Remuntem-nos al Toni Moog de la infància. Eres el catxondo de la classe?
Sí. Ja de petit era el típic que sempre estava de catxondeo i no tenia sentit del ridícul. Vull dir que a mi m’era igual que se’m caiguessin els pantalons en públic, saps què et vull dir? De fet, jo crec que els grans humoristes —i no m’hi incloc, eh?— són gent que té un do i que ha nascut per això. Aquesta rapidesa mental per fer una associació d’idees i fotre una conya sobre qualsevol cosa, el sarcasme, la ironia… són gent que ja apunta maneres des de molt jovenets.
El teatre està sempre ple. Què diries que et fa especial?
Doncs no ho sé… respectant les distàncies i al “maestro” Pepe Rubianes, sempre he pensat que amb el temps, i perquè m’ho he treballat també, he aconseguit una mica “l’efecte Rubianes”. Li’n dic així perquè quan ell venia al Teatre Capitol, la gent pensava en la simbiosi “Rubianes-Capitol” i venia a veure’l perquè sabia que eren riures assegurats. Crec que amb els anys he aconseguit una mica això, que la gent digui: “Toni Moog-Capitol. Hi hem d’anar!”.
I després suposo que també és per la meva forma de ser. Sóc un tio que a l’escenari hi poso molta naturalitat i procuro explicar els monòlegs, no recitar-los. No faig el mateix cada dia, sempre m’invento coses i improviso. Potser és el segell que em distingeix d’altres artistes.
Toni Moog és així i a la gent li agrada, inclús a les iaies. (Riu) I això que sóc el típic amb cara de gamberro, que ningú ho diria. Quan em veuen pensen: “Ui, aquest tio ple de tatuatges em farà riure a mi?” i després surten, dient: “Ai, que maco és aquest xaval!”. I he dit de tot, saps el que vull dir? Crec que sóc l’humorista d’Espanya que més tacos i bestieses diu, però al final, a la gent li agrada el meu estil i per això crec que funciona. Jo sóc així… el que es veu a l’escenari, vaja. Un tarat amb ganes sempre de fer catxondeo. (Riu)
Diries que es pot dir tot amb humor?
Jo crec que sí. Sempre ho he dit, l’humor no té barreres. Hem de saber riure’ns de tot perquè al final l’humor és una mica un atenuador, li treu ferro als assumptes importants. Jo crec que els humoristes estem per convertir la merda en algo divertit. La cosa és que molts no sé si és que no estan preparats o és que s’ha posat de moda “la figura de l’ofès”, però tot els molesta.
Òbviament no puc agradar a tothom, però curiosament els que més es queixen són els que defensen coses, com per exemple els vegans. Defensen una cosa que a sobre ells pretenen imposar, saps? Jo faig conya, però en realitat a mi m’és completament igual el que mengin. Ells, en canvi, intenten que la gent no mengi carn, fan campanyes, es foten davant de restaurants per prohibir l’entrada de la gent… Però si jo faig una broma de vegans, em trituren per Internet. Mentre a la resta els sembla graciós i entenen que, al final, estic fent broma. El que em toca més la flauta és això, que hem passat del que abans era políticament incorrecte al que ara és socialment incorrecte, que som nosaltres mateixos els qui ens autocensurem. Fins al punt de què jo a vegades ja tingui por de dir: “Ai, si dic això…”. Que òbviament no ho faig, eh?, però molts humoristes sí i això és el pitjor que pot passar en una societat, que la gent s’autocensuri. Perdona, però no. Jo he de poder dir el que a mi em surti dels collons.
No tens cap tema tabú? Algun que no t’agradi fer-ne broma ni des de l’humor?
No. A veure, jo tinc el meu propi codi deontològic, com cada humorista suposo que tindrà el seu. Jo, per exemple, quasi no faig bromes masclistes. Més aviat faig bromes contra els homes, però perquè també és el meu tarannà. Tampoc faig bromes de nens malalts, invalideses… Però a banda d’això, m’agrada fer conya de tot el que jo trobo graciós.
