Category

General

Sergi Pompermayer: “El personatge de la Carbonell està inspirat en el meu avi”

By | General | No Comments

Sergi Pompermayer és, per a mi, el grandíssim rei de la comèdia catalana. Si heu tingut el plaer de gaudir de Plats BrutsLa cosa nostra, Moncloa, ¿dígame?, Jet Lag, L’un per l’altre o Lo Cartanyà… entendreu perquè ho dic 🙂

El teu do per la comèdia és innat o après?

No ho sé. Sempre he tingut una certa tendència, des que vaig començar a tenir ús de raó, a riure’m de mi mateix. Suposo que hi té molt a veure al que et porta la vida… De petit era el nen raro; era l’únic amb els pares separats i que no havia conegut al seu pare. Tenia la sensació que, d’alguna manera, la meva situació m’obligava a reaccionar d’una forma o altra. Vaig descobrir que si era el primer en enriure-me’n de mi mateix, els altres no podien dir-me res. Quedaven desarmats. Entent-me; si jo era el primer que deia: “tinc el nas molt gran”, els altres que podien dir-me?, repetir-me el mateix? Perdia tota la gràcia. Ja de ben petit vaig descobrir que el sentit de l’humor era una arma molt poderosa.

També, suposo, per les obres de teatre que llegia, que eren una barreja entre el mal rotllo i el sentit de l’humor. Joe Orton, per exemple, escrivia unes coses molt divertides; molt boges, molt surrealistes i al mateix temps, molt fosques. Barrejava molt el drama amb la comèdia, i això m’agradava. Quan l’humor es combina amb la normalitat o fins i tot amb el drama, es crea un còctel explosiu que et fa plantejar molt les coses.

Abans d’anar al Col·legi de Teatre vas fer la carrera de veterinari.

Sí, primer vaig acabar la carrera de veterinària i vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, fent recerca. I mentrestant, vaig seguir fent les classes d’interpretació al Col·legi de Teatre, fins que vaig acabar els quatre cursos. Però abans ja havia fet teatre d’aficionats a Horta.

Quan veus clar que això és el que de veritat t’agrada?

Doncs, mira, perquè vaig començar a escriure les meves cosetes, mentre seguia fent teatre d’aficionats, i una de les meves professores del Col·legi del Teatre, la Núria Furió, em va proposar de fer d’actor radiofònic en una radionovel·la, al programa de l’Elisenda Roca. Va ser aleshores quan vaig coincidir amb Sergi Belbel, qui també actuava en la radionovel·la, i li vaig passar una obra de teatre que havia escrit, Zowie. Ell em va animar a presentar-la a diversos teatres; a la Sala Beckett, a Premis… La vaig enviar al Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i va guanyar.

 

 

I per casualitat, és que al final, tot són casualitats, eh?, però les coses passen aixíun dels membres del jurat era Guillem Jordi Graells, dramaturg del Teatre Lliure, i ell em va comentar que Lluís Homar volia dirigir una obra de teatre catalana. Li va passar, li va agradar i la va estrenar, i així va ser com vaig entrar al circuit professional. (Somriu) Vaig seguir treballant a l’Hospital de Sant Pau, amb els meus ratolins i conillets fins al 99, quan ens va sortir l’oportunitat de fer Plats Bruts i aleshores sí que ja vaig deixar la feina.

Com va sorgir?

Perquè amb el Jordi Sánchez ja ens coneixíem, des que jo tenia catorze anys i ell divuit. Fèiem teatre d’aficionats al mateix lloc, a Horta. Quan El Terrat va dir que sí, que els interessava fer Plats Bruts, van decidir ampliar l’equip de guionistes perquè en aquell moment només ho eren ell i el Joel i el Jordi em va proposar a mi.

No vas dubtar-ho.

No. Quan ja em van dir que sí, que tiràvem endavant Plats Bruts, vaig deixar la meva feina pensant: “són sis mesos i si va malament, sempre puc intentar tornar a entrar o buscar-me una altra feina”. Però no, vaig anar empalmant temporades i altres sèries i ja no hi vaig tornar mai més. Ja em vaig quedar escrivint. La veritat és que tenia ganes de canviar, m’estava començant a agoviar una mica amb tot el tema de la recerca; hi havia molt pocs diners, s’havia de tirar l’Hospital de Sant Pau a terra per fer-ne un de nou…

Com ho fèieu, escrivíeu un capítol cadascú?

