Monthly Archives

abril 2017

Marta Marco: “Els fantasmes del passat poden resultar tòxics per a una nova parella”

By | cultura | No Comments

Marta Marco és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió, popularment coneguda pels seus personatges a Ventdelplà, El coronel Macià, Xtrems, Gavilanes, Cites i darrerament Merlí. Filla del també actor Lluís Marco, amb qui coincideix a l’exitosa sèrie de TV3, Ventdelplà. També ha participat en diverses obres de teatre com La filla del mar, Terra baixa, Romeu i Julieta, El curiós incident del gos a mitjanit o Dansa d’agost, entre d’altres. Actualment està treballant amb la companyia La Brutal, fent Vides privades, al Teatre Borràs.

Quina és la primera reacció quan et proposen Vides privades?

Com que m’ho proposa un amic, David Selvas, és un “sí a tot”. (Riu) El projecte de seguida em va motivar, i a més em feia molta il·lusió tornar a treballar amb ell, amb qui ja havíem fet El timó d’Atenes, també amb la companyia La Brutal. I alhora, feia molt temps que no participava en una comèdia i em venia molt de gust.

Creus que, en part, el públic ve al teatre per tafanejar els merders sentimentals dels altres?

Jo crec que sí. La gent té aquest morbo, de pensar: “Què els passa a les altres parelles?”, potser per veure si així poden entendre millor el que els passa a ells mateixos. (Riu) Sí, suposo que hi ha alguna cosa d’això.

Fins a quin punt Vides privades és una ficció?

Home, ho és bastant perquè veritablement està una mica passat de voltes, sobretot el tercer acte. El desenllaç està pensat per fer riure i per portar la situació molt a l’extrem. Jo no sé si a la vida real, un sopar com aquell, s’aguantaria… (Riu) Però alhora, també hi ha llocs bastant recognoscibles per a molts. A la gent li passen aquestes coses. Tothom que ha tingut una exparella; tothom que ha donat una segona oportunitat, que ha caigut en els mateixos errors, que ha intentat aprendre del passat, que ha viscut les crisis dels quaranta i cinquanta, que s’ha emmirallat amb una persona més jove… Són petits tòpics –perquè no deixen de ser tòpics– però que no deixen de ser molt reals. Per això són tòpics, no? Perquè la gent s’hi identifica.

De totes, quina consideres l’escena més surrealista?

Per mi la més surrealista és la del sopar. Però respecte a l’escriptura, la que més m’ha costat i crec que és més de salt mortal, és l’escena en què ens trobem amb l’exparella al balcó i sobretot la reacció que tinc amb la meva parella, per aconseguir marxar d’allà. Això em va costar molt, perquè clar, era jugar a fons una mentida tan gran… Fins al punt d’arribar a inventar-me: “Hem de sortir d’aquí perquè em porta mals records… Aquí es va morir la meva germana.” Està enganxat molt pels pèls. (Riu) És tan surrealista que resultava molt difícil… Vam donar-li milions de voltes a aquesta escena.

I en quina et costa més aguantar-te el riure?

A la final. Quan estem tots quatre, sopant. I és horrible perquè de veritat que em costa moltíssim aguantar-me el riure; allà, amb el sushi a la boca, tan passats de voltes, amb el David que està tan amunt… Més d’un dia se m’escapa el riure.

Juan Cavestany, a diferència de les anteriors versions, ha fet una adaptació de l’obra –originària de Noël Coward– als nostres temps.

Sí! No puc fer-ne la comparativa perquè no la vaig veure, però sé que Cavestany n’ha fet una adaptació molt gran, per intentar apropar el text –que és dels anys trenta– als nostres dies. No obstant, és un text que ja era molt modern en la seva època, però encara hi quedava aquell tuf de: “els joves són els ximples i els grans se n’aprofiten”.  Crec que ha estat bé treure-li aquesta pàtina.

