motiu es poden apreciar diferents estils, però com que estava ben sembrat i les línies estaven ben encarades, no hi va haver decaiguda i això ens va permetre jugar moltíssim.

Et va costar fer el personatge de l’Ester?  T’hi assembles?

Una mica sí… Jo crec que el Cesc ja ens els va fer una mica a mida o si més no, amb el que l’inspiràvem. Els trets vulguis o no, sí que se’ns assemblen. Vaja, a mi a casa em diuen que m’hi assemblo. (Riu) El que passa és que està una mica portat a l’extrem… El personatge que vaig fer a Gran Nord també tenia trets així de “sarjentillo”, que jo mai diria que tinc. (Riu) Bé, igual en la intimitat, sí.

Tenint en compte l’èxit que va tenir, per què vau decidir deixar-ho?

Perquè portàvem molts anys fent el mateix… Probablement haguéssim pogut seguir però vam decidir plegar perquè després de gairebé vuit anys, ja n’estàvem una mica cansades. Ja no ens motivava tant com al principi.

El primer capítol que et ve al cap?

Home jo recordo molt aquell en què fèiem de monges. Estava embarassada i tota l’estona m’havia d’ajupir. No podia més. (Riu) Va ser un “cristu” quadrar les coses; les birres anaven caient, ho repetíem… Va ser un caxondeo amb el públic. Però tots van ser molt divertits, a més hi van passar un munt d’actors convidats, gent que començava i d’altres ja més consagrats amb qui va ser un gustasso poder-hi treballar.

Projectes de futur?

El més immediat, Eva. Comencem a assajar ara al maig. I després, hi ha un altre projecte que em fa molta il·lusió, però encara no sé ben bé que serà. La coreògrafa Vero Cendoya, amb qui treballo fent projectes socials, em va proposar de fer un petit espectacle, així més abstracte, que tracta sobre el desig. La tercera actriu crec que serà Alba Florejachs i el guió l’escriurà la periodista Natza Farré. I encara no sé si es pot dir o no, però és possible que Blanca Portillo ens faci suport de direcció, no sempre però sí donant-nos un cop de mà. A veure què passa…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Peyu: “Els límits de l’humor estan en el públic que t’escolta”

By | cultura | No Comments

Ets tan simpàtic en la intimitat?

Home, no ho sé, jo sóc una persona normal. No em dedico a fer humor les vint-i-quatre hores del dia. Sí que en els cercles íntims –el que jo anomeno humor intern– fem bromes que només coneixem entre els amics i ens ho passem molt bé, però és un suma de tots, que som divertits. Si no, més aviat sóc tímid amb la gent que no conec.

Et vas llicenciar en Comunicació Audiovisual, però et guanyes la vida com a humorista. Mai et vas plantejar estudiar art dramàtic?

Sí. Bé, em falta una assignatura. (Riu) Sí que m’ho vaig plantejar, de fet, vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre, però mentre les feia em vaig adonar que era molt diferent de tota la gent que estava allà amb mi, fent les proves. Diferents en el sentit que hi anaven, potser, per un altre objectiu o tenien un altre tipus de vocació. No em vaig veure quatre anys allà tancat, compartint espais i projectes amb ells… I vaig decidir fer com Artur Mas, un pas al costat. Va ser aleshores quan vaig anar a estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB, però sempre amb la idea d’acabar fent alguna cosa relacionada amb l’humor.

Vas començar fent teatre amateur.

Sí, des de petit he fet els pastorets i altres obres de teatre amb les companyies del poble. Més endavant, quan teníem setze anys, vam decidir amb el meu amic, Roger Codina, preparar un espectacle d’humor, un estiu que teníem vacances de l’escola. El vam estrenar a la Festa Major del poble i va funcionar molt bé. A partir d’això, de la manera més cutre –agafant el llistin telefònic–, vam trucar als Ajuntaments de la comarca, per proposar-los d’anar a fer l’espectacle al seu poble. Així vam començar a treballar.

Com combines la timidesa que comentaves amb el fet d’exposar-te davant del públic?

Es combina quan tens alguna cosa molt preparada, que saps que funciona molt bé i que la gent riurà. Nosaltres rebutgem moltes propostes i bolos on se’ns demana: “Que vingui el Peyu i animi la festa; que faci de speaker, ell ja sabrà que dir i tal”. A mi posar-me a xerrar en públic amb un paper poc definit, així simplement perquè la gent té la imatge aquesta que el Peyu fa gràcia, la veritat que em costa molt.