Sí, més o menys. Fèiem moltes sessions, on anàvem proposant trames i fèiem llistats enormes de possibles idees. Les analitzàvem i decidíem: “aquesta serà principal, aquesta secundària…”. I aleshores, cadascú deia: “A mi m’agrada aquesta trama amb aquesta, i amb això intentaré fer un capítol”. Cadascú es responsabilitzava d’aquell capítol, el treballava a casa i el posava en comú a la següent reunió, on la resta de companys també deien la seva. Però sí, al final acabava sent “el teu capítol”. I això que vam fer a Plats Bruts de signar els capítols, era una cosa que no s’havia fet mai a la tele d’aquí, i era molt agraït perquè et donava una sensació d’autoria amb el guió, que amb altres productes no es tenia.

I de tots “els teus capítols”, amb quin et quedes?

Al que li guardo més carinyo és al primer que vaig escriure, que va ser el segon de la sèrie. Recordes un en què intenten fer un trio amb l’Emma? (Riu) Va tenir una audiència d’un milió i pico d’espectadors, que era com un partit del Barça. Sí, estic especialment orgullós d’aquest.

 

Sigues sincer. Et rius amb els teus propis guions?

Sí. (Riu) Em fa gràcia el que escric i sobretot em fa molta gràcia com després ho fa l’actor. Potser et sona molt egoista, però sempre escric allò que a mi m’agradaria veure.

Després vau fer L’un per l’altre, seguint molt en la línia de Plats Bruts.

Sí, s’assemblaven molt d’estil. Teníem ganes de fer-ho perquè el Sánchez volia fer una altra Sitcom, situada a Horta, recordant els nostres inicis. A L’un per l’altre hi sortien molts “guinyos” a situacions que havíem viscut nosaltres. Fins i tot vam rodar un capítol en què assajaven Els Pastorets i hi sortia el mateix Lluís Pascual com a director en el teatre on nosaltres hi havíem fet teatre d’aficionats.

 

 

Tots els guions tenen un denominador en comú. Podríem dir que l’humor català té un tret característic molt nostre. Quin diries que és?

Jo crec que el tret característic és que sabem enriure’ns de nosaltres mateixos, cosa que en altres llocs no passa. No tinc clar si és tant “l’humor català”, com que vingui de molt enrere, sinó més aviat al que s’ha construït a partir del que TV3 ens ha acostumat. Quan va començar, es programaven moltes sèries angleses; Mr. Bean, L’escurçó negre… Hi havia molts referents d’un humor anglès, molt determinat, que jo crec que ens va influenciar molt a tota una generació. Pensa que era un humor que no havíem vist mai aquí.

Amb Toni Soler un dia ho comentàvem, que l’humor que tenim ara és degut als referents que hem tingut. Els Monty Python’s… Jo és que he crescut amb aquests referents. Fins i tot amb Los Roper o El nido de Robin de TVE.  En definitiva, totes elles eren un mateix estil de Sitcoms angleses, molt modernes per nosaltres. No estàvem acostumats a veure aquest tipus de comèdies.

Diries que es pot dir tot amb humor?

Amb humor s’hauria de poder tocar tot, sí. A veure, l’humor sempre molestarà a algú. Si no, és que estàs fent una cosa súper blanca, gairebé d’humor infantil. Jo crec que l’humor no ha de ser perquè sí, ha de tenir un punt catàrtic. I al poder li fa molta por l’humor, perquè sap que a la que te’n pots riure d’alguna cosa, li perds el respecte i la por. Jo crec que és molt sa enriure-se’n de tot, començant per un mateix. Tot i que a mi l’humor que se’n riu i fa escarni de l’altre, no m’agrada gens en absolut. Trobo que és d’una baixesa moral extraordinària.

 

A quin dels personatges que has guionitzat, t’hagués agradat donar-li vida?

Em queia molt bé la Carbonell. De fet, el seu personatge estava inspirat en el meu avi. Tenien trets molts característics… Saps aquella mala baba i aquell “pronto”? Allò de: “sóc molt bona persona però de cop m’agafa aquesta ràbia, que ho mataria tot”. (Riu)

També m’agradava molt el personatge d’el Calafell, de L’un per l’altre. Li vam posar aquest nom perquè és el cognom d’un molt bon amic nostre, també d’Horta, que ara és un escenògraf molt bo, cap d’escenografia de TVE. M’agradava molt el personatge que feia en David Bagés. (Riu) Mira, sí, ara que ho dius… aquest m’hauria agradat fer-lo. M’ho hauria passat molt bé!

