Marta Millà és actriu, terapeuta Gestàltica i Coach d’actors i actrius. Popularment coneguda per les nombroses aparicions en sèries dramàtiques de TV3 com Secrets de família, Plats Bruts, Psico-exprés, Temps de silenci, Estació d’enllaç, La Lloll, Ventdelplà, Sagrada Família o Gran Nord.
Quan decideixes que vols ser actriu?
Vaig saber-ho amb només dotze anys, fent teatre a l’escola. Més endavant, fent el primer curs d’Història a la Universitat, vaig veure clar que el que volia era fer teatre i vaig entrar a l’Institut del Teatre.
Els teus pares van prendre’s bé el canvi?
Sí, els va semblar bé. Pensa que el meu pare tenia una llibreria i tot aquest món els era molt familiar.
Creus que això et va influenciar?
I tant! Però a més absolutament, eh? De petita, per guanyar-me uns dinerons, anava a la botiga durant les vacances d’estiu o al Mercat de Sant Antoni els diumenges a vendre llibres amb el meu pare i és clar, estava contínuament amb llibres de teatre entre les mans. A més, també em portaven a veure obres de teatre per adults, vull dir que tot aquest món m’ha sigut molt familiar des de joveneta.
Et va ser fàcil introduir-te en el món laboral?
Sí. La veritat és que d’entrada va ser tot molt fàcil. De fet, moltes vegades m’he arribat a plantejar si m’hagués fet enrere en cas de no resultar tot tan senzill. (Riu) Vaig començar de seguida, encara no havia acabat l’Institut del Teatre que ja treballava i guanyava “peles”. Després també va haver-hi temporades de no treballar gens, eh? Però al principi, precisament, va venir tot molt rodat.
Com recordes el teu debut?
Súper! El primer que vaig fer va ser amb El Tricicle, que va muntar un grup de teatre infantil que es deia La Tricicleta. Van venir a l’Institut del Teatre a fer un càsting i així vaig començar. Era un espectacle molt cuco; fèiem personatges de colorins, cantàvem… Vam fer molta feina.
I després el primer que vaig fer professional però ja d’adults va ser Tira’t de la moto al Teatre Condal i allò també va ser un èxit. Estàvem amb el Marc Martínez, el David Bagés, l’Edu Fernández, la Marta Pérez… Érem tots unes criatures i vam fer una obra de teatre molt xula. Amb això també vam estar com un any fent bolos i gira per tota Catalunya, vull dir que els inicis van ser molt a tope!
Amb quin paper vas passar a ser una cara coneguda?
El primer que vaig fer a la tele va ser La granja, el 1987. Va ser el primer dramàtic de TV3, una mini sèrie que durava vint minuts i es feia dins del programa que feia el Puyal, La vida en un xip. Abans inclús que Poblenou.
Per a molts sempre seràs “La sapo”.
També! (Riu) Em va agradar molt fer Plats Bruts. Recordo molt el capítol “Tinc contraccions”, estava molt ben parit aquell guió! Era molt “locu” tot.
Era molt divertit treballar amb tots ells… Vaig ser molt feliç fent-ho i encara ho sóc ara, cada vegada que ho torno a veure. Penso que és una de les millors sèries que s’han fet a TV3, tenia molta gràcia.
Com et van dir que havia de ser el teu personatge?
Doncs així, borde i amb cara de sapo. (Riu) Després hi ha una evolució tant a nivell personal com físic. Amb els anys es torna més hippie, més dolça, li creixen els cabells… És que la imatge del principi era molt heavy, eh? Com molt dura i masculina.
Quina és l’obra de teatre que més t’ha marcat?
Ostres doncs no sé què dir-te. L’última que he fet, La calavera. I sobretot les obres que han durat molt i hem pogut fer família. Recordo L’Auca del Senyor Esteve, que vam estrenar al TNC. Érem una companyia de trenta actors i vam estar un any fent-la. Ens ho vam passar súper bé!