T’agrada el nadal?
La veritat? No. En primer lloc perquè jo sóc un tio d’estiu. Jo estaria tot l’any “rotllo caribenyo”, però aquí a Barcelona. (Riu) M’encanta pels nens, això sí, perquè per ells té aquell component màgic. Però després, quan ja descobreixen la veritat, això desapareix.
I d’altra banda, ho trobo súper hipòcrita. És a dir, cal que sigui nadal per fer-li un regal a algú que t’agrada o estimes? Jo a vegades vaig pel carrer i dic: “Això li agradaria a tal persona” i li faig un regal perquè sí, perquè ho he vist i m’hi ha fet pensar. I ja està. O el tema de sopar amb la família… Vull dir, t’estàs tot el puto any sense veure’ls, perquè realment no vols veure’ls, i fins i tot potser et cau malament la tia Joaquina, però clar, és nadal i toca tenir aquest esperit nadalenc. Toca ser feliç, no?, perquè és nadal, saps? Que jo penso: “I a mi, què?” Jo sóc el mateix tot l’any! Trobo que el nadal és això, la farsa i la hipocresia.
La decoració nadalenca de l’escenari és la mateixa des de la primera edició?
Sí! La guardo al garatge de casa. (Riu) La vaig arreglant una miqueta perquè es va fent malbé, però no la canvio. És el típic TOC que tenen els artistes abans de sortir, no? De dir: “He de tocar això, fer això altre em porta sort…”. Jo vaig pensar: “Òstia, que guai, m’ha anat molt bé. No ho toquis”. I aquí està.
El passat dijous s’anunciava el tancament del Club Capitol. Com reps la notícia?
D’entrada quasi em poso a plorar. Perquè, a veure, no em vull comparar amb ningú, però crec que sóc l’humorista que més anys porta aquí. Fa catorze anys, consecutius i ininterromputs, que estic al Teatre Capitol. Porto més de 1.150 funcions i és com casa meva això. Em passo gairebé el mateix temps aquí que a casa meva… A més, estic al camerino de Pepe Rubianes, que també va fer història. Aquest teatre, a diferència d’altres, té molta màgia. Potser no és el més antic de Barcelona, però ja et dic jo que és dels que té més història.
I és que a part està la part cultural. És per parlar amb l’alcaldessa i amb qui faci falta i dir: “Escolta tu, que això és patrimoni cultural. Com pots permetre-ho?” Això als anys seixanta era un cinema, després es va convertir en teatre, Pepe Rubianes i milers d’actors i companyies han passat per aquí, està a les rambles… No pots deixar que algú —qui sigui perquè no sé ni qui ho compra— ho engegui tot a la merda, per muntar què? Un hotel, un Zara, un Starbucks? Hauria d’estar prohibit! És que ho trobo fatal, de veritat. És com si ve un milionari d’aquests bèsties i compra el Liceu per muntar… No sé, un hotel! Vull dir: “Perdona????” Com vols comprar el Liceu? És patrimoni cultural! I el Teatre Capitol és exactament igual que el Liceu, potser no s’hi fa òpera, però s’hi fa comèdia i amb el temps s’ha convertit en la casa de la Comèdia. I que tot el que s’ha construït aquí durant tants anys, se’n vagi a la merda perquè algú ho vulgui comprar, trobo que és UNA MERDA.
Tanca al juny.
Sí. Al juny, que és quan acaben totes les companyies perquè ja ve l’estiu i el Capitol durant el mes d’agost resta sempre tancat, s’haurà acabat. Ja no programaran res més. I és clar, totes les companyies que teníem previst tornar a començar a l’octubre, ja no entrarem. No sé, la veritat no sé què passarà… És tot molt recent.
Sempre veiem la teva cara més simpàtica, però m’imagino que no tot són sempre flors i violes. Quina ha estat la situació més dura que has viscut damunt l’escenari?
