Cristina Genebat, actriu i traductora, ha treballat en nombroses sèries de televisió com ara Ventdelplà, Majoria absoluta, Infidels, Mar de fons, Com si fos ahir o Merlí, entre d’altres, així com en una vintena de produccions teatrals. El passat febrer publicava el seu primer llibre Som iguals o no? Interpretant el feminisme.
Des que vas començar, què diries que és el que més ha canviat dins la professió?
Quan vaig començar just s’estava fent la segona sèrie de televisió catalana i diuen els d’una generació més que jo, que això va canviar molt les coses. La televisió és un altaveu molt gran i això va fer que la gent anés més al teatre.
I des d’aleshores he viscut situacions súper diferents: des de la crisi de 2008, ara la pandèmia… Abans de la crisi hi havia més oportunitats.
Molts sortíeu de l’Institut del Teatre ja amb feina.
Vaig sortir i de seguida vaig tenir feina, sí. Quan nosaltres vam començar, encara ens trobàvem en un moment de “subidón social”. En aquell moment era més possible guanyar-se la vida.
A més d’actriu, també ets traductora. De quina manera diries que t’ha ajudat a entendre millor els textos, la intenció de l’autor…?
Del tot, les dues coses es complementen molt. Per traduir, has d’entendre allò què hi ha sota les paraules, saber què li està passant al personatge, com ho diria… I és clar, això t’ajuda molt a ficar-t’hi dins. A mi m’agrada pensar que sóc intèrpret, perquè tant amb una cosa com amb l’altra, el que faig és interpretar. Faig una versió del que jo entenc que és el material original des del qual treballo.
Algun personatge que se t’hagi resistit especialment?
Sí, se’m va resistir una mica —i això que m’agradava molt el text— el personatge de la germana de Roberto Zucco, al Teatre Romea. Era un personatge una mica allunyat de mi, construït molt des de la teatralitat, i no tenia en ment cap referent concret amb qui inspirar-me. Em va costar entrar-hi.
Què diries que et fa especial?
Ui, això m’encanta! Als meus fills els hi fan aquests exercicis a l’escola i a vegades penso: “Ostres, si això m’ho preguntessin a mi…”. Doncs no ho sé, jo crec que en tot cas el fet de ser actriu i alhora traduir, em dóna un tarannà. Crec que ser actriu m’ajuda a traduir —perquè ho faig en veu alta— i que això, a l’hora de fer teatre, em dóna un bagatge. Igual aquesta seria una peculiaritat meva… Potser no em fa especial, però sí que em fa ser qui sóc.
Al febrer publiques l’assaig “Som iguals o no?”, dubte que et planteges a partir de l’embaràs del teu segon fill.
Sí, em vaig fer moltes preguntes al voltant del feminisme, adonant-me que les mares estem molt desprotegides. Ja tenia una nena i pensant que havia de portar un nen al món, em plantejava quines diferències hi hauria.
Vaig llegir molts llibres, em vaig anar empapant i vaig escriure uns quants articles. Els vaig passar a un editor i em va dir: “Ostres, això és un llibre! Estaria molt bé que li donguéssis més voltes”. I així vaig acabar escrivint aquest llibre. I la veritat és que em va encantar fer-ho, va ser una experiència súper xula. Hi ha molta feina a fer en el terreny del feminisme. Moltíssima.
Què diries que estem fent malament o que no estem fent?
No és que ho estiguem fent malament, però sí que penso que a vegades “el postureig” no ens va a favor. A mi personalment, cada vegada em fan més por les xarxes socials. I en tinc, eh? Però em fan plantejar moltes preguntes, com ara: “Fins a quin punt que ZARA faci una samarreta amb el missatge GIRLS HAVE THE POWER, ens fa bé?”. A veure, sí, qualsevol expressió de feminisme és bona i fa que qui sigui reflexioni, però em sembla que hauríem de ser més precisos, de dir: “Què volem demanar?”.
Ens hem d’ocupar moltíssim, per exemple, de l’educació sexual, perquè penso que molts dels problemes que hi ha, vénen de la gent jove educada amb la pornografia. Ens hem d’ocupar de les baixes per maternitat, de les conciliacions familiars, de la tirania de l’estètica… I més en la nostra professió —com et pots imaginar— que vivim de la imatge. M’interessa molt aquest feminisme, de dir: “Per què tothom, i sobretot les dones!, ha de ser guapo?”.
En la vostra professió, sovint deu primar més el físic que no pas el talent.
Amb les coses d’imatge audiovisual, sí que a vegades passa. Crec que les dues coses van una mica lligades, eh? Però pot passar, per exemple, que tinguis molt talent, però siguis poc fotogènic i no facis imatge, o al revés, que tinguis un talent relatiu, però que en canvi, siguis molt fotogènic i sí que facis imatge. La gent està molt acostumada a veure un tipus concret de físics i això és difícil canviar-ho.
La cultura s’ha emportat un cop molt fort amb la pandèmia. Com ho estàs vivint?
Estem molt a l’expectativa i la veritat que és dur… Només ens faltava això. Vull dir, ja no anàvem bé, ja ens barallàvem per un 2% de pressupost abans de la pandèmia… Doncs imagina’t. Jo crec que s’han tancat teatres perquè semblés que es feia alguna cosa, perquè no hi ha hagut ni un sol rebrot en cap teatre i les mesures de seguretat són extremes.
Hi ha molt poc aforament, tothom va amb mascareta, ningú menja ni parla… És un lloc molt segur. I en canvi, els metros van plens a les nou del matí, saps? Què penses: “Què estem fent amb la cultura? Fins a quin punt ens importa com a societat?”.
I encara ens tocarà patir més… Com a societat encara no ho sabem, però molts sectors han quedat tocats. Crec que encara no tenim integrada aquesta crisi, que és bastant més greu que la de 2008 i que encara no l’estem patint com probablement la patirem d’aquí a un any… Crec que serà encara més complicat.
Amb els temps que corren, molts se senten desmotivats a l’hora de plantejar-se el seu futur. Què els hi diries als que tot just comencen?
Que no es rendeixin i que esperin, que això és una carrera de fons. Perquè això passa, eh? De cop i volta un company fa una sèrie i ho peta i tu potser t’has d’esperar més perquè no és el teu moment.
El nostre ofici és una carrera de fons i vol molta paciència, tranquil·litat i treball. I a vegades aquella feina que et canvia la vida, potser et ve de més gran. O no, potser ho petes de jove i després resulta que et passes cinc anys sense treballar. És una cosa que va amb la professió… A tots ens ha passat i la veritat és que fa molt vertigen.
I per últim, projectes de futur?
Doncs si tot va bé, seguir fent Les tres germanes de Txékhov al Teatre Lliure. I ja pensant i preveient coses per la temporada que ve, que tinc un parell de projectes que ara per ara no els puc explicar perquè encara no estan presentats ni tancats, però que em vénen molt de gust. Esperem que les repercussions de la pandèmia ens permetin fer-los i que puguem seguir treballant.