Jaume Madaula és un actor català, popularment conegut pel paper de Dani Pereira a La Riera. Ha participat en diverses obres de teatre com F3dra, Trashèdies, Fusells o El bon pare, entre d’altres; així com també en cinema amb Eloïse (2009) o Waste Days (2009). Nebot del també actor, Ramon Madaula, va iniciar-se en televisió amb la sèrie de tretze capítols, Entrampat.
No has acabat els estudis a l’Institut del Teatre.
No. De fet, fa tres o quatre anys que no hi vaig perquè em coincideix amb gravacions. Mentre vaig poder, ho vaig anar combinant. Ara tinc ganes de marxar un temps fora i acabar les 3-4 assignatures que em queden, en alguna altra escola. No crec que les acabi a l’Institut.
Com és?
Perquè tinc ganes de veure altres escoles, a l’Institut ja hi he anat molts anys. De fet, estic esperant que s’acabi La Riera, per marxar. Em ve de gust provar coses noves.
A banda d’interpretar, també fas trapezi, acrobàcia, esgrima, malabars…
Sí! M’interessen moltes coses i en la mesura que puc, vaig fent-les. Vull seguir fent teatre, cinema i televisió, però la veritat és que vull provar de combinar-ho amb altres especialitats més físiques, no només de text. Ara estic bastant posat amb el circ, també.
Algun paper que t’agradaria fer?
M’agrada molt Jack Sparrow, però ja me l’han fotut. (Riu) I també una obra que tenim pendent amb Francesc Garrido, La solitud dels camps de cotó. No és fàcil trobar textos de teatre que diguis: “wow”. Trobo que és molt difícil escriure teatre… i aquests dos em semblen molt potents. Potser també n’hauria de llegir més. (Riu)
Què tal l’experiència a La Riera?
Molt bé! És un equip molt maco i familiar, des de producció fins a maquillatge, perruqueria, vestuari… Hi ha molts bons actors i són molt bona gent. He pogut aprendre molt amb ells.
Ha funcionat molt bé.
Sí. Que hi hagi un equip tan ben avingut, jo crec que hi ha fet molt. I també, per descomptat, pel seu repartiment; Pere Arquillué, Mercè Sampietro, David Bagés… bé, la gran majoria.
Vas fer el càsting o et van trucar?
Em van cridar per un càsting ja bastant tancat, on hi havia Peter Vives i no sé si algú més. En aquell moment no sabien qui de nosaltres faria quin paper. Em van trucar perquè havia fet l’Entrempat, una sèrie curteta de TV3, i quan després vaig fer Plastilina –la meva primera obra de teatre– vaig convidar als de TV3 a veure l’obra, i a partir d’aquí em van trucar pel càsting de La Riera.
L’escena que més recordes?
La primera. Recordo que estava cagadíssim… (Riu) De fet, en un principi havia de parlar com la Maribel –així com de barri– però finalment vaig decidir que no, que prou difícil se’m feia acostumar-me a estar davant la càmera.
Vas trigar a acostumar-t’hi?
Tres mesos, ben bé, sí. Amb La Riera he notat que he après moltíssim. Els primers mesos es fa una mica estrany estar davant la càmera, després ja t’hi vas acostumant i veus que vas millorant. Em veig estrany quan torno a mirar els primers capítols. Però també em passa ara, quan miro capítols anteriors, que no són tan recents, així que genial; significa que segueixo millorant.
Se’t fa incòmode veure’t?
Ara ja m’hi he acostumat però al principi sí… Et veus tots els defectes, la veu et sona estranya, i penses: “Ai, aquestes orelles!” o “Aquesta cara faig?”. (Riu)
Com portes la fama?
Bé. Preferiria que no se’m conegués, però bé.
Et paren molt pel carrer?
A Barcelona no tant. Fora d’aquí sí que em paren més, suposo que perquè és menys freqüent trobar-se algú de la televisió. Amb els amics sempre anem a les festes de per aquí, com la Patum de Berga o el carnestoltes de Vilanova i la Geltrú, i sí que es nota més. Però és molt portable.
Un director que t’agradaria que et truqués?
Daniel Veronese. I Oskaras Korsunovas! Estaria molt bé. Oskaras és un crac, sap combinar molt bé el teatre de text amb el físic. Vaig veure una versió de La tempesta, de Shakespeare, que era una autèntica passada.
Tens o has tingut algun referent?
Totalment. Francesc Garrido és un referent per mi. La seva manera de prendre’s la vida i la feina… Garrido és una persona que ho dóna tot cada vegada, que arrisca, que prova coses diferents, que sap treure la part positiva a tot. En definitiva, que juga de veritat.
Què t’agrada més, fer televisió, cinema o teatre?
És que és diferent… A veure, de cinema n’he fet poc, encara. Però entre televisió i teatre… No ho sé. Podríem dir que la televisió és com anar a fer unes cerveses amb els amics i el teatre és com pujar una muntanya. Les cerveses –és a dir la televisió– és més “pim pam”, ràpid i àgil, “jiji, jaja”, i en canvi, pujar una muntanya –és a dir el teatre– és una feina a un nivell més profund, que requereix més esforç, amb moments més durs, i que quan arribes al final, és molt gratificant.
Has fet alguna cosa amb el teu tiet?
No, encara no. De fet, estem buscant algun text per fer junts. Potser n’escriu un ell mateix; està escrivint coses molt interessants.
Què seria el pitjor que et podria passar damunt l’escenari?
Morir-me?
Carai. No se t’acut res més fotut?
És que seria el més fotut, la veritat… Ara em ve al cap l’atemptat a la sala Bataclan, de París. Penso en els músics que hi tocaven, els qui es van salvar, i penso en la massacre que van viure… Haver de superar una experiència així, i a més damunt l’escenari, que és on treballes… Déu ni do.
Projectes de futur?
Doncs tinc pendents de fer un parell d’obres l’any que ve, a veure si surten. Hi ha una pel·lícula francesa també… però està tot a l’aire, encara. La solitud dels camps de cotó –com et comentava– amb Francesc Garrido, i la resta són càstings que encara no es poden anunciar.