Lloll Bertran: “Els anys noranta van ser l’època daurada de TV3”

By 25 d'abril de 2018cultura

 

Lloll Bertran és una actriu i cantant catalana, nascuda a Igualada. Popularment coneguda, des dels anys vuitanta, per haver participat en nombroses obres de teatre com L’auca del senyor Esteve, Cyrano de Bergerac o El misantrop, entre d’altres, així com en sèries i programes de televisió com ara Tres estrelles, Blanc o negre o El joc del segle, que li va servir de trampolí per estrenar-se amb els seus shows més coneguts: La Lloll, un xou ben viu (1992-1993), Tot Lloll (2001) o El show de la Lloll, 25 anys (2009), que li va valdre el Premi Memorial Margarida Xirgu. L’actriu i cantant ha rebut 11 premis des dels seus inicis i la veritat és que no és d’estranyar… Tothom que l’hagi conegut estarà d’acord amb mi en què, tant com d’actriu com de persona: LA LLOLL ENAMORA.

Vas començar a l’Institut del Teatre.

Sí! Recordo que estava molt engrescada i esperançada a fer moltes coses. Va ser una època molt intensa i alhora molt interessant, perquè és clar, jo als matins treballava a La Caixa de Manresa i havia de marxar corrents per arribar a l’Institut a les 16h.

T’esperaves aquesta carrera plena d’èxits?

A veure, val a dir que jo m’il·lusiono i m’engresco molt amb tot el que faig i la veritat és que aquesta il·lusió s’ha mantingut des que vaig començar fins ara, que ja fa uns quants anys. Tenia molt clar que fes el que fes encara que no m’hi dediqués professionalment d’una manera o altra m’hi dedicaria, perquè és que em fascinava… Des que era un nap buf, sempre m’havia captivat el món de l’espectacle. Sempre dic que la passió del teatre i jo vam arribar plegats al món. (Riu) De molt, molt petita, recordo que a casa em deien: “encara no parlaves i et posàvem un didalet i tu feies “nanananinoni”. Ja tenies sentit de l’espectacle”. Al començament, però, i sense que suposés cap mena de frustració, dubtava de si realment podria viure’n sempre d’això…

Tens molta energia, no?

Déu n’hi do, déu n’hi do! Però això és de la bèstia, eh? No és mèrit meu. (Riu) I no em prenc res… Ho dic perquè recordo que quan vaig començar a estudiar, algú em va dir: “ei, que estan fent córrer que et prens alguna cosa”. I no saps com em va doldre… Ara perquè la gent ja em coneix i sap que jo sóc així, però si no, et fums una fama al damunt, que et pot perjudicar molt. 

I a més, que és tot el contrari! M’agrada molt la vida sana, tinc molta cura de mantenir bons hàbits sense arribar a viure obsessionada, eh? però vigilo molt. No he fumat ni begut mai. Tot i que, encara que no en begui, sóc una gran admiradora del vi. L’admiro com a producte de la nostra terra; la seva olor, el seu color… És com el cafè, no m’agrada gens de gust però en canvi la seva olor… Mira que et dic, que jo al matí faria cafè a casa només per sentir-ne l’oloreta. (Riu) De petita, quan estudiava a les Escolàpies d’Igualada, en acabar les classes, amb un grup d’amigues solíem anar davant d’una torradora de cafè que hi havia davant els Escolapis, i ens hi quedàvem una bona estona olorant l’aroma del cafè torrat.

Has rebut molts premis. Quin és el que t’ha fet més il·lusió?

Tots fan il·lusió perquè al cap i a la fi són un reconeixement i sempre que se’t reconeix alguna cosa, dius: “Ostres!” i et quedes més satisfeta que un gínjol. Se t’eixampla l’ànima. Mira, la mare sempre em deia: “Quin goig la teva feina, que te l’agraeixen amb aplaudiments”. I penso que tenia molta raó. Però saps que?, que jo també ho faig amb altres feines. (Riu)

Recordo un dia a Madrid, que vaig sortir una mica tard d’una gravació i vaig anar a menjar un WOK. Devien ser les 16h i el cambrer, que era asiàtic i no sabia parlar anglès ni jo la seva llengua, feia una cara de cansat, pobre… Però així i tot, m’ho va preparar amb una gràcia, que quan va acabar li vaig fer: “ei, very good!”, aplaudint-lo. Ui!, no saps com se li va transformar la cara… va fer un somriure, pobre, tan content… i aleshores vaig recordar el que em deia la mare.

Doncs el mateix passa amb els premis. Bé, amb els premis i els comentaris que llegeixo arreu. Són un regal; t’estimulen, t’empenyen, t’esperonen… Perquè els actors som una colla d’insegurs!, i encara que algú t’ho negui, no t’ho creguis! (Riu) Sempre dubtes de si ho fas bé, de si agrades… I ja sé que el primer a estar-ne segur ha de ser un mateix i que no pots passar-te la vida esperant que et vagin arribant floretes, però coi!, quan t’arriben, quin plaer!

I si només en poguessis triar un?

