Monthly Archives

Febrer 2019

Borja Espinosa: “D’entrada, un clàssic sempre fa por i respecte”

By | cultura | No Comments

Borja Espinosa, popularment conegut aquí Catalunya pel paper d’Stasky a Plats Bruts, ha participat en nombroses obres de teatre com ara Temps salvatge, Calígula, Las Brujas de Salem o Sócrates. També en televisió, l’hem gaudit en diverses sèries d’èxit com ara Porca Misèria, Kubala, Moreno i Manchón o El Crack, i en cinema amb El camí més llarg per tornar a casa, La ruïna, Excuses! o Anita no pierde el tren, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Llunyans. (Riu) Recordo que no tenia massa clar que volgués dedicar-me a això i no vaig començar a fer teatre fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys. Primer vaig estudiar Geografia però a meitat de curs ja vaig veure que allò no era en absolut per mi. Després vaig decantar-me per la Filologia francesa, però tampoc m’acabava de fer el pes. No era per mi, vaja.

No va ser fins el 1997 que vaig fer un curs de clown a la Sala Beckett, em va agradar molt i vaig decidir apuntar-me al Col·legi de Teatre de Barcelona.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

El desequilibri que crea la inestabilitat en què vivim. Hi ha èpoques que van molt bé i d’altres que no tant i no és fàcil aprendre a gestionar aquests buits. A més, és molt intens. T’estàs tres o quatre mesos treballant un personatge i d’un dia per l’altre s’acaba tot i desmunten la paradeta.

Què és el que fa que et valgui la pena aquesta inestabilitat?

Per mi tot, perquè quan va bé és meravellós. Però també et diré que tot i que mai t’hi acabes d’acostumar, l’edat i l’experiència fan que la cosa vagi cap a un terme mig; ja no t’estires dels cabells quan no et va bé ni et creus el rei del món quan tens feina.

Amb quin director t’has entès millor?

A veure, tots tenen les seves coses. M’he entès amb gairebé tots i cadascun és especial en saber crear el seu propi univers. Broggi, per exemple, té un imaginari i una estètica molt poderosa i crea unes atmosferes molt potents. Per Mario Gas, en canvi, és molt important que es digui bé el text. Però si t’he de dir un nom, ara per ara et diria Sergi Pérez, amb qui he fet El camí més llarg per tornar a casa i a qui li tinc molt de carinyo.

Tens algun paper pendent?

Segurament molts però no sóc gaire mitòman. No penso: “He de fer Hamlet”. Que tant de bo, eh?, però no és una cosa que em preocupi. Ja prou difícil és trobar feina com per a sobre estar pensant “si em truquen per aquest paper o per aquest altre”.

Durant un temps també vas fer de professor de teatre infantil.

Sí, vaig donar classes al Sant Felip Neri durant tres anys. Però penso que això d’ensenyar és bastant vocacional i a mi m’agrada més fer-ho que ensenyar-ho. I també n’has de saber, eh?, que no és fàcil. Hi ha gent molt bona però incapaç d’ensenyar el que sap als altres.

De tot el que has fet, t’ha marcat algun personatge en especial?

Sí. Recordo la primera vegada que em va cridar Broggi per fer Electra al TNC. Un clàssic d’entrada sempre fa por i respecte, però alhora ajuda molt a créixer. Allò va ser tot un repte per mi.

I també recordo amb molt carinyo Las Brujas de Salem amb Andrés Lima. Per molts motius; perquè era un paper protagonista i a més complicat, amb Lluís Homar…  

Et paren molt pel carrer?

No, per sort. Pensa que encara que ho hagin anat repetint tantes vegades, ja fa setze anys de Plats Bruts. Alguns sí que em miren i recorden d’alguna cosa però ja no és aquella frescor del moment.

Quin record en guardes de Plats Bruts?

