Com vas començar amb T de Teatre?
Vaig conèixer a la Míriam Íscla fent un altre muntatge, Línia Roja. Treballant juntes, vam fer molt bones migues i em va comentar que amb les companyes de l’Institut del Teatre estaven muntant un espectacle, Petits contes misògins. Jo aquesta novel·la, de Patricia Highsmith, la tenia reservada i pendent de fer algun dia i quan els va faltar una persona em van cridar a mi. Vaig estar-hi un temps, després me’n vaig anar a fer les meves coses i ja quan vaig tornar ja m’hi vaig quedar.
Ara al juliol estreneu Eva, sota la direcció de Julio Manrique al Teatre Romea.
Sí! És una comèdia, entre cometes, sobre el dolor. Hi serem les quatre juntament amb Jordi Rico, Albert Ribalta i Carolina Morro. És un espectacle que també ve molt a tomb pels 25 anys de la companyia.
Què diries que és el millor de ser actriu?
Poder experimentar, amb tu mateix, els diferents papers. M’apassiona sobretot el procés d’assaig, quan descobreixes que ets capaç de crear i notes que estàs en aquell moment en què pot passar qualsevol cosa. També el moment en què es crea el feeling amb el públic, quan estàs actuant i sents que estàs absolutament connectat amb l’espectador. És brutal!
De quin projecte estàs més orgullosa?
Ostres. Així de teatre, per exemple, estic molt orgullosa de Delicades. I d’aquest últim que hem fet, Premis i càstigs, també. I dels “pinitos” que he fet de direcció, estic molt satisfeta de com va anar tot amb Nelly Blue, perquè és una història molt especial que vaig començar des de zero i per a mi va ser tot un repte aconseguir-ho.
Quina diries que és la clau del triomf?
Bona pregunta! A vegades és un misteri. M’agradaria saber-ho… Jo crec que hi ha un moment en què crees una empatia amb el públic i que allò passa. Però no et sé dir ben bé per què. Podria ser estar en el lloc adequat en el moment adequat? Perquè no sempre ocorre amb la millor actuació, saps?
Com és el teu dia a dia?
Depèn molt si estic amb temporada de feina o temporada de creació. Però en definitiva, si estic amb temporada de funció, el meu dia a dia consisteix en combinar la meva vida de mare amb la d’actriu. Normalment són períodes; hi ha temporades buides i d’altres que al matí tens una cosa, a la tarda una altra i el cap de setmana funció. El més fotut és quan s’encavalquen diverses coses, que és el que passa normalment amb aquesta feina. Nosaltres, però, ens ho combinem prou bé; ja ens ho muntem per fer els assajos durant l’horari escolar. Al final, el que més interfereix són els bolos que anem a fer fora.
Us esperàveu l’èxit de Jet Lag?
No. Ni molts menys la quantitat de reposicions que se n’ha fet. És més l’èxit que ha anat mantenint durant tants anys, no? Personalment em fa molta il·lusió perquè ho han acabat coneixent moltes generacions i encara ara hi ha gent que ho mira per Internet. És com una sèrie de culte ja, igual que Plats Bruts. Totes dues han aconseguit ser les sitcoms de referència aquí a Catalunya. Bé, d’aquesta era, perquè anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres.
Per què creus que va funcionar tan bé?
Bé, va ser el moment. Això va per modes, ara les sitcoms s’han deixat de fer. Jo crec que Plats Bruts va ser un precedent molt bo; ens va deixar un terreny molt ben abonat. I d’altra banda, hi havia molt bons components: la complicitat que establíem entre les cinc, els guions eren molt bons, els personatges estaven molt ben fets i molt clars… els personatges de les sitcoms són sempre molt estereotipats i això fa que el públic hi connecti i conegui molt bé al personatge. La gràcia està en què l’espectador, abans que passi res, ja sap com reaccionarà el personatge davant de cada situació. No ho sé… va funcionar la química.
I pel que fa als guions?
Vam anar passant per diferents equips i caps de guionistes. De fet, en alguna temporada, Míriam Íscla va estar també de cap de guionistes. A l’haver-hi tantes temporades, hi va haver diferents maneres de funcionar i vam anar canviant de personal. Potser per aquest motiu es poden apreciar diferents estils, però com que estava ben sembrat i les línies estaven ben encarades, no hi va haver decaiguda i això ens va permetre jugar moltíssim.
Et va costar fer el personatge de l’Esther? T’hi assembles?
Una mica sí… Jo crec que el Cesc ja ens els va fer una mica a mida o si més no, amb el que l’inspiràvem. Els trets vulguis o no, sí que se’ns assemblen. Vaja, a mi a casa em diuen que m’hi assemblo. (Riu) El que passa és que està una mica portat a l’extrem… El personatge que vaig fer a Gran Nord també tenia trets així de “sarjentillo”, que jo mai diria que tinc. (Riu) Bé, igual en la intimitat, sí.
Tenint en compte l’èxit que va tenir, per què vau decidir deixar-ho?
Perquè portàvem molts anys fent el mateix… Probablement haguéssim pogut seguir però vam decidir plegar perquè després de gairebé vuit anys, ja n’estàvem una mica cansades. Ja no ens motivava tant com al principi.
El primer capítol que et ve al cap?
Home jo recordo molt aquell en què fèiem de monges. Estava embarassada i tota l’estona m’havia d’ajupir. No podia més. (Riu) Va ser un “cristu” quadrar les coses; les birres anaven caient, ho repetíem… Va ser un caxondeo amb el públic. Però tots van ser molt divertits, a més hi van passar un munt d’actors convidats, gent que començava i d’altres ja més consagrats amb qui va ser un gustasso poder-hi treballar.
Projectes de futur?
El més immediat, Eva. Comencem a assajar ara al maig. I després, hi ha un altre projecte que em fa molta il·lusió, però encara no sé ben bé que serà. La coreògrafa Vero Cendoya, amb qui treballo fent projectes socials, em va proposar de fer un petit espectacle, així més abstracte, que tracta sobre el desig. La tercera actriu crec que serà Alba Florejachs i el guió l’escriurà la periodista Natza Farré. I encara no sé si es pot dir o no, però és possible que Blanca Portillo ens faci suport de direcció, no sempre però sí donant-nos un cop de mà. A veure què passa…