El fet d’anar entrant i sortint pel passadís del teatre, és una estratègia per a involucrar i apropar a l’espectador a la situació que s’està representant?

Bé, en un primer moment va ser més per una qüestió d’espai, ja que al Teatre Borràs no hi ha fons per entrar i sortir de l’escenari. Però és cert que a l’espectador li agrada; és una manera de tenir a prop al personatge i això sempre està bé.

La sinopsi de Vides privades planteja: “Què passa quan la teva nova parella et comença a fer preguntes sobre la teva anterior relació”. Quina és la teva resposta?

(Riu) Mira, justament l’altre dia vam anar a fer una entrevista i hi havia una Terapeuta de parella que deia que aquest és un dels grans errors que no s’ha de cometre. Comentava que el millor era començar la relació des de zero i no preguntar res. I penso que té raó… Els fantasmes del passat sovint són molt grans i poden resultar tòxics per a una nova parella.

La parella que interpreteu amb David Selvas, retrata les pujades i baixades de la febre sentimental. Fins a quin punt consideres que és fidel a la realitat?

Jo crec que ho és bastant. Sobretot en el primer i segon acte, durant el retrobament i el seu desenvolupament. Són llocs bastant recognoscibles. De fet, ho notem amb el públic, que empatitza amb cada situació i riu, precisament perquè s’hi identifica. És allò de dir: “Ostres, i tant!”. Queden al descobert les conductes i vergonyes de cadascú. (Riu)

T’ha costat posar-te en la pell d’Amanda?

No. Me l’he fet molt meva; hi he afegit moltes cosetes meves. I la veritat, he de dir que els assajos que han durat dos mesos han estat molt plàcids, aportant cadascú el seu món. Amb Javier Beltran i Mima Riera encara no hi havia treballat i ha estat tot súper fàcil; hem agafat molta confiança entre tots. A més, amb Norbert Martínez i David Selvas ja ens coneixíem i això ajuda molt; ja tens molt material construït.

Com animaries als més escèptics a venir a veure l’obra?

Els diria que vinguessin a passar una bona estona i a riure’s d’ells mateixos, davant de situacions molt comunes en una parella. I que els personatges estan molt bojos! (Riu)

Creus que és millor anar-hi amb la parella o amb amics?

Home, amb la parella també pot ser molt divertit. (Riu) Per a després, xerrar i dir: “Ostres tu, nosaltres això també ho fem! Quina cagada”.

Quina valoració final faries de la trama?

La veritat és que aquesta versió de Cavestany deixa el final molt obert… Realment no s’explica el que passarà amb els personatges. El que sí que es pot extreure, és que els joves –tot i també estar en una situació límit– no reaccionen igual i pel contrari, intenten construir alguna cosa. I també que són més generosos; són els primers a preguntar obertament sobre l’anterior parella i ho plantegen d’una manera molt natural, així com: “Hem de poder parlar de la teva exparella; algú amb qui vas estar tants anys i que per tu va ser important”. I és així, a vegades tenim massa barreres en parlar del passat i oblidem que és el passat el que ens ha anat fent a nosaltres mateixos i forma part de nosaltres.

Montse Morillo: “Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys”

By | cultura | No Comments

Montse Morillo és una actriu de teatre, televisió i cinema, formada a l’Institut del Teatre. Popularment coneguda gràcies a les nombroses aparicions en sèries de gran èxit com Temps de silenci, Porca Misèria o La Riera, entre d’altres.

Amb quin personatge diries que vas passar a ser una cara coneguda?

Amb la Maribel de La Riera, clarament. Perquè clar, sortir cada dia, durant vuit anys… És –bàsicament– la televisió la que et dóna aquest tipus de popularitat. Abans havia fet altres coses, però molt més puntuals.

Just acabar a l’Institut del Teatre, ja vas començar a treballar.

Sí! Abans vaig fer un capítol a La Laura, una coseta que feia la Lloll Bertran, i després ja va venir Temps de silenci.

Quin record en guardes?