Molt bo! Va ser molt divertit rodar Plats Bruts. Rèiem molt però també ens preníem les coses molt en serio. El Joel és una persona molt seria i canyera, que es pren les coses molt en serio dins i fora de plató, i gràcies a aquesta exigència, les coses van sortir així de bé. Vaig aprendre molt perquè a més, rodàvem amb públic en directe amb lo qual havíem d’assajar-ho molt bé perquè la segona fos la bona, perquè a la tercera ja no feia tanta gràcia.

Quin capítol et ve al cap?

En recordo molts… És que hi havia moments molt divertits! Em ve al cap “Tinc touchdown”, “Tinc cera” i també m’agrada molt aquell moment de l’ascensor del capítol “Tinc hormones”. Era tot molt grotesc!

Com va anar que hi vas participar?

Perquè coneixia al Joel. La veritat és que vaig començar Plats Bruts fent figuracions. Em deien que era un actor meritori, que havia anat escalant. (Riu)

De tot el que has fet, amb què t’agradaria ser recordat?

Dels últims temps em sento molt orgullós de El camí més llarg per tornar a casa, però vaja, et mentiria si et digués que només amb això. N’estic de tota la feina.

Diries que el teu físic t’ha ajudat a trobar ?

Espero. (Riu) Suposo que sí però, sense modèstia, no ho havia pensat.

En aquest món compta molt el físic.

Sí. Et diria que m’ha ajudat, però tampoc em considero una persona que hagi treballat “a costa del meu físic”. No sé com dir-ho.

L’altre dia, sense anar més lluny, no em van agafar per fer una sèrie perquè m’assemblava a un altre actor. Saps el què vull dir? Va bastant per aquí, a vegades t’agafen per ser ros i d’altres per no ser moreno. (Riu) Al final ja no saps perquè t’agafen.

Anna Casas: “La llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni”

By | cultura | No Comments

Anna Casas, actriu i cantant catalana, va iniciar la seva formació a l’escola Memory i més tard a l’Estudi Nancy Tuñón. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió com ara Estació d’enllaç, Vis a Vis, Ventdelplà, Cites o La Riera, entre d’altres. Durant nou anys va encarnar a la malvada Ruïnosa Gratandós, personatge molt odiat i alhora també molt estimat per tots els nens del Club Super 3. A més d’actuar, l’actriu també canta i recita poesies i cançons.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu del món de la interpretació?

La inestabilitat, que és molt dura. I que el físic i l’edat siguin determinants —en general per l’audiovisual més que pel teatre— i encara més en el cas de les dones.

Hi ha una cosa física que marca el càsting, i és inevitable, però això de què hagis d’estar “bona” i que a la que tens quatre arrugues ja no et vulguin, és una gran merda. I és així, hi ha noies que treballen més pel seu físic que pel seu talent. És comprensible que els trets físics siguin determinants en un càsting, però a mi personalment m’agrada molt que s’aposti, per exemple, per un noi amb cara de bo i que per contra sigui el més dolent de tots, perquè a la vida és així, eh?



Tens algun referent?

Com a únic no en tinc cap. Admiro molt a Björk i també a David Bowie, no tant perquè vulgui fer el que ells han fet, sinó pel seu esperit. Per mi són artistes. Considero que l’esperit de recerca és molt inherent a l’artista i és precisament això el que m’agrada. Admiro molt a la gent polifacètica, fins al punt que prefereixo que un artista m’arribi a deixar d’agradar però que evolucioni en el seu camí.

De totes les disciplines que toques, amb quina gaudeixes més?

Cantant. Si em poses a triar, en plan “mañana nos morimos”, em quedo amb la música. És que cantar ho suma tot… També és actuar; s’explica una història a través de la cançó.



Has fet personatges molt diferents. Amb quin gènere et sents més còmode?

Igual en això, en la diversitat. Em sento còmoda en allò que he pogut practicar més. A mi és que m’encanta aquesta feina en general i al final tot són reptes!

A dia d’avui, quin paper se t’ha resistit més?

