Category

cultura

José Luís Adserías: “Lo bueno de no tener nada preparado es que en blanco no te puedes quedar”

By | cultura | No Comments

José Luís Adserías, fundador de la compañía Planeta Impro desde 2001 y creador de todos sus espectáculos, es un actor e improvisador español. Con más de veinte años de experiencia en el mundo de la improvisación, Adserías ha desarrollado su propio estilo basado en las teorías de K. Johnstone y V. Spolin. En los últimos diez años, ha impartido innumerables talleres, conferencias y formaciones para empresas basadas en la técnica de la improvisación teatral.

¿Por qué crees que Planeta Impro está funcionando tan bien?

Yo creo que conseguimos llegar a mucha más gente en el momento que elegimos seguir tres líneas de trabajo: divertir, sorprender y emocionar. Nosotros nos centramos en contar la historia y dejamos que sea el público el que decida lo que tiene que sentir. No vamos a forzarlo.

No es fácil hacer reír a la gente. ¿Con qué herramientas jugáis para conseguirlo?

El tema está en no limitarse en hacer una broma sino en jugar con las frases que escribe la gente y hacerlo muy bien en escena para que el público se ría. Piensa que ellos escriben lo que quieren en el papel, antes de entrar, y quieras o no, si escriben: “mi suegra me quiere matar con croquetas”, ya contamos con un titular algo cómico con el que construir una historia.

¿Hasta qué punto se improvisa?

Se improvisa desde el minuto cero. Todo. La técnica de improvisación teatral te dota de herramientas de interpretación y guión, y tú tienes que darle sentido a lo que estás improvisando.

Cabe decir que en la improvisación es muy importante el arte de la cooperación entre los compañeros, es decir, tratar de aceptar siempre las ideas del otro. Un compañero propone, el otro siempre acepta y además le suma algo suyo, y de ahí ya empieza a arrancar la historia y a ser idea de todos.

Entonces, ¿antes de salir no sabéis nada de lo que va a ocurrir?

No, nada de nada.

Y este punto de no saber lo que va a pasar, ¿no genera un poco de ansiedad?

Sí, sí. Sobretodo durante los primeros meses, sientes como una sensación de mareo, de no saber por dónde tirar… Pero bueno, nosotros ya tenemos un trabajo muy elaborado, técnicamente hablando, y un nivel muy alto. El día más malo, sale bien.

Entonces, no ensayáis antes.

No lo llamamos ensayo, no lo hay en la impro. Lo que sí hay es entreno para mantener bien afinadas las habilidades que requiere la improvisación. Entrenamos la imaginación, el seguir la técnica, la duración de cada bloque de información, el ritmo…

Quieras o no, la técnica consiste en aceptar y proponer ideas, pero para ello primero debemos aprender a comunicarlas para que el otro las pueda seguir, arriesgando y no yendo a lo justito.

Y cuando termina el espectáculo, ¿no tenéis curiosidad por leer las frases que no han salido?

(Ríe) Sí, eso sí. Incluso a veces hacemos Facebook Lives para compartirlas con nuestros seguidores. Después de 21 años dedicándome a la improvisación, me sigue apasionando descubrir lo que algunos escriben en esos papeles. Es verdad que muchas de las frases pueden clasificarse fácilmente: “actualidad”, “sexo”… pero hay algunas que dices: “¡Ala, hay alguien con esto en la cabeza!” (Ríe)

¿Qué frases son las más recurrentes?

El “por qué” de Mourinho fue una época horrible. De Rajoy también muchas, como “los catalanes hacen cosas” o “es el vecino el que elige al alcalde”. Algunas a favor de la independencia, otras en contra…

¿Tenéis temas tabú o consideráis que con humor se puede decir todo?

Temas tabú no, pero sí es cierto que algunas veces han salido frases muy fuera de lugar, como cuando murió Dani Jarque, por ejemplo, que algunos escribían que se merecía morir. Eso no lo hacemos, bajo ningún concepto. También intentamos evitar el tema de la pederastia.

A todo lo demás le podemos dar la vuelta, si no es muy ofensivo. El tema es no ofender a nadie porqué sí y encima desde el anonimato.

Si el directo ya tiene su riesgo, la improvisación aún más.

Lo bueno de no tener nada preparado es que en blanco no te puedes quedar. (Ríe) Pero sí, es cierto que hay días de más inspiración y otros de menos. Obviamente todos tenemos nuestras cargas y el día que te sientes especialmente espeso, confías más en los compañeros y no pasa nada. Lo importante es que la idea, sea más o menos brillante, esté defendida por todos.

¿Cuál dirías que es la mayor virtud para un improvisador?

Yo creo que la mayor virtud es aceptar que puedes fallar, porqué es ahí donde realmente te vas a permitir improvisar libremente, pero a la vez también significa que puedes fallar más y eso jode mucho al ego.

¿Por qué recomendarías a la gente que fuera a ver un espectáculo de improvisación?

Yo les recomendaría venir para que vieran lo que se puede crear cuando la gente está dispuesta a cooperar, porqué muchos se llevan la sensación de “aquí hay truco”. Les despista el hecho de que siempre estemos de acuerdo, de decir: “Vale, si no sabía lo que iba a hacer, ¿por qué le está siguiendo?”, “¿por qué no le opone resistencia?”. (Ríe)

Pep Cruz: “El Monràs queia molt bé perquè era un dolent molt català”

By | cultura | No Comments

Pep Cruz és un actor i director de teatre conegut popularment a Catalunya per les seves diverses aparicions a TV3 en sèries com ara Oh! Europa, Oh! Espanya, La memòria dels cargols, Ventdelplà o Gran Nord. Des dels seus inicis, ha pujat als escenaris en innombrables ocasions participant en obres com Cyrano de Bergerac, Mar i Cel, Otel·lo de Shakespeare o El Rei Lear.

Als vint anys vas començar a treballar a l’empresa Chupa-Chups.

Sí, mentre acabava la carrera d’Enginyeria. La cosa és que estava fent teatre i a casa m’emprenyaven, i vaig pensar: “Ah, sí? Doncs adéu, marxo”. Vaig buscar feina i com que ja estava acabant la carrera, tot i que encara no tenia el títol, em van donar feina d’enginyer a la Chupa-Chups. Hi vaig estar cinc anys i quan vaig plegar ja era apoderat de l’empresa i Director d’exportació.

Com és que vas decidir centrar-te amb el teatre?

Perquè paral·lelament jo seguia fent teatre a Girona, pujant i baixant cada dia, i anava mort. Dormia tres o quatre hores i al final, vaig decidir dedicar-me exclusivament al teatre.

Pensa que jo sóc de Girona i no vaig venir a Barcelona fins que vaig començar amb en Flotats, quan jo en tenia trenta-sis. Vaig estar deu anys guanyant-me la vida fent teatre i titelles a Girona.

Per què t’instal·les a Barcelona?

Perquè vaig fer un curs amb John Strasberg i en un moment donat, en Flotats buscava actors i li van comentar: “Ostres, doncs hi ha un noi de Girona que a l’Strasberg li va agradar molt”. Primer em van venir a buscar per fer el Cyrano de Bergerac, després em va dirigir Infantillatges i va arribar un moment en què ja no podia seguir treballant a tots dos llocs i vaig quedar embolicat aquí.

Et va ser fàcil començar-te a guanyar la vida com a actor?