La pitjor experiència que he viscut a la meva vida va ser quan va néixer la meva filla, que és l’única vegada que he suspès una funció en aquest teatre. Una funció suspesa en catorze anys. Desafortunadament, quan va néixer va patir una encefalopatia hipòxico-isquèmica per culpa del ginecòleg. Li faltava aire al cervell. Va estar set dies a la unitat de nounats de l’Hospital Sant Joan de Déu i jo venia igualment aquí al teatre a fer riure a la gent… Va ser fatal perquè òbviament per dins estava destrossat, pensant: “què passarà amb la meva filla?”. I quan sortia de la funció, me n’anava a l’hospital, dormia allà i l’endemà tornem-hi. Però és clar, la nit que va néixer, tal com van succeir les coses, no vaig poder fer la funció.
Afortunadament la Nora és una nena molt forta, i contra tot pronòstic, va sortir tot bé i no té cap tipus de seqüela. La van cuidar súper bé i la van poder curar. Per això, cada any convido a artistes amics meus, com Jordi LP, Santi Millán, Corbacho, Hotel Cochambre… I organitzo una gala benèfica per recaptar fons per la unitat de nounats de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Déu n’hi do, una sola funció suspesa en catorze anys.
Clar, és que si hi ha cinc-centes entrades venudes, el que no pots fer és dir: “Ei, avui no faig la funció, que em trobo malament”, saps?, perquè la gent òbviament no té per què saber què passa a la teva vida privada i espera que vinguis i la facis riure. Mira, sense anar més lluny, fa poc va morir el meu pare i jo vaig venir igualment a fer la funció. Però clar, que he de fer? No puc suspendre una funció, així com així, perquè la gent es queixaria.
A Fortnique fas conya de les aplicacions per lligar. Realment no hi creus o és simplement que el tema dóna molt joc a l’hora de fer el show?
No hi crec, no. Ja fa anys, quan hi va haver tot el boom de Tinder, Badoo, Adopta un tío… vaig fer l’espectacle Follamigas i en aquell moment, que em vaig obrir un perfil i tot, també feia conya però així i tot, ho recomanava. A Fortnique faig el contrari, parlo malament d’aquestes apps perquè realment van malament. Jo hi he entrat i la majoria són perfils falsos; gent que menteix, casats que es fan passar per solters, gent que no té res a veure amb la seva foto de perfil… Gent tarada.
I tu, sent un personatge públic, ho vas tenir fàcil? La gent no pensava que el teu perfil era fals?
Clar, jo la vaig cagar perquè vaig posar Toni Moog i vaig penjar les meves fotos, i m’obrien noies dient-me: “Farsant!”, “Toni Moog no necessita això per lligar!” i em bloquejaven. Però així i tot, vaig poder-ho testejar. I el que dic ara, a Fortnique, és que el que s’ha de fer és lligar una mica a la “vieja usanza”. Old school, vaja. Cara a cara i fotent-li morro. (Riu)
A veure, òbviament hi ha gent que és molt introvertida, que gairebé no surt de casa, amb poca vida social… I que potser sí que necessita trobar algú semblant. De dir: “Mira, aquesta és com jo!, els dos estem tancats a casa i prenem Lorazepam. Que guai! Quedem, no?” Però la resta, no necessita una aplicació d’aquestes per lligar. Si la fa servir, és per follar. Que com a mínim diguin la veritat.
Se’t dóna bé lligar?
A mi no, se’m dóna fatal. (Riu) Puc donar la sensació de ser un “folleti”, però que va.
Vas arribar a quedar amb algú?
Sí! Un parell de vegades. La primera, amb una noia que era Testimoni de Jehovà. Vaig agafar bastants apunts d’aquella experiència. (Riu)
I per últim, projectes de futur?
Doncs en teoria ara al març tornarem amb la segona temporada de Fortnique, que espero que funcioni igual de bé que la primera. I a l’octubre, encara no sé on, espero fer-ne la tercera. Òbviament encara no puc dir-te el lloc, perquè ara per ara no sabem on estarem ni què farem… Així què, aquests són els meus plans!