Mira, te’n diré un! El premi Margarida Xirgu, per molts motius. Primer perquè va arribar en un moment molt especial, quan celebrava els 25 anys de carrera i va ser, d’alguna manera, un reconeixement no només a aquell espectacle, sinó a tota la meva trajectòria. També em va fer especial il·lusió perquè normalment els premis Margarida Xirgu els han donat a grandíssimes actrius, d’un nivell que dius: “carai”, i amb una carrera molt més dramàtica per dir-ho així o bé per espectacles dramàtics o tràgics, i en aquest sentit em va agradar molt que el donessin a un espectacle de comèdia. La tendència és, no menystenir, però sí valorar més el drama o la tragèdia que no pas la comèdia.

Sembla més fàcil fer comèdia, no?

Sí, i és al revés! Ara tampoc vull menystenir les dramàtiques, eh?, però amb un drama connectes immediatament amb el públic. Quan hi ha una situació molt dura, terrible, tràgica… i la gent pateix, la persona de seguida empatitza amb la trama. És fàcil connectar amb aquests sentiments. L’humor, en canvi, és més delicat. Vas sempre a la corda fluixa… Un gag, el fas durar un segon més o menys i ja te l’has carregat. Amb la tragèdia o el drama això no passa.

I això ho reconeix molta gent de la professió, però a l’hora de donar premis se’n dóna més a obres dramàtiques que no pas a comèdies. I si no, fixa’t amb Els Oscars; sempre donen premis a gent que fa personatges que estan malalts, que tenen alguna discapacitat… Que no dic que no hi hagi un treball interessant darrere, eh?, però la realitat és la que és. I per això, encara em va fer més il·lusió!

I parlant de comèdies, quina és la sèrie de TV3 que més t’ha fet riure?

Ostres, doncs hi va haver una època que van arribar unes sèries angleses meravelloses. Els joves, Hotel Fawlty, Sí, ministre… No dic que aquí no se n’hagin fet de bones, eh?, perquè aquí hi ha hagut molt bona producció, però mira, tinc una certa debilitat per aquestes angleses. (Riu) Els joves era una autèntica bogeria, una sèrie molt trencadora i amb un humor així una mica surrealista, que a mi m’agrada molt. I Hotel Fawlty!, oh!, la trobo una “number one”! Els anglesos són uns mestres i n’hem après molt d’ells. Són uns cracs!

I de producció catalana, quina diries que és la joia de TV3?

Mira, TV3 va arrencar sent una televisió molt valenta i pionera, m’atreveixo a dir que la millor de l’estat. Trencadora, avançada… va jugar molt fort quan va començar. Però després, em fa l’efecte que ha anat perdent una mica de gas… Sí que ha tingut sèries de nivell, com ara Nit i dia, que trobo que està molt ben feta, però penso que en general és una mica allò de dir: “ja anem bé, doncs anem tirant”. Val a dir, però, que una cosa que sí que li admiro i que sempre l’hi he reconegut és que mai no ha caigut en el mal gust. Mai.

Vas tenir la sort de debutar en aquesta època daurada.

I tant! I sempre ho dic, eh? Per mi els anys noranta van ser l’època daurada de TV3. Van sorgir molts projectes innovadors i arriscats, però de mica en mica ha afluixat. Val a dir, però, que en tema de reportatges com el 30 minuts, 60 minuts o Sense ficció sempre s’ha mantingut un nivell extraordinari.

Tens algun referent?

Sí. I mira, ara t’explicaré una anècdota que a mi em fa molta il·lusió recordar. (Riu) Quan vaig començar a fer les proves a l’Institut del Teatre, el Pere Planella que va ser el primer director que em va dirigir quan vaig debutar amb L’auca del senyor Esteve al Teatre Grec ens va preguntar durant una xerrada: “a quin actor admireu?”. És clar, tothom deia, no ho sé… m’ho invento…Katharine Hepburn, Laurence Olivier, saps?, i quan em va tocar a mi, vaig dir: “Anna Lizaran”. I és clar, el Pere es va quedar tot parat perquè tothom deia referents anglesos o americans i no s’esperava la meva resposta. (Riu) És una dona que sempre vaig admirar moltíssim.

Més tard vaig poder treballar amb ella i ens vam entendre molt bé. Sempre vaig creure que ELLA ERA TEATRE. És que el sentia d’una manera… i tenia una força tan especial… Hi ha una força interior, saps?, una cosa que ningú t’ensenya, ni s’aconsegueix enlloc. La tens o no la tens, i ella la tenia.

Diries que aquesta força és part de la clau de l’èxit?

En gran part, sí! Penso que l’èxit s’assoleix gràcies a diversos factors… Primer de tot cal tenir unes aptituds i una predisposició; després, aprendre la tècnica i sobretot treballar molt.

Jo sempre dic que hi ha 3 coses molt importants: observar, observar i observar.

Per aquest ordre, eh?

(Riu) I per aquest ordre, exacte! 

I per acabar bé el còctel, també hi ha l’ingredient de la sort, que jo crec que existeix, però que també has de sortir a buscar-la. Perquè mira, jo per exemple, quan estava fent L’auca del senyor Esteve al Teatre Grec, van fer córrer que venia el Flotats a Catalunya a fer unes proves i jo em vaig espavilar per presentar-m’hi. I gràcies a això, vaig fer la prova i em va agafar per fer la Dida de Cyrano de Bergerac, i així va començar la meva relació amb el Flotats, que sempre ens hem entès molt bé i és també un referent per mi.

Aquesta és la primera part de l’entrevista. La segona serà publicada el pròxim dimecres 9 de maig

Leave a Reply