I en televisió, quin és el personatge que més t’has estimat?
La Isabel de Ventdelplà. Em va fer molta gràcia perquè quan em van trucar per fer aquest personatge, que en aquell moment era una hippie, vaig pensar: “Ostres, és per mi això”. (Riu) La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva, més espiritual, en constant contacte amb la natura… i això em va agradar molt. Va ser molt xulo perquè tenia molt recorregut, va començar sent un personatge així molt hippie i va acabar sent l’alcaldessa de Ventdelplà.
M’agradava molt fer-lo perquè podia treure coses molt meves. També em va coincidir en un moment molt fort de la meva vida. Es va morir la meva parella i m’estaven passant moltes coses alhora. És una època que no oblidaré mai, però tampoc la recordo malament. No la recordo només malament, vaja. A més, va coincidir que en la sèrie al meu personatge se li moria la parella.
Quina mala coincidència…
Sí, ho recordo com molt intens i alhora terapèutic. En el seu moment, quan van fer el guió, no ho sabien. Després em va trucar el Benet i Jornet, que era el guionista aleshores, per preguntar-me si em veia amb cor de fer-ho. I vaig decidir tirar-ho endavant. Clar, va ser un “dramón” impressionant, però és que actuar és això… En els papers sempre hi ha algo teu, si no és d’ara, d’abans.
Com et definiries: actriu, terapeuta, escriptora…?
D’entrada sóc actriu. Però sempre m’ha interessat molt la Psicologia, la Filosofia, el Budisme…
Si no t’hagués resultat tan fàcil començar la carrera d’actriu, creus que hauries fet Psicologia?
Segur. El que passa que d’entrada la Psicologia i la Filosofia eren més aviat per comprendre’m a mi mateixa, perquè ja de joveneta tenia molts neguits. Em preguntava coses que ningú em sabia explicar. (Riu) Feia preguntes sobre l’infinit i el cosmos, on s’acaba tot i qui som… Tenia moltes preguntes existencials que m’angoixaven. Però de veritat, eh? Patia de debò.
Quan tenia dotze anys es va morir el meu avi i això em va marcar molt perquè a casa meva no eren creients i l’explicació que em van donar era molt crua per mi. Va ser com: “Ah, no hi és. S’ha mort”. Però ni cels ni punyetes, saps? I és clar, vaig començar-me a fer preguntes.
Tu ets creient?
A veure jo no vaig a missa, però sí que crec que hi ha alguna cosa. Sóc budista. Més que el folklore i creure en les reencarnacions i tot això, el que m’interessa del Budisme és la filosofia que hi ha darrere i tot el seu treball de consciència. El Budisme no és una religió teista, no considera que un Déu ens hagi creat, sinó que és la ment la que crea les coses. Treballant la meditació podem entendre com creem els pensaments i com a partir dels pensaments creem els mons, etc. Aquesta és la línia del Budisme que jo segueixo des de fa molt temps.
Per què et decantes per la teràpia Gestalt?
Perquè començo a fer-la. Primer vaig començar anant a seminaris però en un moment donat, amb trenta-i-pico d’anys, vaig agafar por a sortir a l’escenari i aleshores va ser quan vaig començar a fer teràpia per entendre què m’estava passant.
El pànic escènic ha de ser el súmmum de l’actor!
Sí, és el pitjor que li pot passar a un actor. I hi ha graus molt bèsties, eh? Jo conec gent que ha deixat de fer teatre per això, no ho superen.
I et va funcionar la teràpia?
Em va funcionar bastant, sí. I a més, em va obrir la porta a un altre món. Em va interessar tant que vaig decidir començar a formar-me per ser terapeuta.
I projectes de futur?
Tinc ganes de fer alguna cosa sobre el feminisme, un monòleg o alguna cosa així. I per altra banda, vull seguir formant-me amb tot el tema terapèutic i psicològic. És que no puc parar, saps? Ai, si tingués quinze vides… (Riu)