Category

General

Marina Salas: “En vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es aprender a admirarlo”

By | General | No Comments

Marina Salas, actriz de cine, teatro y televisión, es popularmente conocida por sus papeles en Tres metros sobre el cielo, Tengo ganas de ti, o la serie El barco de Antena 3. En sus inicios, Marina Salas estudió en la escuela de Teatro Memory de Barcelona, en Nancy Tuñón y en La Barraca.

¿Cómo recuerdas tus inicios? ¿En qué momento decides que te quieres dedicar a esto?

Desde muy pequeñita, cuando me preguntaban qué quería ser de mayor yo respondía: “¡Actriz, actriz!”. Siempre quise dedicarme a esto pero no lo tenía asumido como profesión en sí hasta que empecé a hacer castings, estudiar en la Escuela de teatro…

¿Y tus padres se lo tomaron bien?

Sí, la verdad es que siempre me han apoyado mucho. Tampoco se lo tomaban muy en serio, era como: “Bueno, que la niña haga…”.

¿Empezaste alguna carrera antes?

Bueno, terminé el Bachillerato y empecé Humanidades, pero nada, fuí a clase un día. (Ríe) Estaba ya trabajando en una serie y formándome en la Escuela de Teatro.

¿Cómo es ser una actriz adolescente? ¿Te paran mucho por la calle?

Va un poco a épocas. Cuando estás saliendo más por la tele, te paran más y cuando no, menos. Durante las épocas que estás haciendo teatro, no te paran tanto. (Ríe) Es normal.

¿Llevas bien ser una cara conocida?

Sí, vas aprendiendo a relacionarte con ello. Al principio es algo nuevo, pero luego empiezas a reconocer todas sus partes, las que te gustan, las que no…

¿Te ha ayudado a ligar más?

No. A ver, igual ayuda a que se fijen más en ti pero yo no ligaba más. Me refiero a que a nivel de resultados, no me fue mejor. (Ríe)

¿Cuál dirías que es el aspecto más negativo de tu profesión?

Hay muchos. Todo depende según como lo mires, es muy relativo. Depende del momento en que te pille, como te pille, qué aprendes tú de ello… Para mí, igual la inestabilidad.

Naciste en Cornellá pero estás establecida en Madrid.

Sí. Con diecisiete años me fuí a Londres, pero ya había pasado antes por Madrid para hacer algún capítulo. Al muy poco tiempo me salió trabajo en Madrid y entonces ya me vine y me quedé. También estuve viviendo una temporada en París para aprender francés.

¿No te planteas volver a vivir a Barcelona?

No, a vivir no. Madrid tiene otra vida, está más viva. Tiene mucha más calle, más movimiento… Es otra energía. Y Barcelona es mi ciudad y es preciosa, ¿eh?, pero no tiene esa vibración. Tiene mar, montaña, es muy cosmopolita… pero considero que Madrid está más asentada, la veo más como un lugar donde construir y tener familia.

¿Qué recuerdo guardas de Cites?

¡Muy bonito! Pau Freixas me propuso hacer una prueba para el papel de Gina y la verdad es que hubo muy buen rollo y fue todo muy fácil. Es una serie muy fresca, me gustó mucho. Tengo muy buen recuerdo de Cites.

¿Cuál es tu historia de amor favorita?

Todas tienen su qué, pero me gustó especialmente la de Laia Costa y Nausicaa Bonnín.

Tres metros sobre el cielo fue un boom. ¿Cómo lo viviste?

Sí, fue una época muy buena. La rodamos aquí en Barcelona e hice grandes amigos. De hecho, el chico que estaba de ayudante de dirección, ahora me está dirigiendo unos capítulos en Hache. Luego con Fernando González, director de Tres metros sobre el cielo,  también hice El barco, y lo quiero mucho.

¿Cuál ha sido el personaje que más te ha marcado?

Hay varios. Katina de Tres metros sobre el cielo lo recuerdo con especial cariño. En teatro, La gaviota, ya que mi personaje era así más complejo a nivel teatral y requería otra implicación que hasta entonces no había tenido… Desaparecida, una serie que hice cuando llegué a Madrid también me marcó mucho… A veces, más que el personaje en sí, lo que te marca son los momentos, las personas y todo lo que descubres durante el proceso.

¿Qué harías si te cogieras un año sabático?

Aprendería a tocar el piano y a cantar. Que de hecho ya estoy haciendo clases de voz, pero iría más a menudo. Y creo que aprovecharía para irme a los Estados Unidos a hacer un Máster de cine o algo parecido.