Com recordes els teus inicis a El matí i la mare que el va parir a Ràdio Flaixbac?

Bé, amb molta il·lusió i entusiasme. El matí i la mare que el va parir va ser la primera cosa professional que vaig fer, remunerada. Abans havia fet molts programes locals a ràdios i televisions locals d’Osona, amb els amics, sense cobrar o buscant-nos la vida nosaltres per cobrar d’alguna manera, amb patrocinis o el que fos. Precisament vaig entrar a El matí i la mare que el va parir gràcies a un company d’Osona –amb qui havíem fet programes junts–, que em va comentar que Berto Romero plegava perquè l’havia fitxat Andreu Buenafuente i necessitaven un humorista a Ràdio Flaixbac.

Ets d’un poble molt petitó d’Osona. Per què encara no t’has decidit a venir a viure a Barcelona?

Em vaig decidir a provar-ho un any mentre estudiava i vaig aguantar això, un any. Em costa molt, jo sóc d’Osona de tota la vida i sóc molt animal en el sentit que necessito que alguna cosa em recordi el que som, animals. Quan estic moltes hores a Barcelona, em dóna la sensació que només estic treballant i que no visc. En canvi, quan estic a casa, on hi tinc una mica d’hort, faig coses que em relacionen amb la natura i això em fa tocar de peus a terra. Si no, a vegades t’oblides una mica del que ets.

Hi ha una recepta infal·lible per a fer riure?

No. El riure és una cosa molt personal, hi ha coses que a mi em fan molta gràcia i potser a l’altra gent, no. Però sí que hi ha tècniques i amb els anys agafes experiència i detectes que hi ha certs mecanismes. No és matemàtic però acostuma a passar que una cosa sumada a l’altra, acaba fent gràcia.

Què li cal a un humorista?

(Riu). Jo crec que una dosi molt gran d’observació. Observar la realitat i saber-la exagerar i transmetre a la gent. El més fàcil és detectar aquelles coses que ens passen a tots però que vivim des de la intimitat i aleshores, quan ho expliques dalt d’un escenari, a la ràdio o a la tele, la gent s’hi sent identificada i això els fa riure.

Com sorgeix l’Ole tu?

Sorgeix precisament d’això, d’observar. Jo passava sempre per Manlleu, on hi havia una parada d’autobús senyalitzada però envoltada amb pilones, de manera que era impossible que l’autobús pogués entrar a la parada. En aquell moment vaig pensar: “Ostres, Catalunya deu estar plagada d’aquest tipus de coses”. Vam gravar un capítol pilot d’aquest nyap de Manlleu, el vam ensenyar a l’APM, els va agradar, i fins avui.

Quin és el nyap urbanístic més escandalós que has vist?

Més escandalós no ho sé, n’hi ha de molt estranys… Però jo crec que el que em va impactar més va ser el ‘SOTP’ d’Espinelves. Van escriure ‘SOTP’ a terra, en comptes de ‘STOP’. Se’n devien adonar quan va sortir l’Ole tu i ara ja està arreglat, malauradament. Per mi és un error, jo ho hauria mantingut com a reclam turístic, perquè la gent, a part d’anar a la fira de l’avet, anés a veure el ‘SOTP’ d’Espinelves. Però bé, el que més em crida l’atenció d’aquest tipus d’errors és pensar que algú ho ha escrit, s’ho ha mirat, li ha semblat bé la feina que ha fet i se n’ha anat a casa tan tranquil…

Tens un segell propi a l’hora de fer monòlegs. Per què t’allunyes del clàssic Stand-up Comedy?

Me n’allunyo, primer, perquè no m’agrada. (Riu). A mi com a espectador, m’avorreix bastant. I segon, perquè jo vinc de tota una cultura més teatral i el que em ve de gust és explicar histories. Els meus espectacles, a banda de ser un monòleg en el sentit que hi surto jo sol, tenen una dramatúrgia i una història darrera. Amb un principi, un nus i un desenllaç, més simple o més complicat, però m’agrada que l’espectador se’n vagi a casa havent vist una història.

