Pablo Derqui: “Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar”

By 15 de novembre de 2017cultura

Pablo Derqui és una de les cares més conegudes de l’escena catalana. I és que Derqui ha aparegut en tantes sèries catalanes com podríem intentar enumerar de memòria… I si no, provem-ho: Temps de silenciMajoria absolutaPorca Misèria, VentdelplàEl cafè de la MarinaNit i dia… I això no és tot! Fora de Catalunya també ha participat en diverses sèries; HispaniaIsabel La Catedral del Mar, en són algunes. També l’hem pogut gaudir en cinema, amb pel·lícules com El habitante inciertoBarcelona (un mapa)Los ojos de JúliaNeruda, Sabrás que hacer conmigo… I per suposat, Pablo Derqui també ha donat vida a innombrables personatges en teatre, on afirma sentir-se realment com a casa.

Vas començar fent humanitats. No et va convèncer?

Sí, però quan vaig acabar la Facultat estava molt perdut encara. Pensa que no vaig començar la carrera per vocació sinó perquè era la que menys em desagradava. Em tirava molt la Filosofia i em vaig especialitzar amb Pensament, però l’única sortida que em mig plantejava era la docència o el periodisme i tampoc m’acabava d’interessar. Paral·lelament, jo sempre havia estat damunt l’escenari de l’escola; m’agradava molt fer teatre i també cantava en diversos grups de música. Ara amb perspectiva, ho veig i me n’adono, però aleshores no n’era conscient i no sabia posar-li un nom a tot això.

Quan t’adones que el que realment et crida és la interpretació?

Quan acabo la Universitat i uns companys es presenten a les proves de l’Institut del Teatre. Va ser aleshores quan vaig pensar: “va, ho provaré”. Vaig contactar amb un amic meu, Àngel Llàcer, amb qui ja havíem fet teatre junts perquè anàvem a la mateixa escola i em va dir: “jo t’ajudo a aprovar les proves”. Ell just acabava l’Institut del Teatre. Vam preparar-les durant dues setmanes, em vaig presentar sense haver fet cap curs ni res i vaig entrar el primer. Va ser com si em diguessin: “val la pena que ho intentis”. Clar, jo vaig pensar: “suposo que no m’estic equivocant”. I la veritat és que ara no em veig fent una altra cosa. (Riu) És curiós… Sento que la vida m’hi ha portat.

Què és el més difícil al què s’enfronta un actor?

Prendre consciència de l’ofici. És aleshores quan t’agafen totes les pors i inseguretats reals, que afloren durant l’Institut. El primer moment en què t’hi has d’enfrontar és terrible. De tant en tant encara apareixen però ja les veus vindre.

Molts comenteu que ser actor és una professió molt dura.

Ho és. En teatre sues molt, en televisió passes moltes hores allà dins tancat, i en definitiva és un ofici que requereix molta solvència. A més, és una carrera de fons. Ens podem jubilar als 65 anys, sí, però ningú ho fa. Un actor pot treballar fins que es mori, que és una sort, però també s’ha de prendre consciència que qualsevol desengany; un no, un “per aquest paper no vals”, et pot enfonsar. Tinc molts companys que han desistit…

Portes bé el fet de viure exposat?

Al principi espanta. Vas pel carrer i s’adrecen a tu de manera súper directa, amb la mateixa impunitat que s’adreça la televisió a casa seva. I és normal, la gent mira la televisió com qui mira a algú de la seva família i per tant s’adreça a ella de la mateixa manera. Al principi és xocant però tu has de fer l’esforç —més que no ells— per tenir aquesta doble mirada i recordar que tu no ets el teu personatge. Però tampoc ho has de fer entendre a la gent, és així, és una batalla perduda. És fins i tot agraït, perquè vol dir que la disfressa que duies, ha calat. Que s’ho han cregut. I sé que és just, però a vegades també cal tenir molta temprança per no fotre un crit o dir: “deixa’m en pau”.

A mi m’ha passat de trobar-me a un músic a qui admirava molt i anar i dir-li: “ei, m’agrada molt la teva feina. Enhorabona”, i ell dir-me: “ei, deixa’m en pau, si us plau”. Clar, ja et pots imaginar… em va caure com “el puto cul”. Vaig pensar: “no penso tornar a escoltar la teva música mai més”. Però, pensant-ho bé, tenia tota la raó del món. És una cosa que costa equilibrar.

Sovint costa separar l’actor del personatge.

Sí, exacte! (Riu) És normal que passi… Com a actor, cal prendre consciència que estàs fent una feina. En el nostre cas, en lloc de posar-nos el mono de treballar, ens posem la disfressa o la màscara… Després te la treus i ja està; saps que el qui s’ha exposat no ets tu, sinó el teu personatge.

Amb quin paper has caigut pitjor?

Home, amb l’Enric de Ventdelplà n’he viscut algunes de bones… Una vegada estava en un Supermercat i em van dir: “escolta, a veure quan et mors, eh?”. I jo: “si, senyora, estoy en ello”. Clar, tu d’entrada no hi caus que t’estan parlant del personatge… (Riu)

A quin personatge li guardes més carinyo?