¿Tienes algún referente?

Sí, un montón. A veces cuando tengo que preparar un papel pienso: “¿Qué haría esta actriz?” (Ríe) Pero me va a épocas. Para algunas cosas tienes un referente y para otras otra. Penélope Cruz, por ejemplo, podría ser un referente para mí en muchas cosas. Y amigas mías muy cercanas también pueden serlo, son inspiraciones. Creo que en vez de envidiar y querer lo que tiene el otro, lo que hay que hacer es admirarlo. Eso es lo que te inspira. Al final, todo está lleno de información que uno puede coger y hacer que le sirva, lo importante es ser procreativo y no destructivo.

¿Algún director que te gustaría que te llamará?

Sí, de aquí me gusta mucho Isabel Coixet, no he trabajado nunca con ella pero me encanta. Rodrigo Sorogoya también me gusta mucho, Mariano Barroso me encanta… Paula Ortiz, Jaime Rosales… No sé, mucha gente. Y luego también hay un montón de directores jóvenes que están haciendo cosas súper chulas.

¿Y proyectos de futuro?

Pues justo acabo de terminar el rodaje de Hache, una nueva serie de Netflix que se estrenará este 2019. E iba a empezar una obra de teatro, con Secun de la Rosa, pero nos llamaron hace unos días para decirnos que al final no. Era una versión de una película de Julieta Serrano.

Marta Millà: “La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva més espiritual”

By | General | No Comments

Marta Millà és actriu, terapeuta Gestàltica i Coach d’actors i actrius. Popularment coneguda per les nombroses aparicions en sèries dramàtiques de TV3 com Secrets de família, Plats Bruts, Psico-exprés, Temps de silenci, Estació d’enllaç, La Lloll, Ventdelplà, Sagrada Família o Gran Nord.

Quan decideixes que vols ser actriu?

Vaig saber-ho amb només dotze anys, fent teatre a l’escola. Més endavant, fent el primer curs d’Història a la Universitat, vaig veure clar que el que volia era fer teatre i vaig entrar a l’Institut del Teatre.

Els teus pares van prendre’s bé el canvi?

Sí, els va semblar bé. Pensa que el meu pare tenia una llibreria i tot aquest món els era molt familiar.

Creus que això et va influenciar?

I tant! Però a més absolutament, eh? De petita, per guanyar-me uns dinerons, anava a la botiga durant les vacances d’estiu o al Mercat de Sant Antoni els diumenges a vendre llibres amb el meu pare i és clar, estava contínuament amb llibres de teatre entre les mans. A més, també em portaven a veure obres de teatre per adults, vull dir que tot aquest món m’ha sigut molt familiar des de joveneta.

Et va ser fàcil introduir-te en el món laboral?

Sí. La veritat és que d’entrada va ser tot molt fàcil. De fet, moltes vegades m’he arribat a plantejar si m’hagués fet enrere en cas de no resultar tot tan senzill. (Riu) Vaig començar de seguida, encara no havia acabat l’Institut del Teatre que ja treballava i guanyava “peles”. Després també va haver-hi temporades de no treballar gens, eh? Però al principi, precisament, va venir tot molt rodat.

Com recordes el teu debut?

Súper! El primer que vaig fer va ser amb El Tricicle, que va muntar un grup de teatre infantil que es deia La Tricicleta. Van venir a l’Institut del Teatre a fer un càsting i així vaig començar. Era un espectacle molt cuco; fèiem personatges de colorins, cantàvem… Vam fer molta feina.

I després el primer que vaig fer professional però ja d’adults va ser Tira’t de la moto al Teatre Condal i allò també va ser un èxit. Estàvem amb el Marc Martínez, el David Bagés, l’Edu Fernández, la Marta Pérez… Érem tots unes criatures i vam fer una obra de teatre molt xula. Amb això també vam estar com un any fent bolos i gira per tota Catalunya, vull dir que els inicis van ser molt a tope!

Amb quin paper vas passar a ser una cara coneguda?

El primer que vaig fer a la tele va ser La granja, el 1987. Va ser el primer dramàtic de TV3, una mini sèrie que durava vint minuts i es feia dins del programa que feia el Puyal, La vida en un xip. Abans inclús que Poblenou.

Per a molts sempre seràs “La sapo”.

També! (Riu) Em va agradar molt fer Plats Bruts. Recordo molt el capítol “Tinc contraccions”, estava molt ben parit aquell guió! Era molt “locu” tot.