Bueno, guanyar-me la vida… És que això és molt relatiu. Jo amb molt pocs diners vivia de puta mare. (Riu) Quan tens vint anys, ets burro si penses que necessites comprar-te un pis. Mira, jo vivia en un pis de lloguer fantàstic, al barri vell de Girona, amb unes vistes de collons, llar de foc… I em costava 3.000 pessetes al mes, m’entens?

La meva dona feia de secretaria d’un neuròleg i cobrava un petit sou i a mi em va anar molt bé passar per una empresa tan potent com la Chupa-Chups per aprendre a organitzar-me econòmicament. Primer amb això ja ens vam espavilar i més endavant ja vaig trobar la manera de guanyar diners fent teatre i titelles.

Com portes ser una cara coneguda? Et paren molt pel carrer?

La gent aquí a Barcelona és molt discreta, ja hi està acostumada. Lo fotut és si vas fora, als pobles petits. I lo pitjor és a les discoteques, que a mesura que van passant les hores, la gent perd la vergonya i aleshores sí que has de cardar el camp.

I l’època que vas estar fent el personatge del Monràs a Ventdelplà, no vas tenir cap problema al carrer?

No, al contrari! Si queia súper simpàtic el Monràs! La gent em deia: “Mira que n’ets de dolent!”, però m’ho comentava rient, saps? Era un dolent que queia molt bé perquè era un dolent molt català, m’entens? (Riu) Era una mica el que els agradaria a tots els catalans; poder saltar-se Hisenda, vendre una burra vella com si fos nova…

Amb l’edat no et costa més memoritzar?

No, m’ha passat al revés. La memòria és com un múscul, com més l’utilitzes, més en tens i més facilitat tens per memoritzar. Jo em llegeixo una cosa tres vegades i si em costa és perquè està mal escrit. Això està claríssim! (Riu) Les coses ben escrites: “Tssst, passen”, i les que no, costen més de memoritzar perquè el cervell les rebutja.

No teniu cap marge per modificar el guió si una frase no us surt idèntica com al text?

Si es pacta amb el director, sí. Però poca cosa, eh? No canviaràs tot el guió…

Tens algun paper pendent?

No, no n’he tingut mai. Pensa que jo mai he estat “un guapo”, per sort, perquè també et diré que són els qui generalment fan els papers menys sucosos. Els secundaris que els envolten, acostumen a ser els més interessants de treballar.

Vaig decidir que fos l’atzar i l’entorn els que decidissin què havia de fer. I he fet de tot, des dels més dolents als més bons.

Molts et recorden per La memòria dels cargols.

Home, és que La memòria dels cargols va ser fantàstic! Per mi una de les millors col·laboracions que ha fet TV3 amb Dagoll Dagom i dels que he fet televisivament segurament també perquè era un humor molt especial. Una mica com l’anglès, d’enriure-se’n d’uns mateixos. I això només ho saben fer ells i nosaltres.

Diries que és la joia de TV3?

Probablement. Perquè a més et fas una idea de la història de Catalunya passada per l’humor. Hi havia capítols que eren brillants! I pensa que es va gravar tot sense cap exterior, dins del plató d’una gran nau. Els germans Castells, que són uns cracs, anaven atrezzant tot el decorat de l’església, de la plaça del poble… d’un capítol a l’altre.

Alguna anècdota que recordis del rodatge?

Recordo que quan figura que arriba el futbol a la sèrie, vam haver de buscar una pilota antiga i van trobar-ne una en un museu però clar, havíem de vigilar al jugar-hi perquè allò valia una fortuna i només la utilitzàvem per gravar els primers plans. Detalls com aquest n’hi havia molts, estava tot molt ben cuidat.

El moment més important de la teva carrera?

El monòleg Infantillatges va ser un punt clau. Era la segona obra que feia aquí a Barcelona i la crítica la va valorar molt bé. A partir d’això ja vaig començar a ser “algú” a Barcelona, que fins aleshores només ho era a Girona. Va ser com un descobriment i a partir d’aquí em van oferir molts treballs macos. Però també t’he de dir que jo sempre ho he agafat tot, encara que fossin papers petits, perquè sempre se n’aprèn. Sempre.

Projectes de futur?

Ara estic assajant Com els grecs, que s’estrenarà l’11 d’abril al Teatre Lliure de Gràcia. I després, quan acabem a mitjans de maig, m’agafaré uns mesos de vacances. Em sembla que miraré de no treballar mai més a l’estiu, que fot una calor…

Però cap intenció de jubilar-te.

Si ja ho estic de jubilat jo! “Morir con las botas puestas”, que diuen. No, home no, si això no és una feina, és un hobby! No tinc la sensació d’anar a treballar i això no vol dir que no sigui dur, eh?, però com deia Vittorio Gassman: “Més dur és treballar.” (Riu)

Marina Salas: “En vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es aprender a admirarlo”

By | cultura | No Comments

Marina Salas, actriz de cine, teatro y televisión, es popularmente conocida por sus papeles en Tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti, o la serie El barco de Antena 3. En sus inicios, Marina Salas estudió en la escuela de Teatro Memory de Barcelona, en Nancy Tuñón y en La Barraca.

¿Cómo recuerdas tus inicios? ¿En qué momento decides que te quieres dedicar a esto?

Desde muy pequeñita, cuando me preguntaban qué quería ser de mayor yo respondía: “¡Actriz, actriz!”. Siempre quise dedicarme a esto pero no lo tenía asumido como profesión en sí hasta que empecé a hacer castings, estudiar en la Escuela de teatro…

¿Y tus padres se lo tomaron bien?

Sí, la verdad es que siempre me han apoyado mucho. Tampoco se lo tomaban muy en serio, era como: “Bueno, que la niña haga…”.

¿Empezaste alguna carrera antes?

Bueno, terminé el Bachillerato y empecé Humanidades, pero nada, fuí a clase un día. (Ríe) Estaba ya trabajando en una serie y formándome en la Escuela de Teatro.

¿Cómo es ser una actriz adolescente? ¿Te paran mucho por la calle?

Va un poco a épocas. Cuando estás saliendo más por la tele, te paran más y cuando no, menos. Durante las épocas que estás haciendo teatro, no te paran tanto. (Ríe) Es normal.

¿Llevas bien ser una cara conocida?

Sí, vas aprendiendo a relacionarte con ello. Al principio es algo nuevo, pero luego empiezas a reconocer todas sus partes, las que te gustan, las que no…

¿Te ha ayudado a ligar más?

No. A ver, igual ayuda a que se fijen más en ti pero yo no ligaba más. Me refiero a que a nivel de resultados, no me fue mejor. (Ríe)

¿Cuál dirías que es el aspecto más negativo de tu profesión?

Hay muchos. Todo depende según como lo mires, es muy relativo. Depende del momento en que te pille, como te pille, qué aprendes tú de ello… Para mí, igual la inestabilidad.

Naciste en Cornellá pero estás establecida en Madrid.

Sí. Con diecisiete años me fuí a Londres, pero ya había pasado antes por Madrid para hacer algún capítulo. Al muy poco tiempo me salió trabajo en Madrid y entonces ya me vine y me quedé. También estuve viviendo una temporada en París para aprender francés.

¿No te planteas volver a vivir a Barcelona?

No, a vivir no. Madrid tiene otra vida, está más viva. Tiene mucha más calle, más movimiento… Es otra energía. Y Barcelona es mi ciudad y es preciosa, ¿eh?, pero no tiene esa vibración. Tiene mar, montaña, es muy cosmopolita… pero considero que Madrid está más asentada, la veo más como un lugar donde construir y tener familia.

¿Qué recuerdo guardas de Cites?