N’hi ha un de teatre, que sempre em ve al cap. Ray, de l’obra Unes veus (some voices) de Joe Pernhall, és un dels papers més macos que he pogut interpretar. Marta Angelat, actriu i directora, em va veure al Teatre Lliure quan tot just començava, amb una petita companyia, i me’l va oferir. També el recordo molt bé perquè, tot i que em va costar perquè era una obra molt difícil, va ser el meu primer protagonista en teatre i la veritat és que va anar molt bé. Vam rebre molts premis.

Sobretot has fet teatre. Per què?

Perquè és el que més m’ha anat sortint i el que més possibilitats m’ha donat per estimar aquest ofici. El teatre és com “casa”. És dur, perquè quan va molt bé, és súper plaent, però quan no, és terrible. He tingut moltes decepcions però també és on em sento més realitzat amb la meva professió.

La gent no veu l’altra cara de l’actor, només veu el que ja està fet, el producte final, i nosaltres treballem perquè així sigui, eh?, però cal tenir en compte les dues cares; totes les hores de suor, feina, dubtes, inseguretats, crisis… Ningú les veu. I repeteixo, no s’han de veure, però, a vegades, també mola dir-ho. (Riu)

Un director a qui admiris especialment?

John Cassavetes. M’hauria fascinat treballar amb ell! Em flipen les seves pel·lícules… és un cinema d’actors xulíssim, on parla molt cruament de molts temes i on es valora molt la interpretació dels actors. Jo crec que encara no s’ha arribat a un nivell com aquell.

Has estat nominat en diverses ocasions i has guanyat bastants premis.

Sí. No me n’esperava cap. El primer va ser amb Unes veus i a mi no em coneixia ni Déu. Va ser una sorpresa, és clar. A més, si t’ho pares a pensar, els actors som fingidors; fem veure les emocions, però és tot mentida, si no, ens tornaríem bojos. Per això et sorprèn quan et donen un premi, penses: “ostres, he fingit molt bé”. Un premi, alhora és una gran responsabilitat; és molt plaent però també s’ha de mantenir. (Riu) Em passa una mica com amb les crítiques, que quan són bones són molt agraïdes però al mateix temps penses: “quan sigui dolenta, amb la mateixa proporció que ara en parles molt bé, en parlaràs molt malament”.  

Amb quin personatge vas passar a ser una cara coneguda?

Aquí a Catalunya amb l’Enric de Ventdelplà. I fora, amb Hispania. Una sèrie que fèiem a Antena 3, de romans; una barreja estranya, amb pretensió històrica i aventures.

I de cinema?

Amb Los ojos de Júlia, potser. Va ser bastant xocant perquè feia un personatge tan dur que la gent al carrer em mirava una mica com: “ostres, és ell?”, i això és molt violent…

Alguna anècdota?

Sí. (Riu) T’ho juro que em pensava que m’estava fotent el pèl. Estava prenent algo a una terrassa de Madrid i quan vaig entrar a pagar ningú no m’atenia, ni a la noia del meu costat tampoc. De cop i volta em diu: “pareces el personaje de aquella pelicula, que nunca lo ven. Ese de Los ojos de Júlia.” Clar, jo em vaig quedar com: “m’està fotent el pèl, o què?”. Però no, juraria que no em va reconèixer, va ser per absoluta casualitat.

Nit i dia ha funcionat molt bé.

Sí. Crec que es va aconseguir fer un producte molt xulo i que la gent ho ha agraït. Hi ha hagut un petit salt en la producció, no només formal sinó també de guió. Els guionistes van cuidar molt el producte i vam poder assajar bastant, tot i que el ritme era igualment frenètic, perquè els diners són els diners i els temps de rodatge són molt curts i les jornades eternes…

Tan bé ha funcionat, que s’està venent fora de Catalunya. I és que si el producte és bo, és igual la seva llengua. Això és el que s’han de fotre al cap els productors i les cadenes; no hem de pensar en l’audiència de demà, sinó en fer una cosa bona que després es pugui vendre. És com qui pinta un quadre.

Com has viscut l’experiència de Calígula?

Intensament. És d’aquests papers que no t’acabes, molt potent i maco. A més, vam estrenar a Mèrida, que és un teatre amb capacitat per a 3.000 persones, a l’aire lliure… Va agradar molt, sorprenentment. Jo no m’ho esperava perquè era un text difícil, molt retòric. I a més, l’hem fet molt nu, molt essencial, gens vestit. És molt net i això ajuda a fer que el text arribi de manera clara, però no és el que estem acostumats a veure. No és teatre transgressor,  encara que el text —que és de 1944— sí que ho sigui.

Diries que és el paper que t’ha costat més de fer?

Sí. Jo crec que sí, Calígula és el paper que més m’ha costat interpretar, o almenys, el que més esforç m’ha requerit. Té molt text i és com un Hamlet, un text d’aquests que l’has de sostenir molt; has d’estar molt concentrat amb el text, perquè s’entengui bé el que estàs dient, mentre fas el personatge. És un doble-triple esforç. Quan comences sempre penses en aconseguir ser el personatge, en aquest cas és bàsic.

Com es presenta aquesta temporada?

Més tranquil·la que l’anterior. (Riu) De moment tinc la gira de Calígula, d’un any aproximadament, i una possible tercera temporada de Nit i dia, que encara no és segur però jo crec que sí que serà.

 

Leave a Reply