Era molt divertit treballar amb tots ells… Vaig ser molt feliç fent-ho i encara ho sóc ara, cada vegada que ho torno a veure.  Penso que és una de les millors sèries que s’han fet a TV3, tenia molta gràcia.

Com et van dir que havia de ser el teu personatge?

Doncs així, borde i amb cara de sapo. (Riu) Després hi ha una evolució tant a nivell personal com físic. Amb els anys es torna més hippie, més dolça, li creixen els cabells… És que la imatge del principi era molt heavy, eh? Com molt dura i masculina.

Quina és l’obra de teatre que més t’ha marcat?

Ostres doncs no sé què dir-te. L’última que he fet, La calavera. I sobretot les obres que han durat molt i hem pogut fer família. Recordo L’Auca del Senyor Esteve, que vam estrenar al TNC. Érem una companyia de trenta actors i vam estar un any fent-la. Ens ho vam passar súper bé!

I en televisió, quin és el personatge que més t’has estimat?

La Isabel de Ventdelplà. Em va fer molta gràcia perquè quan em van trucar per fer aquest personatge, que en aquell moment era una hippie, vaig pensar: “Ostres, és per mi això”. (Riu) La Isabel tenia un “ramalasso” d’aquesta altra part meva, més espiritual, en constant contacte amb la natura… i això em va agradar molt. Va ser molt xulo perquè tenia molt recorregut, va començar sent un personatge així molt hippie i va acabar sent l’alcaldessa de Ventdelplà.

M’agradava molt fer-lo perquè podia treure coses molt meves. També em va coincidir en un moment molt fort de la meva vida. Es va morir la meva parella i m’estaven passant moltes coses alhora. És una època que no oblidaré mai, però tampoc la recordo malament. No la recordo només malament, vaja. A més, va coincidir que en la sèrie al meu personatge se li moria la parella.

Quina mala coincidència…

Sí, ho recordo com molt intens i alhora terapèutic. En el seu moment, quan van fer el guió, no ho sabien. Després em va trucar el Benet i Jornet, que era el guionista aleshores, per preguntar-me si em veia amb cor de fer-ho. I vaig decidir tirar-ho endavant. Clar, va ser un “dramón” impressionant, però és que actuar és això… En els papers sempre hi ha algo teu, si no és d’ara, d’abans.

Com et definiries: actriu, terapeuta, escriptora…?

D’entrada sóc actriu. Però sempre m’ha interessat molt la Psicologia, la Filosofia, el Budisme…

Si no t’hagués resultat tan fàcil començar la carrera d’actriu, creus que hauries fet Psicologia?

Segur. El que passa que d’entrada la Psicologia i la Filosofia eren més aviat per comprendre’m a mi mateixa, perquè ja de joveneta tenia molts neguits. Em preguntava coses que ningú em sabia explicar. (Riu) Feia preguntes sobre l’infinit i el cosmos, on s’acaba tot i qui som… Tenia moltes preguntes existencials que m’angoixaven. Però de veritat, eh? Patia de debò.

Quan tenia dotze anys es va morir el meu avi i això em va marcar molt perquè a casa meva no eren creients i l’explicació que em van donar era molt crua per mi. Va ser com: “Ah, no hi és. S’ha mort”. Però ni cels ni punyetes, saps? I és clar, vaig començar-me a fer preguntes.

Tu ets creient?

A veure jo no vaig a missa, però sí que crec que hi ha alguna cosa. Sóc budista. Més que el folklore i creure en les reencarnacions i tot això, el que m’interessa del Budisme és la filosofia que hi ha darrere i tot el seu treball de consciència. El Budisme no és una religió teista, no considera que un Déu ens hagi creat, sinó que és la ment la que crea les coses. Treballant la meditació podem entendre com creem els pensaments i com a partir dels pensaments creem els mons, etc. Aquesta és la línia del Budisme que jo segueixo des de fa molt temps.

Per què et decantes per la teràpia Gestalt?

Perquè començo a fer-la. Primer vaig començar anant a seminaris però en un moment donat, amb trenta-i-pico d’anys, vaig agafar por a sortir a l’escenari i aleshores va ser quan vaig començar a fer teràpia per entendre què m’estava passant.

El pànic escènic ha de ser el súmmum de l’actor!

Sí, és el pitjor que li pot passar a un actor. I hi ha graus molt bèsties, eh? Jo conec gent que ha deixat de fer teatre per això, no ho superen.