¡Muy bonito! Pau Freixas me propuso hacer una prueba para el papel de Gina y la verdad es que hubo muy buen rollo y fue todo muy fácil. Es una serie muy fresca, me gustó mucho. Tengo muy buen recuerdo de Cites.

¿Cuál es tu historia de amor favorita?

Todas tienen su qué, pero me gustó especialmente la de Laia Costa y Nausicaa Bonnín.

Tres metros sobre el cielo fue un boom. ¿Cómo lo viviste?

Sí, fue una época muy buena. La rodamos aquí en Barcelona e hice grandes amigos. De hecho, el chico que estaba de ayudante de dirección, ahora me está dirigiendo unos capítulos en Hache. Luego con Fernando González, director de Tres metros sobre el cielo,  también hice El barco, y lo quiero mucho.

¿Cuál ha sido el personaje que más te ha marcado?

Hay varios. Katina de Tres metros sobre el cielo lo recuerdo con especial cariño. En teatro, La gaviota, ya que mi personaje era así más complejo a nivel teatral y requería otra implicación que hasta entonces no había tenido… Desaparecida, una serie que hice cuando llegué a Madrid también me marcó mucho… A veces, más que el personaje en sí, lo que te marca son los momentos, las personas y todo lo que descubres durante el proceso.

¿Qué harías si te cogieras un año sabático?

Aprendería a tocar el piano y a cantar. Que de hecho ya estoy haciendo clases de voz, pero iría más a menudo. Y creo que aprovecharía para irme a los Estados Unidos a hacer un Máster de cine o algo parecido.

¿Tienes algún referente?

Sí, un montón. A veces cuando tengo que preparar un papel pienso: “¿Qué haría esta actriz?” (Ríe) Pero me va a épocas. Para algunas cosas tienes un referente y para otras otra. Penélope Cruz, por ejemplo, podría ser un referente para mí en muchas cosas. Y amigas mías muy cercanas también pueden serlo, son inspiraciones. Creo que en vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es admirarlo. Eso es lo que te inspira. Al final, todo está lleno de información que uno puede coger y hacer que le sirva, lo importante es ser procreativo y no destructivo.

¿Algún director que te gustaría que te llamará?

Sí, de aquí me gusta mucho Isabel Coixet, no he trabajado nunca con ella pero me encanta. Rodrigo Sorogoya también me gusta mucho, Mariano Barroso me encanta… Paula Ortiz, Jaime Rosales… No sé, mucha gente. Y luego también hay un montón de directores jóvenes que están haciendo cosas súper chulas.

¿Y proyectos de futuro?

Pues justo acabo de terminar el rodaje de Hache, una nueva serie de Netflix que se estrenará este 2019. E iba a empezar una obra de teatro, con Secun de la Rosa, pero nos llamaron hace unos días para decirnos que al final no. Era una versión de una película de Julieta Serrano.

Marta Millà: “La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva més espiritual”

By | cultura | No Comments

Marta Millà és actriu, terapeuta Gestàltica i Coach d’actors i actrius. Popularment coneguda per les nombroses aparicions en sèries dramàtiques de TV3 com Secrets de família, Plats Bruts, Psico-exprés, Temps de silenci, Estació d’enllaç, La Lloll, Ventdelplà, Sagrada Família o Gran Nord.

Quan decideixes que vols ser actriu?

Vaig saber-ho amb només dotze anys, fent teatre a l’escola. Més endavant, fent el primer curs d’Història a la Universitat, vaig veure clar que el que volia era fer teatre i vaig entrar a l’Institut del Teatre.

Els teus pares van prendre’s bé el canvi?

Sí, els va semblar bé. Pensa que el meu pare tenia una llibreria i tot aquest món els era molt familiar.

Creus que això et va influenciar?

I tant! Però a més absolutament, eh? De petita, per guanyar-me uns dinerons, anava a la botiga durant les vacances d’estiu o al Mercat de Sant Antoni els diumenges a vendre llibres amb el meu pare i és clar, estava contínuament amb llibres de teatre entre les mans. A més, també em portaven a veure obres de teatre per adults, vull dir que tot aquest món m’ha sigut molt familiar des de joveneta.

Et va ser fàcil introduir-te en el món laboral?

Sí. La veritat és que d’entrada va ser tot molt fàcil. De fet, moltes vegades m’he arribat a plantejar si m’hagués fet enrere en cas de no resultar tot tan senzill. (Riu) Vaig començar de seguida, encara no havia acabat l’Institut del Teatre que ja treballava i guanyava “peles”. Després també va haver-hi temporades de no treballar gens, eh? Però al principi, precisament, va venir tot molt rodat.

Com recordes el teu debut?

Súper! El primer que vaig fer va ser amb El Tricicle, que va muntar un grup de teatre infantil que es deia La Tricicleta. Van venir a l’Institut del Teatre a fer un càsting i així vaig començar. Era un espectacle molt cuco; fèiem personatges de colorins, cantàvem… Vam fer molta feina.

I després el primer que vaig fer professional però ja d’adults va ser Tira’t de la moto al Teatre Condal i allò també va ser un èxit. Estàvem amb el Marc Martínez, el David Bagés, l’Edu Fernández, la Marta Pérez… Érem tots unes criatures i vam fer una obra de teatre molt xula. Amb això també vam estar com un any fent bolos i gira per tota Catalunya, vull dir que els inicis van ser molt a tope!

Amb quin paper vas passar a ser una cara coneguda?

El primer que vaig fer a la tele va ser La granja, el 1987. Va ser el primer dramàtic de TV3, una mini sèrie que durava vint minuts i es feia dins del programa que feia el Puyal, La vida en un xip. Abans inclús que Poblenou.

Per a molts sempre seràs “La sapo”.

També! (Riu) Em va agradar molt fer Plats Bruts. Recordo molt el capítol “Tinc contraccions”, estava molt ben parit aquell guió! Era molt “locu” tot.

Era molt divertit treballar amb tots ells… Vaig ser molt feliç fent-ho i encara ho sóc ara, cada vegada que ho torno a veure.  Penso que és una de les millors sèries que s’han fet a TV3, tenia molta gràcia.

Com et van dir que havia de ser el teu personatge?

Doncs així, borde i amb cara de sapo. (Riu) Després hi ha una evolució tant a nivell personal com físic. Amb els anys es torna més hippie, més dolça, li creixen els cabells… És que la imatge del principi era molt heavy, eh? Com molt dura i masculina.

Quina és l’obra de teatre que més t’ha marcat?

Ostres doncs no sé què dir-te. L’última que he fet, La calavera. I sobretot les obres que han durat molt i hem pogut fer família. Recordo L’Auca del Senyor Esteve, que vam estrenar al TNC. Érem una companyia de trenta actors i vam estar un any fent-la. Ens ho vam passar súper bé!

I en televisió, quin és el personatge que més t’has estimat?

La Isabel de Ventdelplà. Em va fer molta gràcia perquè quan em van trucar per fer aquest personatge, que en aquell moment era una hippie, vaig pensar: “Ostres, és per mi això”. (Riu) La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva, més espiritual, en constant contacte amb la natura… i això em va agradar molt. Va ser molt xulo perquè tenia molt recorregut, va començar sent un personatge així molt hippie i va acabar sent l’alcaldessa de Ventdelplà.

M’agradava molt fer-lo perquè podia treure coses molt meves. També em va coincidir en un moment molt fort de la meva vida. Es va morir la meva parella i m’estaven passant moltes coses alhora. És una època que no oblidaré mai, però tampoc la recordo malament. No la recordo només malament, vaja. A més, va coincidir que en la sèrie al meu personatge se li moria la parella.