Actualment et podem veure al Teatre Poliorama amb iTime, una espècie de Steve Jobs a la catalana. El públic no es pot perdre l’espectacle per què…

Precisament per això que comentàvem ara, crec que nosaltres, en aquest sentit, hem fet un salt en el camp del monòleg. Crec que com a experiència teatral i humorística val molt la pena venir-lo a veure, t’ho passes molt bé i flipes bastant. L’espectador riu molt alhora que intenta entendre el que passa damunt l’escenari.

Com sorgeix la idea?

L’iTime sorgeix quan vaig a veure La gran ilusión d’Antonio Díaz, “El Mago Pop” i veig que el públic al·lucina intentant explicar-se com ho fa. És espectacular, tant la posada en escena com la música de la banda sonora. En aquell moment vaig pensar: “He d’aconseguir, amb humor, que a la gent li passi una mica això”.

Quina diferència destacaries entre fer humor al teatre, a la ràdio i a la televisió?   

Jo gaudeixo molt més en el teatre perquè l’humor té una cosa que és el tempo, les pauses i els silencis. El teatre et dóna la resposta del públic en directe, i això no t’ho dóna ni la ràdio ni la televisió. En humor, fer un gag davant de cinc-centes persones al teatre, preparar-lo i estar dient una frase que saps que l’acabaràs amb un to concret; fer una pausa de tres segons, aguantant la màgia que notes del públic i disparar al final, fent-los riure just quan tu vols, és el més gratificant del món, és el més divertit que hi ha.

De què no faries mai broma?

Els límits de l’humor estan en el públic que t’escolta. Quan et parlava abans de l’humor intern, amb el meu cercle d’amics, jo crec que no hi ha límits. M’encanta i m’entusiasma l’humor negre. Ara, no pots fer humor negre i sí que hi ha límits quan tens un públic que no coneixes i no saps –a nivell personal– quin tram de la vida està passant o com el pot afectar el que estàs explicant.

Aprofites l’humor per a criticar, sense pèls a la llengua, la situació actual espanyola. No t’ha dut problemes?

Bé, suposo que ens hem limitat, per exemple, a què els votants del Partit Popular no paguin una entrada per venir-me a veure. (Riu). És el màxim problema que he tingut. Això i alguns e-mails amb amenaces de gent que no comparteix la meva ideologia, però això li deu passar a tothom.

Com sorgeix La Puta i la Ramoneta?

Va ser a partir d’un encàrrec d’Òmnium, que demanava a personalitats que féssim vídeos per a publicar-los a la seva pàgina web. Jo anava molt atabalat i no trobava mai el moment de fer-lo. Òmnium portava tot l’any perseguint-me i vaig pensar de fer-lo durant les vacances d’estiu, però amb tot, s’apropava l’11 de setembre i encara no l’havia pogut gravar. De fet, molts pensaven que ho havia fet amb motiu de l’11S. Se’m va acudir un dia que estava a Tarragona gravant un Ole tu, esperant al cotxe, al meu càmera que havia anat a saludar a una amiga de TVE. Així se’m va acudir la metàfora de La puta i la Ramoneta, de què passaria si Espanya fos una casa de putes i tal. Vaig començar a escriure quatre esbossos i l’endemà al matí a casa ho vaig acabar d’escriure tot i ho vam gravar. Així va sorgir aquella meravella viral, que va petar i es va compartir per totes les xarxes socials i WhatsApp. No té més secret, a vegades les coses exploten en un determinat moment i no saps exactament quines en són les raons.

Què significa per tu l’ofici de fer riure?

És el meu ofici i és un ofici com qualsevol altre, se n’aprèn a base d’hores i de practicar. A mi m’agrada molt però sempre dic que a mi m’agradaria fer tots els oficis del món, un dia a l’any. Provar-ne cada dia un de diferent. De moment, però, estic content amb el que faig, però això no treu que potser d’aquí a deu anys estigui fent una cosa que no tingui res a veure.

Projectes de futur?

Diversos. Que es puguin explicar… El 23 de març estarem al Festival de Màlaga, seleccionats amb la pel·lícula Mil coses que faria per tu, que vam rodar aquest estiu. És la primera pel·lícula que faig, una comèdia molt divertida de Dídac Cervera. El protagonista és Peter Vives, que és el guapo, i jo vindria a ser l’amic lleig però simpàtic. S’hauria d’estrenar abans de l’estiu. I paral·lelament, a hores lliures a la meva oficina, estic escrivint un espectacle d’humor que tinc intenció d’estrenar a finals d’aquest any o principis del que ve. És una comèdia d’humor com el que estem fent al Teatre Poliorama, però en comptes d’estar jo sol –que ja m’he cansat d’anar sol per tot arreu– (riu), hi haurà grans humoristes i actors del país, que és una cosa que encara no s’ha fet i pot ser molt interessant.