I et va funcionar la teràpia?

Em va funcionar bastant, sí. I a més, em va obrir la porta a un altre món. Em va interessar tant que vaig decidir començar a formar-me per ser terapeuta.

I projectes de futur?

Tinc ganes de fer alguna cosa sobre el feminisme, un monòleg o alguna cosa així. I per altra banda, vull seguir formant-me amb tot el tema terapèutic i psicològic. És que no puc parar, saps? Ai, si tingués quinze vides… (Riu)

Borja Espinosa: “D’entrada, un clàssic sempre fa por i respecte”

By | General | No Comments

Borja Espinosa, popularment conegut aquí Catalunya pel paper d’Stasky a Plats Bruts, ha participat en nombroses obres de teatre com ara Temps salvatge, Calígula, Las Brujas de Salem o Sócrates. També en televisió, l’hem gaudit en diverses sèries d’èxit com ara Porca Misèria, Kubala, Moreno i Manchón o El Crack, i en cinema amb El camí més llarg per tornar a casa, La ruïna, Excuses! o Anita no pierde el tren, entre d’altres.

Com recordes els teus inicis?

Llunyans. (Riu) Recordo que no tenia massa clar que volgués dedicar-me a això i no vaig començar a fer teatre fins als vint-i-dos o vint-i-tres anys. Primer vaig estudiar Geografia però a meitat de curs ja vaig veure que allò no era en absolut per mi. Després vaig decantar-me per la Filologia francesa, però tampoc m’acabava de fer el pes. No era per mi, vaja.

No va ser fins el 1997 que vaig fer un curs de clown a la Sala Beckett, em va agradar molt i vaig decidir apuntar-me al Col·legi de Teatre de Barcelona.

Quin diries que és l’aspecte més negatiu de la vostra professió?

El desequilibri que crea la inestabilitat en què vivim. Hi ha èpoques que van molt bé i d’altres que no tant i no és fàcil aprendre a gestionar aquests buits. A més, és molt intens. T’estàs tres o quatre mesos treballant un personatge i d’un dia per l’altre s’acaba tot i desmunten la paradeta.

Què és el que fa que et valgui la pena aquesta inestabilitat?

Per mi tot, perquè quan va bé és meravellós. Però també et diré que tot i que mai t’hi acabes d’acostumar, l’edat i l’experiència fan que la cosa vagi cap a un terme mig; ja no t’estires dels cabells quan no et va bé ni et creus el rei del món quan tens feina.

Amb quin director t’has entès millor?

A veure, tots tenen les seves coses. M’he entès amb gairebé tots i cadascun és especial en saber crear el seu propi univers. Broggi, per exemple, té un imaginari i una estètica molt poderosa i crea unes atmosferes molt potents. Per Mario Gas, en canvi, és molt important que es digui bé el text. Però si t’he de dir un nom, ara per ara et diria Sergi Pérez, amb qui he fet El camí més llarg per tornar a casa i a qui li tinc molt de carinyo.

Tens algun paper pendent?

Segurament molts però no sóc gaire mitòman. No penso: “He de fer Hamlet”. Que tant de bo, eh?, però no és una cosa que em preocupi. Ja prou difícil és trobar feina com per a sobre estar pensant “si em truquen per aquest paper o per aquest altre”.

Durant un temps també vas fer de professor de teatre infantil.

Sí, vaig donar classes al Sant Felip Neri durant tres anys. Però penso que això d’ensenyar és bastant vocacional i a mi m’agrada més fer-ho que ensenyar-ho. I també n’has de saber, eh?, que no és fàcil. Hi ha gent molt bona però incapaç d’ensenyar el que sap als altres.

De tot el que has fet, t’ha marcat algun personatge en especial?

Sí. Recordo la primera vegada que em va cridar Broggi per fer Electra al TNC. Un clàssic d’entrada sempre fa por i respecte, però alhora ajuda molt a créixer. Allò va ser tot un repte per mi.

I també recordo amb molt carinyo Las Brujas de Salem amb Andrés Lima. Per molts motius; perquè era un paper protagonista i a més complicat, amb Lluís Homar…  

Et paren molt pel carrer?

No, per sort. Pensa que encara que ho hagin anat repetint tantes vegades, ja fa setze anys de Plats Bruts. Alguns sí que em miren i recorden d’alguna cosa però ja no és aquella frescor del moment.

Quin record en guardes de Plats Bruts?