Quina mala coincidència…

Sí, ho recordo com molt intens i alhora terapèutic. En el seu moment, quan van fer el guió, no ho sabien. Després em va trucar el Benet i Jornet, que era el guionista aleshores, per preguntar-me si em veia amb cor de fer-ho. I vaig decidir tirar-ho endavant. Clar, va ser un “dramón” impressionant, però és que actuar és això… En els papers sempre hi ha algo teu, si no és d’ara, d’abans.

Com et definiries: actriu, terapeuta, escriptora…?

D’entrada sóc actriu. Però sempre m’ha interessat molt la Psicologia, la Filosofia, el Budisme…

Si no t’hagués resultat tan fàcil començar la carrera d’actriu, creus que hauries fet Psicologia?

Segur. El que passa que d’entrada la Psicologia i la Filosofia eren més aviat per comprendre’m a mi mateixa, perquè ja de joveneta tenia molts neguits. Em preguntava coses que ningú em sabia explicar. (Riu) Feia preguntes sobre l’infinit i el cosmos, on s’acaba tot i qui som… Tenia moltes preguntes existencials que m’angoixaven. Però de veritat, eh? Patia de debò.

Quan tenia dotze anys es va morir el meu avi i això em va marcar molt perquè a casa meva no eren creients i l’explicació que em van donar era molt crua per mi. Va ser com: “Ah, no hi és. S’ha mort”. Però ni cels ni punyetes, saps? I és clar, vaig començar-me a fer preguntes.

Tu ets creient?

A veure jo no vaig a missa, però sí que crec que hi ha alguna cosa. Sóc budista. Més que el folklore i creure en les reencarnacions i tot això, el que m’interessa del Budisme és la filosofia que hi ha darrere i tot el seu treball de consciència. El Budisme no és una religió teista, no considera que un Déu ens hagi creat, sinó que és la ment la que crea les coses. Treballant la meditació podem entendre com creem els pensaments i com a partir dels pensaments creem els mons, etc. Aquesta és la línia del Budisme que jo segueixo des de fa molt temps.

Per què et decantes per la teràpia Gestalt?

Perquè començo a fer-la. Primer vaig començar anant a seminaris però en un moment donat, amb trenta-i-pico d’anys, vaig agafar por a sortir a l’escenari i aleshores va ser quan vaig començar a fer teràpia per entendre què m’estava passant.

El pànic escènic ha de ser el súmmum de l’actor!

Sí, és el pitjor que li pot passar a un actor. I hi ha graus molt bèsties, eh? Jo conec gent que ha deixat de fer teatre per això, no ho superen.

I et va funcionar la teràpia?

Em va funcionar bastant, sí. I a més, em va obrir la porta a un altre món. Em va interessar tant que vaig decidir començar a formar-me per ser terapeuta.

I projectes de futur?

Tinc ganes de fer alguna cosa sobre el feminisme, un monòleg o alguna cosa així. I per altra banda, vull seguir formant-me amb tot el tema terapèutic i psicològic. És que no puc parar, saps? Ai, si tingués quinze vides… (Riu)

Borja Espinosa: “D’entrada, un clàssic sempre fa por i respecte”

By | cultura | No Comments

Borja Espinosa, popularment conegut aquí Catalunya pel paper d’Stasky a Plats Bruts, ha participat en nombroses obres de teatre com ara Temps salvatge, Calígula, Las Brujas de Salem o Sócrates. També en televisió, l’hem gaudit en diverses sèries d’èxit com ara Porca Misèria, Kubala, Moreno i Manchón o El Crack, i en cinema amb El camí més llarg per tornar a casa, La ruïna, Excuses! o Anita no pierde el tren, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Llunyans. (Riu) Recordo que no tenia massa clar que volgués dedicar-me a això i no vaig començar a fer teatre fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys. Primer vaig estudiar Geografia però a meitat de curs ja vaig veure que allò no era en absolut per mi. Després vaig decantar-me per la Filologia francesa, però tampoc m’acabava de fer el pes. No era per mi, vaja.

No va ser fins el 1997 que vaig fer un curs de clown a la Sala Beckett, em va agradar molt i vaig decidir apuntar-me al Col·legi de Teatre de Barcelona.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

El desequilibri que crea la inestabilitat en què vivim. Hi ha èpoques que van molt bé i d’altres que no tant i no és fàcil aprendre a gestionar aquests buits. A més, és molt intens. T’estàs tres o quatre mesos treballant un personatge i d’un dia per l’altre s’acaba tot i desmunten la paradeta.

Què és el que fa que et valgui la pena aquesta inestabilitat?

Per mi tot, perquè quan va bé és meravellós. Però també et diré que tot i que mai t’hi acabes d’acostumar, l’edat i l’experiència fan que la cosa vagi cap a un terme mig; ja no t’estires dels cabells quan no et va bé ni et creus el rei del món quan tens feina.

Amb quin director t’has entès millor?

A veure, tots tenen les seves coses. M’he entès amb gairebé tots i cadascun és especial en saber crear el seu propi univers. Broggi, per exemple, té un imaginari i una estètica molt poderosa i crea unes atmosferes molt potents. Per Mario Gas, en canvi, és molt important que es digui bé el text. Però si t’he de dir un nom, ara per ara et diria Sergi Pérez, amb qui he fet El camí més llarg per tornar a casa i a qui li tinc molt de carinyo.

Tens algun paper pendent?

Segurament molts però no sóc gaire mitòman. No penso: “He de fer Hamlet”. Que tant de bo, eh?, però no és una cosa que em preocupi. Ja prou difícil és trobar feina com per a sobre estar pensant “si em truquen per aquest paper o per aquest altre”.

Durant un temps també vas fer de professor de teatre infantil.

Sí, vaig donar classes al Sant Felip Neri durant tres anys. Però penso que això d’ensenyar és bastant vocacional i a mi m’agrada més fer-ho que ensenyar-ho. I també n’has de saber, eh?, que no és fàcil. Hi ha gent molt bona però incapaç d’ensenyar el que sap als altres.

De tot el que has fet, t’ha marcat algun personatge en especial?

Sí. Recordo la primera vegada que em va cridar Broggi per fer Electra al TNC. Un clàssic d’entrada sempre fa por i respecte, però alhora ajuda molt a créixer. Allò va ser tot un repte per mi.

I també recordo amb molt carinyo Las Brujas de Salem amb Andrés Lima. Per molts motius; perquè era un paper protagonista i a més complicat, amb Lluís Homar…  

Et paren molt pel carrer?

No, per sort. Pensa que encara que ho hagin anat repetint tantes vegades, ja fa setze anys de Plats Bruts. Alguns sí que em miren i recorden d’alguna cosa però ja no és aquella frescor del moment.

Quin record en guardes de Plats Bruts?

Molt bo! Va ser molt divertit rodar Plats Bruts. Rèiem molt però també ens preníem les coses molt en serio. El Joel és una persona molt seria i canyera, que es pren les coses molt en serio dins i fora de plató, i gràcies a aquesta exigència, les coses van sortir així de bé. Vaig aprendre molt perquè a més, rodàvem amb públic en directe amb lo qual havíem d’assajar-ho molt bé perquè la segona fos la bona, perquè a la tercera ja no feia tanta gràcia.

Quin capítol et ve al cap?

En recordo molts… És que hi havia moments molt divertits! Em ve al cap “Tinc touchdown”, “Tinc cera” i també m’agrada molt aquell moment de l’ascensor del capítol “Tinc hormones”. Era tot molt grotesc!