Candela Antón: “Sóc súper yonki de ser actriu, ho reconec”

By | cultura | No Comments

Candela Antón és una actriu catalana que va iniciar-se de molt joveneta en el món de la interpretació. Per a molts, coneguda pel paper de Berta a la sèrie d’èxit catalana, Merlí.

Tens molts clubs de fans. Quan comença tot això?

Quan s’estrena Merlí. És molt maco, la veritat. Són gent a qui li encanta la feina que fas, que es preocupa per tu, que et ve a veure a cada obra de teatre, que et porta regals… són gent súper maca. I a mi, que sóc molt d’anar per casa, m’agrada intentar respondre de la mateixa manera i que la cosa sigui recíproca perquè al final, si algú et dóna el seu temps i energia, mereix la mateixa tornada.

T’assembles a la Berta de Merlí?

Sí. Durant l’adolescència estava molt perduda, em costaven les relacions socials i em sentia una mica abandonada… Sentia, igual que ella, la necessitat de cridar l’atenció, no als nivells Berta, però sí de dir: “Ei, que estic aquí, que existeixo”. També m’hi identifico amb aquella hostilitat cap al món, de pensar: “El món no m’entén… doncs, jo odio al món”. Sempre m’he sentit una mica apartada. Comparteixo moltes coses amb la Berta, de fet, he empatitzat tant amb el personatge, que a vegades no sé fins a quin punt sóc jo o la Berta.

Tant t’ha influït?

Jo crec que sí. Home, és que fer quatre anys un personatge… n’has d’agafar alguna cosa per força. Fins i tot, hi havia dies que arribava a casa i la meva parella em deia: “Berta, estàs més agressiva del normal”. I tenia raó!!! Però és clar, em passava tantes hores fent de Berta, que era pura agressivitat, que ja anava amb “modo Berta”.

Hi ha un gran canvi en la Berta de la primera temporada a la segona.

Sí. En la primera s’ensenya només la carcassa i a la segona veus la seva part més humana i tendra. La Berta no és la noia sexy i dura que s’ensenya en un primer moment, la Berta no és més que un tros de pa, trencat i fet malbé. És maca la primera temporada perquè existeix una segona, si no, no m’agradaria el paper de la Berta.

Què és el millor de ser actriu?

A mi m’agrada molt la interpretació perquè penso que és, jo que adoro la teoria de l’art, un dels arts suprems. Des d’una part racional i creativa, pots crear lo més proper a l’existència, que és la pròpia vida. Pots crear un personatge que respiri, visqui, pensi, senti… com nosaltres. Estàs creant vida a un nivell molt gran, quasi com si fossis mare i tinguessis un fill. Hi ha un punt com de parir una criatura.

Sempre ho has tingut clar?

Sí. La meva mare és videoartista, entre moltes altres coses, i jo sempre he crescut amb una càmera davant, fent coses per ella. Des de petita he sigut molt farandulera. El que més m’agrada en aquest món, és actuar. Em sento absolutament viva quan actuo, quan penso al mil·límetre allò que faig perquè signifiqui allò que ha de significar. Treballar les respiracions, les mirades, els moviments… és com cartografiar l’essència humana, realment. Amb la interpretació, estàs posant punts a tot allò que no es veu i que no sabem; a allò que la psicologia, la filosofia i l’art, intenten entendre amb dificultats. La interpretació és l’art que més s’hi apropa perquè ajuda a entendre, de manera intuïtiva, allò que fas. Racionalment ho crees i després instintivament, ho fas.

Aquest impàs des que ho llegeixo, ho penso, intento entendre a les persones, les observo… fins que em poso davant la càmera o pujo damunt l’escenari, és el que dóna sentit a la meva professió. Aquesta sensació, per mi, és la més preciosa de les drogues. Sóc súper yonki de ser actriu, ho reconec.

Què és el pitjor d’aquest mundillo?