I per últim, alguna anècdota per a tots els amants de Plats Bruts?

I tant! Va haver-hi un capítol, “Tinc meta”, en què hi sortia jo amb uns quants anys menys fent de Pompermayer. La cosa és que la frase: “Agenolla’t o plega” venia donada per una situació real, que es va produir, no a Plats Bruts, però sí entre un actor que nosaltres coneixíem i un famós director de teatre. Mentre assajaven la funció, el director li va demanar que s’agenollés, però l’actor, que no ho veia clar, no es volia agenollar. La cosa és que la situació, de mica en mica, va anar pujant de to fins al punt que el director va acabar cridant: “agenolla’t o plega!!!”. Clar, nosaltres vam pensar: “Òstia, això és molt fort… Això ho hem de fer servir”. Va ser com un homenatge a aquell actor que es va haver d’agenollar per no perdre la feina. (Riu)

 

 

Oriol Vila: “Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció”

By | cultura, General | One Comment

img_2360

Oriol Vila és un actor català de cinema, televisió i teatre. Des dels seus inicis ha participat en diverses sèries de televisió de TV3 com ara Pedralbes Centre, El Cor de la ciutat o Nit i dia. Entre les seves aparicions en cinema trobem El zoo d’en Pitus, Salvador Puig Antich, El cuerpo o Perdona si et dic amor, entre moltes d’altres. El 2010 és nominat al Premi Goya al millor actor revelació per la pel·lícula Todas las canciones hablan de mí.

Vas debutar amb només quinze anys als EUA, com és això?

Vaig tenir la sort que a l’estiu els meus pares m’hi enviaven de campaments. Estem parlant que jo sóc de l’any 78, que en aquella època no era com ara, encara s’escrivien cartes. (Riu). Anar als Estats Units era un viatge molt llarg però al ser d’aquí, no em feien pagar res més que el bitllet d’avió i a canvi entre setmana treballava a la cuina o d’acomodador al teatre. Tot va anar que al teatre de Hampton, el poble on estava, feien Big River –un musical de Mark Twain que explica les històries de HuckleBerry Finn– i aquell va ser en realitat el meu debut a escena, professionalment parlant, al Hampton Playhouse.

Sensació al rebre el premi de la Crítica Teatral de Barcelona amb l’obra Tantarantana?

Sempre dóna un cert vertigen… A més va ser una mica com per atzar; jo estudiava cinema a l’Escac i un dels professors estava muntant Tantarantana. En un primer moment el meu personatge l’havia d’interpretar Roger Pera, però se’n va anar a fer un altre espectacle i em van agafar a mi, que estava de vacances amb la meva novia a Tossa de Mar. Va ser “xiripa” absoluta. El meu personatge era molt tendre i va rebre unes crítiques molt bones; tota l’obra va funcionar molt bé. Des d’aleshores em va començar a sortir feina com a actor de televisió, teatre… A més en aquella època no era com ara, que hi ha molt bons actors i molt joves, érem 4 o 5 matats que ens anàvem repartint tota la feina. Diguem que recordo això; vaig entrar en aquest món una mica sense voler, m’apassionava però no era la meva intenció dedicar-m’hi d’aquesta manera. Vaig anar-me construint com a actor per tocs d’intuïció.

Si haguessis de triar… director o actor?

Ara mateix, que tinc 38 anys, tinc moltes ganes d’escriure i de dirigir, que és el que estic fent. M’encanta actuar, sí, però és cert que abans era més tot terreny, podia fer-ho tot. Ara, en canvi, si no estic treballant amb una companyia o director que em fascina o el guió no és molt bo, em costa molt actuar. Sóc més prim mirat; abans mentre pogués pujar a un escenari a actuar, ho podia fer tot.

Potser perquè ara pots triar.

Bé… I també potser per l’edat. Arriba un moment en què ja no et ve tant de gust actuar per actuar, cal que hi hagi un bon motiu que realment et mogui i et motivi.

En els teus inicis, quins papers preferies fer?