Va ser una experiència molt bonica! En guardo molt bon record. Encara tinc algunes fotografies, que ens feien amb la Polaroid per fer els raccords de les escenes.

Amb quina escena et quedes?

Em va agradar molt l’escena en què teníem un vis a vis amb Julio Manrique, qui a la sèrie era el meu germà. I també recordo molt les escenes al menjador de casa nostra, on representàvem a una família andalusa, molt humil.

Diries que n’hi ha prou amb una cara bonica i una mica de talent, per ser actriu?

Jo crec que el talent és necessari, i el treball encara més. Però és cert que avui dia mou molt la imatge i a vegades, malauradament, es busca més una cara bonica que no pas un talent. Tot i així, a vegades no n’hi ha prou amb això… Sovint és qüestió d’estar en el moment i el lloc precís. Conec a molts actors, amb molt talent, que fa anys que no treballen o que han treballat molt poc… La qual cosa em fa pensar que també són cops de sort perquè de feina n’hi ha. I també és cert que sovint prima més una cara bonica, que més o menys sàpiga dir la frase, i això, el que fa és distanciar a l’audiència de la realitat del dia a dia perquè al carrer hi ha gent de tot tipus.

En quina pell et sents més còmoda?

Home, amb la Maribel fa tants anys que ens anem acompanyant, que ja m’hi sento prou bé. (Riu) També em vaig sentir molt còmoda amb l’últim que vaig fer de teatre, Traduccions/Translations de Brian Friel. El personatge en sí era molt bonic i va ser una suma de tot, la direcció, la companyia, l’equip –que es crea o no es crea– i en aquest sentit va anar tot rodat. Tot és una confluència el que fa que tu t’hi sentis bé, no és cosa només del personatge en si.

T’assembles a la Maribel?

No… La Maribel no té res a veure amb mi i per això m’agrada tant fer-la, precisament perquè em dóna l’oportunitat de fer tot allò que jo no sóc. A veure, sí que pot haver-hi una certa reserva a mi, perquè cada personatge té parts de l’actor, però no tinc el caràcter ni la duresa de la Maribel.

Per què creus que ha funcionat tan bé La Riera?

Jo crec que es va voler fer un salt qualitatiu en la programació de dramàtics, amb La Riera. Hi va haver una aposta molt cuidada, des dels decorats, les localitzacions –que moltes són exteriors i això li dóna molta qualitat–, el paisatge del Maresme… I també perquè aquí a Catalunya tenim alguna cosa amb la cuina, les fondes de tota la vida, que ens interessa i agrada molt, per això ha funcionat la història d’una família, que porta un restaurant…

Ara que, després de vuit anys, ja s’apropa el final de La Riera, què és el que més trobaràs a faltar de la sèrie?

Sobretot als companys i a l’equip… Molt. I enyoraré també aquesta continuïtat que dóna la sèrie diària, de poder interpretar i fer aquesta feina cada dia.

Com et prepares els personatges?

Ara mateix, el que estic fent en televisió, m’ho preparo a base de memorització a curt termini. M’ho aprenc, gravo i me n’oblido. Pensa que no hi ha assaig, l’únic que fem és passar la lletra –on tots els actors d’aquella escena, ens diem el text–. Després, anem a plató –on ens situem i fem una segona passada, dient el text amb els moviments que hi puguin haver– i gravem. És per això que intento memoritzar-los a casa, per tenir-los àgils.

Quant temps es dedica a cada escena?

Depèn bastant de l’escena, però entre passar text i tot, es planifica per uns 35-40 minuts, com a molt. Si és una escena més complicada, com pot ser una baralla o una escena on hi apareix molta gent i s’ha de fer molts plans, es planifica per una hora, o una mica més.

Acostumen a sortir bé a la primera?

