Betsy Túrnez és una actriu catalana, popularment coneguda per les seves nombroses aparicions en sèries de televisió com Pop ràpid, Kubala Moreno i Manchón, Merlí, Benvinguts a la família o Paquita Salas, entre d’altres. El 2016 va ser nominada a un Premi Gaudí, en la categoria de millor actriu protagonista, pel seu personatge a El rei borni.
Quan et neix el cuquet de ser actriu?
Ho tenia clar des de petita, però no sé per què tampoc… Recordo un programa que em tenia molt flipada, que es deia Aplauso, i jo sentia que volia pertànyer a aquell món. M’atreia molt tot el que veia a la tele, quant a situacions, diàlegs… Jo crec que m’atrapaven les altres vides; com s’expressaven, el què els passava… De fet, la meva mare sempre explica una anècdota que és que quan anàvem a restaurants, em fixava molt en les conversacions de la gent del voltant i ella sempre em deia: “¡Betsy, no mires más!” i jo li contestava: “¡Es que me interesa!”. (Riu)
Entenc que sent els teus pares músics, no van tenir cap problema amb què volguessis ser actriu.
No, en cap moment em van posar ninguna pega. De fet, va ser el meu pare qui em va pagar les meves primeres classes de teatre a la Nancy Tuñón. Era massa petita per anar a l’Institut del Teatre i em van aconsellar que mentrestant anés a una escola privada de teatre.
Algun personatge que recordis amb especial carinyo?
El que encara ara recordo amb especial estima és la Lídia de El rei borni.
Com vas viure la nominació a millor protagonista femenina als Premis Gaudí?
La veritat és que va ser una vivència molt compartida. El rei borni va començar sent una obra de teatre, encàrrec de la Flyhard, amb un format molt petitet. Tot el recorregut que va tenir ja des d’aleshores, passant pel teatro Lara de Madrid, la sala Barts a Barcelona, la sala Mirador de Madrid… va ser molt emocionant i ho vam viure molt en grup. I per tant, la nominació també va ser súper compartida.
A més, vam tenir l’oportunitat de treballar tant els personatges, la situació, els vincles, els rols de parella… que després fer la pel·lícula va ser un gustasso increïble perquè ja ho teníem tot súper dominat. Era jugar amb tot fet.
I de Pop Ràpid, què destacaries?
A Pop Ràpid vaig aprendre un nou llenguatge d’humor. Ja n’havia fet abans però és que l’humor de Marc Crehuet és molt concret. Té un llenguatge i un ritme a l’hora de parlar i col·locar els gags, que és molt característic seu. Per mi Pop Ràpid va ser la meva escola.
Una anècdota que recordo de Pop Ràpid, i que és molt característica del Marc, és que moltes vegades no diu: “Talleu”. (Riu) Deixa que seguim i improvisem fins que no podem més i esclatem a riure. Per mi el Marc Crehuet ha significat, claríssimament, un abans i un després de la meva carrera professional. És un gust treballar amb ell perquè ja ens coneixem molt.
Diries que tens algun paper pendent?
No tinc la sensació de tenir un paper pendent però sí que hi ha dos gèneres, el d’època i el de ciència-ficció, que em faria gràcia treballar.
El que estic trobant a faltar darrerament és que em donin feina de treballs més intimistes, no només comèdies. A El rei borni, per exemple, hi havia evidentment comèdia, perquè era humor negre, però també feia un paper molt dramàtic. Podia tocar tant el drama com la comèdia, saps? I és una mica aquesta sensació, de pensar: “Ostres, no us oblideu que jo també puc fer altres coses”. En certa manera trobo a faltar aquelles tecles que fa temps que no toco.
Tenies algun referent quan vas començar?
Quan vaig començar, no. Però sí que més endavant, qui potser ho ha sigut, és Meryl Streep. És al·lucinant el que fa aquesta dona. Em flipa la seva facilitat per convertir-se i transformar-se en una altra persona… És súper camaleònica! I sempre treballant des d’ella, tot el que fa és com molt genuí. Per no parlar de l’àngel que té, que això és inexplicable.
I a tu, què et fa especial?
No ho sé… Potser l’empatia, tant personalment com artísticament parlant. I això, com tot a la vida, té una doble cara. D’una banda, quan ets molt empàtic facilites molt la comunicació amb els altres, però alhora també pateixes perquè sovint acabes fent-te teus els problemes dels altres. En aquest sentit, he hagut d’aprendre a posar certs límits perquè sóc com una esponja i absorbeixo moltíssim.
Quin és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?
El que potser he patit més ha sigut la inestabilitat. El “no saber mai”. Arriba un moment que fins i tot et planteges si aquesta feina és meritocràtica. Perquè m’entenguis; jo sempre dic que mai ens hem de comparar perquè si no estem venuts, però és que a vegades és inevitable… Quan llegeixes entrevistes d’actors, que expliquen que els ha sigut tot tan fàcil, i jo que en el meu cas sé com m’ho he hagut de currar i tot i així sento que no tinc cap garantia que segueixi currant d’això, et fa replantejar moltes coses. És bastant dur perquè és una aposta constant.
I en aquests moments de dubitació, t’has arribat a plantejar dedicar-te a alguna altra cosa?
Sí. Primer vaig provar l’educació mediambiental, que és un tema que també m’interessa molt, però és clar, tampoc és gens fàcil trobar feina d’això… Després vaig fer un curs de patronatge i costura, però ràpidament em vaig adonar que m’estimava més fer-ho com a hobby en el meu temps lliure, perquè m’estressava molt haver de complir amb els timings i ja no ho gaudia. I per últim, durant un temps també vaig estar fent de coach i la veritat és que m’agradava molt. Però bé, res comparable… Amb el que realment vibro i sento que m’omple de debò, és actuant.
I per últim, projectes de futur?
Doncs ara al gener hem començat a assajar La morta de Pompeu Crehuet, dirigida per Marc Crehuet, que estrenarem a principis de març a la Sala Beckett. I mentrestant, durant el mes de gener i febrer també estaré fent La gran ofensa, dos dies a la setmana, al Teatro Lara de Madrid. I si la cosa funciona, probablement surti temporada. I, per últim, a la primavera s’estrenarà la pel·lícula Uno para todos, que vaig rodar aquest estiu amb David Ilundain. De moment pinta bé aquest 2020!