Anna Moliner és una actriu i cantant catalana coneguda popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions en sèries de TV3 com ara La Sagrada Família o Cites i a la resta de l’Estat espanyol amb La Catedral del Mar o Tiempos de guerra. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innumerables ocasions en obres com Mar i cel, Infàmia o You say Tomato, entre moltes d’altres.
Com recordes els teus inicis?
Doncs mira, el 23 d’agost va fer quinze anys que vaig començar. Imagina’t, tinc la data gravada! (Riu) Va ser quan vam començar els assajos de Mar i cel, mentre estudiava Comunicació Audiovisual a la Pompeu, i ho recordo amb absoluta emoció perquè va ser la meva primera feina professional com actriu.
Abans havia fet teatre amateur a Badalona, on vaig néixer, i no sabia molt bé com aconseguir-ho però tenia clar que m’hi volia dedicar. Dins meu sabia que ho aconseguiria però no tenia ni idea de com. Estava molt perduda.
Aleshores, vas acabar Comunicació Audiovisual sabent que volies ser actriu?
Sí, però tenia certs dubtes… Mar i cel va durar gairebé dos anys, el mateix temps que vaig trigar en acabar la carrera. No em vaig plantejar deixar els estudis perquè no sabia com evolucionaria la carrera d’actriu, però la meva idea era, una vegada acabés Mar i cel, seguir formant-me a l’Institut del Teatre.
Però et va seguir sortint feina i ja no hi vas anar.
Sí, a la que m’ho plantejava, em sortia una altra feina. De fet, amb Dagoll Dagom vaig estar fent diversos espectacles durant gairebé cinc anys. Sempre dic que he tingut la sort d’aprendre treballant, amb els companys, equivocant-me…
D’on et ve tanta passió?
És difícil d’explicar… Recordo, des que tinc ús de raó, que els hi deia als meus pares que volia fer teatre i ser actriu. Quan tenia deu anys, em van apuntar a fer teatre amateur al cercle catòlic de Badalona, on fèiem des dels pastorets als típics tallers de final de curs. Recordo que sempre deia: “No, no, que jo això vull fer-ho en serio”. (Riu) Però quan a la teva família tampoc hi ha ningú que s’hi dediqui, et miren com: “Molt bé, endavant. Però tu estudia, que això no sabem de què va”.
Amb disset anys em vaig plantejar fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre però a casa em van aconsellar que anés a la Universitat i que intentés compaginar-m’ho. Durant un temps sí que vaig pensar: “Ai, perquè no he anat a formar-me com a actriu?”, “Com m’hagués agradat…” però al final la vida em va portar a treballar i a aprendre l’ofici sobre l’escenari. I ara que ho veig amb perspectiva, crec que vaig fer bé.
Els teus pares es van prendre bé el canvi?
Sí! Al principi van al·lucinar una mica en veure que una feina em portava a l’altra i que sense adonar-me’n ja treballava d’això. Però em va venir tot tan ràpid i de tan joveneta, que molt aviat ja van entendre que això era la meva vida.
Quin diries que ha estat el teu major repte professional?
Més que reptes, et puc parlar de personatges que m’han marcat especialment; amb els que realment he entès moltes coses i he notat que feia un salt qualitatiu. Un d’ells és el personatge que feia a Infàmia, obra escrita i dirigida per Pere Riera. Era una història molt semblant a la meva, sobre una actriu de la meva edat que no acabava de trobar el seu lloc.
M’encanten els reptes! No entenc aquesta feina si no és per aprendre sempre coses noves i anar més enllà, com a artista.
Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
N’hi ha uns quants… Un d’ells és que has d’aprendre que hi ha coses que no depenen de tu, ni del teu esforç ni del teu talent. A vegades surts molt contenta d’un càsting, que és el que has de fer, sortir contenta de la teva feina, però després t’has de dir: “depèn de tantes coses que t’agafin o no…”. És com una loteria.
Cada vegada que em surt una feina és com: “No m’ho crec!”, i mira que fa quinze anys que m’hi dedico i no em puc queixar perquè sempre he tingut feina, eh?, però encara ara, amb trenta-cinc anys que tinc, segueix havent-hi aquella cosa que et fa dubtar. És veritat que amb els anys agafes més confiança i penses: “Bah, tot sortirà bé”, però no ho saps mai.
Un altre aspecte negatiu és que sovint directors i productors et veuen d’una determinada manera, per la teva trajectòria, i has de lluitar per sortir d’aquesta etiqueta. A mi em va passar de dir: “D’acord, he fet musicals, però això no significa que només sigui actriu de musical”. Jo sóc actriu i em veig capaç —i m’agradaria— fer tots els gèneres i registres.
