Rosa Gàmiz és una actriu catalana i cofundadora de la companyia Tdeteatre (1991). Per a molts, una cara molt coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de TV3, com ara Oh! Europa, Temps de silenci, Ventdelplà… També ha col·laborat en diversos capítols de sèries de gran èxit com Estació d’enllaç, Majoria absoluta o Nit i dia, entre d’altres. Actualment coordinadora pedagògica i intèrpret –sota la direcció d’Oriol Broggi– de La perla petita, projecte que neix amb la voluntat d’apropar el teatre a les escoles, com a eina de desenvolupament cultural i pedagògic per als més menuts.
Vas començar amb Tdeteatre tot just acabar a l’Institut del Teatre, ara fa vint-i-cinc anys. Quin record en guardes?
Molt emocionant! Érem un grup d’amigues que vam fer la tesina juntes a l’Institut del Teatre i vam fer molta pinya. Tot va començar quan un noi, que en aquell moment estava estudiant direcció, em va proposar d’entrar a formar part en un projecte que tenia amb un altre noi i jo li vaig dir: “Sí, però és que tinc unes amigues…” (Riu). Ens va proposar un text de Patricia Highsmith, Petits contes misògins, i així vam començar. Assajàvem al menjador de casa la Míriam o de la meva, que en aquell moment eren les més grans, i sense diners ni res, vam començar. Ens vam comprar, recordo, uns tamborets que necessitàvem i vam preparar un espectacle amb tota la il·lusió i amb totes les ganes del món.
I va funcionar.
Sí! Va tenir molt èxit. A partir d’aleshores la cosa va començar a pujar i pujar i pujar… Ho recordo molt gratament i també súper intensament, perquè vam treballar moltíssim. Res és casualitat. Vam dedicar-hi moltes hores, sense saber si allò funcionaria o no. Penso que aquesta va ser la clau de l’èxit. Això ens va deslliurar una mica de la pressió, ho fèiem només pel plaer de fer teatre i de fer les coses bé. I al final va anar, no bé, molt millor del que ens esperàvem. Mai ens hauríem imaginat que després de vint-i-cinc anys, Tdeteatre seguiria funcionant. A més, amb el mèrit afegit de que en aquella època això no es feia; no hi havia la iniciativa de fer companyies petites de teatre. Hi havia els teatres importants, les quatre o cinc companyies importants, i prou. No era com ara, en aquell moment recordo que quan ho explicàvem ens miraven com dient: “però què fan aquestes nenes?”. Érem molt joves.
Però després vas decidir deixar la companyia i seguir per lliure.
Sí, em van començar a sortir moltes feines fora i mira, per circumstàncies meves de la vida, vaig baixar del carro de Tdeteatre. També perquè elles anaven molt sovint de gira i jo tenia moltes ganes de quedar-me aquí a Barcelona. Tot i així, seguim sent molt bones amigues i de tant en tant encara participo en algun espectacle.
Quin va ser el teu debut en televisió?
Bé, primer vaig fer cinquanta mil figuracions. (Riu) Estava amb Focus, quan Focus començava, que era una agència de figurants, bàsicament. I després, Dagoll Dagom va fer una sèrie que va tenir molt èxit que es deia Oh! Europa i més endavant, Oh! Espanya. Ho fèiem amb en Marc Cartes; érem un matrimoni jove, que ens casàvem i viatjàvem.
Molts també et recordaran per Temps de silenci.
Ai, Temps de silenci… quina sèrie més bonica!! M’agradava molt el meu personatge. A més, ho recordo molt intensament perquè era la primera vegada que feia un personatge tan distant a com sóc jo, i en aquest sentit, va ser tot un repte. Em va agradar que em proposessin aquell nivell d’exigència. Sempre recordo que amb Temps de silenci vaig prendre consciència de la meva responsabilitat com a actriu de televisió.
En quin sentit?
Em vaig adonar que, sovint representem històries que poden fer de mirall a molta gent i que cal ser-ne molt conscient. La televisió arriba a molta més gent que no pas el teatre i fent Temps de silenci em vaig trobar a molta gent –que havia viscut l’època de la guerra– que molt emocionada m’explicava com, certes seqüències de la sèrie, els havia fet recordar la seva pròpia experiència. I em donaven les gràcies, a mi! Ufff… això em va fer pensar molt.
Et van trucar per fer el paper o vas haver de fer el càsting?
Per Temps de silenci no vaig fer càsting, crec. Em va trucar Josep Maria Güell, realitzador de la sèrie i un pes important a Diagonal TV, que n’era la productora. Ens coneixíem perquè havia estat realitzador també a Oh! Europa i Oh! Espanya i va pensar en mi per fer el personatge de la Marta. En aquest cas va ser directe, però no sempre passa i menys ara últimament, que s’ha de fer càsting per tot. (Riu).
Amb quin paper se’t recorda més?
Se’n recorden molt de la Berta de Ventdelplà. Sempre em parlen de les trifulgues que teníem amb l’Imma Colomer, que em feia de mare. (Riu) La televisió és un mitjà que arriba molt. Mira, una anècdota… Em vaig quedar embarassada i vaig haver de parar, però estava de quasi nou mesos i encara gravava, i és clar, a la sèrie hi sortia amb una panxa molt grossa; doncs quan em veien pel carrer, em paraven i em tocaven la panxa. Aquí sí que vaig pensar: “Ai…”. Jo estava passant un moment molt especial i personal i allò era com molt estrany… Quan surts a la televisió, la gent s’aproxima molt a tu; entres a casa seva, al seu menjador, i et senten molt proper.
