Joan Maria Pou és un periodista esportiu i presentador de televisió català, popularment conegut per fer les retransmissions de El Barça juga a RAC1, des de la fundació de l’emissora, aviat farà vint anys. A més, ha presentat molts altres programes com el Primer toc, Tu diràs, No ho sé o el programa de televisió, Cases d’algú, entre d’altres. El 2010 rep el premi de Ràdio Associació de Catalunya al millor professional de ràdio per «avançar en la concepció d’espectacle de les transmissions esportives i coordinar un equip professional que ha sabut omplir d’emoció una temporada molt especial».
Com recordes els teus inicis a la ràdio?
Vaig començar a segon de carrera perquè a la Facultat ens van comentar que a Ràdio Estel acceptaven voluntaris per fer ràdio, per amor a l’art. Hi vam coincidir una generació de joves i vam decidir demanar-li a la casa de fer un programa d’esports i ens ho van comprar. Allà vaig fer els meus primers directes i les primeres improvisacions. T’estic parlant que jo era un pipiolo… Segurament si ara ho escoltés, m’amagaria sota la taula. (Riu) Però em va servir molt per perdre els nervis al micro, fotre’m les primeres castanyes en directe, aprendre —poc o molt— a improvisar…
Més endavant vaig fer les pràctiques obligatòries a Catalunya Ràdio. Durant un estiu, vaig fer redacció d’informatius entre setmana i el trànsit els caps de setmana. Recordo que em va tocar fer les operacions sortida i tornada, de juliol i agost, que donaven molta bola i vaig aprendre molt. De fet, i obro un petit parèntesi, la mort de Lady Di em va agafar en un dia d’aquests que jo tenia trànsit a la Campana. Ho recordo perfectament, eren les sis del matí quan vaig pujar al cotxe i em vaig assabentar de la seva mort.
Quan t’hi comences a dedicar de manera professional?
A quart de carrera. A la Facultat em van comentar que a Onda Rambla hi havia bastanta rotació de personal i que era probable que si feia unes segones pràctiques, després se’m quedessin. Vaig fer-les, de dotze de la nit a vuit del matí, una cosa així bèstia, i quan vaig acabar-les em van contractar. Aquell va ser el meu primer contracte professional, per vuitanta mil pessetes, l’equivalent a uns cinc-cents euros…
Tenies clar que volies ser locutor de ràdio.
Sí. A mi la ràdio sempre m’ha agradat molt. Sempre l’havia escoltat, tant al cotxe amb el meu pare, com jo sol a partir d’una certa edat. I també recordo al meu avi tot el dia amb el transistor enganxat a l’orella, sense cascos ni hòsties, escoltant RNE. No el treies d’allà. (Riu)
Les coses t’han anat molt bé. Quina diries que és la clau de l’èxit?
Jo crec que la clau està en que algú et doni una oportunitat i aprofitar-la. Però sempre hi ha d’haver algú que et digui: “Va, surt al camp a jugar a primera divisió”. Aquest algú per mi és Xavier Bosch, que em va fer una entrevista d’una hora i l’endemà ja m’havia fitxat. Al cap d’una setmana em va demanar que gravés amb un “cassetillo” quaranta-cinc minuts d’un partit del Barça i em va dir: “Vols ser el narrador?”. T’ho juro que a mi em tremolava tot. Ho recordo com si fos ahir, vaig baixar de la planta quinze i el primer que vaig fer va ser trucar al meu pare. Estava a Villarroel amb Diagonal. (Riu) I fins avui! Si m’ho arriben a dir… Més de mil partits, quatre Champions, no sé quantes lligues, partits històrics contra el Madrid…
Has aconseguit el teu somni.