També depèn una mica de l’escena, però tan aviat com surt més o menys bé, o que el regidor del moment considera que és bona, es dóna per bona i passem a la següent. Pensa que nosaltres fem el minutatge d’un capítol per dia i en una setmana gravem una setmana d’emissió. Fem 35 minuts de ficció diaris, que és molt, però és que és una sèrie d’emissió diària. A Temps de silenci, que era emissió setmanal, fèiem entre una i dues setmanes per capítol. També és veritat que eren capítols una mica més llargs. I el mateix fèiem amb Porca Misèria, teníem uns deu dies, crec recordar. Allà sí que treballàvem una mica més el guió i la interpretació, assajàvem un dia a la setmana.

Una situació que t’incomodi?

Mira anys enrere t’hauria dit que les escenes de sexe, però ara ja m’he tret les manies. (Riu) Recentment he rodat una escena de sexe a La Riera, on –després no es veu tot– però en aquell moment estava completament nua, i sorprenentment tranquil·la. I vaig pensar: “Bé, Montse, anem bé”. (Riu) Sembla que els pudors que podia tenir, me’ls vaig traient amb els anys. O no, o simplement que en aquest moment de la meva vida, no m’està molestant com abans. També t’he de dir que la realitzadora va cuidar-ho molt, fent que només quedéssim al set els imprescindibles.

I quina seria la més incòmoda, a dia d’avui?

Bona pregunta perquè ara, justament, em venen unes trames a La Riera, en què el personatge ha d’entrar en un lloc d’angoixes i emocions, d’una pèrdua molt gran, que ara mateix –en aquest moment de la meva vida– no em ve gens de gust fer. No és incomoditat per pudor, sinó que no tinc ganes de posar-me aquest pes a sobre. No tinc ganes d’entrar en aquest color. Ja sé que faig el personatge i me’n vaig cap a casa, però a casa m’he d’estudiar aquelles escenes, i he d’estar allà, amb aquella energia. I estic emprenyada. Tant, tant, així, no m’havia passat mai.

Tens algun paper pendent?

Sí, molts. Mai no he fet cap Txekhov, ni cap Shakespeare, i són textos que m’agradaria molt fer. M’encantaria fer de Lady Macbeth, és un personatge que em fascina. També un personatge de Blasted, una obra molt bona de Sarah Kane, una dramaturga que es va suïcidar molt jove.

Projectes de futur?

Doncs ara mateix, La Riera, fins al maig que acabem de gravar la sèrie. L’emissió s’acaba el 25 de juny  i es vol fer una gala pel capítol final. Això és el més immediat.

 

Rosa Gàmiz: “Quan fa dies que no trepitjo un teatre, és com si em faltés alguna cosa molt meva”

By | cultura | No Comments

Rosa Gàmiz és una actriu catalana i cofundadora de la companyia Tdeteatre (1991). Per a molts, una cara molt coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de TV3, com ara Oh! Europa, Temps de silenci, Ventdelplà… També ha col·laborat en diversos capítols de sèries de gran èxit com Estació d’enllaç, Majoria absoluta o Nit i dia, entre d’altres. Actualment coordinadora pedagògica i intèrpret –sota la direcció d’Oriol Broggi– de La perla petita, projecte que neix amb la voluntat d’apropar el teatre a les escoles, com a eina de desenvolupament cultural i pedagògic per als més menuts.

Vas començar amb Tdeteatre tot just acabar a l’Institut del Teatre, ara fa vint-i-cinc anys. Quin record en guardes?

Molt emocionant! Érem un grup d’amigues que vam fer la tesina juntes a l’Institut del Teatre i vam fer molta pinya. Tot va començar quan un noi, que en aquell moment estava estudiant direcció, em va proposar d’entrar a formar part en un projecte que tenia amb un altre noi i jo li vaig dir: “Sí, però és que tinc unes amigues…” (Riu). Ens va proposar un text de Patricia Highsmith, Petits contes misògins, i així vam començar. Assajàvem al menjador de casa la Míriam o de la meva, que en aquell moment eren les més grans, i sense diners ni res, vam començar. Ens vam comprar, recordo, uns tamborets que necessitàvem i vam preparar un espectacle amb tota la il·lusió i amb totes les ganes del món.