Molt bo! Va ser molt divertit rodar Plats Bruts. Rèiem molt però també ens preníem les coses molt en serio. El Joel és una persona molt seria i canyera, que es pren les coses molt en serio dins i fora de plató, i gràcies a aquesta exigència, les coses van sortir així de bé. Vaig aprendre molt perquè a més, rodàvem amb públic en directe amb lo qual havíem d’assajar-ho molt bé perquè la segona fos la bona, perquè a la tercera ja no feia tanta gràcia.

Quin capítol et ve al cap?

En recordo molts… És que hi havia moments molt divertits! Em ve al cap “Tinc touchdown”, “Tinc cera” i també m’agrada molt aquell moment de l’ascensor del capítol “Tinc hormones”. Era tot molt grotesc!

Com va anar que hi vas participar?

Perquè coneixia al Joel. La veritat és que vaig començar Plats Bruts fent figuracions. Em deien que era un actor meritori, que havia anat escalant. (Riu)

De tot el que has fet, amb què t’agradaria ser recordat?

Dels últims temps em sento molt orgullós de El camí més llarg per tornar a casa, però vaja, et mentiria si et digués que només amb això. N’estic de tota la feina.

Diries que el teu físic t’ha ajudat a trobar ?

Espero. (Riu) Suposo que sí però, sense modèstia, no ho havia pensat.

En aquest món compta molt el físic.

Sí. Et diria que m’ha ajudat, però tampoc em considero una persona que hagi treballat “a costa del meu físic”. No sé com dir-ho.

L’altre dia, sense anar més lluny, no em van agafar per fer una sèrie perquè m’assemblava a un altre actor. Saps el què vull dir? Va bastant per aquí, a vegades t’agafen per ser ros i d’altres per no ser moreno. (Riu) Al final ja no saps perquè t’agafen.

Oriol Vila: “Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció”

By | cultura, General | One Comment

img_2360

Oriol Vila és un actor català de cinema, televisió i teatre. Des dels seus inicis ha participat en diverses sèries de televisió de TV3 com ara Pedralbes Centre, El Cor de la ciutat o Nit i dia. Entre les seves aparicions en cinema trobem El zoo d’en Pitus, Salvador Puig Antich, El cuerpo o Perdona si et dic amor, entre moltes d’altres. El 2010 és nominat al Premi Goya al millor actor revelació per la pel·lícula Todas las canciones hablan de mí.

Vas debutar amb només quinze anys als EUA, com és això?

Vaig tenir la sort que a l’estiu els meus pares m’hi enviaven de campaments. Estem parlant que jo sóc de l’any 78, que en aquella època no era com ara, encara s’escrivien cartes. (Riu). Anar als Estats Units era un viatge molt llarg però al ser d’aquí, no em feien pagar res més que el bitllet d’avió i a canvi entre setmana treballava a la cuina o d’acomodador al teatre. Tot va anar que al teatre de Hampton, el poble on estava, feien Big River –un musical de Mark Twain que explica les històries de HuckleBerry Finn– i aquell va ser en realitat el meu debut a escena, professionalment parlant, al Hampton Playhouse.

Sensació al rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona amb l’obra Tantarantana?

Sempre dóna un cert vertigen… A més va ser una mica com per atzar; jo estudiava cinema a l’Escac i un dels professors estava muntant Tantarantana. En un primer moment el meu personatge l’havia d’interpretar Roger Pera, però se’n va anar a fer un altre espectacle i em van agafar a mi, que estava de vacances amb la meva novia a Tossa de Mar. Va ser “xiripa” absoluta. El meu personatge era molt tendre i va rebre unes crítiques molt bones; tota l’obra va funcionar molt bé. Des d’aleshores em va començar a sortir feina com a actor de televisió, teatre… A més en aquella època no era com ara, que hi ha molt bons actors i molt joves, érem 4 o 5 matats que ens anàvem repartint tota la feina. Diguem que recordo això; vaig entrar en aquest món una mica sense voler, m’apassionava però no era la meva intenció dedicar-m’hi d’aquesta manera. Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció.

Si haguessis de triar… director o actor?

Ara mateix, que tinc 38 anys, tinc moltes ganes d’escriure i de dirigir, que és el que estic fent. M’encanta actuar, sí, però és cert que abans era més tot terreny, podia fer-ho tot. Ara, en canvi, si no estic treballant amb una companyia o director que em fascina o el guió no és molt bo, em costa molt actuar. Sóc més prim mirat; abans mentre pogués pujar a un escenari a actuar, ho podia fer tot.