Absolutament. He pogut guanyar-me la vida amb el que m’agrada, tinc la millor feina del món, amb diferència, i gràcies a El Barça juga a RAC1 he pogut presentar el Primer toc, el Tu diràs, el No ho sé, fer la subdirecció del Via Lliure i la suplència de El món a RAC1 durant un estiu, el Cases d’algú, fer classes a la Facultat, escriure a El nou, a l’ARA, al Mundo Deportivo, estudiar tres Postgraus… Per favor! Si m’arriben a dir un minut abans que el Xavi Bosch em fes la pregunta: “Vols ser el narrador de El Barça juga a RAC1?”, que després de vint anys estaria aquí assegut al SandwiChez explicant-te tot això, hagués dit: “Passa’m les teves drogues, que són sensacionals!”. (Riu) I mira, ha passat!
I és cert que també m’ho he currat i he pencat molt, eh? Vaig fer molta ràdio de matinada perquè quan arribés l’hora de la veritat estigués preparat i pogués fer bon micro, però al final, que crec que també s’ha de dir, he tingut la sort de tenir gent que m’ha donat l’oportunitat i l’encert de saber-ho aprofitar.
Quin era el teu referent radiofònic?
Ufff. N’hi havia molts, perquè depenent de amb qui estava, escoltava un tipus d’emissora o una altra. Per exemple, de ràdio esportiva evidentment recordo al Puyal. És un dels meus referents indiscutibles. Però també recordo haver escoltat el Força Barça d’Alfons Arús o les transmissions de bàsquet que feia el Basté a Catalunya Ràdio.
Hi ha tota una sèrie de veus i programes que sempre han estat presents, però no d’una manera conscient. És a dir, et podria vendre la pel·lícula de: “No, jo des dels deu anys ja sabia que algun dia…”. No, no… No en tenia “ni puta idea”, parlant en plata. Però sí que recordo que la ràdio tenia una presència important, no era cap cosa estranya per mi.
Fa vint anys que vas començar a fer les retransmissions El barça juga a RAC1. De tots, quin és el moment més boig que recordes?
El moment més boig i de més passió, amb diferència, va ser el gol d’Iniesta a Stamford Bridge, aquell 2009, que va fer que el Barça jugués la final de Roma i que pogués aconseguir després el sis de sis amb Guardiola. Allò va ser una explosió de passió, emoció i ràdio, que no oblidaré mai. Tot plegat era inimaginable. Vull dir, jo crec que allò és irrepetible! Estàvem molt fora, després de fer un partit nefast, i que de cop i volta Andrés Iniesta —que és un tio que no havia fet un gol ni a l’arc de Sant Martí— fes allò… Va ser una autèntica bogeria!
I a més, aquell gol per mi sempre serà molt especial pel retorn que em van donar els oients, de la meva narració. Han passat gairebé onze anys i encara ara hi ha gent, que quan em vol fer un “mimo”, em diu: “És Roma, Pou? És Roma?”. Va ser molt bèstia!
D’on surt Fot-li Pou?
S’ho va inventar el Basté! Un dia va arribar i em va dir: “A partir d’ara, quan comenci el partit et donaré pas dient-te: Fot-li Pou! Què et sembla?”. I vaig pensar: “Ah, doncs sona bé! És així com molt proper i català”. I més endavant, quan vaig perdre una aposta i per culpa d’això em vaig haver de fer Twitter, vaig pensar: “va, doncs li’n diré així” i a partir d’allà es va consolidar “com a marca”.
Qui va ser el teu ídol futbolístic de la infància? El que et va fer enamorar-te del futbol i del Barça.
N’hi ha un, que jo no recordo però que sempre m’ho explica el meu pare, que és Johan Nesquens. Era un tio que anava molt per terra i jo, com ell, sempre tornava a casa amb els pantalons foradats, tacats i destrossats. (Riu) Tot era culpa d’aquest bon home holandès, que va jugar aquí amb el Barça.
I de més gran?
De més gran tinc molts records de Schuster. Recordo que en els seus primers partits al Camp Nou, li deia al meu pare: “Hòstia, però que és això?”. Un jugador capaç de córrer, conduir la pilota, fer canvis de joc… Era fort, precís… I evidentment, també recordo d’arribar al Camp només per veure els escalfaments de Maradona. Clar, pels culés de la meva generació, la lliga del Terry Venables, Urruti t’estimo, va ser la nostra primera lliga i va ser molt bèstia. Amb un penal aturat per Urruti, amb aquella narració del Puyal… Va ser espectacular! I després ja em va agafar el Dream Team de Johan Cruyff a l’adolescència, a punt de la majoria d’edat. Per mi aquelles quatre lligues, a Tenerife… la Copa d’Europa de Wembley… Van ser brutals!
