Cristina Dilla: “El sentiment no es crea durant el rodatge sinó després, fora del plató”

By 3 de maig de 2017cultura

Cristina Dilla és una de les actrius més respectades i estimades de l’escena catalana. Popularment coneguda gràcies a les diverses aparicions en sèries de televisió com Nissaga de poderTemps de silenci o Ventdelplà, entre d’altres. Els seus inicis en televisió se situen el 1988, amb el personatge d’Amèlia a Crònica Negra. També ha participat en algunes pel·lícules com El embrujo de Shangai, Cruzando el límite, Tres metros sobre el cielo o The wine of summer. 

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Suposo que la possibilitat de viure diferents vides. Més que vides, fragments de la vida d’altres personatges. El fet de posar-te en situacions que mai has viscut i dir: “Què faria jo en aquesta situació?”. També m’agrada perquè et permet treure’t la timidesa. Ja sé que és un tòpic i que tots els actors diem el mateix, però és que és cert. Jo crec que el 80% de la professió, ens hi dediquem precisament per això; perquè ens permet fer coses que potser en la nostra vida real no faríem. És un joc on pots fer tot el que vulguis, perquè no ets tu sinó el personatge qui actua d’aquella determinada manera.

Què estàs fent ara?

Ara mateix no estic fent res ni de teatre ni de televisió. Tinc un projecte en ment, de teatre, però encara ho estem valorant. Al marge d’això, m’estic dedicant molt a escriure. Ja fa un temps que vaig començar uns cursos d’escriptura, aquí a l’Ateneu de Barcelona.

Com va anar?

De cop i volta vaig sentir la necessitat d’escriure i això va derivar a fer uns cursos de conte per adults. Espero, aviat, poder ensenyar el que estic fent. La veritat és que últimament m’hi he dedicat bastant, aprofitant també que el nostre país no està passant per un bon moment de feina.

Amb quin paper se’t recorda més?

En general la gent em recorda molt per Temps de silenci i també per Ventdelplà, potser perquè era un personatge molt histriònic i estrany. Em feia molta por quan el vaig començar a fer…

Per què?

Perquè era tan excessiu, que em feia por que la gent pensés que no era bona actriu. El personatge era molt exagerat… però clar, el director i els guionistes volien que fos així. Vaig intentar recrear un personatge que, dins de tot, fos bastant real; intentant fer-lo entrar dins la naturalitat. De fet, em vaig inspirar amb una persona que conec –que és molt així–, per donar-me força i creure’m que realment aquest tipus de persones existeixen i que veritablement actuen així; que mouen així les mans, criden d’aquesta manera…

I de tots, quin és el que més t’ha marcat?

La Isabel de Temps de silenci, sense cap dubte. Però perquè és un personatge que comença amb divuit anys i acaba la sèrie amb seixanta, i això em va permetre viure tota la seva evolució, a tots els nivells. Ja no només psicològic; també físic, de vestuari, d’època… Recordo que en funció de cada època, em maquillaven d’una manera o una altra; em posaven pestanyes postisses, em pintaven més o menys les ungles, em depilaven les celles… Va ser curiós poder viure totes les èpoques. Era com si m’hagués traslladat al passat i pogués viure la vida de la meva àvia, de la meva mare…

Una escena que t’arribés a emocionar de debò?

Ostres, n’hi ha moltes… És que jo en aquesta sèrie plorava molt, eh? Potser una de les més emotives va ser quan sortíem de casa, que anàvem a l’enterrament del meu fill, qui moria poc després de néixer. Quan passen amb el taüt. Així com totes les morts que vaig haver de viure –que van ser unes quantes– també van ser bastant emotives, cadascuna a la seva manera. Recordo que en totes intentava plorar de diferent manera, perquè resultés creïble, i el director sempre em deia: “plores, sí, però aquí no fas això ni allò altre” i jo pensava: “és que no ploraria igual si es mor la mare, que si es mor el marit o l’amant”. Intentava regular-ho molt, tot això.

Alguna anècdota que encara et tregui la rialla?

Recordo el capítol en què em casava amb el Frederic… (Riu) El vestit de núvia no se m’aguantava i em van posar pinces d’estendre la roba per aguantar-lo per darrere. Però clar, les pinces no es podien veure i el càmera tota l’estona em mirava i reia… Em va costar molt aguantar-me el riure.

Abans de Temps de silenci, però, vas participar a Nissaga de poder.

Sí! En guardo un record molt especial perquè va ser un dels primers personatges, així llargs, que vaig fer a la televisió. Ja havia fet alguna cosa, però encara no havia fet un personatge que es mantingués durant bastants capítols, ni que evolucionés. De fet, quan vaig començar a Nissaga, el meu personatge havia de sortir de manera puntual, però van decidir deixar-lo i va acabar durant cinc anys. Era secundari, però  anava a gravar ben bé dues o tres vegades per setmana.