Mira, no sé per què però en aquella època em venia molt de gust –i això passa molt quan ets un actor que comences–, fer personatges dolents i investigar en els mons de l’obscuritat. Em sentia com que estava construint més, com que hi havia un “curro” extra. Ara, per exemple, és tot el contrari, em ve molt més de gust fer personatges positius, alegres, lluminosos…

Quin record en guardes de El cor de la ciutat?

Molt bon record, va ser com anar a l’escola de la tele. Vaig aprendre moltíssim; tècnica actoral i televisiva, com agafar un guió i aprendre-te’l ràpid, com solucionar les escenes més complicades de fer… El cor de la ciutat et permetia experimentar molt. Et donava l’oportunitat de provar i dir: “Ara vull fer de dolent”, “ara vull caure malament”, “ara vull tornar a ser simpàtic”… És molt interessant veure les reaccions en la gent, hi ha un feedback molt directe. Jo ho notava molt pel carrer, que em paraven i em deien: “Ets molt dolent!” i potser al dia següent: “Que maco ets!”. Tot això fa que la feina cobri sentit.

Però els guions no els triaves tu. Eren flexibles per a adaptar-se a nous canvis?

Bueno, és que el “culebrón” diari, és molt obert. No només pots proposar sinó que depèn molt de com vulguis enfocar el teu personatge. Arriba un moment en què els actors coneixen més als personatges que gairebé els mateixos guionistes. És una màquinaria molt diferent de la sèrie setmanal o la del cinema. Va arribar un punt –i això és molt pretensiós dir-ho– en què sabia que si entrava al bar del Peris i li demanava un cafè de manera desagradable, la setmana vinent m’escriurien més escenes amb aquesta mateixa actitud, o que si passava una noia i me la mirava de manera interessada, podia desencadenar a una trama amorosa i tal.

És a dir que tu també ho provocaves.

Sí, i ho provocava conscientment. La sèrie diària és com un espècimen, i més la de TV3, com ha estat Nissaga de Poder, Poble nou, Laberint d’ombres… Tenen quasi un estil propi. És un món molt curiós però també molt determinat.

Diries que va ser el paper amb què vas passar a ser una cara coneguda?

Mmm… Sí. La gent que mirava El cor de la ciutat són gent que quan et reconeix, ho fa com si fossis un veí del barri, els resultes familiar. Han vist tant la teva cara i sentit la teva veu, que és inevitable que els resultis proper. T’he de dir també que confonien molt el personatge amb l’actor.

Com es viu l’experiència d’estar en la pell de Messi, encara que sigui com a imitador al Crackòvia?

Doncs, mira… Et puc dir, directament, que ho feia fatal. És així, ho feia fatal i ho sé. Va ser molt difícil. Joan Rufas, el director de Crackòvia, confia molt en mi i m’ho va proposar. Els vaig dir que imitar no era lo meu, però diguem que van insistir i ho vam intentar. Val a dir que el Crackòvia és com un altre planeta perquè a l’audiència també s’hi ajunta l’aficionat de futbol i el seu estat d’ànim depèn molt de si el Barça està guanyant o perdent… Si perd i a sobre el qui imita a Messi ho fa malament, es caguen amb tot.

No va ser fàcil.

No, sentia una sensació molt rara. No entenia molt bé com era el món de la màscara i la imitació. Al Crackòvia estic aprenent molt de comèdia, de clown… i tot això els ho agraeixo moltíssim als de Minoria Absoluta, perquè de tant en tant hi vaig apareixent i és un programa que funciona molt bé i que té coses molt riques i especials.

Que és el que et costava més de posar-te en el paper?

El problema és que jo abordava el paper des d’un lloc potser més com d’actor, intentava posar-me en la seva ànima. Acostumo a treballar sempre des de les emocions, de dins cap enfora, i en la caricatura també hi ha d’haver aquest punt de vista, però no tant el component més emocional. Quan has de fer una caricatura has de quedar-te més amb els gestos, amb aquella cosa de la veu… Però bé, va ser un bon experiment. De totes maneres, Messi no l’ha fet bé ningú, tret del Carlos Latre. Amb perdó, eh? Però crec que l’únic Messi que va agradar va ser el seu, la resta no han acabat de funcionar. És un personatge molt difícil de fer, no és massa característic. El mateix passa amb Marc Márquez, tampoc és gens fàcil.

Amb quin motiu neix Nico & Sunset?