Com va anar que hi vas participar?

Perquè coneixia al Joel. La veritat és que vaig començar Plats Bruts fent figuracions. Em deien que era un actor meritori, que havia anat escalant. (Riu)

De tot el que has fet, amb què t’agradaria ser recordat?

Dels últims temps em sento molt orgullós de El camí més llarg per tornar a casa, però vaja, et mentiria si et digués que només amb això. N’estic de tota la feina.

Diries que el teu físic t’ha ajudat a trobar ?

Espero. (Riu) Suposo que sí però, sense modèstia, no ho havia pensat.

En aquest món compta molt el físic.

Sí. Et diria que m’ha ajudat, però tampoc em considero una persona que hagi treballat “a costa del meu físic”. No sé com dir-ho.

L’altre dia, sense anar més lluny, no em van agafar per fer una sèrie perquè m’assemblava a un altre actor. Saps el què vull dir? Va bastant per aquí, a vegades t’agafen per ser ros i d’altres per no ser moreno. (Riu) Al final ja no saps perquè t’agafen.

Anna Casas: “La llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni”

By | cultura | No Comments

Anna Casas, actriu i cantant catalana, va iniciar la seva formació a l’escola Memory i més tard a l’Estudi Nancy Tuñón. Des d’aleshores ha participat en nombroses sèries de televisió com ara Estació d’enllaç, Vis a Vis, Ventdelplà, Cites o La Riera, entre d’altres. Durant nou anys va encarnar a la malvada Ruïnosa Gratandós, personatge molt odiat i alhora també molt estimat per tots els nens del Club Super 3. A més d’actuar, l’actriu també canta i recita poesies i cançons.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu del món de la interpretació?

La inestabilitat, que és molt dura. I que el físic i l’edat siguin determinants —en general per l’audiovisual més que pel teatre— i encara més en el cas de les dones.

Hi ha una cosa física que marca el càsting, i és inevitable, però això de què hagis d’estar “bona” i que a la que tens quatre arrugues ja no et vulguin, és una gran merda. I és així, hi ha noies que treballen més pel seu físic que pel seu talent. És comprensible que els trets físics siguin determinants en un càsting, però a mi personalment m’agrada molt que s’aposti, per exemple, per un noi amb cara de bo i que per contra sigui el més dolent de tots, perquè a la vida és així, eh?



Tens algun referent?

Com a únic no en tinc cap. Admiro molt a Björk i també a David Bowie, no tant perquè vulgui fer el que ells han fet, sinó pel seu esperit. Per mi són artistes. Considero que l’esperit de recerca és molt inherent a l’artista i és precisament això el que m’agrada. Admiro molt a la gent polifacètica, fins al punt que prefereixo que un artista m’arribi a deixar d’agradar però que evolucioni en el seu camí.

De totes les disciplines que toques, amb quina gaudeixes més?

Cantant. Si em poses a triar, en plan “mañana nos morimos”, em quedo amb la música. És que cantar ho suma tot… També és actuar; s’explica una història a través de la cançó.



Has fet personatges molt diferents. Amb quin gènere et sents més còmode?

Igual en això, en la diversitat. Em sento còmoda en allò que he pogut practicar més. A mi és que m’encanta aquesta feina en general i al final tot són reptes!

A dia d’avui, quin paper se t’ha resistit més?

Jo crec que el més difícil que he fet a la meva vida va ser un monòleg de Beckett, Not I, que vaig fer molt pocs dies a l’Àtic 22. Era un monòleg que durava quinze minuts, amb frases aparentment inconnexes i pauses molt comptades. Em va costar molt d’aprendre i em requeria moltíssima energia. Va ser molt bèstia.



Vas interpretar el personatge de la Ruïnosa Gratandós al Club Super 3. Com et van descriure el paper?

Les directrius eren que fos felina, i sense anar més lluny, la dolenta de la pel·lícula. I poc més, havia d’aprendre’m el guió i vaig fer el que vaig poder.

Quin record en guardes?

Molt bo! El realitzador era molt divertit i estimava el que feia, i els companys —el que feia de Petri, la que feia de Nets i la que feia de Noti— també. A més, fer de dolent és súper divertit! I més amb una cosa tan histriònica, que els meus amics em deien: “Però si ets tu, fent l’idiota!”. (Riu)



Eres molt jove.

Sí! Però em va servir d’escola. Amb la posició, actuar davant de càmera, les ungles que eren un rotllo…

Molt pocs et reconeixien.

Poquíssims. Algun pare igual si, però clar, tu pensa: pestanyes postisses, els cabells així de punta, el posat que feia…

Què destacaries d’aquells nou anys d’experiència?

Hi ha una cosa que pot semblar molt tonta però que a mi m’agradava molt i és que el personatge de la Ruïnosa em donava moltíssima llibertat. Personalment penso que la llibertat te l’has de prendre, no hi ha ningú que te la doni. Hi ha gent que te la pren, però crec que ha de ser un mateix qui s’atreveixi a agafar-se-la. I jo em prenia total llibertat perquè el personatge m’ho permetia i m’encantava fer l’animal. (Riu) Estaven sempre tots a l’espera: “Què farà, què farà?”. Va ser molt divertit. I això m’ho he pres sempre com a referència, de dir: “Allà eres lliure, aprofita-ho i pensa que pots arribar a ser així de lliure sempre, inclús a la teva vida”.



I una altra cosa és que vaig tenir la síndrome de Guillain-Barré, que és una malaltia neurològica “d’aquestes modernes” que et paralitza, i va ser curiós perquè al tornar —després d’estar sis mesos de baixa— vaig tenir la sensació d’haver guanyat certa qualitat a l’hora d’actuar. Com si la malaltia m’hagués connectat més amb mi mateixa. M’escoltava tant, des de feia tants mesos, que a l’hora de posar-me a interpretar, sentia que la connexió amb mi mateixa era molt més forta que abans. I això és una bona lliçó, eh? Jo estic agraïda d’haver-ho passat. Les malalties són mestres.

Alguna anècdota de Cites?

Sí, em va fer molta il·lusió treballar amb l’Isaac Ferris perquè vam estudiar junts a la Nancy Tuñón i no havia treballat mai amb ell.

De tots els personatges que has fet, amb quin t’agradaria ser recordada?

Ai, no ho sé… Ja m’agrada que em recordin per la Ruïnosa, eh? Però preferiria que em recordessin dient: “Mira, aquesta és la que va fer això, i això, i això…”. M’entusiasma la gent polièdrica. Hi ha gent que té una vocació molt concreta i determinada, però n’hi ha que no, com jo. M’agradaria fer tantes coses… Em falta vida per fer tot el que em genera interès.

I per últim, projectes de futur?

Ara aquest febrer seguiré cantant aquí a l’Ocaña, els dijous. I de cara al maig, estaré a València amb Rafa Calatayud —amb qui ja he treballat diverses vegades— treballant en el seu nou espectacle basat en la vida de l’artista Carmen Tórtola Valencia. M’encanta descobrir personatges com ella, una dona súper canyera i avançada al seu temps. És com si ens haguessin fet oblidar, saps? Hi ha hagut quaranta anys aquí, que han sigut com un pou negre…

Pau Durà: “Formentera Lady ha estat un gustasso! Tornaria a començar demà mateix”

By | cultura | No Comments

 

Pau Durà és un actor i director de cinema, teatre i televisió, molt estimat aquí a Catalunya pel seu paper de Pol a Plats Bruts. Durant els seus més de vint-i-cinc anys de carrera, ha donat vida a més d’una vintena de personatges damunt els escenaris, així com també ha participat en diverses sèries d’èxit com Siete Vidas, Infidels, El Príncipe o Merlí, entre moltes d’altres. El 2017 s’estrena com a director de llargmetratge amb Formentera Lady, pel·lícula protagonitzada per José Sacristán.