Un record que encara et posi la pell de gallina?
Tinc un record claríssim de Wembley, de la Copa d’Europa del 20 de maig del 92, que és el moment en què el meu pare s’adona que el Barça per fi guanya una Copa d’Europa i el primer que fa és recordar al seu pare —que va morir quan ell tenia dinou anys— i se’n va a buscar el cava a la nevera i emocionadíssim comença a dir: “Si l’avi Joan fos aquí, no s’ho creuria!”. Jo tenia disset anys i vaig pensar: “Uala, que això és molt fort!”. Que no té res a veure amb els típics comentaris de “vint-i-dos milionaris amb calça curta…”, “com us pot agradar això…”. Vull dir, això és no voler entendre que al darrere hi ha moltes altres coses, que amb aquesta excusa es poden vehicular. Jo aquest record no l’oblidaré per anys que visqui. Per mi, el 20 de maig del 92 no és el moment del gol de Koeman —que per cert jo tenia la ràdio a la falda i la vaig estampar contra la paret de l’emoció— sinó el meu pare recordant al meu avi i pensant: “Si veiés això, seria tan feliç…”.
Per a tu, que ho vius tant, et deu resultar molt fàcil la teva feina.
És cert que des del punt de vista de connexió emocional amb l’oient, no necessito massa esforç perquè crec que tinc bastanta facilitat per captar el que està passant en cada moment. El que sí que vaig tenir molt clar, des del primer dia, és que jo faig una feina i aquest és un pacte que tinc amb els oients des del primer dia. I és: “Volem el mateix i és que el Barça guanyi, i per tant, quan perdi ens posarem molt tristos i ens enrabiarem molt, però la meva feina és explicar-vos les coses com són, no com us agradaria que fossin, i per tant si un dia algun jugador del Barça té un comportament impresentable, ho denunciarem. I si algun dia creiem que el Camp Nou s’hauria d’haver tancat, també”. Per exemple, si tu ara agafes el dia que li diuen de tot al Figo, que li tiren el cap de porc i l’ampolla de J&B, a mi em sentiràs dir: “Aquest camp s’ha de tancar. El comportament de la gent del Barça és impresentable”. Jo sé que aquell dia a molts oients allò no els hi va fer cap gràcia, però considero que és la meva feina fer-ho així. De la mateixa manera que si és penal a favor del Madrid, al Camp Nou i a l’últim minut, és així…
Crec molt en aquesta combinació. És a dir, en tenir un pacte amb l’oient de dir: “Des del punt de vista de les emocions i els desitjos, estem en el mateix equip. Però després, a partir d’aquí, jo faré Periodisme. I si algun dia trec una notícia que perjudica el Barça, és la meva feina fer-ho així”.
Què opines de Messi?
És el millor que he vist mai a la meva vida. És una cosa que no puc entendre… Com un jugador pot ser tan competitiu, cada tres dies, i no cansar-se. I alhora, penso que la seva ombra és tan allargada, que gestionar el seu declivi serà complicadíssim. La magnitud del seu talent i tot el que ha aconseguit és tan enorme, que serà molt difícil de gestionar. Després d’un hiperlideratge, normalment sempre ve una època difícil per a la seva organització. Passa en política, empresa, esports… És molt complicat fer una transició ordenada i en el seu cas encara més perquè es tracta d’un lideratge únic. Del que ha fet aquest tio, d’aquí a cinquanta anys encara se’n parlarà. És històric!
És el Barça el millor equip del món?
No. Ara mateix no.
Quin diries que és?
Ara mateix l’equip de futbol que està jugant millor, amb diferència, és el Liverpool. És l’equip que combina les dues coses que per mi serveixen per ser el millor equip del món. La primera: tenir una idea clara de què vols jugar i aplicar-la fins a les últimes conseqüències. I la segona: que els jugadors s’ho creguin i que hi vagin al dos-cents per cent.