I per últim, un altre aspecte negatiu, però que alhora també és positiu, és aquest exercici que cal fer de dir: “Confia en tu mateixa, sense tenir en compte el que hi hagi al teu voltant”. Sovint et sents molt vulnerable perquè és una feina de la qual tothom opina i cal estar preparat per a qualsevol crítica. És una professió que t’ajuda molt a coneixe’t a tu mateix i a posar-te davant de situacions que sovint et posen a prova.
Com portes ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?
Que va! No tinc gens aquesta sensació. També és cert que canvio molt d’imatge, m’agrada transformar-me amb cada personatge i em fa molt feliç que em reconeguin. Ho agraeixo moltíssim perquè, de fet, és gràcies a ells que la meva feina té sentit. El públic, la connexió amb la gent… És molt bonic que algú se t’apropi, sense que t’ho esperis, i et digui que li agrada la feina que fas.
De tots els personatges que has fet, quin és el que més s’ha assemblat a tu?
Un personatge que em sentia molt meu va ser el d’Infàmia. Jo crec que per això em va tocar tant, em sentia molt despullada. Però al final, tots parteixen de tu i com a actor, el que has de fer és buscar què hi ha dins teu d’aquell personatge. Et mentiria si et digués que el personatge és una cosa i jo sóc una altra, al final és el teu cor, la teva ànima… Ets tu.
Què gaudeixes més: el teatre, la televisió, anar-ho combinant…?
El que més he fet ha sigut teatre i per mi és com el lloc on sempre necessito tornar. No podria concebre la meva vida sense el teatre. Però sí que és veritat que en els últims dos o tres anys he fet més televisió i també m’encanta perquè és un altre llenguatge i et posa molt les piles. Així com en teatre hi ha un procés d’assaig i d’aprofundir en el personatge i la història, en televisió no hi ha temps per a res i t’has de tirar a la piscina; t’estudies el guió, a vegades d’un dia per l’altre, i crees l’escena allà mateix. Has d’estar molt connectat amb el moment i tenir molta veritat, i aquesta adrenalina que es crea, enganxa molt.
És millor que un actor hagi fet teatre?
No sé si és millor o pitjor, però sí que és cert que quan estic rodant, sé quan un actor n’ha fet i quan no. Hi ha alguna cosa en el teatre, d’artesania i “matxaque”, que no t’ho dóna cap altre mitjà. És com una manera de fer i treballar, que es nota en els petits detalls. Però amb això no vull dir que sigui ni millor ni pitjor… Conec actors que només han fet cinema i televisió, i són meravellosos!
Quin record guardes de Cites?
Molt, molt feliç! Em va encantar fer Cites. Per mi va ser una oportunitat per treballar el registre de la televisió i vaig aprendre moltíssim. Jo crec que a partir de Cites em van començar a sortir més coses de tele. La veritat és que tinc la sensació com d’un abans i un després.
De fet, ara al novembre estrenem Días de navidad, una nova sèrie a Netflix que tracta sobre una història familiar molt potent entre quatre germanes, també dirigida per Pau Freixas i ha estat molt bonic retrobar-nos perquè és un director que té molta sensibilitat i valora molt els detalls i el que construeixen els actors. I això és fantàstic!
La vostra història d’amor va ser de les preferides entre l’audiència. Per què creus que va funcionar tan bé?
Ostres, no ho sé! La veritat és que la història entre la Laia i la Naausica ja havia triomfat molt en la primera temporada i és clar, jo entrava amb una mica de por perquè el meu personatge era com la tercera “en discòrdia”. Aleshores vam pensar: “Com podem fer-ho perquè aquest personatge caigui bé i s’entengui que la Laia em tria a mi?”. Sobretot tenint en compte que el personatge de la Naausica era super potent i estimat per tothom, saps?
Va ser molt xulo perquè vam poder assajar i parlar molt sobre això i crec que al final vam aconseguir que s’entenguessin els tres personatges i aquesta espècie de triangle amorós. Estic molt contenta del que vam aconseguir, perquè no era fàcil!
Quina diries que és la joia de TV3?
Ufff… A veure, així d’entrada em vénen al cap dos de la meva generació, que em van marcar molt. Les Teresines, que em sembla brillant i crec que no s’ha fet una cosa igual, i Oh! Europa, que també m’encantava. Recordo de veure-ho i pensar: “Jo vull fer això!”. Saps d’aquestes sèries que t’inspiren?