I va funcionar.

Sí! Va tenir molt èxit. A partir d’aleshores la cosa va començar a pujar i pujar i pujar… Ho recordo molt gratament i també súper intensament, perquè vam treballar moltíssim. Res és casualitat. Vam dedicar-hi moltes hores, sense saber si allò funcionaria o no. Penso que aquesta va ser la clau de l’èxit. Això ens va deslliurar una mica de la pressió, ho fèiem només pel plaer de fer teatre i de fer les coses bé. I al final va anar, no bé, molt millor del que ens esperàvem. Mai ens hauríem imaginat que després de vint-i-cinc anys, Tdeteatre seguiria funcionant. A més, amb el mèrit afegit de que en aquella època això no es feia; no hi havia la iniciativa de fer companyies petites de teatre. Hi havia els teatres importants, les quatre o cinc companyies importants, i prou. No era com ara, en aquell moment recordo que quan ho explicàvem ens miraven com dient: “però què fan aquestes nenes?”. Érem molt joves.

Però després vas decidir deixar la companyia i seguir per lliure.

Sí, em van començar a sortir moltes feines fora i mira, per circumstàncies meves de la vida, vaig baixar del carro de Tdeteatre. També perquè elles anaven molt sovint de gira i jo tenia moltes ganes de quedar-me aquí a Barcelona. Tot i així, seguim sent molt bones amigues i de tant en tant encara participo en algun espectacle.

Quin va ser el teu debut en televisió?

Bé, primer vaig fer cinquanta mil figuracions. (Riu) Estava amb Focus, quan Focus començava, que era una agència de figurants, bàsicament. I després, Dagoll Dagom va fer una sèrie que va tenir molt èxit que es deia Oh! Europa i més endavant, Oh! Espanya. Ho fèiem amb en Marc Cartes; érem un matrimoni jove, que ens casàvem i viatjàvem.

Molts també et recordaran per Temps de silenci.

Ai, Temps de silenci… quina sèrie més bonica!! M’agradava molt el meu personatge. A més, ho recordo molt intensament perquè era la primera vegada que feia un personatge tan distant a com sóc jo, i en aquest sentit, va ser tot un repte. Em va agradar que em proposessin aquell nivell d’exigència. Sempre recordo que amb Temps de silenci vaig prendre consciència de la meva responsabilitat com a actriu de televisió.

En quin sentit?

Em vaig adonar que, sovint representem històries que poden fer de mirall a molta gent i que cal ser-ne molt conscient. La televisió arriba a molta més gent que no pas el teatre i fent Temps de silenci em vaig trobar a molta gent –que havia viscut l’època de la guerra– que molt emocionada m’explicava com, certes seqüències de la sèrie, els havia fet recordar la seva pròpia experiència. I em donaven les gràcies, a mi! Ufff… això em va fer pensar molt.

Et van trucar per fer el paper o vas haver de fer el càsting?

Per Temps de silenci no vaig fer càsting, crec. Em va trucar Josep Maria Güell, realitzador de la sèrie i un pes important a Diagonal TV, que n’era la productora. Ens coneixíem perquè havia estat realitzador també a Oh! Europa i Oh! Espanya i va pensar en mi per fer el personatge de la Marta. En aquest cas va ser directe, però no sempre passa i menys ara últimament, que s’ha de fer càsting per tot. (Riu).

Amb quin paper se’t recorda més?

Se’n recorden molt de la Berta de Ventdelplà. Sempre em parlen de les trifulgues que teníem amb l’Imma Colomer, que em feia de mare. (Riu) La televisió és un mitjà que arriba molt. Mira, una anècdota… Em vaig quedar embarassada i vaig haver de parar, però estava de quasi nou mesos i encara gravava, i és clar, a la sèrie hi sortia amb una panxa molt grossa; doncs quan em veien pel carrer, em paraven i em tocaven la panxa. Aquí sí que vaig pensar: “Ai…”. Jo estava passant un moment molt especial i personal i allò era com molt estrany… Quan surts a la televisió, la gent s’aproxima molt a tu; entres a casa seva, al seu menjador, i et senten molt proper.