Potser perquè ara pots triar.

Bé… I també potser per l’edat. Arriba un moment en què ja no et ve tant de gust actuar per actuar, cal que hi hagi un bon motiu que realment et mogui i et motivi.

En els teus inicis, quins papers preferies fer?

Mira, no sé per què però en aquella època em venia molt de gust –i això passa molt quan ets un actor que comences–, fer personatges dolents i investigar en els mons de l’obscuritat. Em sentia com que estava construint més, com que hi havia un “curro” extra. Ara, per exemple, és tot el contrari, em ve molt més de gust fer personatges positius, alegres, lluminosos…

Quin record en guardes de El cor de la ciutat?

Molt bon record, va ser com anar a l’escola de la tele. Vaig aprendre moltíssim; tècnica actoral i televisiva, com agafar un guió i aprendre-te’l ràpid, com solucionar les escenes més complicades de fer… El cor de la ciutat et permetia experimentar molt. Et donava l’oportunitat de provar i dir: “Ara vull fer de dolent”, “ara vull caure malament”, “ara vull tornar a ser simpàtic”… És molt interessant veure les reaccions en la gent, hi ha un feedback molt directe. Jo ho notava molt pel carrer, que em paraven i em deien: “Ets molt dolent!” i potser al dia següent: “Que maco ets!”. Tot això fa que la feina cobri sentit.

Però els guions no els triaves tu. Eren flexibles per a adaptar-se a nous canvis?

Bueno, és que el “culebrón” diari, és molt obert. No només pots proposar sinó que depèn molt de com vulguis enfocar el teu personatge. Arriba un moment en què els actors coneixen més als personatges que gairebé els mateixos guionistes. És una màquinaria molt diferent de la sèrie setmanal o la del cinema. Va arribar un punt –i això és molt pretensiós dir-ho– en què sabia que si entrava al bar del Peris i li demanava un cafè de manera desagradable, la setmana vinent m’escriurien més escenes amb aquesta mateixa actitud, o que si passava una noia i me la mirava de manera interessada, podia desencadenar a una trama amorosa i tal.

És a dir que tu també ho provocaves.

Sí, i ho provocava conscientment. La sèrie diària és com un espècimen, i més la de TV3, com ha estat Nissaga de Poder, Poble nou, Laberint d’ombres… Tenen quasi un estil propi. És un món molt curiós però també molt determinat.

Diries que va ser el paper amb què vas passar a ser una cara coneguda?

Mmm… Sí. La gent que mirava El cor de la ciutat són gent que quan et reconeix, ho fa com si fossis un veí del barri, els resultes familiar. Han vist tant la teva cara i sentit la teva veu, que és inevitable que els resultis proper. T’he de dir també que confonien molt el personatge amb l’actor.

Com es viu l’experiència d’estar en la pell de Messi, encara que sigui com a imitador al Crackòvia?

Doncs, mira… Et puc dir, directament, que ho feia fatal. És així, ho feia fatal i ho sé. Va ser molt difícil. Joan Rufas, el director de Crackòvia, confia molt en mi i m’ho va proposar. Els vaig dir que imitar no era lo meu, però diguem que van insistir i ho vam intentar. Val a dir que el Crackòvia és com un altre planeta perquè a l’audiència també s’hi ajunta l’aficionat de futbol i el seu estat d’ànim depèn molt de si el Barça està guanyant o perdent… Si perd i a sobre el qui imita a Messi ho fa malament, es caguen amb tot.

No va ser fàcil.

No, sentia una sensació molt rara. No entenia molt bé com era el món de la màscara i la imitació. Al Crackòvia estic aprenent molt de comèdia, de clown… i tot això els ho agraeixo moltíssim als de Minoria Absoluta, perquè de tant en tant hi vaig apareixent i és un programa que funciona molt bé i que té coses molt riques i especials.

Que és el que et costava més de posar-te en el paper?

El problema és que jo abordava el paper des d’un lloc potser més com d’actor, intentava posar-me en la seva ànima. Acostumo a treballar sempre des de les emocions, de dins cap enfora, i en la caricatura també hi ha d’haver aquest punt de vista, però no tant el component més emocional. Quan has de fer una caricatura has de quedar-te més amb els gestos, amb aquella cosa de la veu… Però bé, va ser un bon experiment. De totes maneres, Messi no l’ha fet bé ningú, tret del Carlos Latre. Amb perdó, eh? Però crec que l’únic Messi que va agradar va ser el seu, la resta no han acabat de funcionar. És un personatge molt difícil de fer, no és massa característic. El mateix passa amb Marc Márquez, tampoc és gens fàcil.

