Monthly Archives

gener 2018

Imma Colomer: “Ara que n’he fet setanta, et puc dir que m’han passat els anys volant”

By | cultura | No Comments

Imma Colomer és una actriu i directora catalana de teatre, que també ha fet cinema i televisió, molt estimada pel públic. Des dels seus inicis, als anys setanta amb la companyia Els Comediants, fins avui, ha protagonitzat innombrables personatges, tant en teatre com en la petita i gran pantalla. Co-fundadora del Teatre Lliure juntament amb Fabià Puigserver i onze persones més. Ha rebut el guardó honorífic Gonzalo Pérez de Olaguer com a reconeixement de la seva trajectòria i aportació al sector teatral català.

De mestra a actriu.

Sí. Mentre feia de mestra vaig fer un curset per poder-ho ensenyar als nens a l’escola i allò va ser el meu despertar. Saps allò que diuen els religiosos: “és que Déu em va parlar”?, doncs a mi em van parlar. No sé qui, però algú em va parlar. Va ser com una il·luminació. I d’allà vaig anar directa a matricular-me a l’Institut del Teatre. (Somriu)

Ho compagines amb la feina de mestra durant un temps.

Durant els tres primers anys de l’Institut, sí. En aquell moment la interpretació ja era el meu modus vivendi i m’havia de guanyar la vida. De fet, ja no vaig acabar l’últim trimestre de l’últim curs, ens en vam anar de gira amb Els Comediants.

Vas ser cofundadora del Teatre Lliure. Com recordes els deu anys que hi vas ser?

Fantàstics. Va ser una etapa molt, molt maca. És que va coincidir tot. Coincidíem amb les ganes de fer teatre, de buscar una nova manera de fer-ne…

Com va néixer?

Va néixer perquè Fabià Puigserver ens van trucar. Jo ja el coneixia perquè era professor meu a l’Institut del Teatre i a més era molt amic meu. Fabià tenia ganes de fer alguna cosa amb Els Comediants, que ja feia tres anys que treballàvem junts, i ens va escollir a tres per formar el Teatre Lliure. Per mi era fantàstic perquè era com la continuació de Els comediants però més encarat al teatre, que és el que de veritat teníem ganes de fer. Els Comediants era més el carrer i la festa. Va ser perfecte!

Eren altres temps, els anys setanta.

I tant! En aquella època va començar aquesta cosa de mirar a fora i portar-ho cap aquí. Era un moment de molta creació a Barcelona. Passaven moltes coses noves… Un moment esclatant! No hi havia gaires companyies però eren molt innovadores; Els joglars, una mica després de nosaltres va començar Dagoll Dagom… Els Comediants ja érem pioners amb aquesta cosa de fer teatre al carrer. La gent tenia ganes de fer, d’expressar-se… Pensa que s’acabava el franquisme i començava una nova etapa. Va ser una època molt revolucionària!

Què diries que és el que més ha canviat des d’aleshores?

El que ha canviat és la professionalització. Ara és tot molt professional, hi ha uns models. Nosaltres no teníem models, ens els estàvem creant. I també la normalització de la professió, abans no estava normalitzat com ara. Tiràvem d’un carro cap endavant. Aquesta és una part del canvi.

En destacaries alguna altra?

La quantitat d’obres de teatre que hi ha ara mateix. No es paren de fer coses noves… Ara, si et vols passar tota una setmana veient teatre a Barcelona, pots fer-ho sense necessitat de repetir cap obra. També ha canviat molt l’Star System. Abans et coneixia poca gent; feies teatre i et venien a veure per l’obra de teatre. Ara no. Amb la televisió i els culebrots, la gent va a veure “aquell que surt en aquella sèrie”. Això és positiu pel negoci però no per la professió.

I t’ho dic perquè m’hi he trobat. Hi ha hagut obres que he fet en què la gent s’ha tornat boja, però boja de cridar a to: “aquest és aquell que surt a aquella sèrie!”, que penses: “no m’ho puc creure, estem fent una escena…”. A l’empresa això li va molt bé però també queda condicionada amb la idea: “aquest que surt a la tele, portarà gent al teatre”. És tremendo…

Amb quin personatge se’t recorda més?

Amb la Dora de Ventdelplà. També n’hi ha que em recorden per Barrio Sésamo. Era molt maco i estava fet amb molt carinyo!

Parlem de Prime Time.