La gent. L’ego. El “jo vull ser, jo vull fer”. A vegades tinc molta pressió pel que he de ser i fer, quan en realitat jo sóc una altra cosa. No m’agrada gens això. I també hi ha una altra cosa, que és que la gent parla de les coses de manera superficial i a mi m’agrada tractar-les amb profunditat. Jo sempre intentaré parlar d’una obra a nivell artístic i filosòfic –del que tracta, de per què té un valor…– i això molesta molt i toca la pera; la gent només vol dir i sentir coses bones, per quedar bé i prou. Jo a vegades dic coses dolentes, perquè no hi estic d’acord i perquè penso que les critiques també serveixen per a alguna cosa.

T’ho penses dues vegades abans de penjar segons quines imatges al teu compte d’Instagram?

Si, totalment. Al principi hi penjava el que volia, ara ja no… Podríem dir que la meva vida personal és “especialota” i hi ha coses que no vull penjar perquè no vull exposar la meva vida privada. Ja no tant per mi, perquè jo ja visc exposada, sinó pel meu entorn; quan penjo alguna cosa no només estic exposant la meva intimitat… Per això gairebé sempre penjo fotos meves i de la meva feina, que en el fons ho mires i penses: “vaya egotrip”, pur egocentrisme, però no… el què passa és que jo tinc els meus drets d’imatge però no els dels altres. A vegades he de recordar-me que jo sóc personatge públic però que part del meu entorn no ho és i tampoc no ho vol ser.

Creus que ser guapa t’ha ajudat en la teva carrera professional?

Sí. Òbviament. Que jo no li dono gens de valor, també és cert, però siguem realistes, en el món en què vivim se li dóna molta importància a la bellesa. Ara, també et diré que jo no sóc la típica noia guapa, fina i súper perfecta… jo tinc una bellesa especial, personal i estranya. I crec que això també anava molt bé pel paper de la Berta. Siguem sincers, si fos un “horco de mordor” no m’haguessin agafat per fer això, ho sento molt. I em sap molt greu pensar així, però és la veritat. És trist, perquè és una senzilla qüestió de: “et toca o no et toca”, i molts cometen l’error de pensar que com són guapos, tenen el món als seus peus. I no, el món te l’has de currar. Jo valoro més la bellesa personal, que la física. Hi ha gent, que en riure, fer, parlar, s’embelleix.

Vas fer un cameo a Polseres vermelles.

Sí, va ser el primer que vaig fer, a nivell tele. Va ser un impàs per mi. Em van agafar perquè la Consol, que és la directora de càsting de TV3, m’havia vist. L’admiro moltíssim, té un temple, una manera de fer… És una dona forta, amb gràcia, amb mirada i amb criteri –que això no és tan comú–. Li vaig agafar molt carinyo.

Abans, però, ja havies participat en una pel·lícula.

Sí, Blog. Vam anar al Festival de San Sebastián, vam estar a Secció oficial, vam guanyar el Premi del Públic en noves mirades… En aquell moment vam tenir molta coba, si ho hagués aprofitat… Però tenia només catorze anys i no sabia el que volia. No volia pensar que la meva vida era això. M’agradava molt la història, la filosofia, l’art… i vaig preferir seguir estudiant. A més, la meva família dona molt valor als estudis. Però de cop, un dia la vida m’ho va tornar a posar davant i vaig pensar: “Ara sí, tinc dinou anys i ja sé una mica més el que vull i el que no”.

Algun paper pendent?

El tenia, Yerma, però el vaig fer en un curtmetratge. Però podríem dir que, en certa manera, segueixo tenint-lo pendent perquè voldria tornar-lo a fer. No el vaig esprémer tot el que m’hagués agradat… M’agradaria fer una Yerma per teatre, fer-li agafar el tarannà teatral. Voldria donar-li més voltes; gaudir-la, sentir-la i punxar-la més.

Projectes de futur?

Avui acabem l’obra de microteatre Quién conoce a Anaïs Antón, dirigida per la meva parella, que és director de cinema, a la Casa Gràcia. També estic fent bolos de Papá, un microteatre que vam començar al novembre, d’uns nois de la Facultat de Blanquerna. Després ja començo amb el rodatge de la tercera i última temporada de Merlí, la qual cosa significa que no podré fer res més, ja que molts dies hi dediquem més de dotze hores diàries. Al setembre rodaré una websèrie, escrita per la meva parella, que en principi es dirà Diva, però ja veurem si canvia el nom. I per últim, ens agradaria aixecar l’obra llarga, també de la meva parella, Félix el infeliz.