Amb quin motiu neix Nico & Sunset?

Neix amb la Raquel Salvador i jo, que vam començar a jugar entre nosaltres, fent cançons i cantant-les des d’uns personatges. Ho fèiem així perquè al no ser ni cantants ni músics, ens feia vergonya cantar, i vam pensar que si ho fèiem a partir d’uns personatges, el projecte cobrava interès. Després d’aquests concerts –que fèiem per promocionar les cançons– vam començar a fer vídeos i vam crear la websèrie Nico & Sunset, on vam donar vida a aquests personatges. Va començar tot per diversió, sense cap mena d’ambició, tot i que jo sempre havia volgut dirigir, crear i escriure.

Per què decidiu gravar-ho amb iPhone?

Perquè vam començar a experimentar i ens vam adonar que els iPhones tenien molt bona qualitat, i a més a més la idea era: “Si tens una bona historia, és igual com la rodis”. L’objectiu era explicar aquesta història d’amor, entre aquests dos personatges tan especials que volen muntar un grup de música a Barcelona. Vam pensar: “Si realment ens posem molt a la pell del que ells volen, del que senten, dels seus desitjos… que passa si ho rodem de qualsevol manera i ens concentrem simplement amb la cosa emocional?”. La clau era confiar molt amb la trama.

Dimarts 20 de desembre estrenàveu el primer espectacle de Nico&Sunset, Paradise, al Teatre Poliorama.

Sí. Hi ha una part de Paradise que ja l’havíem estrenat al Microteatre i com que va funcionar tan bé vam pensar d’allargar la història. Són tres trames que estan una mica entrellaçades entre si; la primera parla de la família, la segona de la soledat i la tercera de la llibertat.

El públic no es pot perdre Paradise per què…

Perquè és un tipus de comèdia que provoca en el públic reaccions molt contraries. És una obra per riure i passar-t’ho molt bé però que alhora també té molt drama i això fa que l’espectador tan aviat rigui com plori en el mateix espectacle. Hi ha moments bastant hilarants. És un espectacle que no para; comença molt fort, amb molt de ritme, a la meitat de l’obra canvia el tempo i al final va cap amunt com un coet. Hem tingut reaccions molt vives per part del públic. A més, els actors estan fantàstics, és un recital interpretatiu molt potent, amb actors molt joves.

Quin diries que és el seu públic?

És a partir de 14 anys cap amunt. Però mira, els meus fills han vingut… Passa com amb les pel·lícules de Pixar, que els pares entenen una cosa i els nens una altra.

Projectes de futur?

Pel que fa a actor, ara al gener començo a rodar la segona temporada de Nit i dia. I com a director, amb moltes ganes de la gira que farem amb Paradise i d’instal·lar-nos una temporada en un teatre de Barcelona i que així ho pugui veure més gent. També amb Nico&Sunset tenim al cap un altre projecte, que ja està escrit, però que el farem després de Paradise.

 

Santi Ricart: “Em serà impossible oblidar les noces de Fígaro”

By | General | No Comments

IMG_8584

Santi Ricart, més conegut pel seu paper a la sèrie ‘Infidels’ de TV3, és un actor català que va debutar al Teatre Lliure l’any 1989 amb ‘Les noces de Fígaro’. Des d’aleshores ha treballat en diverses sèries de televisió com ‘Estació d’enllaç’, ‘Infidels’ o ‘Jet Lag’, així com també en nombroses obres de teatre, i en cinema amb ‘El virus del miedo’ o ‘Barcelona, nit d’estiu’.

Com recordes la teva primera aparició al teatre?

Tenia 20 anys quan vaig començar. El primer que vaig fer van ser ‘Les noces de Fígaro’, dirigit per Fabià Puigserver, al Teatre Lliure. Interpretava un personatge important, de fet, ha estat un dels personatges de la meva vida, molta gent encara el recorda. Va ser un debut d’aquells fantàstics…

I en televisió?

A ‘La Granja’, era una espècie de culebró, un dels primers que es va fer aquí a Catalunya, el 1991. Es feia dins del programa ‘La vida en un xip’, presentat per Joaquim Maria Puyal. Enmig del programa –que era de debat– feien aquest mini culebró per il·lustrar el tema.

Que sents abans de sortir a l’escenari?