Prime time és una obra de teatre que m’estimo molt. Parla de moltes coses; és una crítica de com la societat veu la vellesa, per això la història passa en el despatx d’una productora de televisió. La televisió és l’exponent màxim de com es valora la societat, la joventut, la vellesa… La història és un encàrrec per acabar un simposi sobre l’envelliment actiu. S’expliquen els dos relats -que avancen paral·lels- que fa la societat sobre la gent gran. Un és que ja no vals per res, que ja se t’ha passat l’arròs. I l’altre és que et fan ser com una noia de vint o trenta anys, que esquia, que es tira d’un paracaigudes… M’agrada el final, on hi ha com un somni, que diu: “i jo, què vull fer?”. Fa una reflexió sobre quin serà el camí a partir d’ara.

Per mi ha estat molt maco perquè aquest any n’he fet setanta i Prime Time m’ha anat molt bé per encaixar aquest moment, de cara i amb valentia. De veritat que no sabia com encaixar-los… M’han passat els anys volant. Però ara penso: “què passa, tu! Doncs sí, i estupendo!”.

Es van dient coses molt interessants. Diu: “què passa?, si no seguim seduint, ja no existim?”, “envellir, aleshores, és un fracàs”? Considerant que envellir no és un fracàs, precisament. Tu hi has arribat, que hi ha molta gent que no hi arriba. Hi ha moltes reflexions a base d’humor. A mi m’ha anat molt bé.

Quin és l’aspecte més negatiu d’aquesta professió?

La part més dura de la nostra professió és la intermitència; que ara tens feina i ara no en tens. Hi ha companys que ho estan passant molt malament. Alguns et diuen: “però si sorties a la tele!, t’he vist!”. Primera; repeteixen moltes coses i segona; vas sortir ja fa dos anys però has de seguir menjant i les factures et segueixen arribant. Aquest espant, que abans només era propi de la nostra professió i dels músics, ara ja és bastant de tothom. L’infart és bastant general; la gran majoria té contractes basura, que duren tres mesos i després et deixen al carrer.

Quina diries que és la clau de l’èxit?

Cadascú té la seva. Per alguns ha estat la bellesa. (Riu) Jo crec que és tot una mica; la simpatia, l’empatia, la disponibilitat… L’alegria, la tenacitat de seguir; de què si realment ho vols -peti qui peti i passin les coses que passin- tu segueixis allà. L’energia, la dedicació, que realment t’agradi… La nostra és una professió molt vocacional, si no t’agrada i és només per fer bonic, no t’hi posis. Jo crec que aquestes poden ser les claus de l’èxit, però no ho sé… suposo que cadascú té les seves.

Després també hi ha allò, que diuen: “estar en el lloc i moment oportú”. Jo mateixa he tingut molts contractes de feina per haver estat en el lloc i moment oportú. Miracles de dir: “si no arribo a passar per aquest carrer i aquest senyor no m’arriba a veure, jo no faig aquesta obra”. Que dius: “tindrà collons la cosa!”, però és així. (Riu)

Recordo un concurs, Joc del segle, que el vaig fer perquè -per casualitat- sortint de la pelu, em vaig trobar al realitzador. L’endemà em trucava per fer-ho, que dius: “i tot perquè ens hem trobat pel carrer, quina sort!”. Amb això et vull dir que el factor sort, també hi juga bastant, però no el pots negociar perquè no el saps… Has d’estar molt obert perquè passi. Has de veure si amb totes les coses que tens, la sort se t’acosta. Però no la pots provocar.

Projectes de futur?

Ara a l’abril faré un petit paper a l’obra Que rebentin els actors, al TNC, que em ve molt de gust. Tenia ganes de conèixer al director, Gabriel Calderón, i aquesta cosa que tenen “de teatre sud-americà”. També tenia un altre projecte, però degut a la quantitat de bolos de Un tret al cap, no ho podré fer. Era una obra que em feia molta il·lusió però no es pot fer tot… I alhora, estic buscant una obra per dirigir amb Fina Rius, que és la companya amb qui fem els projectes de teatre.

Ets de les que no es jubilaria mai, oi?

No!, però vacances sí que m’agradaria fer-ne. (Riu) Ara per exemple m’he agafat uns dies, fins al febrer, per dedicar-me a coses meves. Omplir el pot, que es diu. Anar a veure coses de teatre, llegir, buscar… crec que ara em toca fer això. I a casa també hi tinc feina. He de llançar coses i fer una bona neteja de papers, que sé que als setanta ja no tornaré a fer. La gent acostuma a fer aquesta tria quan canvia de pis, però com que jo no he canviat, tinc moltes coses acumulades. Porto quaranta anys sense fer una tria.