En què està fallant el Barça?
El que li passa al Barça és que la junta directiva està prenent decisions molt equivocades, des de fa molt temps. No té clar el full de ruta. Bé, de fet ara mateix ningú al nostre país té clar el full de ruta. Està la cosa una mica complicada… Però jo crec que el Barça, en els últims anys, no ha pres les decisions correctes i que l’equip tira d’inèrcia, talent i Messi. I s’està entrant en una fase de decadència, que s’està acostant ja a la decrepitud i ningú ho atura. I jo no dic que sigui fàcil aturar-ho, eh?, perquè segurament haurien de carregar-se a tios que els hi han donat anys i anys de glòria, però si ja quan Guardiola se’n va anar, va dir que s’havien de prendre decisions dures… Imagina’t. Han passat ja uns quants anys i l’estructura central de l’equip segueix sent molt semblant. I la passió ja no és la que era… O fas foc nou o és molt difícil.
Com reps la notícia de la mort de Kobe Bryant?
Crec que va ser al grup d’esports de RAC1, de WhatsApp, que algú va dir: “Ep, vigileu amb això!”. Només ho havia tret aquesta web de rumors d’EUA, TMZ, i vaig pensar: “Calma, que no és el Washington Post”. Vaig començar a buscar i ja quan vaig veure que un periodista de ESPN —que quan ell diu una cosa de l’NBA, va a missa— confirmava que Bryant anava en aquest helicòpter, vaig dir: “Hòstia, s’ha mort!”.
I el primer que et ve és una reacció molt sorprenent, perquè és una persona que no coneixes de res, però que igualment t’impacta. Evidentment l’havia vist jugar moltes vegades a la tele i se t’encongeix una mica el cor. I quan saps que la seva filla de tretze anys anava amb ell, encara se t’encongeix una mica més…
T’he de dir que Kobe Bryant tampoc va ser mai un referent esportiu per mi. El dia que mori Magic Johnson, per exemple, sé que la meva reacció serà molt més impactant. Aquest sí que em va agafar en una edat, quan ell i Larry Bird van fer explotar mundialment l’NBA, en què em vaig enganxar moltíssim als Lakers, al Showtime… Magic Johnson estava a les meves carpetes quan anava a l’escola, perquè m’entenguis. (Riu) De fet, recordo que el dia en què es va saber que tenia el virus del VIH, els meus amics em deien: “Ho sento…”. I jo, en plan: “Bueno, si…”. És un dels esportistes que més m’ha marcat i és de les poques persones amb qui segurament m’empassaria la vergonya i li diria: “Si ens podem fer una foto, em faràs molt feliç”. Sí, sí. (Riu)
El dia més feliç de la teva vida?
Hòstia… Què difícil aquesta pregunta! No crec que en pugui escollir un, eh? Recordo molt el 28 de juny del 2008, que és el dia que em vaig casar. La Tati i jo ens havíem de casar el 7 de juliol del 2007, però al març li van diagnosticar el primer càncer i vam haver-ho d’aturar tot. Finalment ens vam casar l’any següent i boah, va ser bestial! Perquè va ser com una victòria, no? I tothom sabia quina era la situació i coneixien la peculiaritat d’aquell casament. I va ser un dia preciós… Va sortir tot rodó! No sé si és el dia més feliç de la meva vida, perquè afortunadament n’he tingut molts, però aquest va ser molt especial.
I per últim, projectes de futur?
Bueno, jo el cap sempre el tinc centrifugant… Sóc un cul inquiet i tinc moltes idees, però algunes no depenen només de mi. Em balla pel cap escriure un llibre, però de moment em costa molt enfrontar-me a l’ordinador i posar-m’hi. Em fa una por… I com més llegeixo, més m’adono de lo difícil que és fer-ho bé. Hi ha vegades que acabo un llibre i penso: “Vale, Joan Maria, oblida-te’n. Tu dedica’t a la ràdio”. (Riu)