Miquel Gelabert: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”

By 14 de juny de 2017cultura

Miquel Gelabert és un actor mallorquí de teatre, cinema i televisió, que va iniciar-se en el món de la interpretació amb la companyia Comediants (1973). Popularment conegut, a Catalunya, pels seus personatges; Paco a Temps de silenci i Jaume Estalrich a Ventdelplà. Darrerament ha participat en la pel·lícula Pàtria, dirigida per Joan Frank Charansonnet.

No vas acabar els estudis a l’Institut del Teatre.

No. El curs del 73-74, una setmana després de començar el tercer –i últim– curs, ho vaig deixar. Un company de segon em va proposar un projecte que tenia entre mans a Bilbao i me n’hi vaig anar sense pensar-m’ho, d’un dia per l’altre.

Com s’ho van prendre els teus pares?

Prou bé. Li vaig dir per carta al meu pare. (Riu) Els vaig explicar que de moment estava treballant, que em pagaven i em podia mantenir, i que quan tornés ja acabaria els estudis de Filosofia. La veritat és que estudiava Filosofia per acontentar al meu pare, però pensava: “Acabaré el tercer any i què faré? Morir-me de gana?”.

En l’època que jo vaig començar, no era tan fàcil. Ara un noi diu que vol ser actor i la mama està encantada, però en la meva època el més normal era que et fotessin dues hòsties, seguides de la frase: “Tots els actors són maricons i totes les actrius, putes”.

Tot i així, els meus pares veien que hi tenia tirada i sempre van respectar que tant el meu germà com jo, féssim el que volguéssim. Tot i ser de dretes i el meu pare militar, tenien molta por als comunistes i per aquest bloqueig mental –propi de l’època– en certa manera pensaven: “l’únic que no els podran prendre és el que tinguin al cap”. Quan el meu germà va dir que volia pintar, ràpid li van comprar. Quan va començar a pintar abstracte, ja no tant. (Riu)

Com vas viure l’experiència a Bilbao?

Bé, em van oferir un muntatge que en principi havia de ser una gran cosa, però estàvem esperant el permís i no acabava d’arribar. Recordo que el dia que l’havíem de rebre, al no tenir notícies, vam trucar a Madrid per a preguntar si havia passat la censura. El contacte de Madrid ens va dir: “No truqueu avui i menys des del País Basc”. Acabaven d’assassinar a Carrero Blanco.

I aleshores que vau fer, tornar cap aquí?

No. Em vaig quedar a Bilbao i allà vaig fer classes d’expressió corporal i d’improvisació. També, durant dos o tres mesos, vam fer un espectacle per a nens, de pallassos.  Després vam muntar un altre espectacle Volpone de Ben Jhonson… Vam voltar un any. Me’n vaig anar a l’octubre i al setembre vaig tornar a Mallorca, per anar-me’n a fer la mili.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Molt bon record. Va ser una producció molt exitosa i ens enteníem molt bé entre nosaltres. En un principi m’havien parlat d’una primera temporada, però finalment vaig aguantar fins al darrer dia de la cinquena.

Alguna anècdota en particular?

I tant! Hi havia un capítol –ara no recordo si era en la tercera o en la quarta temporada– en què el meu personatge s’havia de suïcidar, i un company em va comentar que hi havia un club de fans, que demanava que no ho fes. (Riu) Em va fer molta gràcia! La gent s’estimava molt al Jaume Estelrich.

Per què sempre et toca fer personatges amb caràcter malhumorat?

Bé, jo sempre deia que ho feien per pujar l’audiència. (Riu) És com el personatge del pallasso… cada vegada que es fot una nata, la gent riu. Jo era un personatge que queia bé i que d’alguna manera, fent-lo enrabiar i veient com es cagava amb tot, feia que l’audiència es fotés un fart de riure. A part que jo també sóc bastant així; em considero calmat, bona persona i gens agressiu, però tinc molt “mal sobaco”. Jo no he arreglat mai les coses a hòsties, però sí a crits. Quan hi ha una cosa que no m’agrada, m’encenc i això a la gent li fa gràcia. De fet, a Ventdelplà sovint canviava el text, però com que funcionava, em deixaven fer.

És a dir, tenies una mica de marge a l’hora de crear el personatge.