Portes bé ser una cara coneguda?
Sí, amb els anys ja ho porto bé, però a vegades és una mica difícil i entenc als companys que no ho porten tan bé. Jo, mira, em poso a la pell de la gent i penso: “Noia, si no fes una altra cosa.” Hi ha una part molt maca, quan la gent et para i et diu coses bones, i una altra que no ho és tant, perquè també hi ha gent molt impertinent… Però que hi faràs, l’ofici és aquest i per bé i per dolent, és molt exposat. Val a dir també que a vegades no em reconeixen pel físic sinó per la veu.
La teva veu no falla.
No falla, no. És inconfusible. (Riu) A la que obro la boca ja diuen: “Ai, ja deia jo que eres tu”. Tinc un to molt concret i la veu no canvia amb els anys… pots canviar físicament però la veu segueix sent la mateixa.
I tenint una veu tan peculiar, no t’has plantejat mai de fer doblatge?
No, no! De fet, jo vaig començar a l’Institut del Teatre amb un gran complex. En aquella època tenia molta al·lèrgia i se’m tapava molt el nas… vaig patir bastant. També perquè em vaig trobar amb algun professor que em va picar una mica… Per això, ara que sóc mestra de teatre per a nens, intento anar molt alerta en aquest sentit.
Picar de quina manera?
Em va fer algun comentari, així com: “Quina llàstima aquesta noia perquè si tingués una altra veu…”. Li vaig agafar una mania a la meva veu… fins al punt que quan sortíem amb els companys, no parlava o intentava parlar molt poquet. Després em vaig fer gran i això va ser un revulsiu per a mi; vaig anar a classes particulars de cant i a truca de treballar la veu, vaig aconseguir recol·locar-la, fer-me-la meva i deixar de sentir-me acomplexada.
Quan fas televisió, t’agrada veure’t i analitzar-te?
Sí i no… Ho miro per veure el resultat i saber com puc millorar, però com que sóc bastant exigent i crítica, intento mirar-ho lo just. Sóc molt expressiva i em va molt bé veure’m –sobretot en televisió– per anar amb compte de no passar-me. Quan fas tele, has de vigilar perquè si no resulta excessiu. Sempre intento controlar-ho perquè, inconscientment, em surt “lo teatrero”. (Riu)
Et consideres més de teatre?
Home jo crec que sóc bastant més de teatre que de televisió. L’escenari m’agrada molt, des de petita, és una cosa innata total. Vaig començar amb només catorze anys, en un grup de teatre a Badalona, i des d’aleshores sento la mateixa il·lusió cada vegada que surto a l’escenari. Tant, que quan fa dies que no en trepitjo un, és com si em faltés alguna cosa molt meva…
Ho vius molt intensament.
Ufff… Per això m’agrada transmetre-ho als nens. Ells ho reben moltíssim i s’emocionen amb mi. A vegades em diuen: “Torna’ns a explicar quan vas caure a l’escenari del Teatre Lliure!”. (Riu) Els explico coses meves i ells ho viuen molt intensament, també.
Mires alguna sèrie?
No. És que no miro la televisió… Abans mirava Nit i dia, per Internet, perquè em va enganxar molt, però no sóc de mirar la tele. Llegeixo molt i tinc un fill de vuit anys… (Riu) No tinc massa temps.
Què llegeixes?
De tot. Últimament llegeixo més assaig i no tantes novel·les. I alhora, com que estic molt involucrada en projectes amb nens, llegeixo molt sobre Pedagogia i Psicologia, que és un tema que també m’agrada molt. Si ara em posés a estudiar, segurament estudiaria Psicologia. O Psicopedagogia, potser. Com que no ho he estudiat a la Universitat, ho estudio jo per lliure; busco informació, em documento sobre maneres d’enfocar l’educació… La veritat és que hi estic molt posada.
Quan va començar aquesta vessant de mestra?
Fa vint anys. Jo sóc de Badalona i allà, amb una mestra cosina meva, vam crear un espai que va estar funcionant durant molts anys, El taller de la lluna. Fèiem tallers de teatre i de plàstica per a nens. Des d’aleshores he coordinat diverses escoles i ara m’he especialitzat una mica més. Actualment sóc la coordinadora pedagògica de La Perla Petita, un projecte de teatre dirigit directament a les escoles. Trobo que el teatre és una eina de cultura, pedagògica i fins i tot terapèutica, que pot ajudar molt als nens a nivell personal.
Projectes de futur?
Seguir amb els tallers de teatre a les escoles, que cada vegada en tenim més! Ara l’educació va bastant per aquí, cada vegada són més els centres que consideren que el teatre, i totes les arts en general, poden ser una eina molt important per a l’aprenentatge a les escoles. I pel que fa a teatre, el 30 de juny estrenem E.V.A, amb Tdeteatre al Teatre Romea; dirigida per Julio Manrique, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la companyia. Em fa molta il·lusió ser-hi!