Neix amb la Raquel Salvador i jo, que vam començar a jugar entre nosaltres, fent cançons i cantant-les des d’uns personatges. Ho fèiem així perquè al no ser ni cantants ni músics, ens feia vergonya cantar, i vam pensar que si ho fèiem a partir d’uns personatges, el projecte cobrava interès. Després d’aquests concerts –que fèiem per promocionar les cançons– vam començar a fer vídeos i vam crear la websèrie Nico & Sunset, on vam donar vida a aquests personatges. Va començar tot per diversió, sense cap mena d’ambició, tot i que jo sempre havia volgut dirigir, crear i escriure.

Per què decidiu gravar-ho amb iPhone?

Perquè vam començar a experimentar i ens vam adonar que els iPhones tenien molt bona qualitat, i a més a més la idea era: “Si tens una bona historia, és igual com la rodis”. L’objectiu era explicar aquesta història d’amor, entre aquests dos personatges tan especials que volen muntar un grup de música a Barcelona. Vam pensar: “Si realment ens posem molt a la pell del que ells volen, del que senten, dels seus desitjos… que passa si ho rodem de qualsevol manera i ens concentrem simplement amb la cosa emocional?”. La clau era confiar molt amb la trama.

Dimarts 20 de desembre estrenàveu el primer espectacle de Nico&Sunset, Paradise, al Teatre Poliorama.

Sí. Hi ha una part de Paradise que ja l’havíem estrenat al Microteatre i com que va funcionar tan bé vam pensar d’allargar la història. Són tres trames que estan una mica entrellaçades entre si; la primera parla de la família, la segona de la soledat i la tercera de la llibertat.

El públic no es pot perdre Paradise per què…

Perquè és un tipus de comèdia que provoca en el públic reaccions molt contraries. És una obra per riure i passar-t’ho molt bé però que alhora també té molt drama i això fa que l’espectador tan aviat rigui com plori en el mateix espectacle. Hi ha moments bastant hilarants. És un espectacle que no para; comença molt fort, amb molt de ritme, a la meitat de l’obra canvia el tempo i al final va cap amunt com un coet. Hem tingut reaccions molt vives per part del públic. A més, els actors estan fantàstics, és un recital interpretatiu molt potent, amb actors molt joves.

Quin diries que és el seu públic?

És a partir de 14 anys cap amunt. Però mira, els meus fills han vingut… Passa com amb les pel·lícules de Pixar, que els pares entenen una cosa i els nens una altra.

Projectes de futur?

Pel que fa a actor, ara al gener començo a rodar la segona temporada de Nit i dia. I com a director, amb moltes ganes de la gira que farem amb Paradise i d’instal·lar-nos una temporada en un teatre de Barcelona i que així ho pugui veure més gent. També amb Nico&Sunset tenim al cap un altre projecte, que ja està escrit, però que el farem després de Paradise.

 

Santi Ricart: “Em serà impossible oblidar les noces de Fígaro”

By | General | No Comments

IMG_8584

Santi Ricart, més conegut pel seu paper a la sèrie ‘Infidels’ de TV3, és un actor català que va debutar al Teatre Lliure l’any 1989 amb ‘Les noces de Fígaro’. Des d’aleshores ha treballat en diverses sèries de televisió com ‘Estació d’enllaç’, ‘Infidels’ o ‘Jet Lag’, així com també en nombroses obres de teatre, i en cinema amb ‘El virus del miedo’ o ‘Barcelona, nit d’estiu’.

Com recordes la teva primera aparició al teatre?

Tenia 20 anys quan vaig començar. El primer que vaig fer van ser ‘Les noces de Fígaro’, dirigit per Fabià Puigserver, al Teatre Lliure. Interpretava un personatge important, de fet, ha estat un dels personatges de la meva vida, molta gent encara el recorda. Va ser un debut d’aquells fantàstics…

I en televisió?

A ‘La Granja’, era una espècie de culebró, un dels primers que es va fer aquí a Catalunya, el 1991. Es feia dins del programa ‘La vida en un xip’, presentat per Joaquim Maria Puyal. Enmig del programa –que era de debat– feien aquest mini culebró per il·lustrar el tema.

Que sents abans de sortir a l’escenari?

Estic content, nerviós… Sempre vols que tot surti bé. No és que cada dia facis un examen però gairebé. La interpretació és un joc, surts a jugar coneixent totes les regles, ja preestablertes durant l’assaig. Si vas preparat i amb la feina feta, tot flueix, funciona i t’ho passes bé.