Portes bé ser una cara coneguda?

Sí, amb els anys ja ho porto bé, però a vegades és una mica difícil i entenc als companys que no ho porten tan bé. Jo, mira, em poso a la pell de la gent i penso: “Noia, si no fes una altra cosa.” Hi ha una part molt maca, quan la gent et para i et diu coses bones, i una altra que no ho és tant, perquè també hi ha gent molt impertinent… Però que hi faràs, l’ofici és aquest i per bé i per dolent, és molt exposat. Val a dir també que a vegades no em reconeixen pel físic sinó per la veu.

La teva veu no falla.

No falla, no. És inconfusible. (Riu) A la que obro la boca ja diuen: “Ai, ja deia jo que eres tu”. Tinc un to molt concret i la veu no canvia amb els anys… pots canviar físicament però la veu segueix sent la mateixa.

I tenint una veu tan peculiar, no t’has plantejat mai de fer doblatge?

No, no! De fet, jo vaig començar a l’Institut del Teatre amb un gran complex. En aquella època tenia molta al·lèrgia i se’m tapava molt el nas… vaig patir bastant. També perquè em vaig trobar amb algun professor que em va picar una mica…  Per això, ara que sóc mestra de teatre per a nens, intento anar molt alerta en aquest sentit.

Picar de quina manera?

Em va fer algun comentari, així com: “Quina llàstima aquesta noia perquè si tingués una altra veu…”. Li vaig agafar una mania a la meva veu… fins al punt que quan sortíem amb els companys, no parlava o intentava parlar molt poquet. Després em vaig fer gran i això va ser un revulsiu per a mi; vaig anar a classes particulars de cant i a truca de treballar la veu, vaig aconseguir recol·locar-la, fer-me-la meva i deixar de sentir-me acomplexada.

Quan fas televisió, t’agrada veure’t i analitzar-te?

Sí i no… Ho miro per veure el resultat i saber com puc millorar, però com que sóc bastant exigent i crítica, intento mirar-ho lo just. Sóc molt expressiva i em va molt bé veure’m –sobretot en televisió– per anar amb compte de no passar-me. Quan fas tele, has de vigilar perquè si no resulta excessiu. Sempre intento controlar-ho perquè, inconscientment, em surt “lo teatrero”. (Riu)

Et consideres més de teatre?

Home jo crec que sóc bastant més de teatre que de televisió. L’escenari m’agrada molt, des de petita, és una cosa innata total. Vaig començar amb només catorze anys, en un grup de teatre a Badalona, i des d’aleshores sento la mateixa il·lusió cada vegada que surto a l’escenari. Tant, que quan fa dies que no en trepitjo un, és com si em faltés alguna cosa molt meva…

Ho vius molt intensament.

Ufff… Per això m’agrada transmetre-ho als nens. Ells ho reben moltíssim i s’emocionen amb mi. A vegades em diuen: “Torna’ns a explicar quan vas caure a l’escenari del Teatre Lliure!”. (Riu) Els explico coses meves i ells ho viuen molt intensament, també.

Mires alguna sèrie?

No. És que no miro la televisió… Abans mirava Nit i dia, per Internet, perquè em va enganxar molt, però no sóc de mirar la tele. Llegeixo molt i tinc un fill de vuit anys… (Riu) No tinc massa temps.

Què llegeixes?

De tot. Últimament llegeixo més assaig i no tantes novel·les. I alhora, com que estic molt involucrada en projectes amb nens, llegeixo molt sobre Pedagogia i Psicologia, que és un tema que també m’agrada molt. Si ara em posés a estudiar, segurament estudiaria Psicologia. O Psicopedagogia, potser. Com que no ho he estudiat a la Universitat, ho estudio jo per lliure; busco informació, em documento sobre maneres d’enfocar l’educació… La veritat és que hi estic molt posada.