Tens alguna mania o manera de fer per ajudar-te a perfilar els personatges?

L’única mania que tinc és escoltar molt a l’altre company i intentar deixar-me portar una mica per la situació del moment. Intento concentrar-me molt en el que rebo de l’altre, dins –és clar– de la prèvia construcció del meu personatge.

No és una mica arriscat, dependre de l’altre?

Sí, sí que és arriscat… Pots trobar-te amb algú que té un mal dia o que simplement no et transmet res i aleshores t’has de buscar la vida com sigui. Però en general, la meva manera de treballar és aquesta.

Una situació que t’incomodi davant la càmera?

Mira, el que més em costa és estar en una escena fent “de bulto”; aquelles escenes on no dius res però que hi has de ser i reaccionar. Em costen perquè em dóna la sensació que puc estar en fals. Però ara que m’hi fas pensar… encara em costen més aquelles escenes on mentre l’altre explica alguna cosa, a mi em toca fer preguntes com: per què?, com?, què va passar?, quan va ser? No m’agraden gens aquestes preguntes, em dóna la sensació que no les faig amb naturalitat. Són preguntes molt curtes, que només serveixen de nexe a la història de l’altre, i que a la vida normal no es farien però que en televisió són necessàries per anar canviant de pla. S’han de fer i són molt incòmodes…

Actuant, no és fàcil confondre les emocions?

Per mi no… Però és cert que hi ha actors que expliquen que amb determinats personatges, han patit una crisi d’identitat. A mi, però, mai m’ha passat.

I en l’àmbit sentimental? És fàcil enamorar-se?

No i ara t’explicaré l’anècdota de com crec que es produeixen aquest tipus d’enamoraments. Des de fora pot semblar que resulti fàcil confondre els sentiments, quan dues persones inicien un rodatge i acaben formant una parella –en la ficció– durant x temps. Això és erroni. La “xispa” no es produeix en el moment del rodatge, sinó després. El que influeix és el fet d’estar junts, durant tantes hores. Pensa que són moltes hores de convivència. (Riu) El sentiment es crea fora del plató. Podríem dir que el que crea “el caldo de cultiu” és la proximitat amb la persona, no pas amb el personatge.

Això passa sovint o són casos molt aïllats?

Home, això passa. En general sí que passa… però jo crec que igual que en totes les professions. El mateix ocorre amb els metges i les infermeres que treballen en el torn de nit d’un hospital –dic en torn de nit, no perquè tingui una connotació sexual sinó perquè hi ha menys volum de feina– i és en aquestes hores mortes on es produeix aquesta proximitat.

Et vas presentar al càsting de Tres metros sobre el cielo o et van trucar?

No, no vaig fer càsting. Em va trucar la meva representant i em va comentar que hi havia la possibilitat de fer aquesta pel·lícula i que el director em volia conèixer. Ara no recordo molt bé si era el director o algú de l’equip… La cosa és que em vaig entrevistar amb el director i em va proposar de fer una prova de maquillatge, per mirar d’envellir-me una mica perquè semblava massa jove. Em van fer la prova –posant-me deu anys a sobre– i recordo que quan el director em va veure, va fer una cara de: “¡Qué horror!”. En aquell moment vaig dir-me: “Cristina, has perdut el paper!”. (Riu) Però no, suposo que volia que ho fes jo i va passar per alt el tema de l’edat.

T’agrada fer cinema?

Sí, però la veritat és que no n’he fet massa. Se’m fa molt pesat… és molt lent. Pensa que si en televisió ja és lent, en cinema es multiplica tot per trenta. Però sí. M’agrada. Ara em ve al cap una molt bona experiència de rodatge, amb Fernando Trueba, fent El embrujo de Shangai.  Jo no havia fet gaire cinema fins aleshores i de cop i volta em vaig trobar treballant amb ell. Em va agradar molt perquè és una persona molt organitzada; els rodatges sempre acabaven mitja hora abans del previst –que això no t’imagines el que és perquè no passa MAI– (riu), no el senties mai cridar… Va ser un rodatge molt relaxat, quelcom que no t’esperes en cinema. El més habitual és acabar fart de sentir crits, gent que es mou, nervis…

Projectes de futur, a banda d’escriure?

Doncs la veritat és que aquesta pausa m’ha anat molt bé, per descansar i dedicar-me a altres coses, però ara ja torno a tenir el cuquet de fer televisió. Esperem que sorgeixi algun projecte i que allà estiguem, no? (Riu)

 

 

 

 

Leave a Reply