 

A quina edat t’agafa el cuquet d’actuar?

Doncs molt jovenet… M’hi vaig aficionar quan estudiava als Salesians d’Alcoi, amb dotze o tretze anys. Quan van arribar els divuit, vaig veure un programa a la tele en què parlaven de l’Institut del Teatre, entre d’altres escoles, i va ser aleshores quan vaig pensar: “Ostres, que un s’hi pot dedicar a això!”. Estava a punt d’anar-me’n a estudiar una carrera fora.

Què volies estudiar?

Matemàtiques, imaginat! (Riu) D’entrada volia fer ciències pures, després vaig pensar de fer una filologia i a última hora em vaig dir: “si no m’agafen a l’Institut del Teatre, faré una filologia a València”.

I vas entrar a l’Institut.

Sí. I aleshores ja no vaig fer ni matemàtiques, ni filologies, ni res. (Riu)

Has fet moltíssima tele però per molts sempre seràs el Pol de Plats Bruts.

Sí! Aquí sí.

I t’importa?

Tot al contrari! Justament, si em diguessis algun altre, et diria: “Home…!”, però no, aquest en absolut. Plats Bruts va ser una època meravellosa! El que passa és que em sorprèn perquè clar, jo veig aquell xaval i em miro i penso: “Com poden saber que sóc jo?”. (Riu)

Com és que hi vas participar?

Doncs això per mi va ser molt bonic! Tot i que no vam coincidir al mateix curs, ens vam conèixer amb el Joel i el Jordi a l’Institut i ja aleshores eren uns animals… unes màquines de crear i això es notava. I és clar, per a nosaltres que veníem darrere, eren com uns germans grans, saps? Vam tenir molt bona química.

Vas poder triar el teu paper?

No, ells ja tenien ideats una sèrie de personatges i van pensar en mi per fer de Pol. I jo els estaré sempre agraït perquè va ser un any molt, molt xulo… pensa que durant 45 setmanes ens vam veure cada, cada dia. Repetíem l’esquema de la Sitcom.

Com funcionava aquest esquema?

Doncs mira, divendres llegíem el capítol amb els guionistes, que a més eren l’hòstia, dissabte i diumenge aprofitàvem per estudiar, dilluns i dimarts assajàvem i fèiem la posada en escena trobant els gags, el ritme, etc., dimecres fèiem un assaig ja més complet amb el vestuari i els càmeres, i dijous ja es gravava amb el públic. Així es feien els capítols.  Capítols de vint minuts, els rodàvem en tres hores.

Hi ha algun moment o anècdota que recordis amb especial carinyo?

Els vaig gaudir tots, però n’hi ha un que és mític i que hi penso molt quan arriba Halloween.

“Tinc castanyes”.

Exacte! (Riu) En aquest capítol van venir els meus pares de públic i a vegades hi penso, perquè el meu pare ja no és viu i quan el torno a mirar i sento el públic de fons, penso: “Mira, allà estaven assegudets els meus pares!”. Van venir des d’Alcoi, ja grandets. Va ser molt maco.

Tu ets pare de dos bessons. T’agradaria que fossin actors?

No ho sé, segurament no… Però si passés, ho acceptaria. És dur i mira que ho dic jo, que no em puc queixar. Fa vint-i-cinc anys que m’hi dedico i la veritat és que m’ha anat força bé, però no ho sé. També sé el que costa, i més quan tens família, que voldries una feina més estable i amb horaris “com la gent normal”. Més d’una vegada he deixat de fer teatre per no haver de marxar tots els caps de setmana.

T’és difícil conciliar la feina amb la família?

Bé, sempre ho he fet així… A vegades, quan tens més feina, a casa et diuen: “Voldria que estiguessis més aquí”, però la nostra vida és així i ens hi acostumem. Sort en tenim de l’AVE, que en dues hores i mitja podem fer Barcelona-Madrid.

T’acabes d’estrenar com a director, amb Formentera Lady. Com ho estàs vivint? Després de tants anys d’actor, és el que esperaves?

Sí, estic molt satisfet i agraït. No puc estar més que agraït… Per mi, el viatge ha estat collonut i estic molt content amb el resultat. Però és que el plaer va més enllà, tornaria a començar demà mateix. De debò, eh? Viuria l’experiència de nou i creu-me que això es diu a vegades d’algunes coses però d’altres no, eh? D’altres penses: “Uf, encara sort que he acabat!”. Formentera Lady ha estat un gustasso!

Seguiràs combinant-ho amb la feina d’actor o vols dedicar-te exclusivament a dirigir una temporada?

Sí, sí, jo no deixo de fer d’actor. És el que més m’agrada.

Què estàs fent ara mateix?

Estic fent la sèrie dels migdies de TV3, Com si fos ahir, acabant La fossa, que és una mini sèrie de 4 capítols, i Hache a Netflix, que tracta sobre l’entrada de l’heroïna als anys seixanta a Barcelona.

Projectes de futur?

Estic molt immers en el meu pròxim projecte personal, Pájaros.

I per últim… Com a director, quines són les qualitats que busques en un actor?

La implicació. Quan em poso a dirigir, el que busco és contagiar la meva passió per la història i influir en l’equip, sense parar. Això que posa: “Una pel·lícula de Pau Durà”, no és cert. L’hauré escrit i dirigit, però la pel·lícula és de tot l’equip, que hi ha posat el seu talent i els seus dubtes. Això és el que jo necessito i el que busco en els actors.

Coco Comin: “En aquella època tothom s’espantava quan deies que volies ser ballarina”

By | cultura | No Comments

Coco Comin, qui amb només dinou anys va fundar la seva pròpia escola de dansa l’any 1971, segueix compaginant la docència amb la direcció i coreografia de Teatre Musical. De la seva trajectòria teatral com a coreògrafa podem destacar títols com ara Snoopy el Musical (1990), Germans de Sang (1994), Bojos per Broadway (1995), Chicago (1996), El Gat Amb Botes (Òpera, 1997), Fama, el Musical (2004), Grease, el Musical de la teva vida (2006) o Grease, el Musical (estrenat el novembre de 2011 i tancant la gira a Màlaga el 2014), entre molts d’altres. Entre els premis que ha rebut destaca el Premi a la Crítica Teatral de Barcelona al millor Musical 1996-1997 per Chicago, en la versió catalana i el V Premi al Mèrit Empresarial de l’Associació de Dones Empresàries i Executives.

Amb només dinou anys muntes la teva pròpia escola. Com ho tenies tan clar sent tan jove?

Perquè quan un té vocació docent, normalment la té des que neix. El mateix passa quan tens vocació per cantar, ballar… Neixes amb la vocació. Des de petita tenia molt clar que m’agradava ensenyar, tenia la mania compulsiva d’ensenyar a tothom qui tenia al costat. (Riu) Vaig començar amb les amigues, després amb les veïnes, cosines, el grup d’estiu… I després, quan ja vaig acabar el Batxillerat i vaig poder treballar i estalviar una mica,  vaig saber que el que volia era muntar una escola.

Com recordes els teus inicis a l’escola?

