Anna Azcona: “Una estrena no es pot brindar amb un poleo menta!”

By 29 de novembre de 2017cultura

Anna Azcona és una actriu catalana de teatre, cinema i televisió. Quan tot just començava a l’Institut del Teatre, ja va estrenar-se en el món de la interpretació amb El despertar de la Primavera, sota les ordres de Josep Maria Flotats. Des d’aleshores, l’hem pogut veure interpretant diversos papers protagonistes en sèries com La granjaSitgesEl joc de viureLauraMirall trencat o Ventdelplà, així com papers secundaris en sèries com Tres estrelles del TricicleEstació d’enllaçLaberint d’ombresEl cor de la ciutat o darrerament a La Riera, entre moltes d’altres. Azcona és, sens dubte, una de les cares més conegudes i estimades de l’escena catalana, gràcies a la força i autenticitat que tant la caracteritza.

Vas començar a treballar d’actriu abans d’acabar l’Institut del Teatre.

Sí. Vaig començar amb Josep Maria Flotats, quan feia primer a l’Institut. M’hagués agradat acabar els quatre anys, però no vaig poder… era impossible compaginar-ho tot. El despertar de la Primavera, al Teatre Poliorama, va durar dues temporades. Després me’n vaig anar amb Ricard Reguant al Teatre Condal a fer Torna-la a tocar, Sam. Quan la vam acabar, em va tornar a agafar Flotats, per fer Una visita inoportuna…  i amb tot, ja portava quatre anys treballant. On de veritat se n’aprèn, és damunt l’escenari.

Has aparegut en moltíssimes sèries de TV3. Si t’haguessis de quedar amb només una?

Amb El joc de viure. Érem un matrimoni, amb Santi Ibañez, i compartíem pis d’estudiants amb Juli Fàbregas, Pau Durà, Adrià Collado… eren tots molt jovenets. Va ser la primera vegada que em feien fer de gran; que tenia trenta-dos anys i ja podia ser perfectament, però clar, d’entrada em van dir: “és una sèrie d’estudiants d’universitat”, i jo vaig pensar, “sóc massa gran per fer d’alumna, no?”. Però no, no feia d’alumna. Em van dir: “no, no, és que tu formes part de l’altra banda”. Va ser la primera vegada que em vaig sentir senyora. (Riu)

Encara no sé per què només vam fer tretze capítols, estava molt ben feta i tenia una audiència brutal. Es feia a les 20 h, abans del Telenotícies vespre de TV3. La veritat és que em vaig quedar amb ganes de més.

Has dit que no a algun projecte?

Em sembla que no, eh? La veritat és que tampoc he pogut dir massa que no. No he tingut tanta feina com per dir: “això sí, això no”. Bé, a part d’unes sèries eròtiques que em van proposar, quan tenia vint-i-pocs anys, per anar a fer a Alemanya. (Riu) A això sí que vaig dir clarament que no. I a banda d’aquestes, si he refusat alguna proposta, ha estat perquè era sense cobrar, que ja ho he fet moltes vegades, però arriba un moment en què dius: “jo necessito omplir la nevera”. I això, és una cosa que en aquesta professió —i entre amics— es fa molt, saps?

Amb quin actor has coincidit més vegades en escena?

Amb Lluís Marco hem coincidit moltes vegades. A El cor de la ciutat, a Ventdelplà, i ara en teatre, fent Don Joan, encara que en aquesta última no manteníem cap relació. És que, sempre me’l posen com a parella i jo penso: “escolta una cosa!, que té gairebé vint anys més que jo!, per què collons ha de ser la meva parella?” (Riu) Amb Santi Ibañez també havia coincidit bastant… Amb Abel Folk, Manel Sans…

T’agrada veure’t, en televisió?

No, però al final t’hi acostumes. No em miro massa, la veritat, però de tant en tant ho has de fer per veure’t els errors i detectar què fas bé i què malament. Depèn també del teu personatge; si té “chicha”, si li passen coses… jo a La Riera, per exemple, no em mirava gens, però perquè les cinc que sempre estàvem juntes, érem el que se’n diu “floreros” de luxe. Però així, eh? Dèiem quatre frases i au! (Riu) Depèn molt del què fas. Ara, per exemple, que sortiré en dos capítols de Tiempos de guerra, estic cagada.

Des que vas començar, que diries que és el que més ha canviat?

Moltes coses… Abans el dia de l’estrena era brutal! Tothom es feia regals; ens portàvem alguna tonteria com un sabonet per cadascú, llaminadures… Ara no. I les sortides d’estrena, que abans eren espectaculars! Fèiem uns sopars i muntàvem una festa increïble… Ara els joves beuen té, o orxata!!! Però, diga’m, que vol dir això? No es pot brindar amb un poleo menta! Trobo que s’estan tornant molt disciplinats… que per una banda ja està bé, però vaja, no és el que era.