Sempre has volgut ser actor?

No ben bé. Quan era petit deia que volia ser fuster, encara li dec una cuina a la perruquera de la meva mare. (Riu). M’agradaven molt les manualitats però tampoc m’havia plantejat mai què volia ser de gran. També m’interessava molt la informàtica, de fet, vaig començar a estudiar Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UOC, però per qüestions de feina i horaris ho vaig haver de deixar estar. Ja de petit feia els pastorets i teatre amateur a Vic, més endavant vam fundar una companyia amb els amics i va funcionar. Va ser aleshores quan vaig pensar: “Això m’agrada, per què no ho provo?”.

Què té el teatre que no trobis en la televisió?

La relació amb el públic. En televisió és diferent, no saps si ho veurà molta gent o ningú, no tens el feedback del públic en aquell precís moment. El teatre té aquesta cosa canviant, cada dia surts a fer la funció però sempre és diferent.

S’ha notat molt la crisi?

Sí… El fet que hagin disminuït els pressupostos ho ha accelerat tot. Tot s’ha de fer més de pressa, tot ha de sortir a la primera. No pots cagar-la. A escala de públic també ha afectat bastant, hi va haver una època en què la gent s’ho pensava molt abans d’anar al teatre. Per sort sembla que la cosa està canviant.

Teniu molt poc marge per a posar-vos malalts, veig. Què es fa en aquests casos?

Fas la funció malalt. Tret, és clar, que tinguis alguna cosa que faci impossible fer la funció. A Anglaterra és diferent, hi ha covers –gent preparada per fer la funció en aquestes situacions–. Aquí això no existeix. En televisió encara hi ha cert marge, es canvia el rodatge d’aquella seqüència per un altre dia, en teatre, en canvi, se suspèn tota la funció.

Quina obra, de les que has interpretat, t’ha marcat més?

Totes tenen lo seu… Em serà impossible, per exemple, oblidar ‘Les noces de Fígaro’, perquè va ser la primera. Va ser una entrada bestial, tant pel director que la dirigia com pel seu repartiment de luxe: Lluís Homar, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Alfred Lucchetti… També em va marcar molt la segona obra que vaig fer, que va ser la primera dirigida per Rosa Maria Sardà… La veritat és que totes tenen alguna cosa especial.

A que atribueixes l’èxit de ‘Barcelona, nit d’estiu’?

A l’empenta d’un grup de joves que vol fer una pel·lícula i fa tot el possible per a aconseguir-ho. També gràcies als bons padrins que van trobar, ‘El Terrat’. Van inventar unes gires d’estiu, en què presentaven la pel·lícula en una platja i després hi tocava Joan Dausà, l’autor de la banda sonora de la pel·lícula i qui, en aquell moment, estava tenint molt èxit amb el seu primer disc. Tot això va funcionar molt bé. A més la pel·lícula està molt ben feta, és una comèdia romàntica amb moltes històries, la qual cosa té una virtut i és que sempre n’hi ha alguna que t’agrada.

Vas fer una petita aparició a ‘Jet Lag’. Alguna anècdota que vulguis explicar?

Jet Lag té una anècdota molt curiosa i és que es feia amb públic. Em va fer molta il·lusió treballar amb les de ‘T de Teatre’, ja les coneixia a totes de l’Institut del Teatre, anaven a un curs menys que jo. Es feia pràcticament a temps real, només paraven entre escena i escena per moure les càmeres d’un cantó a l’altre. Tot era real, el que passava allà és el que quedava gravat i que després s’emetia a TV3. Es gravava un capítol per tarda.

Déu n’hi do per transformar un escenari i que sembli un pis, amb la seva cuina, menjador, lavabo… Sembla impossible de fer-ho cabre tot.

A la televisió es veuen les coses molt més grans del que ho són en realitat. “M’ho imaginava més gran” és una de les frases que més vaig sentir mentre fèiem ‘Estació d’enllaç’. Tot aquell vestíbul de l’estació -que semblava immens- no era petit però tampoc no era tant com semblava. La càmera fa que tot sembli més gran del que és. Recordo que hi havia un espai, no recordo si era el del quiosc, que cada vegada que els càmeres s’hi havien de ficar, s’esgarrifaven, no sabien com ficar-s’hi.