Lloll Bertran: “El mínim que podem fer és mullar-nos i prendre partit”

By 18 d'abril de 2018 juliol 12th, 2021 cultura

[Segona part de l’entrevista]

Lloll Bertran és una actriu i cantant catalana, nascuda a Igualada. Popularment coneguda, des dels anys vuitanta, per haver participat en nombroses obres de teatre com L’auca del senyor Esteve, Cyrano de Bergerac o El misantrop, entre d’altres, així com en sèries i programes de televisió com ara Tres estrelles, Blanc o negre o El joc del segle, que li va servir de trampolí per estrenar-se amb els seus shows més coneguts: La Lloll, un xou ben viu (1992-1993), Tot Lloll (2001) o El show de la Lloll, 25 anys (2009), que li va valdre el Premi Memorial Margarida Xirgu. L’actriu i cantant ha rebut 11 premis des dels seus inicis i la veritat és que no és d’estranyar… Tothom que l’hagi conegut estarà d’acord amb mi en què, tant com d’actriu com de persona: LA LLOLL ENAMORA.

Ets molt autèntica, molt “Lloll”.

Sí, jo funciono així… Sóc una dona de comarques, que es mostra tal com raja. I és cert, sempre m’engresco molt i em capbusso de ple en tots els meus personatges, me’ls sento molt meus. Mai sento allò de dir: “estic llogada per fer aquest espectacle”, m’explico?

L’any 1992, amb el boom del programa El joc del segle (1991), vam aprofitar per fer La Lloll i va ser molt bonic. Realment, el Puyal em va donar l’oportunitat del segle! (Riu) I mai millor dit perquè aquest programa va ser com un trampolí per mi.

Gairebé tot el que has fet des d’aleshores porta el teu nom. Podríem dir que tu ets la teva pròpia marca.

Oh, com m’agrada això que dius! “Jo sóc la meva pròpia marca…”. M’encanta! (Riu) Doncs sí, tens raó. I ho has definit molt bé, perquè el que buscàvem amb els títols era orientar a la gent. Per exemple, anomenant l’espectacle “Els 25 anys de la Lloll”, ja no calia dir res més.

Veient l’energia que tens, no penses jubilar-te, oi?

No! Sempre dic que si la carcassa aguanta, no penso jubilar-me mai. I a veure, jo tinc molta cura i el meu home em cuida com una rosa, però és clar, això no sempre depèn d’un mateix… Hi ha altres professions en què la vida laboral se’ls acaba molt joves, com als futbolistes o a les models, que amb 37 anys ja pensen en jubilar-se. Jo no! No et diré que encara ho tinc tot per fer, perquè sóc conscient del meu bagatge, però sí que encara veig molt futur i molts projectes.

Saps que faig a vegades?, m’apunto personatges de gent gran que ara encara no puc fer per quan sigui la iaia del teatre català! (Riu)

Com ara?

El temps i els Conway, per exemple… el paper de la mare és meravellós! Aquesta obra la vam fer com a taller a l’Institut del Teatre i ja aleshores vaig pensar: “Apunta-te’l per quan siguis una abuela!”. (Riu) O Arsènic per compassió; aquestes dues iaies solteres que tenen una mena d’hotelet i es carreguen un munt de gent que no tenen família, per compassió… És sublim!

Amb l’edat, has notat una mica de davallada amb les ofertes de feina?

Mira, he tingut la sort i toco ferro que mai m’he quedat sense absolutament res. Així i tot, és cert que hi ha temporades molt intenses i d’altres de més fluixes. Però bé, l’any que m’he ensumat que aniria més fluix, ja m’he espavilat a fer altres coses pel meu compte.

Com descriuries l’humor català?

L’humor català, a trets generals, és molt irònic i subtil. Però no crec que hi hagi un sol tipus d’humor… A mi el que més m’agrada —que és el que jo gasto— és l’humor blanc, que no vol dir tonto, eh? Amb blanc em refereixo que és apte per a tots els públics. Aquell humor més de picadeta d’ullet, que te l’accepta tothom i que a vegades, fins i tot, dius: “Ostres, sí, sí, però mira el que ens ha dit, eh?” El que sí que et puc dir de l’humor català és que és més intel·ligent i elegant que molts d’altres.

Es pot dir tot amb humor?

Sé que molta gent et dirà: “Oi tant que sí. Qualsevol cosa és susceptible de fer humor!”, però jo et dic que per mi, no. Entén-me, no crec que hi hagi d’haver cap censura, però penso que cadascú ha de saber fins on pot arribar. Jo, per exemple, no em sentiria còmode fent un humor de mal gust, que pogués ofendre a algú. Mai faria acudits de persones discapacitades, per exemple.

No has tingut cap problema en posicionar-te ideològicament. No et fa por que et deixin de trucar de Madrid i perdis oportunitats de feina?

Mira… no. És a dir, en sóc conscient, però és que estem vivint un moment tan transcendent; unes situacions tan aberrants i unes injustícies tan horroroses, que no puc, ni vull ser condescendent. Ho trobo repugnant i crec que el mínim que podem fer és mullar-nos i prendre partit.

El 7 de desembre vas anar a Brussel·les.

Sí, senyora. Jo és que quan veig que bones persones que han intentat treballar per fer una República socialment justa, políticament potent i culturalment avançada estan tancades a la presó o exiliades, m’indigno, m’hi rebel·lo i se’m trenca el cor. I tinc molt clar que ho hem d’aconseguir des de la via pacífica, però compte!, això no vol dir anar sempre només amb la flor a la mà. Vol dir actuar sense gens ni mica de violència, però sí amb molta contundència. I si en algun moment donat s’ha de desobeir, es desobeeix, perquè el que estem defensant són els drets humans!

Però deixa’m dir, jo que sóc molt optimista, que la democràcia sempre guanya. I costarà més o menys, haurem d’empènyer i plorar més o menys, però al final desplegarem la República. Perquè ja és proclamada, però ho tornarem a fer perquè se n’assabenti tot el món. És la llibertat d’un poble i no sé qui s’hi pot negar… I més amb els “no arguments” que ens donen. És que no ens en donen ni un! Només posen violència, venjança, crueltat… I així no es pot anar enlloc…

Penso que estem molt ben encaminats però que encara haurem d’empènyer una mica més. Ens hem trobat amb uns oponents que no són adversaris sinó enemics i així és molt complicat. Però escolta, de més verdes en maduren, eh? (Riu) Per dir-ho així, amb un llenguatge ben català.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.