Doncs molt durs perquè en aquells moments els nostres pares sortien d’una guerra i ningú tenia diners. Vivíem molt justets. Al principi, com que no podia agafar professors, ho feia tot jo i tenia poquetes alumnes. De mica en mica, vaig anar pujant, però clar, això significava treballar moltes hores al dia. Feia fins i tot la neteja. (Riu) Ho vaig anar fent molt a poc a poc, amb molta cura i també amb molta idea empresarial, perquè jo no només ballava, també havia estudiat i tenia certa cultura organitzativa i d’empresa.

I si no haguessis pogut dedicar-te a la docència ni tampoc al ball, què creus que hauries fet?

Doncs hi ha diverses coses que se’m donen bé i que també m’agraden. (Riu) Com per exemple pintar a l’oli, cosir, cuinar… Crec que m’hagués espavilat amb qualsevol circumstància perquè les persones que som creatives i jo crec que ho sóc molt sempre trobem el camí per a fer-ho i fer-ho bé.

Quan vas començar, amb qui t’emmirallaves?

Mira, jo quan vaig començar a muntar aquest patró d’escola no em podia emmirallar amb ningú perquè a Espanya no hi havia cap escola d’aquestes característiques, que intentés començar a aplicar “el look Broadway”. Ara sí, sobretot molts que han sortit d’aquí. En aquell moment no hi havia on estudiar-ho, o m’ho muntava jo i començava a crear el meu propi mètode o no hi havia manera.

I com ho vas fer?

Vaig anar esbrinant, a poc a poc, com podia acostar-me a les pel·lícules que veia a la televisió, per construir aquell tipus de moviments. Em refereixo a les de Hollywood, aquelles en blanc i negre, en què tothom anava ben vestit i tot era glamour. Sobretot les pel·lícules de Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly… Allò era el meu punt de partida.

Als teus pares els va semblar bé?

M’encanta que em facis aquesta pregunta perquè és veritat que els pares juguen un paper decisiu en tot això: o et fan costat i t’animen perquè arribis a ser un artista o bé et tallen les ales i fan de tu un desgraciat. Vaig tenir sort que em fessin costat, sobretot en els primers temps que són els més difícils. En aquella època tothom s’espantava quan deies que volies ser ballarí.

En temps difícils és preferible una feina més estable, no?

Sí i a més també estava una mica mal vist… La família sempre et deia: “Vés amb compte, no acabis ballant a El Molino!”. Referint-se al “destape”, als “picarons”… perquè era una sortida bastant habitual de les ballarines. (Riu) Jo vaig tenir la sort d’entrar a la companyia d’El Liceu, quan aquest tenia companyia pròpia, que ara és impensable. Érem 40 ballarins a sou fixe tot l’any i treballàvem cada dia preparant totes les òperes i els ballets.

Amb quina disciplina et sents més còmode?

Amb el Jazz americà, és al que el meu cos s’adapta millor. Penso que va lligat a la cultura musical, al coneixement de la història del jazz, que n’hagis escoltat molt i en sàpigues esbrinar els diferents estils…

I quina consideres la més complicada?

Cal invertir moltes hores a totes les disciplines, però una assignatura especialment difícil és el claqué, el tap dance. S’hi ha de dedicar hores i hores. Cadascú va trobant allò que el fa més feliç, normalment perquè el seu cos s’hi adapta millor. L’estructura corporal també hi juga un paper molt important, ja que amb el ballet clàssic, per exemple, si no neixes amb unes condicions de molta elasticitat, obertura i empenya, t’estavelles. Pots arribar a fer de bufó però no a ballar bé.

Com a mestra, què fas quan et trobes amb un alumne que no té talent?

D’entrada no li crees barreres, intentes ajudar-lo perquè si és treballador i rigorós amb ell mateix, potser no arribarà a ser ballarí dalt d’un escenari però hi ha moltes branques paral·leles a la dansa. Encara que no balli molt bé, pot arribar a ser un bon coreògraf o un bon regidor d’escena o un bon mestre… Mai se li talla les ales de cop.

Se’l va reconduint.

Sí, exacte. A més, hi ha ballarins de primera, de segona, de tercera i de quarta, i al mercat hi ha lloc per tothom perquè si no pot entrar en una companyia o fer un musical, sempre pot acabar ballant coros en una orquestra.

Vull dir que si tenen afició però són molt grassonets o molt baixets o han tingut algun accident, sempre els diem: “Vine que t’estimo igualment. Alguna cosa farem”. Perquè es dóna el cas contrari també, gent amb molta condició però que no treballa i això és pitjor.

Vols dir que és millor tenir constància que talent?

No, és un equilibri entre les dues coses. Em refereixo que hi ha moltes sortides, no només un gran paper damunt l’escenari. S’ensenyen moltes coses, a banda de ballar. Els preparem en disciplina, cultura musical, gust personal, harmonia, saber transmetre coneixements… Surten amb molt bagatge.

Vas ser jurat durant dues edicions de Operación Triunfo. Quin record en guardes?

(Riu) Una mica turmentós. A veure, jo sóc mestra i no m’agrada ferir als alumnes i a Operación Triunfo va arribar un moment en que el show era ferir-los i maltractar-los. Em feia patir, sortia molt trista de cada programa pensant en aquell alumne vulnerable i novel, que tenia una família darrere que també patia. Com més insultaves al pobre concursant, més feliç semblava el públic. Allò semblava el circ romà! Allà vaig conèixer la part més negativa de la personalitat humana i això em va massacrar una mica. A part, jo vivia “bajo el imperio del terror”, rebia amenaces fins i tot pel carrer.

Què tal és treballar amb Risto Mejide?

A veure, ell és una persona amable, eh? Agradaria a tothom, fora de càmeres. És correcte i “parlanchín”. Va ser bon company durant una època però després es va allunyar molt de tots nosaltres, no sé què li va passar però va deixar de parlar-nos. Es va tancar molt amb ell mateix… devia tenir problemes personals que mai vam saber, fins que un bon dia ja va desaparèixer del programa.

De quin projecte et sents més orgullosa?

Hi ha musicals que han sigut “taquillazos”, d’altres que han passat sense pena ni glòria i d’altres que han sigut flops que en diuen als EUA que significa fracassos. (Riu) Evidentment et sents més orgullosa d’aquells que han funcionat millor i en aquest sentit, Fama, el musical va tenir sis o set anys d’explotació.

Però, potser del que em sento més orgullosa és de la meva primera producció, Chicago. El vam fer amb català, quan aquí ningú ho coneixia perquè la primera vegada que es va fer el musical allà, va fracassar. A més, l’any 1996 aquí no hi arribaven els musicals. La gent quan passava per davant del Teatre Arnau, que és on el vam fer, deien: “I això què és?”. Ningú ho coneixia.

N’estic molt orgullosa perquè va quedar com un bombonet, del que encara ara la gent en parla. A més, va ser un esforç personal molt gran, pel meu marit i jo, ja que per produir-lo ens vam vendre el pis on vivíem, que era també producte de l’esforç de tota una vida.

Us vau vendre el pis per finançar Chicago?

Sí. Però és que el teatre és això, eh? Ho necessites, no pots deixar de fer-ho. El món de l’art t’atrapa i et fa avançar i avançar i avançar, sense ser molt conscient. Però això m’ha passat més d’una vegada eh? A començar de zero per fer musicals, em refereixo. A mi i a molts productors. (Riu)

I és clar, si no funciona, la decepció és encara més gran.

Sí, perquè arrossegues a la família. Però és un motor que portes dins i que no pot deixar de bategar. I aquest bategar significa produir, fer espectacles i més espectacles. Amb inconsciència, moltes vegades. Als productors se’ls ha de reverenciar molt, perquè és risc d’alt nivell. És caminar “en el filo de la navaja”.

