Biel Durán: “Quan deixes de treballar, no saps què et trobaràs al tornar”

By 22 de març de 2017cultura

Biel Durán és un actor català de cinema, televisió i teatre, que va debutar amb només nou anys amb La teta y la luna de Bigas Luna, pel·lícula de temàtica castellera. Conegut principalment pels seus papers a Nissaga de poderLa memòria dels cargolsTemps de silenci o darrerament a Cites. Nominat el 2002 al Premi Goya a l’actor revelació per Más pena que gloria.

Vas començar molt jovenet. Com recordes els teus inicis?

Des de la inconsciència. Era tan petit que no tenia ni idea d’on m’estava fotent. Va ser casual i sempre dic que el que es va convertir en una casualitat, amb el temps s’ha acabat convertint en una vocació. Quan tens vuit anys no saps el que vols. De fet, volia ser metge perquè m’agradava la sèrie A cor obert i jo també volia salvar vides.

Com va anar, doncs?

Va ser per casualitat. Jo estava fent castells amb els Minyons de Terrassa, que és una colla molt important, i un dia va venir a veure l’assaig Bigas Luna amb una directora de càsting, la Consol Tura. Jo estava allà descalç, a punt de pujar al castell, quan em va venir un company i em va dir: “Hi ha un director que es diu Bigas Luna que pregunta si vols fer un càsting”. Jo no sabia de què anava, els ho vaig preguntar als meus pares i vaig dir que sí. Em van fer fer de tot, des d’explicar com es puja a un castell a fer veure que plorava, que reia, que m’enfadava… Van passar tres mesos fins que em van trucar. Vaig fer la primera pel·lícula, La teta y la luna, pensant que aquella seria la meva primera i última experiència en aquest món.

Què destacaries de Temps de silenci?

Va ser molt divertit, tenia disset o divuit anys i em venia molt de gust treballar en aquesta sèrie. Quan m’hi vaig incorporar ja s’havia emès la primera temporada i recordo que pensava: “Em molaria treballar aquí”. Temps de silenci va canviar moltes coses, ja no només aquí a Catalunya, també a Espanya. A partir de Temps de silenci es va fer Cuentáme cómo pasó i tota la resta de sèries de televisió ambientades en aquella època. Va ser la primera ficció setmanal amb voluntat de memòria història que va haver-hi a Espanya, amb totes les dificultats que això comportava a nivell de producció, guió… Va ser fantàstic! Em van fotre una perruca impossible i em feien fumar porros tot el dia. (Riu)

El que més recordo són les estones que passava amb Santi Ibañez, que a la sèrie em feia de pare. T’ho passaves molt bé treballant amb ell, era un home que et feia riure tot el dia. Quan se’n va anar va ser durillo, era d’aquestes persones que semblava que no es pogués morir mai… súper alegre i caxondo. Gaudia fent riure als altres, quan treballàvem, quan tallàvem, als camerinos… Va ser una putada. I també me’n recordo molt de Juanra Bonet, que aleshores començava a fer d’actor i compartíem camerino i també em feia partir de riure.

Amb quin paper se’t recorda més pel carrer?

Mira estic content perquè depèn de qui em recorda d’una cosa o una altra. Tothom em recorda d’alguna cosa, encara que molts no saben ben bé de què. Alguns per Nissaga de poder, altres per La memòria dels cargols, Temps de silenci… i també hi ha gent que m’ha conegut més tard i em reconeix per Cites. Això a Catalunya, eh? A Espanya no em coneix ni Déu.

Portes bé ser una cara coneguda?

Sí. Ho porto de la manera més normal que puc i crec que a hores d’ara ho porto bé. He de reconèixer que durant molt temps no ho portava tan bé; al principi fa molta il·lusió, i més si ets un nen i tothom et coneix i et para… et sents molt reconegut i estimat. Amb els anys et comença a fotre més mandra… De fet, vaig parar de treballar, durant dos anys, perquè sentia la necessitat de ser anònim i que ningú se m’acostés o em reconegués. Però en el fons també és una cosa molt relaxada, aquí a Catalunya, perquè no som estrelles de Hollywood. Jo sempre dic que segurament sóc el “famosillo” més pobre de Catalunya, però de llarg, eh? Sí que és veritat que he anat tenint presència a la televisió o al cinema però sempre ha estat molt puntual i fa molt temps que no faig res durant una llarga temporada. I és graciós perquè hi ha gent que es pensa que si surts a TV3, ets ric, i jo no tinc un duro. (Riu) Aquesta és la indústria que tenim aquí i és la que ens mereixem, per idiotes.

Què s’està fent malament?

La cultura del contenidor cultural, que encara existeix. La cultura cada vegada és més audiovisual i en aquest sentit, amb comparació amb els americans, tenim totes les de perdre. O hi creiem de veritat i fem una cultura europea que es diferenciï dels valors yankees i de la seva manera de veure el món, o estem perduts. Estem veient la vida com la veuen els personatges de les sèries americanes i no com a europeus que som. No podem competir amb el monstre que són ells… I està molt mal vist que la cultura estigui subvencionada i ho està, però no el suficient, i quan es posen grans quantitats de diners, es destinen a equipaments, arquitectura… però les companyies i artistes que hi treballen, es moren de gana. L’altre dia, el director i dramaturg, Jordi Casanovas deia alguna cosa així: “Barcelona s’està convertint en la ciutat amb més teatres reformats, on més actors i companyies es moren de gana”. Quan parlem de cultura, parlem d’una cultura de façana, del mainstream institucional recomanat, i la resta –tot el món intermig que hi ha en molts països, l’independent i alternatiu– viu en la precarietat més absoluta. Només els aristòcrates i burgesos es poden guanyar la vida fent cultura perquè tenen les esquenes cobertes. Apa, ja està, que a gust m’he quedat…

I durant aquests dos anys, a què t’has dedicat?

