Lluís Marco: “M’agradaria molt poder-me retirar fent El Rey Lear”

By 5 de juny de 2019 desembre 5th, 2019 cultura

Lluís Marco és un actor català que va iniciar-se al món de la interpretació amb només set anys però no va ser fins als trenta-tres que va començar a dedicar-s’hi professionalment. Durant els seus 40 anys de trajectòria, l’hem pogut veure en diverses sèries de TV3 com ara Poblenou, Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Dinamita, Temps de silenci o El cor de la ciutat, entre d’altres. Així com en innombrables obres de teatre, especialment de la mà del Teatre Lliure.

Com recordes els teus inicis?

Molt lluny. (Riu) Recordo el naixement de la meva vocació, de molt petit. Amb set o vuit anys em portaven a fer papers amb els meus oncles, que feien teatre, i allà vaig decidir que volia ser actor. És tot el meu record, és una cosa estranya però sembla que vaig néixer volent ser actor.

Et va ser fàcil començar?

No. A nivell amateur sí perquè m’ho feia jo però els meus pares mai em van deixar dedicar-m’hi a nivell professional perquè consideraven que els actors no es guanyaven bé la vida.

Com t’ho vas fer aleshores?

Vaig estudiar-ho per altres vies i mentrestant treballava en el negoci familiar, fins que em vaig arruïnar i als trenta-tres anys ja vaig prendre la sàvia decisió de seguir amb el teatre i dedicar-me a ser actor i prou.

A què et dedicaves abans?

Tenia una fàbrica d’embotits, que el meu pare m’havia deixat. Em vaig dedicar a ampliar el negoci amb tan mala fortuna que el vaig arruïnar…

Com s’ho van prendre els teus pares?

En aquell moment ja millor, també havien canviat una mica els temps i semblava que la professió podia tenir més sortides. I després, quan ja vaig començar a sortir per la televisió i tot plegat, a la meva mare li queia la bava.

Què va ser el primer que vas fer en televisió?

El primer que vaig fer així conegut va ser Poblenou i a partir d’allà ja vam passar a una popularitat desmesurada.

Com portes ser una cara coneguda?

Perfectament bé, això mai m’ha molestat. La gent és molt educada. Sí que a vegades trobes algun impertinent, però penso que formem part del panorama cultural de la ciutat i que a més treballem amb diners públics, amb la qual cosa considero que el mínim que podem fer és assumir que els hi pertanyem i formem part d’ells.

De tot el que has fet, quin ha estat el moment clau de la teva carrera professional?

No sabria dir-te un moment clau, el teatre m’ha marcat molt i en diferents etapes.

El Teatre Lliure m’ha marcat especialment, primer de jovenet -com a espectador- quan el Lluís Pasqual i el Fabià Puigserver començaven al Teatre Lliure de Gràcia, que em van tornar boig i van accentuar el meu amor pel teatre i després, quan ja vaig començar-hi a treballar, perquè em vaig sentir realitzat amb mi mateix.

Quin record guardes de Ventdelplà?

Recordo especialment lo complicat que és fer un personatge que d’entrada ja saps que serà sacrificat per la protagonista. La Teresa (Emma Vilarassau) acabava amb tot aquell que arribava al poble, i és clar, quan m’ho van oferir, vaig pensar: “A veure si jo el puc defensar”. Al personatge de la Teresa tothom li perdonava tot! És a dir, aquella noia no era cap “dechado de virtudes” però escolta, la gent l’adorava. Recordo aquest enfrontament amb la Vilarassau, per veure si el meu personatge podria sobreviure, però no… com tots els pollastres del galliner de la Teresa, vaig ser sacrificat. (Riu)

Quin personatge se t’ha resistit més?

Resistir-se’m tots perquè quan te’ls donen sents com una barreja increïble d’il·lusió i alhora, no et diria por, però sí excés de responsabilitat. Sovint creus que no ho acabaràs de fer bé i has d’evitar moltes pors. Però alhora, la il·lusió és tan forta que fa que belluguis muntanyes.

Si poguessis triar, amb quin paper t’agradaria ser recordat?