Estic content, nerviós… Sempre vols que tot surti bé. No és que cada dia facis un examen però gairebé. La interpretació és un joc, surts a jugar coneixent totes les regles, ja preestablertes durant l’assaig. Si vas preparat i amb la feina feta, tot flueix, funciona i t’ho passes bé.

Sempre has volgut ser actor?

No ben bé. Quan era petit deia que volia ser fuster, encara li dec una cuina a la perruquera de la meva mare. (Riu). M’agradaven molt les manualitats però tampoc m’havia plantejat mai què volia ser de gran. També m’interessava molt la informàtica, de fet, vaig començar a estudiar Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UOC, però per qüestions de feina i horaris ho vaig haver de deixar estar. Ja de petit feia els pastorets i teatre amateur a Vic, més endavant vam fundar una companyia amb els amics i va funcionar. Va ser aleshores quan vaig pensar: “Això m’agrada, per què no ho provo?”.

Què té el teatre que no trobis en la televisió?

La relació amb el públic. En televisió és diferent, no saps si ho veurà molta gent o ningú, no tens el feedback del públic en aquell precís moment. El teatre té aquesta cosa canviant, cada dia surts a fer la funció però sempre és diferent.

S’ha notat molt la crisi?

Sí… El fet que hagin disminuït els pressupostos ho ha accelerat tot. Tot s’ha de fer més de pressa, tot ha de sortir a la primera. No pots cagar-la. A escala de públic també ha afectat bastant, hi va haver una època en què la gent s’ho pensava molt abans d’anar al teatre. Per sort sembla que la cosa està canviant.

Teniu molt poc marge per a posar-vos malalts, veig. Què es fa en aquests casos?

Fas la funció malalt. Tret, és clar, que tinguis alguna cosa que faci impossible fer la funció. A Anglaterra és diferent, hi ha covers –gent preparada per fer la funció en aquestes situacions–. Aquí això no existeix. En televisió encara hi ha cert marge, es canvia el rodatge d’aquella seqüència per un altre dia, en teatre, en canvi, se suspèn tota la funció.

Quina obra, de les que has interpretat, t’ha marcat més?

Totes tenen lo seu… Em serà impossible, per exemple, oblidar ‘Les noces de Fígaro’, perquè va ser la primera. Va ser una entrada bestial, tant pel director que la dirigia com pel seu repartiment de luxe: Lluís Homar, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Alfred Lucchetti… També em va marcar molt la segona obra que vaig fer, que va ser la primera dirigida per Rosa Maria Sardà… La veritat és que totes tenen alguna cosa especial.

A que atribueixes l’èxit de ‘Barcelona, nit d’estiu’?

A l’empenta d’un grup de joves que vol fer una pel·lícula i fa tot el possible per a aconseguir-ho. També gràcies als bons padrins que van trobar, ‘El Terrat’. Van inventar unes gires d’estiu, en què presentaven la pel·lícula en una platja i després hi tocava Joan Dausà, l’autor de la banda sonora de la pel·lícula i qui, en aquell moment, estava tenint molt èxit amb el seu primer disc. Tot això va funcionar molt bé. A més la pel·lícula està molt ben feta, és una comèdia romàntica amb moltes històries, la qual cosa té una virtut i és que sempre n’hi ha alguna que t’agrada.

Vas fer una petita aparició a ‘Jet Lag’. Alguna anècdota que vulguis explicar?

Jet Lag té una anècdota molt curiosa i és que es feia amb públic. Em va fer molta il·lusió treballar amb les de ‘T de Teatre’, ja les coneixia a totes de l’Institut del Teatre, anaven a un curs menys que jo. Es feia pràcticament a temps real, només paraven entre escena i escena per moure les càmeres d’un cantó a l’altre. Tot era real, el que passava allà és el que quedava gravat i que després s’emetia a TV3. Es gravava un capítol per tarda.

Déu n’hi do per transformar un escenari i que sembli un pis, amb la seva cuina, menjador, lavabo… Sembla impossible de fer-ho cabre tot.

A la televisió es veuen les coses molt més grans del que ho són en realitat. “M’ho imaginava més gran” és una de les frases que més vaig sentir mentre fèiem ‘Estació d’enllaç’. Tot aquell vestíbul de l’estació -que semblava immens- no era petit però tampoc no era tant com semblava. La càmera fa que tot sembli més gran del que és. Recordo que hi havia un espai, no recordo si era el del quiosc, que cada vegada que els càmeres s’hi havien de ficar, s’esgarrifaven, no sabien com ficar-s’hi.