Sergi Pompermayer és, per a mi, el grandíssim rei de la comèdia catalana. Si heu tingut el plaer de gaudir de Plats Bruts, La cosa nostra, Moncloa, ¿dígame?, Jet Lag, L’un per l’altre o Lo Cartanyà… entendreu perquè ho dic 🙂
El teu do per la comèdia és innat o après?
No ho sé. Sempre he tingut una certa tendència, des que vaig començar a tenir ús de raó, a riure’m de mi mateix. Suposo que hi té molt a veure al que et porta la vida… De petit era el nen raro; era l’únic amb els pares separats i que no havia conegut al seu pare. Tenia la sensació que, d’alguna manera, la meva situació m’obligava a reaccionar d’una forma o altra. Vaig descobrir que si era el primer en enriure-me’n de mi mateix, els altres no podien dir-me res. Quedaven desarmats. Entent-me; si jo era el primer que deia: “tinc el nas molt gran”, els altres que podien dir-me?, repetir-me el mateix? Perdia tota la gràcia. Ja de ben petit vaig descobrir que el sentit de l’humor era una arma molt poderosa.
També, suposo, per les obres de teatre que llegia, que eren una barreja entre el mal rotllo i el sentit de l’humor. Joe Orton, per exemple, escrivia unes coses molt divertides; molt boges, molt surrealistes i al mateix temps, molt fosques. Barrejava molt el drama amb la comèdia, i això m’agradava. Quan l’humor es combina amb la normalitat o fins i tot amb el drama, es crea un còctel explosiu que et fa plantejar molt les coses.
Abans d’anar al Col·legi de Teatre vas fer la carrera de veterinari.
Sí, primer vaig acabar la carrera de veterinària i vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, fent recerca. I mentrestant, vaig seguir fent les classes d’interpretació al Col·legi de Teatre, fins que vaig acabar els quatre cursos. Però abans ja havia fet teatre d’aficionats a Horta.
Quan veus clar que això és el que de veritat t’agrada?
Doncs, mira, perquè vaig començar a escriure les meves cosetes, mentre seguia fent teatre d’aficionats, i una de les meves professores del Col·legi del Teatre, la Núria Furió, em va proposar de fer d’actor radiofònic en una radionovel·la, al programa de l’Elisenda Roca. Va ser aleshores quan vaig coincidir amb Sergi Belbel, qui també actuava en la radionovel·la, i li vaig passar una obra de teatre que havia escrit, Zowie. Ell em va animar a presentar-la a diversos teatres; a la Sala Beckett, a Premis… La vaig enviar al Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i va guanyar.
I per casualitat, —és que al final, tot són casualitats, eh?, però les coses passen així— un dels membres del jurat era Guillem Jordi Graells, dramaturg del Teatre Lliure, i ell em va comentar que Lluís Homar volia dirigir una obra de teatre catalana. Li va passar, li va agradar i la va estrenar, i així va ser com vaig entrar al circuit professional. (Somriu) Vaig seguir treballant a l’Hospital de Sant Pau, amb els meus ratolins i conillets fins al 99, quan ens va sortir l’oportunitat de fer Plats Bruts i aleshores sí que ja vaig deixar la feina.
Com va sorgir?
Perquè amb el Jordi Sánchez ja ens coneixíem, des que jo tenia catorze anys i ell divuit. Fèiem teatre d’aficionats al mateix lloc, a Horta. Quan El Terrat va dir que sí, que els interessava fer Plats Bruts, van decidir ampliar l’equip de guionistes —perquè en aquell moment només ho eren ell i el Joel— i el Jordi em va proposar a mi.
No vas dubtar-ho.
No. Quan ja em van dir que sí, que tiràvem endavant Plats Bruts, vaig deixar la meva feina pensant: “són sis mesos i si va malament, sempre puc intentar tornar a entrar o buscar-me una altra feina”. Però no, vaig anar empalmant temporades i altres sèries i ja no hi vaig tornar mai més. Ja em vaig quedar escrivint. La veritat és que tenia ganes de canviar, m’estava començant a agoviar una mica amb tot el tema de la recerca; hi havia molt pocs diners, s’havia de tirar l’Hospital de Sant Pau a terra per fer-ne un de nou…
Com ho fèieu, escrivíeu un capítol cadascú?
Sí, més o menys. Fèiem moltes sessions, on anàvem proposant trames i fèiem llistats enormes de possibles idees. Les analitzàvem i decidíem: “aquesta serà principal, aquesta secundària…”. I aleshores, cadascú deia: “A mi m’agrada aquesta trama amb aquesta, i amb això intentaré fer un capítol”. Cadascú es responsabilitzava d’aquell capítol, el treballava a casa i el posava en comú a la següent reunió, on la resta de companys també deien la seva. Però sí, al final acabava sent “el teu capítol”. I això que vam fer a Plats Bruts de signar els capítols, era una cosa que no s’havia fet mai a la tele d’aquí, i era molt agraït perquè et donava una sensació d’autoria amb el guió, que amb altres productes no es tenia.