Jo penso que el record d’un actor ha de ser ell mateix. Els seus personatges són molts i és molt difícil que un actor no posi il·lusió en cadascun d’ells. Aquí al Teatre Lliure he fet de tot, des de Rock and Roll o interpretar a Richard Nixon, fins a tragèdies gregues o comèdies i drames de Shakespeare… Ricard III és un dels personatges que un moriria amb ell de lo maco que és i possiblement, la culminació d’una carrera -si els fusibles estan bé- seria fer El Rey Lear.

És un personatge meravellós que podria culminar una carrera perquè és un senyor decrèpit que està acabant -pot tenir des de setanta fins a noranta anys- i és d’una saviesa extraordinària. M’agradaria molt poder-me retirar fent-lo.

Tenies algun referent quan vas començar?

N’he tingut molts, sí. A part d’amics, em va marcar molt la televisió en blanc i negre. José María Rodero, José Bódalo, Alberto Closas, Paco Rabal, Juan Diego… També Elvira Quintillà i sobretot una companya que ja no hi és, que és un referent de vida, era l’Anna Lizaran. Tots aquests són els culpables que jo sigui actor i que ja de molt jovenet em sortissin les dents i els ulls mirant-los.

Quina diries que és la joia de TV3?

Últimament cap. Em sap greu però amb els moments difícils polítics que estem travessant, no deixen parlar de pressupostos i no hi ha prou recursos econòmics ni una aposta per l’audiovisual. I és una llàstima perquè el talent hi és i el millor plató que jo conec és Catalunya. Tota ella.

Si hagués de posar un referent, tot i que no és que sigui molt bo però sí que va ser una aposta a punt, et diria Poblenou. Allà vam aprendre tots i podríem haver extrapolat tot aquest talent si s’haguessin anat augmentant els pressupostos però com que això no arriba, ens anem deteriorant com el país. Ens anem deteriorant amb una pugna per culpa d’uns polítics que l’únic que fan és posar querelles. Estic molt en contra de la situació actual i m’agradaria, d’una vegada per totes, fer un referèndum i comptar-nos perquè no és tan difícil ni és tan “anti-res”.

Durant molts anys també vas fer doblatge. Per què ho vas deixar?

Ho vaig deixar perquè és molt cansat. Són moltes hores tancat com en una nevera, des de les vuit del matí fins a les deu del vespre, amb petits intervals de descans. És molt sacrificat el doblatge i va arribar un moment en què havia de triar i la meva vocació principal és la d’actor.

Al doblatge, sobretot li agraeixo que he après molt de cine. És a dir, quan treus el so en una pel·lícula i la mires per posar-li tu la veu, és quan veus el que els actors fan bé i malament. Per mi ha estat un aprenentatge i una font d’inspiració per tot el que he fet després amb televisió i cine.

Per què recomanaries Dogville?

Perquè és una lectura extraordinària sobre una pel·lícula -no sobre un text teatral sinó sobre el text del director que va fer la pel·lícula- que la Sílvia Munt ha transformat, fent una cosa totalment diferent.

Recomanaria Dogville per mostrar com quan un foraster arriba a un poble, es confabula per anar primer a favor d’ell per després anar-hi en contra. És a dir, com dins dels pobles manipulem els sentiments i carreguem les pròpies covardies i merdes de cadascú contra l’últim que arriba.

I projectes de futur?

Acabar la gira de El preu d’Arthur Miller, també dirigida per Sílvia Munt, i després a partir del 9 de maig estarem al Teatre Lliure amb Dogville. I de cara a la tardor, no ho sé encara però és possible que substitueixi a l’actor argentí que fa el meu personatge a la gira de El preu en castellà, que l’estan fent per tot Espanya i penso que per problemes de feina no podrà fer-ho. I per últim, potser hi haurà un altre projecte però com diuen en aquesta professió “no remenis fins que no estigui al sac i ben lligat”.

Però cap intenció de jubilar-te.

Ja n’estic de jubilat! (Riu) Ho estic per edat però és el que en diuen la jubilació activa. És veritat que no és una professió en què et puguis fer ric, però si arribes a la meva edat i pots escollir, aleshores és d’una riquesa immensa. Ja no m’he de menjar cap marrón d’aquells que -a vegades, perquè necessites els diners o que no et treguin de la roda- agafes. Ara trio realment el que em dóna la gana, treballo amb qui vull i això creu-me que em dóna una sanitat mental perfecta.

Leave a Reply


The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.