Mayte Caballero: “El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava”

By 22 de novembre de 2017cultura

 

Mayte Caballero és una actriu de teatre, cinema i televisió, nascuda a Granada però resident a Barcelona des dels deu anys. Ha treballat sobretot en teatre, en obres com La extraña parejaMuerte accidental de un anarquistaNaturaleza muerta, entre moltes d’altres. En televisió, va donar vida al seu personatge més estimat, l’Avelina de Temps de silenci. També ha participat en sèries com Kubala, Moreno y ManchónInfidels, MujeresHospital Central, Makinavaja… I en cinema l’hem pogut gaudir a El Zoo d’en PitusLa moños o És quan dormo que hi veig clar, entre d’altres.

El primer que vas fer en televisió?

La meva primera aparició en televisió va ser a La casa por la ventana, programa presentat per Alfonso Arús a TVE, l’any 1989. Després a La 2 vaig fer un paper de prostituta, en la segona temporada de Makinavaja, amb Pepe Rubianes.

Amb quin gènere et sents més còmoda?

Amb el drama. També m’agrada molt la comèdia sarcàstica, però n’he fet molt poca. Gairebé sempre m’han donat personatges dramàtics.

Quin projecte t’ha marcat més com a actriu?

La veritat és que el que més m’ha marcat han estat les cosetes que he fet en teatre, sobretot al principi. Recordo l’obra Tragicomedia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, que vaig fer quan vaig començar amb el grup de teatre Génesis. Buscaven una persona petita, que fes de bufó, i jo volia fer-lo tant si com no, així que m’ho vaig proposar i el vaig fer. Crec que és amb el que més m’he involucrat. Va ser una obra immensa, durava tres hores. I el que més m’ha marcat en televisió, Temps de silenci.

Quin record guardes de Temps de silenci?

Ufff. La veritat és que al principi vaig pensar: “no ho faré bé, no em sortirà…”. Sempre estic insegura quan començo alguna cosa. (Riu) Recordo la primera seqüència, quan arribo amb els meus fills, l’Antonio i la Rossy. Entràvem al bar, on hi havia el meu marit Paco, que s’havia quedat sense feina i estava com: “a ver como me las apaño para sacar a mi familia adelante”. Només havia d’obrir la porta i somriure. Va ser una seqüència, en la qual no dèiem res, però tothom en va quedar fascinat. Quan vaig arribar el dia següent, tothom en parlava… El personatge de l’Avelina va ser un èxit, la gent se l’estimava. Me’l vaig fer molt meu.

Com et vas ajudar per construir-lo?

El tenia clar des del principi. Em va ser molt fàcil perquè, ja quan vaig fer el càsting, tenia molt present a una persona. La meva sogra, la mare del meu exmarit. Ella era així; la seva casa estava oberta a tothom i tenia aquesta energia tan especial. La seva història no tenia res a veure amb la de l’Avelina, però sí la seva humanitat, la manera de parlar, d’agafar-se la rebequeta, de moure les mans… Quan paràvem de gravar, tothom em deia: “em recordes a la meva àvia”, “em recordes a la meva mare…”. Tothom tenia algú que era com l’Avelina.

Per mi és molt important tenir present a algú a qui conec, perquè el personatge sigui autèntic. Que em miris i et creguis que sóc una dona de poble, una prostituta… Això és ser actor, per mi. He tingut molts personatges clars, però com aquest, cap.

L’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

Que sempre estàs a prova. Coneixen la teva trajectòria, han vist el teu vídeo càsting i el teu videobook, però sempre t’estan examinant. Jo estic d’acord que s’han de fer càstings, eh?, s’ha de donar un perfil i per això cal fer la prova, no tothom podem fer-ho tot. El que passa és que jo sempre estic insegura. Quan rebo un “no”, penso: “clar, és que no valc”. És inevitable pensar que el problema ets tu, encara que portis vint o trenta anys dedicant-hi, saps? (Riu) Però el que porto pitjor és la inseguretat de no saber si tindré feina, sobretot ara que ja tinc una edat.

Les dones que ja no som joves, ho tenim molt pitjor… i en el cas de les actrius, encara més. A partir de certa edat, ets invisible. Ja no només per la bellesa, eh?, també per l’energia. I és així, els productors van a allò segur, a la parelleta bufona. Parlo de cinema i televisió, en teatre és una altra història. En altres països, en canvi, es treballa molt i es cuida tot, els guions, els personatges… es fan coses que et fan caure la baba. Jo gairebé no miro res del que es fa aquí perquè no m’agrada, és molt cutre.

No mires sèries d’aquí?

No. I sempre quan ho dic, em contesten: “oh!, doncs hauries, eh?”. I penso: “per què?, perquè sóc actriu?”. Doncs no, no les miro perquè no m’interessen.

Què diries que ha canviat des dels teus inicis?

Quasi tot. A veure, la veritat és que mai m’ha agradat com es treballa aquí i el que hauria d’haver fet era marxar quan tenia vint anys, però no ho vaig fer.

Per què no?

Perquè penses que la vida és molt llarga i que les coses poden canviar, i que si no, ja les canviaràs tu. I no. Tu no les pots canviar perquè aquí el que impera són els diners i darrere de tota producció hi ha un productor, que és qui posa els diners i diu el que vol. I al final, és igual que siguis molt bo o que t’assemblis a la Greta Garbo, estàs aquí a Espanya i no hi ha diners. I això sí que ha anat a pitjor. Als anys setanta hi havia actors fabulosos; actors bons, de teatre, de televisió… que tenien una altra manera d’actuar. Ara hi ha molta tècnica i molta gent preparada, perquè sí que n’hi ha alguns que dius: “mare meva, que bé”, però n’hi ha molts d’altres que veus que només treballen perquè queden bé davant la càmera. I això, no ho suporto. Quan ho veig, apago la tele.

Leave a Reply