Quan va començar aquesta vessant de mestra?

Fa vint anys. Jo sóc de Badalona i allà, amb una mestra cosina meva, vam crear un espai que va estar funcionant durant molts anys, El taller de la lluna. Fèiem tallers de teatre i de plàstica per a nens. Des d’aleshores he coordinat diverses escoles i ara m’he especialitzat una mica més. Actualment sóc la coordinadora pedagògica de La Perla Petita, un projecte de teatre dirigit directament a les escoles. Trobo que el teatre és una eina de cultura, pedagògica i fins i tot terapèutica, que pot ajudar molt als nens a nivell personal.

Projectes de futur?

Seguir amb els tallers de teatre a les escoles, que cada vegada en tenim més! Ara l’educació va bastant per aquí, cada vegada són més els centres que consideren que el teatre, i totes les arts en general, poden ser una eina molt important per a l’aprenentatge a les escoles. I pel que fa a teatre, el 30 de juny estrenem E.V.A, amb Tdeteatre al Teatre Romea; dirigida per Julio Manrique, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la companyia. Em fa molta il·lusió ser-hi!

Pep Ferrer: “Deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons”

By | cultura | No Comments

Pep Ferrer és un actor català, nascut a Terrassa, format a l’Institut de Teatre de Barcelona. Ha participat en nombroses sèries de televisió com Secrets de famíliaLa memòria dels cargolsTemps de silenci, així com Cuéntame cómo pasó Amar en tiempos revueltos, entre d’altres. També ha encarnat diversos personatges damunt l’escenari, sota les ordres de directors de la talla de Pere Planella, Carme Portaceli, Mario Gas i Lluís Homar.

Que diries que és el que més ha canviat des que vas començar?

Les presses. Abans les coses es feien amb més tranquil·litat, amb més calma. Suposo que hi havia més diners i ara, com que la cosa va més migrada, tot va molt més de pressa.

Quan va començar la pressa?

Quan es van començar a fer els culebrons diaris a TV3, amb Poblenou. No donava temps d’assajar, si t’encallaves en una frase, n’agafaven un tros i feien el clàssic “recorta, pega y colorea”. Així no tens temps d’elaborar res… És un treball que necessita el seu temps.

Sempre has tingut clar que volies ser actor?

Sí! Era una altra manera d’explicar-me a mi mateix. Com totes les professions, és una casualitat. Tot d’una, sense saber perquè, trobes aquell camí. És tot tan casual… Vaig començar el primer any a l’Institut del Teatre de Terrassa, vaig anar a fer la mili i quan vaig tornar vaig voler anar a l’Institut del Teatre de Barcelona. Vaig haver de tornar a passar les proves perquè el nivell i els professors era diferent. En aquella època els millors professors estaven a Barcelona i jo volia treballar amb els millors; amb Albert Boadella, Pere Planella…

Ara ja està més normalitzat, però tractant-se dels anys vuitanta… hi van estar d’acord els teus pares?

No… I ara! Quan els vaig comunicar que volia ser actor, es pensaven que m’havia tornat boig. Suposo que deurien tenir la idea que en teatre tots eren putes i maricons. (Riu) No m’ho van dir això, eh? Però la veritat és que no ho veien gens clar, consideraven que era molt difícil guanyar-se la vida fent d’actor.

Alguna anècdota a destacar d’aquella època?

El 23-F. Aquell dia em tocava classe amb Albert Boadella, però no vaig anar-hi perquè vivia a Terrassa i vaig perdre el tren. Després em van explicar que, tot just començar la classe, van venir-lo a avisar que hi havia un cop d’estat, i el primer que va fer Boadella va ser agafar el cotxe i marxar cap a Perpinyà. Han canviat molt les coses, eh? (Riu)

Que va ser el primer que vas fer, professionalment?