Vaig estar dos anys fent d’educador social i em van anar molt bé. La pèrdua de la meva germana em va deixar molt tocat i no tenia l’energia per fer d’actor, estava desorientat… Havia estudiat Educació Social, bàsicament per complaure als meus pares però també perquè de totes les opcions, era la que més m’interessava. Els actors estem obsessionats amb nosaltres; la nostra imatge, el nostre ego i la nostra vanitat i l’educació social, en canvi, era tot el contrari. T’oblides de tu i et dediques als altres, passes a posar l’interès en algú altre i això està molt bé. Jo ho recomanaria a tots els actors. Vaig aprendre moltes coses i crec que vaig ser una mica útil on vaig estar.

Per què decideixes tornar a actuar?

Perquè em van oferir algunes coses que em costava molt refusar. Em van proposar de presentar els castells a TV3 i em va fer molta il·lusió, ja que jo havia sigut casteller. I simultàniament vaig fer el càsting per entrar a Cites. Ara fa dos anys i mig que em vaig reenganxar i ho vaig fer amb el perill de desaparèixer. Quan deixes de treballar, no saps què et trobaràs al tornar. Jo sabia que m’arriscava a què em passés això, però el Pau Freixas va apostar molt i la veritat que jo li agraeixo moltíssim perquè em va anar molt bé.

Que té d’especial Cites?

Moltes coses. Crec que és una sèrie valenta i que TV3 ha tingut els pebrots d’apostar-hi, tot i no ser una sèrie generalista. No és una sèrie familiar on net i avi es poden reunir a mirar-ho perquè tant un com l’altre es perdran moltes coses. Cap d’ells té Tinder. (Riu) Qui té Tinder? Només gent a partir d’una determinada edat i aquesta és una manera de relacionar-se relativament nova i molt urbana. Cites no ha arribat a tota la franja de la població –que suposo que és el que li hauria agradat a TV3– però els qui ho miraven, n’eren molt fans i se sentien emmirallats amb moltes situacions. Jo crec que això la feia especial.

Tot i no ser una sèrie generalista, ha tingut molt bona rebuda entre el públic.

Sí. Tot i que l’audiència va baixar una mica en la segona temporada. A mi sincerament m’és igual l’audiència. La majoria no sempre té la raó, per això la democràcia és imperfecta. Igual passa amb les audiències, són imperfectes. El que està clar és que Cites ha agradat molt i ha connectat amb molta gent. Crec que és millor tenir un públic de qualitat a nivell d’empatia i connexió que no un públic molt nombrós però desarrelat d’allò que està veient. Perquè, quanta gent està enganxada a merdes? Quants productes consumim, de manera culpable, sabent que allò és una merda? I aquests productes són precisament els que funcionen millor a nivell d’audiències, encara que la gran majoria no reconegui que s’ho mira.

Quina és la teva història preferida de Cites?

Et diria que la meva, però no és veritat. Jo el meu personatge me l’estimo moltíssim perquè és un tio de puta mare… és un cenizo. (Riu) Pobre no sap fer les coses millor i a més és així com aturadet i tan formal…  Però a mi la història que més m’atrapava era la de Nausicaa Bonnín i Laia Costa. Primer perquè elles són estupendes, però a més trobo que era una història que estava molt ben desenvolupada i arribava molt lluny i que quan s’hi incorporaven elements nous, com el personatge que feia Anna Moliner, seguia funcionant molt bé. És que clar, em fots en un compromís.

Jo defenso molt la meva història per la normalitat del personatge. A vegades tendim a estereotipar personatges i a fer-los molt extrems i radicals perquè ens distreguin i atrapin. A mi m’agrada reivindicar els personatges de la normalitat. La gent “del montón”, que no són exemple de res ni modèlics de res; ni el més guapo, ni el més llest, ni el més divertit… La gent normal, que som la gran majoria. Aquest tipus de personatges tenen molt poca presència a nivell dramàtic o còmica perquè no funcionen. A la gent no li interessa veure a algú que és com ell. Per això m’agrada i reivindico el cinema independent, on hi apareixen personatges que no intenten ser ni herois ni perfectes; gent en qui veig els mateixos errors que tinc jo i que tenen les mateixes pors i inseguretats que jo. Quan veig pel·lícules o sèries en què els personatges són per emmirallar-se, obrir la boca i dir: “¡Qué maravilla!”, ostia, jo em deprimeixo perquè llavors em veig a mi, a casa, fent una truita a la francesa i dic: “La meva vida és una merda…”, clar.

El moment més incòmode de la teva carrera professional?

Bastants perquè jo sóc de fotre bastant la pota. M’ha passat d’anar a fer un càsting i tocar-li la panxa a la Directora de càsting, que en realitat no estava embarassada. O d’arribar i criticar ben a gust una pel·lícula o sèrie i que la Directora de càsting em digui que ella va ser qui va fer-ne el càsting. Sóc idiota, sí… Però bé, ja n’aprens també a dir les coses on toca i a callar on no. (Riu)

I per últim… Que és el que menys t’agrada d’aquest mundillo?

Que no puguis dir el que penses i que tot hagi de ser tan “xupi guai”. De segons qui no pots dir segons que… vas a veure una estrena i no pots dir què t’ha semblat… Si ho critiques, és per enveja i si et desfàs en elogis, és perquè hi ha un interès darrere i tampoc et creuen. Em fa ràbia que les opinions sempre es vinculin a un interès perquè si fem art, és precisament perquè es pugui jutjar.

 

Leave a Reply