Jo crec que el més difícil que he fet a la meva vida va ser un monòleg de Beckett, Not I, que vaig fer molt pocs dies a l’Àtic 22. Era un monòleg que durava quinze minuts, amb frases aparentment inconnexes i pauses molt comptades. Em va costar molt d’aprendre i em requeria moltíssima energia. Va ser molt bèstia.



Vas interpretar el personatge de la Ruïnosa Gratandós al Club Super 3. Com et van descriure el paper?

Les directrius eren que fos felina, i sense anar més lluny, la dolenta de la pel·lícula. I poc més, havia d’aprendre’m el guió i vaig fer el que vaig poder.

Quin record en guardes?

Molt bo! El realitzador era molt divertit i estimava el que feia, i els companys —el que feia de Petri, la que feia de Nets i la que feia de Noti— també. A més, fer de dolent és súper divertit! I més amb una cosa tan histriònica, que els meus amics em deien: “Però si ets tu, fent l’idiota!”. (Riu)



Eres molt jove.

Sí! Però em va servir d’escola. Amb la posició, actuar davant de càmera, les ungles que eren un rotllo…

Molt pocs et reconeixien.

Poquíssims. Algun pare igual si, però clar, tu pensa: pestanyes postisses, els cabells així de punta, el posat que feia…

Què destacaries d’aquells nou anys d’experiència?

Hi ha una cosa que pot semblar molt tonta però que a mi m’agradava molt i és que el personatge de la Ruïnosa em donava moltíssima llibertat. Personalment penso que la llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni. Hi ha gent que te la pren, però crec que ha de ser un mateix qui s’atreveixi a agafar-se-la. I jo em prenia total llibertat perquè el personatge m’ho permetia i m’encantava fer l’animal. (Riu) Estaven sempre tots a l’espera: “Què farà, què farà?”. Va ser molt divertit. I això m’ho he pres sempre com a referència, de dir: “Allà eres lliure, aprofita-ho i pensa que pots arribar a ser així de lliure sempre, inclús a la teva vida”.



I una altra cosa és que vaig tenir la síndrome de Guillain-Barré, que és una malaltia neurològica “d’aquestes modernes” que et paralitza, i va ser curiós perquè al tornar —després d’estar sis mesos de baixa— vaig tenir la sensació d’haver guanyat certa qualitat a l’hora d’actuar. Com si la malaltia m’hagués connectat més amb mi mateixa. M’escoltava tant, des de feia tants mesos, que a l’hora de posar-me a interpretar, sentia que la connexió amb mi mateixa era molt més forta que abans. I això és una bona lliçó, eh? Jo estic agraïda d’haver-ho passat. Les malalties són mestres.

Alguna anècdota de Cites?

Sí, em va fer molta il·lusió treballar amb l’Isaac Ferris perquè vam estudiar junts a la Nancy Tuñón i no havia treballat mai amb ell.

De tots els personatges que has fet, amb quin t’agradaria ser recordada?

Ai, no ho sé… Ja m’agrada que em recordin per la Ruïnosa, eh? Però preferiria que em recordessin dient: “Mira, aquesta és la que va fer això, i això, i això…”. M’entusiasma la gent polièdrica. Hi ha gent que té una vocació molt concreta i determinada, però n’hi ha que no, com jo. M’agradaria fer tantes coses… Em falta vida per fer tot el que em genera interès.

I per últim, projectes de futur?

Ara aquest febrer seguiré cantant aquí a l’Ocaña, els dijous. I de cara al maig, estaré a València amb Rafa Calatayud —amb qui ja he treballat diverses vegades— treballant en el seu nou espectacle basat en la vida de l’artista Carmen Tórtola Valencia. M’encanta descobrir personatges com ella, una dona súper canyera i avançada al seu temps. És com si ens haguessin fet oblidar, saps? Hi ha hagut quaranta anys aquí, que han sigut com un pou negre…