I de tots “els teus capítols”, amb quin et quedes?
Al que li guardo més carinyo és al primer que vaig escriure, que va ser el segon de la sèrie. Recordes un en què intenten fer un trio amb l’Emma? (Riu) Va tenir una audiència d’un milió i pico d’espectadors, que era com un partit del Barça. Sí, estic especialment orgullós d’aquest.
Sigues sincer. Et rius amb els teus propis guions?
Sí. (Riu) Em fa gràcia el que escric i sobretot em fa molta gràcia com després ho fa l’actor. Potser et sona molt egoista, però sempre escric allò que a mi m’agradaria veure.
Després vau fer L’un per l’altre, seguint molt en la línia de Plats Bruts.
Sí, s’assemblaven molt d’estil. Teníem ganes de fer-ho perquè el Sánchez volia fer una altra Sitcom, situada a Horta, recordant els nostres inicis. A L’un per l’altre hi sortien molts “guinyos” a situacions que havíem viscut nosaltres. Fins i tot vam rodar un capítol —en què assajaven Els Pastorets i hi sortia el mateix Lluís Pascual com a director— en el teatre on nosaltres hi havíem fet teatre d’aficionats.
Tots els guions tenen un denominador en comú. Podríem dir que l’humor català té un tret característic molt nostre. Quin diries que és?
Jo crec que el tret característic és que sabem enriure’ns de nosaltres mateixos, cosa que en altres llocs no passa. No tinc clar si és tant “l’humor català”, com que vingui de molt enrere, sinó més aviat al que s’ha construït a partir del que TV3 ens ha acostumat. Quan va començar, es programaven moltes sèries angleses; Mr. Bean, L’escurçó negre… Hi havia molts referents d’un humor anglès, molt determinat, que jo crec que ens va influenciar molt a tota una generació. Pensa que era un humor que no havíem vist mai aquí.
Amb Toni Soler un dia ho comentàvem, que l’humor que tenim ara és degut als referents que hem tingut. Els Monty Python’s… Jo és que he crescut amb aquests referents. Fins i tot amb Los Roper o El nido de Robin de TVE. En definitiva, totes elles eren un mateix estil de Sitcoms angleses, molt modernes per nosaltres. No estàvem acostumats a veure aquest tipus de comèdies.
Diries que es pot dir tot amb humor?
Amb humor s’hauria de poder tocar tot, sí. A veure, l’humor sempre molestarà a algú. Si no, és que estàs fent una cosa súper blanca, gairebé d’humor infantil. Jo crec que l’humor no ha de ser perquè sí, ha de tenir un punt catàrtic. I al poder li fa molta por l’humor, perquè sap que a la que te’n pots riure d’alguna cosa, li perds el respecte i la por. Jo crec que és molt sa enriure-se’n de tot, començant per un mateix. Tot i que a mi l’humor que se’n riu i fa escarni de l’altre, no m’agrada gens en absolut. Trobo que és d’una baixesa moral extraordinària.
A quin dels personatges que has guionitzat, t’hagués agradat donar-li vida?
Em queia molt bé la Carbonell. De fet, el seu personatge estava inspirat en el meu avi. Tenien trets molts característics… Saps aquella mala baba i aquell “pronto”? Allò de: “sóc molt bona persona però de cop m’agafa aquesta ràbia, que ho mataria tot”. (Riu)
També m’agradava molt el personatge d’el Calafell, de L’un per l’altre. Li vam posar aquest nom perquè és el cognom d’un molt bon amic nostre, també d’Horta, que ara és un escenògraf molt bo, cap d’escenografia de TVE. M’agradava molt el personatge que feia en David Bagés. (Riu) Mira, sí, ara que ho dius… aquest m’hauria agradat fer-lo. M’ho hauria passat molt bé!
I per últim, alguna anècdota per a tots els amants de Plats Bruts?
I tant! Va haver-hi un capítol, “Tinc meta”, en què hi sortia jo —amb uns quants anys menys— fent de Pompermayer. La cosa és que la frase: “Agenolla’t o plega” venia donada per una situació real, que es va produir, no a Plats Bruts, però sí entre un actor que nosaltres coneixíem i un famós director de teatre. Mentre assajaven la funció, el director li va demanar que s’agenollés, però l’actor, que no ho veia clar, no es volia agenollar. La cosa és que la situació, de mica en mica, va anar pujant de to fins al punt que el director va acabar cridant: “agenolla’t o plega!!!”. Clar, nosaltres vam pensar: “Òstia, això és molt fort… Això ho hem de fer servir”. Va ser com un homenatge a aquell actor que es va haver d’agenollar per no perdre la feina. (Riu)