Una obra de teatre, La cantant calba d’Eugène Ionesco. La vam fer juntament amb Pep Pla, Maria Clausó, Salvador Cebrià… dirigida per Vicenç Vidal amb una companyia que es deia Detritus, a Terrassa.

I en televisió?

El primer en televisió va ser un paper molt petit en una obra de teatre per TV2, amb Josep Montanyès. No recordo ni com es deia… Els visionaris, crec. I el paper, així ja protagonista, va ser a Quico, el progre amb Ferran Rañé i realitzat per Eduard Cortés; realitzador també de Secrets de Família i La Memòria dels cargols.

Com és que vas marxar a treballar a Madrid?

No és que decidís marxar, és que buscava feina i les circumstàncies eren les que eren… No tenia cap intenció de fotre el camp.

Has participat en moltes sèries de TV3, quina guardes al Top 1?

Espera’t, deixa’m rumiar… Potser Secrets de família, que va ser la més llarga que vaig fer i on se’m va donar més a conèixer. Però totes són especials, no és que et quedis més amb una… Amb La memòria dels cargols també m’ho vaig passar molt bé.

I el públic? Amb quin personatge et recorda la majoria?

La gent encara em recorda per l’Albert Riera de Secrets de família, però és clar, fa tants anys d’això… (Riu) Molts diuen: “Mira, és l’actor de TV3”. Però no, sóc l’actor, perquè ara ja fa molts anys que no treballo a TV3. Últimament he treballat a TVE.

El primer què et ve al cap si et dic… Temps de silenci.

Una anècdota que sempre em fa gràcia recordar és que quan em van oferir el paper del Frederic Ribalta i el productor em va exposar com era el meu personatge: un homosexual enamorat del seu millor amic, qui alhora era el germà de la seva dona, va resultar que qui feia l’altre personatge era el meu íntim amic de tota la vida, en Pep Pla. (Riu)

On es gravava la sèrie?

En una fàbrica molt gran, a l’entrada de Granollers. Tot allò era fals; la plaça del Blat no existeix. Estava més o menys arregladet amb decorats i l’espai era molt maco però no estava preparat… no tenia les condicions d’estudi. Hi fotia un fred de “ca l’ample”. Recordo que un dia, al febrer, ens vam plantar i vam dir que si no hi posaven solució, no gravàvem. Poca broma, eh?, hi havia escenes que anaves amb roba interior i allà hi passaven uns corrents d’aire de collons… (Riu)

Un blanc que encara et faci tremolar les cames?

Sí! Recordo un blanc horrorós, fent l’Otel·lo, al Teatre Grec. El teatre estava ple i no sé ni com me’n vaig sortir… No sé si es va notar però vaig repetir la frase dues o tres vegades… i no hi havia manera, m’encallava cada vegada. El cor m’anava a mil!

En alguna ocasió vas fer doblatge. Per què ho vas deixar?

Sí, però molt poca cosa… costa molt i em faltava tècnica. A més, era un grup molt tancadet i tenia la sensació que s’havia de fer molt la pilota… i com que el teatre i la televisió m’anava bé, no en tenia cap necessitat. Fins ara, que sí que m’aniria bé. (Riu) Està molt fotuda la cosa, francament. És una de les professions amb l’atur més elevat. Estem parlant del 80%.

Com es porta aquesta incertesa?

Es porta des que vaig començar, als vint-i-tres anys. T’hi vas acostumant i penses que poc o molt te n’has anat sortint, treballant i cobrant l’atur quan no hi ha feina. El que passa és que ara, amb el temps i l’edat, la feina ha caigut bastant en picat…

Projectes de futur?

Hem prorrogat Amics íntims fins al 30 d’abril, al Teatre Gaudí. I compte! EXCLUSIVA: També estaré a la programació del Grec i fent gira per les Espanyes amb Calígula d’Albert Camus, sota la direcció de Mario Gas. Comencem a Mèrida.