Sí, a Ventdelplà, sí. A La Riera, en canvi, no els agradava tant. Suposo que a Ventdelplà també van veure que hi havia una connexió amb el personatge. Si fins i tot a casa meva em deien: “No sé ni perquè et paguen, fas el mateix que aquí”. (Riu) Me’l sentia molt meu. A més, com que jo visc al camp, en una espècie de comuna a Tiana, em sentia molt a prop del personatge.

És el personatge que més s’ha apropat a tu?

Sí, probablement sí. També el Paco de Temps de Silenci, però al ser una sèrie ambientada en un període de temps tancat, no vaig tenir tant temps. En canvi, Ventdelplà hauria pogut durar com està durant ara La Riera.

L’audiència era bona. Per què es va acabar?

No ho sé. Potser perquè algun actor estava una mica cansat i demanava més diners…  O també perquè la direcció va creure que la idea ja s’havia gastat una mica i es volia fer una cosa una mica més urbana… Cosa que per mi és un error; és veritat que a Barcelona hi ha més gent, però d’aquestes, ja se n’ha fet moltes d’altres.

Una altra passió, a més d’actuar?

Dibuixar. Algú va dir que dibuixar era el més divertit que es pot fer amb la roba posada i no hi puc estar més d’acord. (Riu) M’agrada perquè, igual que la meva feina, sempre estàs aprenent. Quan has après a dibuixar un nas, has d’aprendre a dibuixar una ombra, uns pits, una boca… i amb el teatre passa una mica el mateix; aprens a fer un Shakespeare, ara aquest altre… I sempre has d’estudiar sobre el tema.

Jo vaig fer un Macbeth, amb Calixto Bieito, però els personatges en lloc de ser reis i ministres, eren una banda mafiosa. El text era el mateix, l’únic que canviava era –diguéssim– la gamberrada. En lloc de sortir amb el vestit de coronel, Banquo sortia amb una guitarra i borratxo, fins a dalt de cervesa. Com a actor, vaig haver d’estudiar sobre la màfia i en definitiva, empapar-me’n. Anthony Hopkins té una parrafada preciosa on explica això mateix. Cada vegada que entres en un tema nou, has de saber del que estàs parlant; necessites un background que t’equipi. És el contrari al funcionariat; a la idea de “esto no me toca a mi”, “este no es mi horario”. Jo ho vull tocar tot.

Ara mateix, gaudeixes més pintant que actuant?

Més no. Dibuixar és una segona passió, que puc fer sol. Em produeix una espècie de riquesa que no puc explicar, però jo, tancat dins el taller amb papers, fang, un soldador i quatre eines, en tinc prou. No necessito un gran cotxe ni un gran xalet.

Et paren molt pel carrer?

Ara ja no tant però hi va haver un temps que sí. I una cosa és aquí Barcelona, que encara passava discretament, però si me n’anava a pobles com Vic o Olot… allà sí que era l’atracció. Si feien castells, en lloc de mirar-los, em miraven a mi. (Riu)

És fàcil enlluernar-se per la fama?

A mi no. No em molesta que em parin, procuro ser agradable i simpàtic, però tampoc em preocupa en absolut. Tampoc sóc una “mega estrella”, tinc amics que n’estan fins als pebrots, però no és el meu cas. Jo no em crec ningú. En aquest sentit, sóc molt discret. Per a mi, l’únic especial d’haver triat aquesta professió és que és la que jo volia i la veritat és que no em puc queixar. Jo el que li recomanaria a tot Déu és: “Fes allò que t’agradi, encara que no et prometin diners”. Has de viure, sí, però el més important és gaudir amb allò que fas.

En quins projectes has treballat darrerament?

He encarnat a Santiago Carrillo a De la ley a la ley. Una telemovie sobre la Transició –des de l’atemptat de Carrero Blanco fins a la legalització del Partit Comunista– dirigida per Sílvia Quer. També he participat a Pàtria, que es va estrenar la setmana passada i de moment sembla que està tenint bona acollida. El resultat, malgrat les condicions en què es va rodar, és força acceptable.

A quines condicions et refereixes?

A la falta de producció, el càtering, l’espai, el fred…

I per últim, projectes de futur?

Aquest estiu tinc programades vàries sessions de gravació en una sèrie nacional, Gigantes, dirigida per Enrique Urbizu. I a l’octubre, també tinc aparaulada una telemovie a Mallorca. I si ho puc quadrar tot, al febrer començaria assajos d’Èdip Rei amb Oriol Broggi. I… just m’acaben de trucar per començar a mitjans de juliol en una sèrie nova de TV3. Pas mal, no?

Leave a Reply