De tots els personatges que has fet, quin és el que pitjor t’ha caigut?

Potser l’Elisenda de Ventdelplà. Em queia molt malament però alhora m’ho passava molt bé fent-la, precisament per això. Se n’anava tant lluny de mi que m’agradava molt interpretar-la, però realment era per matar-la; una filla de puta, que només pensava amb els calers i a qui li era absolutament igual tot. Era tremenda…

Al carrer també ho deus notar.

Sí, però com que sempre faig personatges, així amb molta força, agrado molt a les senyores. Em diuen: “ja era hora que sortís alguna dona amb caràcter”. I també, com en el fons tinc molt cor, perquè encara que no ho sembli sóc molt de mantega, acabo fent personatges que tot i la seva força, d’alguna manera tenen el seu “corazoncito” i que transmeten bon rotllo.

A vegades sí que et cau algun insult, però res perillós. Recordo un dia a la pastisseria de Cadaqués, quan estava fent de prostituta de Lluís Marco a El cor de la ciutat, que una senyora em va dir:  “ai, tu ets la prostituta de El cor de la ciutat!”, i dic: “si…”, i em respòn: “bueno, alguna cosa s’ha de fer, no?”. I és clar, tu et quedes, que dius: “bueno, senyora escolti una cosa, que jo no sóc puta…” (Riu)

Se’t reconeix molt?

Sí. Sobretot a la província de Girona, allà sí que és escandalós! Tothom mira TV3 i vagis on vagis, ho notes moltíssim.

Tens un bar a Cadaqués.

Sí, am el meu marit portem El Padrí Cadaqués. Em faig selfies amb la clientela. (Riu) És un reclam més. Tot s’ha d’aprofitar, no?, a la gent els fa gràcia. Diuen: “ai mira, ho porta aquella de la tele” i vénen a veure’t.  

Ets una dona multiempleada, veig.

Sí, ara sí. I no ho havia fet mai, eh? Mai havia tingut, ni volgut un pla B. Sempre he viscut de la meva professió, i encara ara, tot i que malament. El 2009, quan va començar la crisi, el meu marit es va quedar sense feina i vivíem de mi. Però tenim tres fills, dos d’ell i un junts, i amb nens a casa, pateixes bastant. La cosa és que fa vint anys que pugem a Cadaqués i de cop va sortir l’oportunitat d’aquest local, que de fet era una cosa que sempre havíem volgut fer, però com a més a més, saps? I vam pensar: “per què no muntem un bar així de torradetes i copes?”. El restaurant funciona súper bé i a mi, que m’encanta xerrar i relacionar-me amb la gent, em diverteix molt.

Ara és molt complicat viure de la nostra professió, les obres de teatre duren un mes i mig i no tens temps d’estalviar gens. Fa anys, hi havia funcions que duraven dos anys i aleshores sí que tenies temps de fer un raconet. Ara és impossible, et passes dos mesos assajant, un mes i mig fent funció i amb tres mesos i mig de feina, si no empalmes una cosa amb l’altra… ho tens bastant fotut, saps?

Però és sorprenent, no? Estàs nominada als premis Butaca, a les cinc millors actrius de Catalunya i ara mateix, l’única cosa que tinc són dos bolos al març.

Ja en tens un, de premi Butaca.

Sí, per Sévigné, en cinema. Aquesta ha estat la meva quarta nominació als Premis Butaca, aquesta vegada amb Cúbit. No m’ho esperava la veritat… Més que res perquè vam fer l’obra només dues setmanes, al Teatre Lliure. I a més, que una cosa tan petitona, hagi estat nominada a millor obra de petit format, millor guió i millor actriu… Mola! Estem molt contents.

Ara igual, de cara al febrer de 2019, la portem a La Seca Espai Brossa, però és clar, encara queda una eternitat… Vés a saber. Igual han vingut els tancs a Barcelona i estic vivint a La Cerdanya, que tot podria ser. (Riu) No, ara de veritat… si vénen, me’n vaig al camp. Què hi fotrem aquí?

Diga’m-ho tu. Quins projectes de futur tens?

Doncs ara estic en un moment en què penso: “no vull treballar més d’actriu, no vull patir més”. Ara, per ara, el que vull fer és anar-me’n a La Cerdanya a gestionar un nou hotel que hem agafat amb el meu marit, i si em truquen i la proposta m’interessa, bé, i si no, tinc un hotel per gestionar. Però així, eh? I sí, la feina em segueix apassionant, però estic en un moment en què no vull patir més, em fa mandra. Però bé, ja saps com va això… (Riu) N’hi ha prou amb dir: “ja no vull fer-ho més”, perquè et comencin a aparèixer oportunitats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Leave a Reply