I per últim, projectes de futur?

Tinc un projecte preciós que s’ha d’estrenar abans de dos anys. És el que em ve de gust fer i crec que és diferent a tot. Ja t’ho explicaré quan arribi el moment però ja t’avanço que és el musical que Espanya està esperant des de fa molt temps. “Txan, txan, txan”.

Isabel Rocatti: “Sempre m’acostumen a donar personatges amb molt mala llet”

By | cultura | No Comments

Isabel Rocatti és una actriu i directora de teatre valenciana coneguda popularment a Catalunya pels seus papers de Victòria a Temps de silenci i Marcela a Ventdelplà. A més dels diversos papers en cinema i televisió, ha participatdes dels seus inicis en més d’una trentena de funcions de teatre. D’entre els premis que ha rebut, trobem el Premi de la Crítica per Una Alaska Particular 2003, el Premi de les Arts Escèniques a la Millor Actriu per Una Alaska Particular 2004, el Premi Tirant a l’Actriu Protagonista per L’arbre de les cireres 1999, el Premi de la Crítica per L’altre 1998, concedit pels Crítics dels Teatres de València o el Premi a la millor interpretació femenina per Estimat mentider 1992, entre d’altres.

Vas començar estudiant Magisteri. Es van prendre bé el canvi els teus pares?

Sí! Bé, la meva mare, el meu pare ja havia mort. Va morir sent jo molt petita, tenia tretze anys. I de fet, la meva mare sempre em deia: “si el teu pare visqués, igual no t’ho hauria deixat fer”. (Riu) I jo sempre li deia que el teatre em venia de mon pare. Mira, recordo que el meu pare de petita em deia: “Isabelita, cuando me jubile me iré al Apolo de Valencia con todas las vedettes que me pedirán que les suba la cremallera y yo estaré ahí para hacerlo”. (Riu) O sigui que, potser, ell també m’hagués recolzat. Però la meva mare sí, sempre ho va fer.

Eren altres temps… 

Sí, sí, eren altres temps. I vaig rebre molts comentaris de la família, tietes, veïnes… Parlant clar, en aquella època ser actriu era, per la majoria, ser una “puta”. I la meva mare en aquest sentit sempre em va fer costat, dient-me les coses clares i estimant la meva feina. Ho va venir a veure tot, fins que ja va ser molt gran. I aquella funció que li agradava, repetia i hi portava gent. Estava entusiasmada.

I orgullosa.

Sí, sí. Ho estava.

Amb quin paper se’t comença a reconèixer?

Amb els personatges televisius, que és el més popular. A veure, amb teatre també hi ha cert reconeixement però així a nivell més massiu, és amb la televisió. El primer aquí a Catalunya va ser el paper de la Victòria a Temps de silenci. Havia fet cosetes abans, però aquesta va ser la meva primera sèrie amb un personatge així més continuat, que la gent va seguint.

Va ser el teu primer paper “de dolenta”?

Ai, doncs ara que ho dius, sí!

Et va costar posar-te dins el personatge?

Em va costar una mica, sí. D’entrada els inconvenients eren més aviat psicològics, de no voler fer el paper d’una dona malvada. Aquests prejudicis que tenim, de no voler caure malament. (Riu)

Per què diries que et donen papers de malvada?

(Riu) Això no t’ho sé dir, però és cert que quasi sempre m’han donat papers “malvats”… i també de molta més edat!

I en canvi, ets ben dolceta!

Oi?, i a més considero que tinc una actitud així bastant infantil/juvenil. Però mira, no sé perquè sempre m’acostumen a donar papers de personatges amb molt mala llet, que a vegades també penso: “Isabel, alguna cosa deus tenir…”. (Riu) A veure, sóc una dona amb caràcter, eh?, està clar, però penso que també hi té molt a veure el fet que en el moment que et veuen fer una cosa, ja t’imaginen fent un paper semblant… Crec que pot anar molt per aquí.

Tens algun paper pendent?

Papers no, autors sí. Tinc moltes ganes de fer Shakespeare. M’entusiasma Shakespeare! M’agrada perquè és molt concret i senzill, que no fàcil, però sí que és simple a l’hora de tocar l’essència de l’emoció. Té molt clar els centres vitals energètics i els seus personatges són molt clars: poder-poder, ambició-ambició. Estan molt marcats. I Txékhov també, mai l’he treballat i m’encantaria fer algun dels seus personatges.

Jo és que adoro els clàssics! Per exemple, Lope de Vega, que en vaig fer un i vaig quedar fascinada! Perquè clar, ara vivim en un món on tot és WhatsApp i cada dia és “més guai tot”, i estem perdem el llenguatge, però de cop et trobes amb aquests clàssics, que en vers et fan entendre orgànicament el matís de l’emoció… I clar, quedes meravellat. I d’això, més que Shakespeare, en sabien els clàssics castellans.

Una obra de teatre per recordar?

Mmm… Vaig gaudir moltíssim El florido pensil “niñas”. Pensa, que érem 5 actrius de la meva edat, fent d’estudiants a l’escola franquista. Va ser magnífic! Aquesta, va ser una obra de teatre d’una companyia basca de fa vint anys, que jo vaig anar a veure aquí al Teatre Poliorama. I va tenir tant d’èxit que quan van complir els vint anys van dir: “fem-ne la versió amb nenes!”. És clar, això tenia molt suc en aquella època… M’ho vaig passar teta, allò era rodó! Era ritme de comèdia absoluta, amb un molt bon gag. A més, el contingut era molt tendre també, perquè podíem mostrar la innocència d’aquelles criatures i “la menjada de coco” absoluta que se’ns venia com a dones, sobre quin era el nostre objectiu a la vida.

Aquesta obra, almenys a mi, em va servir per a adonar-me del contrast; com ho recordem ara i com des de la innocència ho vam viure en aquell moment. És després, amb el pas dels anys, que ho veus tot amb distància i penses: “¡pero qué barbaridad!”. M’ho vaig passar teta tornant-ho a reviure!

També guardo molt bon record de La ratonera, d’Agatha Christie. I mira que és una obra que amb els companys sempre deia: “jo si vaig pel carrer i veig anunciat: La ratonera, d’Agatha Christie, no entro a veure-la”. I ara, jo que mai he sigut d’Agatha Christie, et puc dir que vaig quedar fascinada amb ella. ¡Qué mujer más inteligente! I també val a dir que, dramatúrgicament, tenia una cosa molt bona i és que cada un dels seus personatges, tot i servir a l’objectiu general, tenia la seva propia estructura i això per a nosaltres, els actors, té un valor meravellós, ja que ens permet fer un treball rodonet, per petit que sigui el personatge.

I per últim, projectes de futur?

Doncs en els últims anys m’he dedicat a formar-me com a terapeuta Gestalt i el meu desig de futur és unir la interpretació amb aquesta teràpia.

En què consisteix aquesta teràpia?

És un tipus de teràpia que es basa amb la idea que tot organisme viu té per naturalesa una intel·ligència innata en si mateix, que li permet autoregular-se, emocional i intel·lectualment. L’objectiu és, sense anar més lluny, prendre consciència del present més absolut i adonar-nos del nostre caràcter i de com reaccionem i interactuem amb el nostre entorn. Sempre he treballat amb coses relacionades amb el creixement personal i el que ara mateix m’omple el cor i l’ànima és unir aquest tipus de teràpia amb el teatre.

(Imatge d’Elena Frez).